Itching like grass

Sexe a Cuba (II)

Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.

Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.

Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.

Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.

Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.

-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.

El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.