dilluns, d’agost 14, 2006

Sexe a Cuba (II)

Hem coincidit a Barcelona el comunista, el sandinista i un servidor de vostès, el convergent. En vàries ocasions. Una taula més transversal que aquesta no crec que es pari en gaires ocasions més per cap restaurant de la ciutat.

Però també arriba el moment en que el sandinista no sap qui és més comunista: si ell mateix, el convergent o el qui en paga religiosament una quota anyal per ser-ne. I el convergent no sap que coi fa un sandinista de soca-rel amb un comunista d’unes conviccions tals, que ens més d’una i de dues ocasions, jo mateix el passo per l’esquerra sense haver de prémer gaire l’accelerador. I el comunista que, de liberal no en té un pèl –ara ja llueix un tall impecable de perruquer- s’espanta al coincidir amb segons quines idees del convergent, mentre el sandinista s’espanta encara més de tal espant.

Tot plegat no seria reeditable si no fos pel vi i per Cuba. Sobre tot Cuba actua com ungüent miraculós. Ells van conèixer una Cuba pletòrica i jo més decadent. Ells la pinten pletòrica, però jo ho poso en dubte, esclar. Tot aquell brillo sortia del subsidi soviètic. Si els programes i bondats del socialisme que preconitza Fidel haguessin tingut en algun moment algun aura d’èxit, avui no hauria aquesta Cuba tan summament tronera.

Aquell curs que van fer dins el ram de la sanitat els va marcar. Al comunista perquè molt em temo que va descobrir un despertar sexual que mai hagués pogut topar en aquesta Barcelona tan olímpica tota ella. Cardar, a Cuba, és una mena d’esport al qual en Samaranch mai en permetria la creació de cap comité olímpic tot i ser-ne mereixedors. Com en el cas català, però amb raons sensiblement diferents.
Al sandinista li va obrir la porta al món. Era el primer cop que podia establir contacte amb algú no nicaragüenc. Es va trobar amb comunistes i socialistes de nacionalitat mexicana, argentina, colombiana, espanyola o catalana. En el seu cervell s’hi va fondre més d’un plom ideològic. Va començar a madurar i després vindria l’esclat final, amb la derrota del Frente Sandinista a les urnes. Un bona hòstia que allà, a Cuba, no es podia ni ensumar encara.

Al principi l’estada va ser molt dura, segons explica el comunista català. Lluny de casa i aquell règim –militar- el tenia molt pesarós. Incomunicació absoluta i un ambient radicalment diferent al de Barcelona. La joventut suposo que també compta a l'hora de racionar-te un tipus d’humor o altre. Tant era així que un company de classe li va fer una oferta que mai més ningú l’ha igualat.

-Compa, te veo tan jodido que mañana le digo a mi hermana que no te suelte ni de noche ni de dia.

El remei va ser tan miraculós com instantani. I el brollador de teoria psico-religiós-sexual encara avui no ha deixat de rajar. Encara hi ha un fil d’enyor per la revolució, però sospito que és només per la sexual.

8 comentaris:

Chamb ha dit...

No se si recordaràs les primeres eleccions que es van fer a Nicaragua.
(sota la pressió dels USA de Reagan).

La premsa progresista (es a dir casi tota aleshores) i tv3 només dubtaven se si els sandinistes guanyarien amb un 80 o 90 percent dels vots.

Quan es va saber el resultat les cares dels sandinistes barcelonins van ser dels millors espectacles que he vist en ma vida.

karbeis ha dit...

"El catolicisme ha fet molt de mal en aquest pais"

Aquesta frase la vaig sentir per primer cop en boca del meu amic Oriol, un dissabte a les 5 o les 6 del matí, després d'una nit de no haver-se menjat un rosco.

Ell sostenia que "les ties són unes estretes per culpa dels prejudicis cristians".

He de reconèixer que el primer cop em va semblar una parida etílica del bo de l'Oriol. Però com més voltes hi donava, més clara tenia la conclusió a tot plegat: tenia raó.

Dessmond ha dit...

Chamb,
I tant que les recordo. Jo vaig ser-hi quan estaban en la campanya electoral. Vaig dir a tots els sandinistes amb el qual vaig topar que perdien. Ho trobavan impossible. M'hagués agradat veure, també, aquelles cares que havian estat tan incredules. Sé que va ser traumàtic.

Karbeis,
Segurament hi ha influit. Però menys del que ens podem imaginar. A Nicaragua també en són molt de religiosos. I t'asseguro que allí cardan però que dona gust. Res a embejar a la moral cubana.

vedette ha dit...

Més amis, unan servidora els pot dir que aquí s'ha cardat molt en èpoques fosques. Els prejudicis cristinas -més aviat catolics, ai- feien i fan encara en molts casos que els xicots cardin amb les males nenes i en busquin una de poc tocada per formalitzar la cosa. Per cert, la meva iaia ja deia 'pecat amagat es mig perdonat' i seguint aquesta normativa, si no hi havia escàndol, doncs au... Una cosa és que no es cardi i una altra que alguns no suquin el melindru per manca de tàctica. I tan bonic que era, quan tot era pecat, quin morbillo, els ho diu una vedette del Paralelu.

Dessmond ha dit...

Vedette,
En conec un quants d'aquests, d'esquerres, suposadament alliberats. El problema és que no suquen per manca de tàctica. I han d'anar a l'altra punta de món, estovar el melindro i tenir el mal gust d'explicar-t'ho.
Benvingda al blog. És un honor comptar amb una vedette per aqui. Molta falta ens fa!

Franciscu ha dit...

Les ideologies van cambiant per sort. Lo fotut es que un mateix no canvii.
El que es veritat és que "la jodienda no tiene enmienda".
I olé!

AhSe ha dit...

Dessmond, suposo que dels francesos no en coneiexes res! :-P

Dessmond ha dit...

franciscu,
En el fons no canvia res. El que passa que anomenem malament les ideologies.

ahse,
En quin sentit ho dius?