Feina al Bloc Gran del Sobiranisme

M’han convidat a col·laborar els dilluns al Bloc(g) Gran del Sobiranisme. Això m’obligarà a exercir una mica més de blogaire. El meu ritme ha baixat molt, des que tinc hereu. Abans gaudia d’unes estones lliures que ara gairebé ni recordo. He perdut una llibertat per fer o desfer que mai havia valorat tant com ara. Ep, a canvi d’una recompensa difícil de descriure. La meva criatura és una benedicció de Déu. Dels quatre mesos de vida que ara té, en fa més de dos que dorm deu hores d’una tirada. Puc, doncs, estar ben content. Però coi, així que obre un ull exigeix tant i tant que fins i tot he de cedir-li el teclat per a que calli una estona.

Malgrat tot tinc sort de com hem pogut muntar la logística. Cada dia el dipositem a casa els avis. Allí la meva mare i sa germana fan tots els papers de l’auca. (Bé, els que faig jo inexcusablement els caps de setmana). D’aquestes estades, amb ell, hores d’ara ja es pot afirmar que el nen és superdotat. Sempre segons la versió d’aquest duo d’àvies.

La meva tieta ha estat mestra d’escola. Ha vist des del primer moment que aquesta criatura té una capacitat de parar atenció fora del comú. Li parles i ell escolta molt fixament. I fa com si volgués contestar-te. (A vegades tant obstinadament, hi posa tanta energia, que els esgarips acaben en vomitada).

Ara ella ja porta dos mesos llargs ensenyant-li tota la fonètica catalana. Cada dia, cada dia i el “Ralet ralet, pica dineret”. Diu que la “g” i la “e neutra” –quan no hi ha vòmit- tenen tot el que han de tenir. Jo, que quan era al ventre de la mare li cantava Els Segadors, ara li he demanat que comenci a ensenyar-li la lletra.

Però en fi, allò que trobo d’excepcional en aquest nen és que als quatre mesos, quan acceptem roba o li en comprem, sempre hem de mirar que siguin les talles que oscil·len entre els nou i dotze mesos. I excepcional és, també, aquesta capacitat que té per anul·lar-me. Aquestes quatre ratlles, que abans podien fer-se d’una tirada, ara ha calgut sis parades tècniques. Talment com la feina que s’ha de dispensar al sobiranisme: poc a poc, no perdre el nord i mirar d’arribar a bon port.

Sopar amb n'Oriol Junqueras

Feia temps que volia conèixer n’Oriol Junqueras. En tenia vàries referències d’ell. Totes de ben positives. Quan hi ha algú que s’embranca a fer política i la gent en parla bé, cal anar a cercar-lo. És un fenomen que tampoc abunda gaire i això s’ha de poder gaudir un moment o altre a la vida. Un cas semblant, per exemple, és en Recoder. I ja no en conec masses més.

Per a mi ja fou tot un símptoma el fet que acceptés fer de convidat. Ja em diràs el benefici directe que pot reportar-li a un candidat polític, immers en plena pre-campanya, un acte de masses com és un soparet d’en Dessmond!. Des d’una postura legítimament egoista no veig n’Oriol finalment com arriba a fer els seus comptes.

El misteri queda al descobert quan fa la presentació: “allí on em conviden, hi vaig. Procuro anar-hi. Sempre”. A mi aquesta filosofia de vida em sembla radical a les totes. Perquè aquestes frases que són d’una construcció ben simple, tenen una dificultat d’execució infinita. Has de creure molt en el país i en la seva gent per anar repartint aquesta mena de tarja de presentació.

A partir d’aquí ja s’expliquen moltes coses. El seus discurs, des d’un punt de vista nacional, és francament generós. Aquesta voluntat de no fer un lleig a ningú i procurar ser a tot arreu, també té una traducció política. És així que va exposant un discurs parabòlic, de gran abast i convençut en l’àmbit catalanista. Gràcies a la seva “deformació professional”, fa notar que la història d’un país és prou llarga “com per a que ens desesperem en un moment concret”. És una forma de veure-ho, és clar. Per rematar-ho opina que “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”.

És un candidat molt preparat. Pot fer abstracció quan fa referència a Europa o pot entrar en un detall de microscopi electrònic, quan les polítiques europees afecten a Catalunya. Sens dubte això és una garantia pels seus electors, perquè en la política hi pots trobar de tot. De tot. Però el que no passarà és que aquest home resulti ser un bluf.

En Junqueras col·lecciona una altra bondat: per mor del seu tall generacional no pateix cap de les hipoteques que encara aclaparen a determinats polítics de casa nostra, que van començar a rodar amb la transició. En Junqueras es declara independentista, raonadament i sense cap mena de complex. No li fa por defensar-la on sigui i ho fa d’una forma infinitament més afortunada del que ens té acostumats l’independetisme clàssic així que comença la temporada del calçot. Ell ha contribuït, potser sense saber-ho, a tornar a posar en el debat públic l’eix nacional per damunt de l’ideològic. Cosa molt d’agrair, certament. I impensable en unes eleccions que per norma general passen sense pena ni glòria.

Aquest personatge té una llarga carrera política per endavant. No sé l’aztar cap on el pot empènyer ni el temps que pot aguantar essent en Junqueras, més que el candidat d’Esquerra a les europees. Del que estic convençut és que mentre tingui la llibertat de ser ell mateix, té corda per a molt de temps. Molta.

Agraeixo sentidament a en Mikel les gestions necessàries que va fer per poder comptar amb en Junqueres. Suposo que el fet de pertànyer al clan de Sant Vicenç dels Horts ha facilitat la tasca. Però no vull treure cap mèrit a una feina tant ben feta.

Tornar o marxar?

Encara sóc per Mallorca. Hi ha algun raig de sol estantís i poca cosa més. Val a dir que el paisatge fa goig. L’aigua d’aquests darrers dies ha deixat un panorama a vessar de colors, quan aquest sol agònic permet fer un cop d’ull general.

A Valldemosa, direcció Banyalbufar, hi ha vetes d’aigua per arreu. La carretera sembla tenir un parentiu llunyà amb les fonts ufanes. Han brotat herbes d’un verd fresc i intens i molt ferotge. Flors grogues i blaves trempen la verdor. Ametllers i oliveres s’escampen en mig d’aquesta catifa que rarament es pot veure en cap altra època de l’any. L’atmòsfera s’ha oxigenat de tal forma que pot arribar a ser perillosament saludable per a uns pulmons contaminats com els meus. Sort, sort, que ben aviat tornaré a ser a Barcelona.

Arribaré just per assistir al sopar amb n’Oriol Junqueras. Tot l’ensopiment, les panades i els rubiols que m’ha dispensat la rutina mallorquina en poc temps quedarà arxivada al bagul dels records. Cada cop que torno cap a Barcelona no puc evitar que el cor s’encongeixi una mica. Mallorca és una mena de paradís somiat pels catalans. Però el realment fomut no és quan balla per la imaginació, sinó haver-lo d’abandonar. No he estat el primer ni serè el darrer que sent aquesta mena de pessigolles. I seguirà sent així, mentre resti encara un bocí de vent que faci brandar les quatre barres a banda i banda de la mar.

Hora de canviar el xip

Ara que en Tremosa s’en va cap a la London School of Economics, un cop ha trobat pis i escola pels nens i intenta donar d’alta una connexió a internet, ara aquesta prestigiosa institució l’obsequia, gairebé en el seu primer dia de classe, amb una enquesta sobre les eleccions europees. Abans de donar-los el bon dia que els anglesos li responen: tres diputats per a ERC.

En Tremosa comença a desflorar científicament els números que poden portar a tal prestigiosa institució a publicar uns resultats semblants. Parla de projeccions de censos que potser la Unió Europea no ha actualitzat, de determinades demarcacions–aquesta lentitud dels grans complexos funcionarials és irritant!- ens els darrers no-sé-quants-anys i aleshores podria ser que ponderant una derivada o un logaritme neperià, només aleshores, pam!, sense voler, els resultats hagin estat aquests.

Mentre va fent aquesta mena d’especulacions el professor Tremosa, penso: Ramon, ara que hi ets, perquè no cerques en el cens d’alumnes matriculats en els darrers cinc anys. No amb la sana intenció de fer estadístiques ni projeccions. No!. Segur que hi pots trobar més d’una ma negra, catalanista i d’esquerres, que hi va fer esplèndida carrera i que pot haver ajudat a salpebrar els números. Mare meva, que et penses, que es moquen amb mitja màniga, aquests?.

Ramon, amb molt d’afecte: comença a funcionar en clau política més que l’acadèmica. Fins que no deixis l’escó a Brussel·les i tornis a la Universitat.

Als fariseus

Amb en Felip Puig sembla ser que una bona tropa acaba de descobrir la sopa d’all. Les declaracions fetes a El Matí del Sr. Cuní han esdevingut reveladores. Em resulta especialment gràfic el que s’hi diu aquí. D’una banda, trobo que esta fet amb prou grapa, però d’altra és molt representatiu del tipus d’amnèsia que sovint hom gasta per poder, tot seguit, fer lectures positives d’una acció política que no s’agafa ni amb pinces.

En Felip Puig parla de salvar l’Estatut i, a més, de fer pactes per garantir l’estabilitat política a Espanya i a Catalunya. I és aquí que ve l’escàndol. El mateix Cuní ja fa en directe rigorós el numeret que qualsevol ciutadà interpreta al servei de la crosta progre i amb ganes de semblar un sant baró, de forma més o menys pública. O privada.

El que va fer en Mas en el seu dia fou una foto bastant desafortunada. Des de la rendibilitat política, vull dir. Perquè un cop aconseguit el que va acordar-se al Parlament de Catalunya, en Mas havia de jugar les seves cartes de tal manera que res no li projectés cap mena d’ombra. Ell va oblidar que era un trist representant català ubicat a l’oposició i que els interessos de Catalunya no eren en absolut matèria que d’ell depenien. La patata indigne i calenta en la qual s’estava convertint el procés de l’Estatut l’havia de deixar al terrat tripartit. Només cal tirar d’hemeroteca dues setmanes abans per veure quina mena de sobiranisme corria per les venes “catalanistes i d’esquerres”. Els papers que ja es podien passar a signar -deien els tripartidaris- només els va trastocar la puñalada trapera en forma de primícia fotogràfica que en ZP va dispensar al seu soci prioritari a Madrid i molt posseïdor de tanta clau a Catalunya.

Aquells qui avui s’escandalitzen com a persones de suposada bona fe, que tirin d’hemeroteca i a veure quina mena de sorpresa aguanta la seva capacitat d’escàndol. Que vagin una mica més enrere respecte de la data d’aquella foto i que m’expliquin a veure qui va anunciar sense cap mena de pudor que allò pactat al Parlament ja ho aigualirien a Madrid i tot i així avui l’han fet president de la Generalitat. Que gratin a les hemeroteques per recordar el paperot que feien les forces catalanes anant a Madrid cadascuna pel seu vent, per alegria infinita d’en Rubalcaba -i Espanya sencera-. Que intentin explicar perquè aquell president de la Generalitat es va fondre després de l’acord assolit al Parlament o que justifiquin el seu suport a aquells que a Catalunya deien ser tant catalanistes i a Madrid seien al cantó negociador que defensava els interessos d’Espanya. Allò d’aquella foto no és en absolut el moll de cap os.

Freqüentar l’hemeroteca serveix per combatre el fariseisme, també. Perquè la reforma de l’Estatut es va plantejar en clau d’interès partidista més que amb sentit autenticament de país. Era la munició que havia de donar llarga vida a una segona o tercera legislatura a un govern –suposadament- catalanista i políticament agafat pels pèls de l’esquerra. Recordem que aleshores n’Aznar campava per les Espanyes, sabre en mà. Però la truita es va girar amb el desgraciat atemptat de l’11M.

Aquells qui després de tota la seqüència relativa al procés estatutari agafen com a foto finish la que es va fer en Mas amb el gran farsant jo simplement els pressuposo mala fe, per dir-ho educadament. La seqüència fou llarga fins el tedi, pel cúmul de despropòsits que s’anaven col·leccionant. I el dia que en Mas, en ZP i en Duran van aparèixer com els tres mosqueters, aquell dia no es va decantar la balança política de Catalunya. El principi de la fi, estimats fariseus que no grateu intencionadament ni en la memòria ni en cap hemeroteca, el podeu trobar en postals semblants a aquesta. I a en Mas li hauriau de dispensar agraiment etern, perquè us ajuda imapagablement a oblidar-la.

La feina del talp

Pel seu alt interès informatiu TV3 recorre a fonts de la Conselleria de Sanitat murciana a fi i efecte de fer saber solemnement al poble de Catalunya que la Mari Trini ha mort. Empès per una pulsió semblant l’Avui es fa ressò de la mateixa notícia, sense la qual l’edició del dia hauria restat coixa.

Sí, és aquesta feina la que resulta de perseguir una crosta: imposar la caspa d’altri i sospirar pels temps del Nodo. Sempre dins d’una suposada extrema correcció progre i d’esquerres. Amb una vocació mai confessada que no és altra que la de convertir Catalunya en la Gran Múrcia.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, Batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Ara tot és broma

Al telenotícies de TV3, (després d’un magnífic "espot" que anuncia la normalització de relacions entre l’administració espanyola i l’americana i que presumiblement és el lliurament del primer capítol sobre aquesta història) en Patxi López diu que el PNB ha de saber digerir la derrota. Si hem de fer cas a la informació vessada, deduïm que els nacionalistes bascs no van guanyar les eleccions.

Hi ha una propina informativa, sobre la reunió de l'ala progressista dels G-20 i després arrenca un serial de notícies verdes. Que si l’estany d’Ivars ja és ple a vessar i la quantitat d’aus que hi pondran ous i carcanada, que a Sidney apaguen els llums... Mai havíem gaudit d’informatius més sostenibles.

Acabat el recital amb format de telenotícies, el primer anunci -de propaganda estrictament publicitària- que ha emès aquesta cadena és el que el CAC ha demanat a televisions i ràdios que deixin d’emetre'l, sabent que l’ajuntament de Barcelona diu haver que acatat tal decisió.

Es veu que era important, molt important, arrencar aquella crosta. Ara pot campar aquesta altra sense cap mena d’obstacle. I espera’t a veure com ho farà, tant bon punt comenci oficiosament la campanya pre-electoral. Això ho recordarem com una innocent broma.

I més, encara

Després de tot això -i d’altres coses que ara em deixo-, potser és hora de pensar en clau veritablement espanyola. Portem molt de temps intentant formar part de llurs solucions. És hora de començar a pensar en ser part substancial dels seus problemes.

Tot això i més

És o no és principi de tupinada carregar-se l’Estatut un cop l’han aprovat les Cortes Espanyolas i ha passat afirmativament un referèndum democràtic?. O fer campanya primant l’amiguisme –altrament dit “govern amic”- a l’acompliment de la legalitat vigent?. O quan el govern es troba davant una crisi com la del Carmel, decideix filtrar a la premsa el que és o no noticiable?. O que Presidència pugui tenir un cap de comunicació que sigui capaç de treballar fins el punt de “no parar hasta joderte”. O que al mateix Parlament de Catalunya s’hi pugui amenaçar els periodistes que no comparteixen una determinada visió de les coses i que el progressista col·legi de Periodistes estigui desaparegut en combat?. O que el grup més nombrós de diputats catalans a les Cortes Espanyolas mai voten en clau de país, mai, i que quan arriba la campanya, per arreplegar vots, proclamen ser els més catalanistes i amb més poder d’influència?. O que quan són a l’oposició en diuen “barracons” i quan governen allò resulta ser “aularis d’acció immediata”. No és un símptoma de tupinada deixar deliberadament a l’aire les competències de la Generalitat, quan el govern espanyol les trepitja sense contemplacions?. O que en aquesta tasca siguin ben catalans els ministres que intenten ignorar el marc competencial de Catalunya?. O que en nom d’un invent anomenat patriotisme social s’intenti anestesiar una nació mil·lenària?. O que les virtuts d’aquest innovador patriotisme un cop ja no hi ha campanya electoral resulta ser quelcom menys que una estafa?. No és una tupinada esclatant dir-ne “desacceleració” o “alentiment” quan el món sencer sap sobradament que és una crisi de grans proporcions?. O que un cop acceptat això de la crisi anem donant lliçons als americans perquè tenim el millor sistema bancari del món?. És o no una tupinada amb tota regla -que diria en Matias Prat- veure que cada cop que guanya una determinada opció, Andalusia eixuga el seu deute històric?. O que essent Catalunya un dels territoris que més esforç econòmic fa, fins a l’extenuació financera, no trobi mai la forma que la part espanyola compleixi amb la llei o disposi un mecanisme que no impliqui l’espoliació sistemàtica?. No fa tuf a tupinada la forma en que es gestionen els aeroports, amb el vist-i-plau del sucursalisme català que tira coets en saber que Barcelona només pot aspirar a ser capital del Low Cost?. No és una tupinada insultant haver de suportar un govern amic que trosseja la llengua catalana, sabedor que toca el moll de l’os de la nació?. O que prohibeix les emissions de la televisió pública al País Valencià o Les Illes?. O que vol substituir el terme “país” pel de “comunitat autònoma”?. Tot això -i d’altres coses que ara em deixo- si ho fes una extrema dreta semblaria colpisme. Sens dubte.

PS: Una mica més també per aquí, al post titulat "De part del Comitè Central"

Brots colpistes

L’any 1999 va veure la llum el testament polític d’en Lluís Prenafeta. El llibre es va titular “L’ombra del poder” i que, benvolgut lector, benamada lectriu, no has de confondre en cap cas amb el que va publicar en Josep Sort amb el mateix títol, quatre anys abans i que versa sobre el nacionalisme espanyol.

Al llibre d’en Prenafeta –escrit amb en Vicent Sanchis- hi ha molt de suc. Jo en recomano vivament la seva lectura. S’hi relata molt cruament episodis de la nostra història política recent i que coincideix en el temps amb la seva estada a Palau, com a secretari general de la Presidència.

Hi ha un capítol dedicat al 23 F. El que allí s’hi diu són paraules majors, perquè estableix un fil que relaciona l’intent de cop d’estat i les ganes socialistes per enterrar definitivament l’extinta UCD.

Com molt bé recordaràs, benvolgut lector, benamada lectriu, en Prenafeta va ser un dels personatges en vida política més cercats per terra, mar i aire. Va ser un personatge clau a l’hora d’organitzar la defensa del president Pujol en l’afer Banca Catalana. Allò el va convertir en objectiu prioritari a batre i quan no era un suposat afer de faldilles, era un escàndol econòmic que la premsa amiga tenia a bé publicar. S’ha de dir, també, que tot el soroll de timbals no va passar mai d’això. Tota aquella xerrameca va quedar en el més absolut oblit, així que va deixar l’escena política. I sempre em va semblar molt, però que molt sospitós, que ningú no mogués un dit en contra d’ell just quan deia el que deia, de forma tan clara, roent i pública en aquest seu llibre.

Clar que després va venir allò del cas Roldan o l’hermanísimo Guerra i tantes altres històries que no eren pròpies de qualcú que es considerava dipositari de tota l’ètica que corria per la classe política espanyola. El cas dels GAL va ser una cirereta mai prevista en del pati de butaques. Fent una travessa, haguessis apostat per fer autor d’una iniciativa semblant a la dreta més fosca espanyola, algun racó ultra franquista. El colpisme i les males arts mai les haguessis ubicat damunt la sacrosantedat que gastava l’esquerra.

Amb el pas del temps, potser, el que ha passat és que s’ha anat sofisticant. El relat que brolla al País Basc té un component colpista. Subtil i efectiu, però colpista a tots els efectes. La dreta espanyola ho va intentar en el seu moment i va fracassar. La raó fou que els conservadors anaven prou de cara.

Després de l’assaig en forma d’èxit al País Basc, apareix un nou brot de talante. És així que funciona la gloriosa esquerra espanyola. Quan agafen les pistoles, tiren per l’esquena. Quan gestionen poder polític, són uns colpistes vocacionals irrefrenables. La reforma de la llei electoral espanyola és una vulgar punyalada trapera. És un magnífic exemple de cop d’estat democràtic. No cal dur tricorni, ni anar guarnit de militar, ni lluir flamant mostatxo. Pots perseguir exactament allò que el mateix Tejero va sospirar a cop de pistola, a les Cortes Espanyolas: arribar a fer-te amb el poder i perpetuar-t’hi. I aquell qui faci nosa per assolir aital objectiu l’esborres del mapa. Per sempre més. Això és una mostra clara de colpisme, vaja. Però sense vessar cap raig de sang, sempre tan inoportuna.

Pel bé del país

Ja hem parlat abastament de la tupinada basca –en aquest cas sí que els nacionalistes catalans en podem dir tupinada perquè, a Euskadi, CiU no s’hi presenta – i ara toca parlar una mica de les eleccions gallegues.

Vaig comentar que valia la pena parar atenció al paper fet pels socialistes gallecs. Ells també van resistir a un altre intent de tupinada. La novetat del cas és que era orquestrada des de l’interior.

A Ferraz, en Pepinyo Blanco ocupa un dels butacots preferents. Gallec com és, coneix molt bé com bufa el vent a casa seva. És així que va reclamar als socialistes gallecs que avancessin les eleccions. Pensant en el bé del país, se sol fer la jugada. Afegiria jo que en aquest cas hem de suposar que en Pepinyo es referia estrictament al bé representat per la gran família socialista. I els socialistes gallecs, que han de ser de molt bona pasta, van respondre que pel bé del país –el país sencer- les eleccions s’han de fer quan toca. Resposta que considero admirable del tot, vist els temps que corren.

En Pepinyo, que se la va veure venir, un mes abans de quan tocava fer les eleccions quan era millor pel país –és a dir, que no era el conjunt estrictament representat per la gran família socialista-, va fer maletes i es va plantar a Galícia. Al mateix peu del canó va dirigir la campanya. Trenta dies abans. Trepitjant el terreny.

Sobradament sabut és que els socialistes van fer un resultat similar a l’anterior. No van tornar a guanyar ni han quedat amb opció de poder formar govern amb cap crossa amiga. La lectura que van fer de tot plegat, aquells que pensaven en l’interès del país, és que els socialistes gallecs ja se’ls havia advertit que el carro anava pel pedregar i, per tant, el candidat (n'Emilio Pérez) Tourinyo va quedar de seguida penjat a l’estenedor. No va succeir el mateix amb qui dirigí la campanya al peu del canó, ja que ell ja havia apuntat el què calia fer per garantir el bé de la família socialista -que representa una part concreta del país-.

El més collonut de tot plegat, insisteixo, ha estat la lectura del resultat. La poca vergonya que pots arribar a exhibir si ets socialista reconsagrat!. Hem hagut de sentir sense cap mena de rubor que es van perdre les eleccions perquè no s’havien avançat!. En boca de socialistes de totes les latituds. Dels catalans, també. Aquells que tenen com a prioritat de país arrencar tota crosta que no sigui la seva.

Vist el panorama catastròfic general (atur amb salut de ferro, primera fornada de gent que ha exhaurit completament el subsidi sense haver trobat un nou lloc de treball i una economia que no la revifa ni el patriotisme social més salvatge) i vista la sensibilitat política que gasten els socialistes, no m’estranyaria gens que les eleccions gallegues hagin estat interpretades en clau de lliçó magistral. Vist que a les europees fan uns resultats prou dignes o àdhuc meravellosos si les comparem amb les eleccions al Parlament de Catalunya, estic segur que tenen un motiu de primera magnitud per plantejar l’avançament de les eleccions catalanes i fer-les coincidir amb les del Parlament Europeu. Sempre pensant en el bé del país. Aquesta part tan concreta que només ells representen, és clar.

Convidat de la setmana al Bloc Gran

M'han ofert ser el convidat de la setmana, al Bloc Gran del Sobiranisme.
L'article que hi he publicat és aquest. Espero que t'agradi.

El Dia després

Els soldats ja han tornat a casa. Cansats, però tots amb símptomes evidents d’alegria desbordant. Sembla que se n’han ensortit. Han conquerit Brussel·les. A tots ells, herois, la meva admiració, el meu gran respecte. Gràcies soldats. Sigueu ben tornats!.

Avui ja és part el “Dia després”. Segurament és el més important un cop assolida qualsevol gesta. Ho serà, també, l’endemà de la proclamació d’independència. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què?.

No és el primer cop que riuades de gent surten al carrer però, després, tot aquell cabal humà on és que desemboca?.

Vull creure que amb els “Deu mil catalans” no tornarà a passar el de sempre. Vull dir sempre que la societat civil revifa amb una calçotada i en Joel Joan remata la diada amb una d’aquelles arengues que fan encongir el cor. Penses que s’adreça al més enllà (no puc oblidar el seu “senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!.”), quan es dirigeix al president Ibarretxe. Veus clarament la mena de llufa en la qual pot acabar qualsevol visió sobiranista de la causa catalana.

Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les. Han de descansar, òbviament, i han de reprendre noves marxes.

Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Desitjo que ara no comencem a engegar cap recollida de signatures, de causes a Facebook o alguna vaga -ja sigui de fam o de bon humor-. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria. És d’això que ara tocaria parlar.

Aprenent del nacionalisme espanyol

El que ha passat a Euskadi és una lliçó de política elemental. Des del punt de vista nacionalista, vull dir. Que el socialista Patxi López arribi a ser lehendakari amb el recolzament del PP y del partit de la Rosa Díez, és una lliçó bàsica de patriotisme. Quan hom té clar que la seva prioritat a la vida és la defensa de la pàtria i això ho experimenta de forma sentida i sincera, aleshores obra en conseqüència. I aquí no hi ha res a dir perquè aquest és un acte cantat de coherència política.

El que es fa difícil -per no qualificar-ho d’impossible- de desxifrar és el que ha passat a Catalunya. Segueix essent un misteri dels grossos intentar trobar explicació racional a la formació d’un tripartit. Pots imaginar cosa semblant en el cas espanyol?. Que un nacionalista català arribi a presidir el govern d’Espanya gràcies als vots del nacionalisme espanyol més radical, pots arribar a visualitzar-ho?. Jo no. Se’m fonen els ploms mentals, perquè la situació no resisteix la intensitat de tal plantejament.

Sembla que s’ha fet encara poca pedagogia des del nacionalisme espanyol, per arribar a saber “lo que vale un peine”. Hores d’ara encara hem de mirar cap a Euskadi per confirmar la mena de sapastres que arribem a ser. Des del punt de vista nacionalista, vull dir.

Passa que hem regalat a les forces espanyoles el principi d’autogovern que un dia ens van arrabassar a cop de canó. Que d’aleshores ençà aquestes forces, a més de la destrucció política, ha cercat la nostra desaparició nacional i física al llarg de la història. I després de superar calamitats i traumes, quan enfilem un principi de recuperació nacional, aleshores, pam: oferim la clau que organitza el nostre cos i esperit nacional, justament a qui porta segles intentant robar-la.

A Euskadi la cosa ha estat molt diferent. No hi ha possibilitat de comparació amb el nostre cas. El nacionalisme basc ha intentat resistir estoicament fins el final. Si el govern passa a mans espanyoles serà perquè no s’hi ha pogut fer res més per evitar-ho. No hi ha cap escó abertzale que no recolzi la causa pròpia. Com no podria ser, d’altra banda. I el nacionalisme espanyol, donant mostres cabals d’actuació política, també ha fet el que seria desitjable per part de qualsevol nacionalista: assetjar l'adversari i recolzar sense manies la causa a la qual s’hi dedica amb totes les seves forces. Això, benvolgut lector, benamada lectora, no és més que una lliçó elemental de patriotisme

Guaitant Euskadi

M’agradaria referir-me als resultats d’aquestes darreres eleccions, a Euskadi. Per altre motiu ho hauria de fer sobre les gallegues. Hi ha una part a lloar en el que va fer el Partit Socialista de Galiza. Però això ho deixaré per a una propera ocasió. I em quedo amb el cas basc, per la febre tonta que acostuma a contagiar per Catalunya el nacionalisme d’allí. Sobre tot en l’ala més extrema.

Tal i com ha quedat l’escenari, jo fins que no vegi en Patxi president no m’ho creuré. Certament té molts números per escalfar la cadira presidencial, però molts cops la política demostra ser quelcom més que pura –i innocent- aritmètica. Recordem que en ZP, fins avui, te el PNB com a soci preferencial. Caldrà veure, doncs, en què es tradueix realment aquest amor cortesà.

Però el que considero més rellevant, per a tot malalt de basquitis, és una altra mena de lectura. En primer lloc convidaria a llegir la reflexió prèvia a les eleccions que va fer l’Andreu blogaire. Em conformo amb pescar, només, el que faria referència estrictament de política basca. I he de dir que la va encertar de ple.

A pilota passada, hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és el sapastrisme del moviment independentista. Tant a Euskadi com per aquí semblen tocats del mateix vent. M’arriba a escandalitzar la poca cintura política que demostren. El basc es mou en un context que jo ara no vull entrar a debatre i que considero del tot injust, vagi això per endavant. Però sabent el pa que s’hi gasta, que Espanya no és cap ens fruit d’una humorada, trobo del tot injustificable l’abstenció o el vot nul com a recurs electoral. Ja m’hi he referit abastament en el cas català, pel que té de gratuït i poc productiu. Ara, mirant cap el País Basc em sembla encara més il·lustratiu el que poden provocar les bondats del vot nul. De tot, menys un pam d’independència.

Segon apunt, també dirigit al cor de les cabretes estelades. Reprenc l’argumentari que n’Andreu exhibeix el seu post, per donar valor al concepte de La Casa Gran. Els bascos no sé si se l’hauran de plantejar aquest concepte en llurs latituds. Però aquí és del tot necessari. La dispersió del vot nacionalista afavoreix la voluntat més o menys descarada a favor d’espanyolitzar Catalunya. (Ara les meves paraules no són teoria, sinó fruit de suportar la pràctica). I entenc també per dispersió -en la versió més cafre de totes- optar per no votar, fer-ho en blanc o provocar el vot nul. Tots aquells que només han sabut veure pebrots i més pebrots en la política basca, que vigilin perquè ara han quedat massa escalivats. M’agradaria conèixer una alternativa de pes rere l’enfonsament de la Casa Gran que tant preconitza el purisme independentista. Fum, per variar?.

Finalment, potser havia de passar un cataclisme com el d’aquest cap de setmana per tal de poder dotar de contingut a l’invent aquell del –o la- Galeuscat. Una altra versió de Casa Gran. De moment és una coalició florero que no ha servit més que per arribar a avorrir. Això si, sobiranament. Potser cal passar una mica de gana per adonar-se’n que s’ha de pujar el to del plantejament i que una visió supranacional de la reivindicació nacionalista és del tot necessària i inajornable. Sobre tot si tenim consciència que quan parlem d’Espanya ho estem fent de la cultura castellana. I que tot el demés no hi té cabuda. Ja sigui per culpa d’un dicatdor o per un demòcrata d’esquerres o de dretes. Davant d’aquest fet, poques floritures si us plau.

Barcelona capital

Seguint la ruta de les taules rodones en la darrera Jornada Generacional d’Economia, assisteixo a una que l’han batejat amb el nom de “Identitat, cultura i globalització”. Hi parlen n’Albert Saez, en Jaume Roures i en Ferran Mascarell. Modera en Saül Gordillo.

Vistes les espases el primer miracle que obra és el discurs, que sona a música liberal. En Roures que, com aquell qui diu fa quatre dies es proclamava trotskista, protagonitza un sentit lament amb el tou d’intervencionisme que diu trobar al món de la cultura. De com se n’arriben a malbaratar d’oportunitats que ara mateix tenim plantades davant dels nassos. Assisteix a Esade Forum enfundat en uns texans que deuen ser el símbol explícit d’aquesta rebel·lia encara trotskista. Duu un posat de pagès que baixa de l’hort i, des de la meva cadira, em recorda un Woody Allen criat amb dieta mediterrània. El resultat és tot un Woody refetó i saludable. Però Woody a tots els efectes.

En Ferran Mascarell tornar a atiar la bandera de les ciutats. Amb aquesta visió tant i tant socialista que tomba d’esquena -pel que n’arriba a ser de socialista i barcelonauta-. Parla de la sorpresa que –ara- li causa el pols mantingut entre el Cap i Casal i la Generalitat. (Suposem que es remunta a la era pujoliana. I obvia dir que, a una banda d’aquest pols, el podries trobar empenyent com una vertadera bèstia de càrrega).

Afirma ell que un país d’èxit és aquell que sap posar-se a favor d’una ciutat, de la seva capital. Cita uns quants exemples, entre els quals hi ha Madrid. Però de tota aquesta meravellosa teoria, com a bon socialista que és -i com a cervell que ha estat durant tant de temps al servei de tantes teories d’aquest particular socialisme- sempre acaba obviant el perquè de tot plegat. El perquè, en el cas català, costa tant de trobar la complicitat del país vers la seva capital.

La raó és entre senzilla i immediata. Els socialistes han conduït la nau per uns viaranys que el país no reconeix. L’ambigüitat nacional amb la qual han dirigit Barcelona, és un escàndol de marca major. Més si tenim en compte que l’ha pilotat el sector “catalanista” d’aquest socialisme que pastura per Catalunya. Quin país al món donaria suport a la seva capital lliurada a una fe multicultural de base tan summament tronera?.

De la visió mascarelliana hom pot deduir, que malgrat les hores baixes que ara mateix Catalunya passa, no tot està perdut. Potser Barcelona s’ha convertit en una mena de suburbi d’allò que no és carn ni peix, al servei de la crosta. Però la resta del país, no fent costat a la capital demostra gaudir d’una salut nacional molt respectable. Perquè mira que en porta d’anys Barcelona intentant exportar el seu model tan indigne i insubstancial a la resta del país. I aquest, afortunadament, respon com toca. Paga amb indiferència, que és un dels càstigs més cruels que es poden infringir a persona o col·lectiu. Suposo que és per això, per aquest paper tant vergonyant que han exercit durant tants anys, que ara el socialisme “catalanista” deambula erràticament com aquella vaca maragalliana fotent tocs de cap d’aquí d’allà. Ni el país ni el propi partit els ha suportat.

Barcelona nation

Divendres vaig assistir a la 3a. Jornada Generacional d’Economia. Un motiu per retrobar gent a la qual aprecio sentidament. Parlo, per exemple, n’Elies o de’n Marc Arza.

En la taula rodona titulada “El paper de Catalunya al món”, la directora general d’Innovació i Internacionalització de la Generalitat catalana, la Sra. Carme Botifoll va apuntar una idea que vaig trobar significativa. Sobre tot per entendre moltes coses de la visió socialista d’aquests darrers vint o vint-i-cinc anys. Segons ella, el desenvolupament planetari es troba focalitzat al voltant de determinades ciutats. La prosperitat i el progrés no són característiques nacionals, sinó d’àrees concretes de territori (ciutats), que mai abasten el cent per cent de cap extensió pàtria.

Aquesta visió del món la trobo reveladora pel cas que ens ocupa. Quan parlem de Catalunya, existeix una concepció que entén el país de conjunt. Però n’hi ha una altra que reivindica el pes de tal o qual ciutat i col·loca el concepte de ciutadania al mateix estadi que el de nacionalitat. Barcelona, en aquest sentit, abandera aquesta darrera línia de pensament. Bé, potser seria més correcte dir els socialistes que campen per Catalunya.

L’ajuntament de Barcelona sempre ha fet un paper de llast al –poc- poder polític que ostenta el govern de Catalunya. En aquesta mena de jocs de baixa estopa compta amb l’ajut inestimable de la Diputació. I no quedant satisfets de tibar així la corda, el punt àlgid arribà amb l’invent metropolità i la batalla es presentà amb la suma de ciutats que volten Barcelona. Demogràficament parlant representen el cinquanta per cent del país. Això va merèixer la seva dissolució institucional fulminant al Parlament, quan aquest conjunt ostentava ja bandera i himne propi. Acollonant i indigne a parts iguales.

De tant en tant encara cueja alguna ràfega d’aquest embat. El .bcn forma part d’aquesta visió d’una Barcelona sobirana. I amb més o menys conyeta de la que sembla, la darrera edició de la Barcelona Bread and Butter anunciava la darrera edició comtal amb un significatiu “Barcelona nation”.

JGE3 - www.jornadage.cat

Portem temps parlant de les desgràcies i dels assots que col·leccionem com a país. Ara, quan ben aviat sabrem que oficialment no podrem ni ser -perquè així ho dictarà un tal tribunal-, ara és quan cal tenir present que tenim corda per molt de temps.

A banda d’aquesta Catalunya perseguida per terra, mar i aire també n’existeix una de rica i plena. És la que no surt mai a la superfície d’un miserable telenotícies, la que no fa soroll però és la que realment fa. Segurament és la raó del miracle. Som molts els que pensem en clau de desastre i malgrat tot existim. I anem fent i tenim èxit.

Hi ha una Catalunya que existeix, molt residentment, i que aguanta triomfant la línia de flotació. És la que podràs veure aquest divendres a la Jornada Generacional d’Economia, en la seva tercera edició. Aquesta Catalunya actua transversalment i la confluència de forces amb procedències diverses dona com a resultat poder oferir un acte que vol ser un referent de país. Ens mereixem, de tant en tant, tenir consciència que aquí hi ha qui fa les coses molt ben fetes. Malgrat haver de conviure amb aquesta grisor dirigent, que resol els problemes amb devoció sobtada cap a la Moreneta, hem de saber que una bona part de país no opta per aquesta via tan capriciosa.

El Grup Hayek, l’Associació Catalana de Professionals i l’Espai Vicens Vives fan possible aquesta nova edició de la JGE. Vull creure, doncs, que no tot està tant perdut. I pel que fa a inscripcions, em sembla que hi ets a temps de fer la teva. Adreça’t urgentment a mail@jornadage.cat. Allí ens trobarem.

Nous filons per a l'esquerra

“Un fill et canvia la vida”. És un top of the top dels tòpics. De moment em sembla el més incontestable. D’ençà encara no fa dos mesos que qualsevol de les vint-i-quatre hores que té un dia, totes són bones per estar en condició de disponible. I sense opció a poder fer-me el boig.

Hi ha molts més tòpics que giren al voltant de les criatures. Hi ha nombroses col·leccions de llibres d’autoajuda. Hi ha múltiples teories referides a l’embaràs i el post-part. Hi ha una immensa producció que gravita al voltant de la paternitat, de cursets imprescindibles, etc.. A mi m’ha tocat de tot. Alguns episodis ja els he confessat i d’altres resten en silenci sepulcral.

En el capítol de l’alletament ja vaig haver de passar alguna escena vergonyant. Però així em va quedar molt clar el gran invent que ha resultat ser el biberó. Us asseguro que posa una mica nerviós conversar amb una indòmita alletadora. Hi ha qui parlant, en un moment donat, es pot gratar el lòbul de l’orella o un repèl del dit polze. No passa res. Però quan la teva interlocutora decideix canviar-li el pit a la seva criatura, amics meus, la cosa no és el mateix. Perquè hi ha regalims pel mig o l’altre mugró potser no aflora prou enravenat. Mil coses, que resulten de mal comparar amb qualsevol altra mena de conversa, on grates aquí o grates allà i no destarotes ningú. És per aquí que comences a trobar atractiva l'opció del biberó, malgrat tota la teoria pensada només en la seva destrucció.

Un altra història que mai pot perdre’s un futur pare és una conferència que du per títol “Com sobreviure al primer mes”. Hi fas grans descobertes, certament. Des del color i la textura de la primera caca d’un nadó, que causa respecte majúscul, fins la mena de monstre que pot arribar-te a tocar per fill, per com en surten d’abonyegats. Fou aquí vaig aprendre que quan una criatura agafa una histèria de les grosses, res d’intentar-la apaivagar amb música clàssica o alguna cançoneta de bressol. Res de res. Cal recórrer al que l’expert pediatre va definir com a “soroll blanc”. S’ha d’agafar el nadó rebotat i posar-lo prop d’una rentadora en marxa, d’una aspiradora -a poder ser de la marca Hoover- i, si tot això falla, cal introduir-lo dins un cotxe i començar a fer tombs sense rumb definit.

La meva criatura agafa unes “nirviades” –com diu la meva santa i mallorquina esposa- de por. Quan entra en aquesta mena d’estat colèric de bon matí, me la poso en un braç i amb l’altra mà aprofito per afaitar-me. És amb el que més ràpidament sóc capaç de generar un principi de soroll blanc i no perdre massa el temps fent el tocacollons. Mira que me l’estimo. Però quan veig que una miserable afaitadora el pot arribar a convèncer que deposi la seva inacceptable actitud, penso que n’arriba a ser d’ase!. Se’m queda mirant fixament amb uns ulls oberts i empardalats. I quedo convençut de què, si tingués oportunitat, votaria socialista. Cap altre projecte polític és més blanc, monòton i petri que aquest.

Ara que el socialisme està cercant desesperadament nous jaciments de votants, espero que un cop espremuda la llimona de la immigració no comenci a agafar interès pel tema del soroll blanc. Veient com van d’afamats els crec prou capaços d’atorgar el dret de vot als ciutadans de zero a tres mesos, que són els més feliços de tots quan els ben emblanquinen.

Cremar els mots

Ara que el sobiranisme, en aquesta llarga travessia a la cerca de respostes i assedegat com va confessa returar en el primer abeurador que troba, ara sóc jo que puc ensenyar les meves cartes. Empès pel mateix neguit, també tresco d’aquí d’allà. No arribo al punt de recórrer a l’ABC, però pornogràficament parlant, si que assoleixo cotes semblants.

Puc topar, per exemple, amb un número de distribució gratuïta en qualsevol benzinera de la zona d’El Maresme. És una d’aquestes publicacions estructurada al voltant dels anuncis classificats. Donada la complexitat que caracteritza l’independentisme, intento trobar vies que li puguin ser eficaces, encara que poc explotades. Així és que repasso amb atenció l’apartat de Tarot/Vidència. Em sembla prou reveladora aquesta troballa: “Mago José. Resuelvo de inmediato los problemas más difíciles. Para lo imposible tardo un poco más”.

O paro atenció en aquest altre text: “Característiques personals: sóc treballador, molt exigent, sincer, de caràcter fort, però dialogant i molt humà. Perseverant amb un punt de timidesa, espontani i apassionat. Crec en els projectes i tinc uns ideals molt clars.”. Diries que he saltat cap a la secció de “Cerco amistat/parella –o lo que surja-” de l’aital revisteta, però no. Aquesta literatura raja d’una pestanya batejada amb el nom de “Perfil”, que apareix en el blog de l’honorable Huguet. Amb redacció igualment xalesta s’hi diu textualment del conseller d’Innovació, Universitats i Empresa: “actualment forma part de l’actual govern”.

Abundant en aquesta font, llama l’atenció –que diria en Zinc- el post dedicat al candidat d’ERC a les europees. Amb estil impecablement castrista l’home concatena paraules de tal forma que arriba a construir aquesta perla de paràgraf per referir-se al bo de n’Oriol i, molt subtilment, a l’eix del mal català, ara encarnat per en Tremosa: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. No sé què hi podrien dir, pel que fa a la lectura comprensiva, els pares de l’informe Pisa. Però llama molt molt l’atenció aquesta redacció en més d’un sentit, venint de qui ve.

És en aquest context de lectures tant “hard” que es produeix sobtadament una conversa telefònica amb el noi de “barri ric”. Com sabreu en Tremosa és de Gràcia, com jo. (De tant ric com n’és el barri, així de neoliberalistes sortim els graciencs. I ha de ser per això -abundant en les tesis delirants que apunta el perspicaç conseller- que hom pot trobar la raó del perquè els socialistes fa anys i panys que governen al consell de districte).

I vet aquí que aprofito per demanar-li sobre l’entrevista a l’ABC. Troba que li han fet una mala passada perquè ell va dir que el Pacte del Majestic havia estat bo, però insuficient. L’ABC va ometre això darrer. I jo crec que l’esca del seu pecat patriòtic no ve tant per mor d’això, sinó de com tracta la paraula màgica que tant obnubila el sobiranisme quadrúpede. En Tremosa afirma no haver escrit per enlloc el mot reconsagrat!. Tal i com es descriu, a l’entrevista només restava afegir: a mi que me registren. I el professor Tremosa afirma sec i contundent: “Però tu que et penses, que la paraula independència es pot fer anar alegrement?. Ets tu que la vols cremar?. Jo no. Bah, home, bah!.”.

I en aquell moment vaig sentir un “blup” interior. La qüestió és rematadament obvia, però va caler que en Tremosa fes petar una d’aquestes bombolles que contenen matèria pròpia de sòmines. Molt cert és que qui més ha desprestigiat la causa independentista no ha estat justament la brunete mediàtica o l’espanyolisme més combatiu, sinó aquells que en fan bandera frívolament. Aquells que, tot i ostentar càrrecs ben honorables, han de recórrer a la prosa més populista perquè tenen la credibilitat personal sota zero, després d’haver arrossegat també al moviment independentista que volen representar. Si tot i ser sobiranista pulcre encara no t’ha caigut la vena dels ulls, digues-m’ho si us plau. Puc proporcionar-te el telèfon del Mago José. La revista em sembla que encara volta per casa. Estic segur que el teu cas és una mena d’impossible que aquest José espera amb candeletes.

Patriòticament cafres

Potser feia de quinze a vint anys que no anava a veure un metge. Procuro no haver de visitar una consulta mèdica si no és per l’efecte d’una causa major. I així ha estat. Sobretot perquè la meva dona va quedar ben tocada per mor del part. En aquest darrer mes i mig hem hagut de freqüentar un dels pilars en els quals reposa l’anomenat patriotisme social. Per via programada o directament d’urgències. Ho hem tocat tot, sanitat pública i privada.

La primera conclusió patriòtica a la qual arribo és que la relació pacient-metge pateix d’una mort clínica. Això em sobta molt perquè no era pas així en l’època en la qual potser sovintejava més aquest gremi. No hi ha punt de comparació. Amb la universalització de la sanitat s’ha arribat a confondre un metge amb un cambrer de xiringuito. El tracte que dispensa un suposat malalt a un professional de la sanitat és francament deplorable, mancat d’educació i amb una sobreactuació plena d’exigències. Està clar que quan un servei no costa un "duro" –base d’aquest patriotisme cabral-, la lectura primària que en fa l’usufructuari és que no val res. Allò que s’aconsegueix sense invertir cap mena d’esforç no genera respecte. Hem arribat a una relació pura i dura entre consumidor de sanitat i prescriptor de protocols sanitaris.

Com que hi ha incapacitat manifesta per destriar universalització i gratuïtat, se n’arriba a fer un mal ús de forma bastant sistemàtica. Per excés, també. El servei d’urgències molts cops atén casos que ni mereixen l’atenció d’una visita programada. Aquest patriotisme social, basat en el “barra lliure”, fomenta l’ús capriciós d’un servei com és la sanitat pública i que significa un esforç pressupostari molt gran a les butxaques de la Generalitat. Aquest abús del sistema fa que el col·lapse arribi per dues bandes: per l’estructural i per l’econòmica. Un peix que es menja la cúa.

El col·lapse estructural s’intenta evitar a base d’atemptar contra el que és un sistema de qualitat mínima: mentre la sanitat privada pots explicar tranquil·lament el teu cas al metge, a la pública a partir d’un moment donat –que no supera els quinze minuts- és aquest qui t’apressa a tocar el dos de la consulta perquè “la gent de fora es podria enfadar”. Patriotisme per a cafres.

Molt cafre és, també, el sentit d’allò que hom considera universal i gratuït. Això és sempre que sigui públic. El mateix cas tractat a la sanitat pública o a la sanitat privada significa haver de pagar la medicina o no. Si la recepta l’expedeix un metge del sistema privat, aleshores té un cost absolut. Quan ho fa un facultatiu de la sanitat pública, o no té cost o és infinitament menor. Em sembla francament grotesca aquesta visió soviètica d’allò que és universal. Per no dir incompetent. La sanitat privada podria ser un revulsiu per tal d’ajudar a descongestionar la pública si tant de patriotisme exhibit no fos de via estreta. Segurament el cost global resultaria menor i socialment podria ser més productiu i de millor qualitat. Ara mateix, sanitàriament parlant, sembla que anem encarats directes al desastre.

Potser

La nominació de les candidatures d’en Tremosa i d'en Junqueras a les europees ha generat un debat calent com feia temps que no passava. Sobre tot si repassem el grau d’excitació que històricament ha generat una cursa electoral com aquesta.

Suposo que tanta vehemència la provoca el fet de ser l’aperitiu del que ha de venir després: les eleccions al Parlament de Catalunya. Són aquestes eleccions les que realment interessen. Però com que acostumem a parlar sempre tan en clau, arriba un moment en que ni nosaltres mateixos ens aclarim amb el què volem dir ni a on volem anar a petar.

Els candidats Tremosa i Junqueras han desfermat una tempesta entre convergents i gent d’òrbita esquerra, que ja comença a ser part d’un clàssic irremeiable. Sobretot quan aquest debat ha resultat estar molt més tocat per l’eix nacional que per l’ideològic, cosa que no succeïa des que Catalunya va caure als braços tripartits. D’aleshores ençà, la prioritat ha estat ser més d’esquerres que nacionalment catalans.

Quan les eleccions europees signifiquen, en el grau que sigui –tot i que no toqui-, sobirania sí, sobirania no, aleshores arriba el cacau mental. Retornar a un debat on hi ha canviat el paradigma de la discussió, aleshores ressusciten velles passions. Ara, tal i com es plantegen semblen caducades abans de començar.

Potser pot ajudar a clarificar aquesta discussió tan patriòtica quan furguem en les diferències militants que hi ha entre candidats. No vull entrar en el terreny personal, perquè un i altre em semblen persones prou capaces i llurs currículums són prou solvents com per no dubtar ni una barra vermella sobre el seu patriotisme.

En Tremosa és –parlant en plata- un rebotat, que quan ho ha cregut ha tornat el carnet a la direcció del partit. En aquest sentit podem arribar a suposar que si s’ha rebotat un cop, pot fer-ho novament, arribat el cas?. En Junqueras, però, encara és hora que es reboti. En Tremosa enfila la cursa en clau d’independent. En Junqueras, en canvi, és un home de partit, d’una fidelitat incombustible. Potser és per aquí, en el joc de les diferències, que hom pot jutjar –o no- un i altre.

Tot el demés, tota aquesta sobirana ira és gratuïta. No serveix d’altra cosa que fer la feina a aquells que cerquen la nostra divisió i que els és tradicionalment tan rendible. En Tremosa ha resultat ser un candidat “radical”, per sobiranista, i li ha plogut de totes les bandes. En Junqueras encara és hora que es mulli per mor del mateix. És absurd que aquesta feina la fem nosaltres, que creient-lo igual de “radical” tirem en contra d'ell. En tot cas, si que m’agradaria saber en quin supòsit estaria disposat a engegar el seu projecte polític a dida. Però això no treu que no se l’hagi de considerar un personatge amb una solvència també més que demostrada i que cal respectar.

Sobiranament cafres

A en Tremosa l’amor no s’hi posa. Tota aquella poètica que jo creia que un candidat com ell podia despertar veig que també genera altra mena de passió. De moment ha arrossegat a molta cabreta suelta i molt sobirana. Però poca poètica. He llegit coses francament decebedores al respecte. Políticament parlant, vull dir. Com més lletraferit i més sadoll de si mateix és l’autor, la cosa s’infla més esperpènticament.

Em sembla especialment significatiu l’escrit d’en Sostres, que tants deixebles de via estreta ha engegat per la catosfera. Aquí el mestre blogaire mereix especial atenció perquè les seves paraules beuen de la mateixa font que l’inspira tanta crítica severa. Potser més pel que no diu que pel que deixa escrit. Intentar destruir un personatge com en Tremosa, des d’una ploma tan catalaníssima, és fer el joc –i de franc- a l’enemic. Un convergent com ell, arribat el cas, hauria de saber fer anar millor els silencis patriòtics als quals tants i tants cops va haver de recórrer en Pujol al llarg de la seva vida presidencial.

A mi el que em sembla nacional i sobiranament ridícul és la via per la qual hom agafa l’enravenada. Vull dir en Sostres i el qui no és en Sostres. Aquesta és l’ABC. És a dir, que en Tremosa ja pot escriure, ja pot fer apostolat per arreu, que mai serà suficient car pot alegrement patir condemna per allò que hagi publicat un mitjà de referència com ara l’ABC. En Sostres –i tantes altres caricatures que han derivat d’ell- pateixen sobtadament d’una amnèsia i obliden que fou en Tremosa qui va posar sobre la taula un tema com ara el dèficit fiscal. Ningú d’aquests que parlen amb tanta suficiència, tant il·luminadament, tant pagats de si mateixos i tant encantats d’haver-se conegut, no han fet ni una nanomicromilèssima de servei al país del que ha pogut fer el professor Tremosa amb un sol dels seus llibres.

Aquesta forma d’agafar tant ràpidament l’escopeta, d’exaltar-se com les cabretes, això és el què ha permès avui un i dos tripartits, com a mínim. Gràcies al sobiranisme tocat d’alguna ventada encara per desxifrar avui, fem el ridícul com feia temps que no passava. Perquè amb aquest posat tant suposadament íntegre i radical anem caçant les mosques a canonades. Ara fem el joc a l’ABC i oblidem el ridícul que vam fer només fa quatre dies, donant corda a El Mundo. El President del Parlament va quedar encongit i tacat per un suposat delicte de 9000 euros de merda. País de cafres!.

En Tremosa és ben lliure de dir el que sobiranament vulgui dir a l’ABC. Hi ha bastant més de recorregut que una puta entrevista en ell. Què potser ho haurem d’explicar?. Diu en Sostres que hauria de demanar perdó, per haver fet el joc a Esquerra. Algú li va demanar a ell cosa semblant pel fet de tenir una joventut rabiosament sociata quan va voler fer el pas cap a Convergència?. És que tots aquells que de bona fe van triar Esquerra en un determinat moment i els van afaitar sense gaire pietat, a més, s’hauran de disculpar?.

El que més terrible m’ha semblat d’aquest article en particular és el que no hi ha d'escrit. Hi ha tota una cort al voltant del mestre, molt convergent i radical en la intimitat, que de tant en tant apareix retratat en els seus articles. De ben segur han fet part de la feina bruta. Són, a més, amics –o saludats- del mateix Tremosa, de fa temps. Són la viva estampa d’aquesta Catalunya que es demostra vertiginosament incapaç. I, en el fons, el que més tírria els fa d’en Tremosa és que ells no van tenir els sants collons de dir públicament el que feien d’amagatotis: votar Esquerra, però això sí, després es van sumar al carro dels escandalitzats.

Perles del periodisme independent

Els del Cimera s'han superat.
Superen, a la vegada, la crosta que imposa la seva llei als media.
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtw1I26PO6SK1dhhbLiQm0PC1lOBCxNwdZ3Nka8Q5_-Kt7-A2HHavj10JF0F10l6vWEGQU8M1oycuk6K5cPB9ivmpO0-HzsYFfSObM-X44Q7Ko5nuCN9NvkcIpzZg9N8cvW5Hm/s1600-h/kinkis.JPG
http://cimeraextra.blogspot.com/2009/01/una-de-kinkis-segona-part.html

Maleïda crosta

Podreu llegir el post al blog de l'Andreu.

El discurs d'Obama

Vilaweb n'ha fet la traducció al català.
Com diria el mateix president nordamericà, que Déu els beneeixi.

La coronació d'Obama

Podeu llegir el post al blog de l'Andreu.

El candidat Tremosa

Aquesta podria ser una bona història per a una d’aquelles cançons amb missatge. Hi ha moltes lectures possibles entre les línies d’aquesta tria. Sempre que llegeixis en clau catalana, és clar. El candidat Tremosa aportarà dosis de poètica mai vistes en campanya. Des d’en Llach que no haurem gaudit de res semblant pel Principat.

Suposo que és per la seva faceta de docent que en Tremosa aconsegueix fer comprensible al “ciutadà normal” una matèria tan aspra com és l’economia aplicada al cas de Catalunya. Produeix satisfacció immensa quan escoltes algú parlar de temes elevats i tenir la certesa que l’has entès. És un goig dels grossos. Imagina’t ara si això pot passar tractant-se de política europea.

Aquests dies també n’ha passat una altra de grossa. La dimissió de n’Emili Valdero, molt bon amic de’n Tremosa. En un determinat moment el primer va tenir una influència gran a l’hora de tibar el professor Tremosa cap a l’òrbita d’Esquerra. I ara, un i altre, campen ves a saber tu exactament per on.

El professor Tremosa és un home de fortes conviccions. En allò que creu s’hi dedica amb cos i ànima. I peti qui peti. Això és una gran virtut per a qui vol ser independent a la vida i espero que segueixi sent-ho per a l’home que ara entra per la porta gran de la política. Espero que una cosa tan banal com és la disciplina de partit no acabi emprenyant la feina de l’ara professor independent. Ull viu en aquest punt.

Dins del sac de la poètica, no puc deixar de pensar en això de la Casa Gran. El fitxatge d’en Tremosa també és una magnífica metàfora per descriure aquest projecte tant mesquinament fustigat. La celebració és de doble sentit. Per un cantó perquè des de Convergència resulta que es fa més feina que brama. Per una altre, si un personatge com en Tremosa es troba a gust en aquest terreny, que cadascú en faci la lectura que vulgui -o sàpiga-. Però és allò tant gastat del “Paraules, no. Fets.”. En aquest cas jo diria que poques paraules. I si alguna declaració voldria escoltar és la d’en Duran. A veure com ho digereix.

Estic refotudament content per la notícia. D’un dia per un altre hem passat del gris absolut al devessall de color. Una campanya electoral europea podria ser una cosa encara més dura d’empassar que les eleccions espanyoles. Jo, que aleshores vaig demanar el vot per en Duran molt convençudament, imagineu-vos què puc arribar a fer per una opció com la que representa en Tremosa. Gràcies, Ramon. O potser hauria de dir...: gràcies, Artur!?.

Un país de merda

Ara que Israel torna a ser al bell mig d’un cap de fibló, em permeto recomanar-vos aquest joc. Tracta d’intentar mostrar una altra cara, més enllà del país de merda al qual els nostres media l’han convertit. S’hi pot trobar informació curiosa.

No vull entrar a jutjar la guerra. Sempre hi ha morts injustes. En tots els bàndols. Segurament, però, la majoria de baixes pertany al cantó més gran, que és en totes les guerres: la majoria silenciosa.

Per a mi Israel és un país a mirar amb respecte. És bastant més que una guerra contra palestins. Hauria de ser un exemple per a nosaltres, els que encara ens sentim catalans. Per la feina ben feta, per tenir claríssim un full de ruta nacional. Han fet brollar extensos camps de cultiu en mig del desert. Inverteixen esforços en desenvolupament i recerca tecnològica punta. Tenen un servei d’espionatge i defensa admirable. Són gent preparadíssima, cosa que per aquí ho considerem altament vulgar. En fi, que quan sento parlar tant d’un país de merda no sé ben bé cap on mirar.

PS: recomano la lectura d'aquest post, aparegut a Dies de Fúria i d'aquest altre, de'n Ferran Caballero.

Encetant l'any 2009

A mi em toca fer un torn que arrenca a quarts d’onze de la nit i pot acabar a quarts de cinc de la matinada. És l’estona en que la criatura està més animada. Era així que es comportava quan era a la panxa de sa mare i, de moment, així continua. La resta del dia dorm com una soca i només explota com una bomba de rellotgeria si el biberó no arriba puntualment cada tres hores.

Tinc bones estones per treballar i per fer meditació en aquestes hores. Es difícil d’explicar la felicitat que irradia una criatura simplement veient-la dormir o esbossant un somriure encara que tingui els ulls ben aclucats. He quedat sorprès de que puguin passar fenòmens com aquest. Em sembla que ja començo a endinsar-me en la ruta dels perfectes idiotes, la que enfilen els pares acabats d’estrenar.

També, en aquests moments intempestius, aprofito per veure què passa al món. No he pogut tornar a obrir la televisió o simplement comprar el diari, des què va nèixer. Així és que aprofito per surfejar en la immensitat que ofereix internet. Llegeixo blogs i diaris digitals. I veig que la cosa no pinta massa bé. Vull dir per aquesta andròmina que anomenem Catalunya. Cada dia més erràtica i assetjada per terra, mar i aire. Igual que una altra vaca cega maragalliana, va fotent testarrades per les cantonades. La resistència a l’interior fa llufa o decideix passar-se al bàndol contrari.

Després de gaudir com un perfecte papanates amb les ganyotes que em proporciona la meva criatura penso quina faula hauré d’inventar per explicar-li les catalanes bondats. Què m’hauré d’empescar perquè, malgrat aquesta pressió exterior i interior que rebem i que no genera cap estímul de resposta per combatre-la, pugui fer-li aflorar una bona flama d’orgull patriòtic. Quin sopar de duro li hauré d’engaltar perquè al final decideixi dedicar la vida sencera a plantar cara als nostres il·lusos enterradors i a tot botifler que se li posi per davant.

Contemplar un nounat és tota una experiència. Unes estones són de placidesa i beneiteria insuperables i, d’altres, són refotudament agres. En qualsevol cas, desitjo que el 2009 ens porti idees renovades i suficient humor per poder seguir aguantant l’embat, vingui d’on vingui. Que aquest any superi per bé el que ara mateix acabem de deixar. I ja ens ho anirem explicant.

M'ha tocat la rifa

Aquest és un post radicalment diferent al que acostumo a ventilar per aquesta finestra. El passat dia 22 vaig ser pare. D’aleshores ençà he perdut una mica el món de vista. Des del moment en que entres en un part que dura més de dotze hores, s’ha acabat el bròquil. Res tornarà a ser el mateix. Toca dormir poc, però ho faig molt content. És una cosa molt especial. M’hagués agradat poder filmar l’escena on jo decideixo canviar el primer bolquer de la meva vida. El bram histèric d’aquesta bestioleta -que ara és tota meva- encara retruny pel meu cap i em desperta en els comptats moments que logro aclucar un ull. La mare, que semblava moribunda, va revifar per proferir tot de coses poc boniques i que prefereixo no compartir amb vosaltres. També m’ha quedat marcat amb ferro roent de per vida. Ara, he de dir que de raó no li en faltava. Vaig acabar posant-li un pantalonet com bonament vaig poder, per tal de dissimular que el bolquer ballava a les totes. Déu, vaig suar com no feia temps.

Tot i els crits histèrics de la fera ferotge he de dir que les seves galtes rosades són una delícia. Les imagino en mig de cebetes i una fulleta de llorer. Em venen ganes irrefrenables de queixalar-les. Ara que per Nadal a Mallorca és tradició rostir una porcelleta, jo només tinc pensaments exclusivament per aquestes galtones. I m’he d’aguantar. No em dieu que no us les cruspiríeu?.

Prego disculpeu a tots els que no he respost per aquest motiu i als que no ho podré fer de moment.

Bon Nadal i molt bones festes!

El color d’Obama, daltonisme progre (i 2)

Obama va guanyar. És americà. Un detall com aquest no l’hauria d’oblidar ni el més rabiosament progre de la classe. En convertir-se en president oficial dels Estats Units veurem el que tarda a decolorar-se-li aquest torrat de cafè que tan ha encisat. Ha pesat molt més que qualsevol dels sopars de duro que ens va servir en plena campanya electoral.

És Obama o és Amèrica el que realment val la pena?. Amèrica, sens dubte. Obama és un producte típicament americà, dins d’un sistema que ja voldríem veure a casa nostra.

Una de les actituds més censurables –per repugnant- de la política catalana és la d’utilitzar la vellesa de forma pejorativa. S’ha fet anar fins i tot com insult. Poques coses m’han causat més sorpresa -i mala llet- que sentir dir-li a en Pujol que havia de plegar perquè ja era “massa gran”. (I no precisament perquè el destinatari sigui molt honorable. Per a qualsevol altre m’indignaria igualment, per la baixesa moral d’aquest recurs). La cançoneta amb multiplicitat de variacions va sonar massa temps, en el cantó dels que avui s’omplen massa la boca de patriotisme social. Ara, si deies per exemple “delirium tremens” ja podies córrer a rentar-te la llengua amb sabó i pregar un perdó públic. Encara que el delirium fos patent.

No hi ha societat més desgraciada que la que no sap tenir respecte per la seva gent gran. No hi ha desgraciat més perfecte que qui considera menyspreable la vellesa i que cal amagar-la de l’escena pública. Em meravella que hi hagi qui d’aquesta actiutd en faci ostentació. I acte seguit es proclami “patriota social”.

Aquesta mena de subhumà si que pot agafar a n’Obama per aprendre nocions bàsiques de patriotisme. Amèrica n’és tot un exemple d’això. Com ho és el fet de tenir una determinada edat i ser perfectament apte per aspirar a presidir la nació. A McCain la seva setantena d’anys no li ha suposat cap handicap polític. Ni ha inspirat els seus oponents per mor de ja no ser cap jovenet. El mateix Obama compta amb col·laboradors de màxima confiança i que tindran un paper molt rellevant, que superen la vuitantena. I aquí només ha arribat el flaire d’una multiculturalitat d’opereta!. Qui no recorda l’entranyable Ross Perot?.

Als Estats Units del dimoni saben que l’experiència és un grau. Que no l’aporta qualsevol indocumentat, sinó la gent amb un cert recorregut vital. No hi ha gaires societats al món que hagin lograt progressar civilitzadament prescindint directament dels més grans. Excepte Catalunya. Alguns s’autoproclamem moderns, progres o patriotres socials quan en realitat demostrem ser el caganer del pessebre i fum fum fum. És per això que pot haver fet tanta fortuna per aquí el color del cafè i poca cosa més.

El color d’Obama, daltonisme progre (1)

La revista Time declara n’Obama personatge de l’any. Per activa o per passiva, enguany les eleccions americanes han estat seguides de forma aclaparadora a casa nostra. Són milers i milers les persones que d’una forma o altre, dins del seu coret, l’han proclamat el seu heroi particular.

Sobretot gent tradicionalment antiamericana es va abocar a seguir –a la seva manera, of course- la campanya i va dipositar tot un seguit d’esperances damunt n’Obama amb una fonamentació més que dubtosa. Persones que tenen un coneixement pràcticament nul de la política americana, que mengen i beuen del tòpic per proferir quatre esgarips en contra dels americans. Fins que el candidat demòcrata es va proclamar gràcies a haver descavalcat na Hillary. Aleshores va haver un bri de ves-a-saber-tu-quin-coi-d’esperança en el firmament, que va fiblar i commoure tant d'esperits. Erràtics, sens dubte.

Ben curiós ha estat el comportament d’aquesta parròquia obsessivament –per no dir infantil- antiamericana. Això sí, de fusta molt progre. I molt suficient i tan puntualment sabedora de tots els mals que irradia Amèrica a la resta del planeta. Que n’Obama sigui color café ja és un fet revelador en si. És de tal magnitud que, per exemple, tornarà el món més just i coses com el protocol de Kyoto quedaran resoltes així que la carcanada del proper president electe pugui prendre possessió del seu càrrec. Per mor d’aquest color café, que mai fins ara havia lluït cap altre president americà. És la versió transatlàntica d’aquest dogma de fe "multiculti" que gasten a casa nostra, que transforma l’acció humana i fa miracles mai coneguts fins ara. Amb el mateix grau de sapastreria que defensen les bondats encara per demostrar del bonrotllisme, han professat fe cega en Obama.

Aquesta visió de la crosta d’esquerres ha arribat a trempar tant que fins i tot va destacar la televisió del règim cap Amèrica, a fer un seguiment en directe d’un resultat més que cantat. Per que, és clar, n’Obama si que s’ho ben mereixia.

No se quan durarà aquesta eufòria de tres al quarto. Perquè les barbaritats sobre el que és Amèrica segueixen brollant, encara que siguin pel cantó oposat. N’Obama té tots els números de resultar una gran bombolla política. Són masses les faules i les visions naïfs les que l’han fet pujar en l’escala de preferències personals en milers d’individus. Que ni sabien ni saben que coi és Amèrica. Que confonen el color negre amb un descendent d’esclaus, que ni voten ni han fet mai cap seguiment en primera persona del què realment passa en la vida política dels US of A. Que segueixen tocant d’oïdes, com han fet sempre.

De lliçons morals aquesta campanya americana n’ha donat. Però aquests ullarros tant de borni que té aquesta progressia nostrada ni s’ha donat per al·ludida. Ha quedat entrampada –també com sempre- en la façana de l’embull. I ha passat de llarg el fet que la crisi financera ha estat una gran aliada pel cantó demòcrata o que Amèrica ha donat una lliçó mundial d’exercici democràtic. Tot el recorregut per arribar al punt de les eleccions ha estat exemplar. Res comparable al que estem acostumats en aquestes latituds. Res. I, per exemple, l’elegància en què McCain va acceptar el resultat, és un grau de civilitat política que molts voldríem veure, encara que sigui en versió infinitesimal, en l’autoanomenada esquerra. Sí, aquests que només ho veuen tot de color tan negre cafè o no saben trobar absolutament res.

Molta merda

Hi una expressió ferotge en el món del teatre per significar sort: “Molta merda”. El dia d'una estrena hom desitja “molta merda”. Tot i que té el seu perquè, a mi em sembla igualment desagradable. Però en fi, així és el món de la comèdia en general i potser massa escatològics els catalans en particular.

Quan els mitjans del règim van anunciar un sobtat viatge oficial cap el Japó, amb president inclòs, vaig pensar que es tractava d’una altra mena de comèdia. D’un d’aquells bolos imprescindibles per mirar d’arrodonir una temporada catastròfica. Però comèdia a tots els efectes. A veure que s’hi pot anar fer a la Nissan empès per una calrada, si no és altra cosa que els pastorets. Una representació pensada pel públic català, més que pel japonès. Èxit mediàtic esclatant als telenotícies -del règim-, com no podia ser d’altra banda. I poca cosa més. Molta merda, vaja.

En aquest context de malabarisme polític, de comedieta permanent, tenim el plat fort de final de temporada. Els pressupostos espanyols i el finançament català. Pura comèdia des del moment que són comandats per la mateixa ma, molt amiga i plena ella de talant.

Jo auguro que serà un plat fort. D’aquells que fa temps només podies veure al Romea. Una d’aquelles obres que van convertir en Segarra en tot un ídol de masses. El paper, les maneres, que ahir va començar apuntar n’Iceta sobre la comèdia socialista serà antològic. Seria un greu error perdre’s el detall perquè, com sospito, superarà tot el vist fins ara. Per exemple, a mi sempre em va semblar fora mida la tradició molt socialista d’autoproclamar-se vencedors de les eleccions nacionals, quan abans de començar-les tothom sabia que en Pujol repetiria. En Margall fou el més sofisticat en parlar del seu govern, que després reconvertia cap l’ombra. I és clar, tot allò certament acabava amb molta merda.

Ens trobarem davant un nivell superior de representació teatral. Quan rememoro les escenes montillesques, un cop aprovat l’Estatut, on el personatge fa una sentida declamació a modus d’advertiment, tipus “això no pot quedar així”, no puc evitar l’esgarrifança. O aquelles memorables escenes, on el mateix Montilla, en Castells i el propi Iceta interpreten uns personatges que es desdoblen, fent un paperet de català tímid al Parlament i seient amb molta desimboltura a la banda espanyola, quan arriben a Madrid. Allò fou una antologia mai vista. Com tothom sap, actuacions semblants havien de portar merda a cabassos.

Ara veurem uns personatges amb una dificultat de representació semblant. Un protagonista principal ja comença a donar pistes al galliner, tal i com fan les obres més classicones. Així va formant-se una tupida atmosfera que intenta altre cop fer gran el misteri del teatre. N’Iceta, en un pols sense precedents, amenaça al PSOE fins i tot amb un trencament de relacions. Ara que és Nadal i que la merda ja ens surt per les orelles, pocs serem els que no encertem aquest final: fum, fum, fum.

Pla activia a una oda inacabada

Maragall, noi de casa bona com pocs en queden per Barcelona, va passar la seva vida pul·lulant per l’esquerra. Com tants i tants altres nois de casa bona, ja siguin de Barcelona capital o de comarques. Quan comences a gratar, veus que el socialisme post-franquista és del morro molt fi d’una banda, i molt arreplegat per l’altra. Posar en un mateix sac tot aquest material humà, per força, ha de comportar un majúscul mal de ventre o un digestió pesada. No hi ha aparell capaç de pair-ho sense trauma.

Resultat d’aquesta pesantor és que en Maragall va sortir disparat. Jo diria que expel·lit, ves a saber tu rumb cap a quina òrbita. Maragall, però, mai ha tingut una trajectòria clara. Mai. Ha funcionat a cop d’humorades. Ara tiro cap aquí, ara cap allí. Com això de convertir-se en un abrandat coronel de les esquerres. Segurament fou un dels seus primers cops de geni. Això sí, molt glamurós. Suposo, també, que a l’època havia de ser difícil proclarmar-se conservador i antifranquista.

Ha estat un personatge frívol. Políticament fluix. Nacionalment aigualit, com tants d’aquests prohoms de casa bona i molt d’esquerres. El numeret de la corona d’espines va ser la mostra gràficament més colpidora. Però en aquella mateixa escapada oficial, per exemple, al senyor li va donar per fer-se afaitar en un zoco. Confondre un viatge institucional per un de costellada és un acte d’irrefrenable frivolitat. O les seves idees catalanistes i federals. Sota el titular no hi ha res més. Tota una teoria enunciada i mai escrita. Com pot ser ara mateix això del Partit Català Europeu o alguna cosa per l’estil. Encara no sé ben bé a què va portar l’anunci de tenir registrada la marca i esbombar-ho tant aviat. Un vertader misteri. O declarar-se catalanista, més que nacionalista. Tant que feia angúnia veure’l ballar a mode d’havanera quan sentia les notes del Segadors. Allò que en diu catalanisme en realitat significa bonrotllisme. Aigualir la nostra identitat per por a no resultar provincià. Quan pels JJOO sortien masses banderes catalanes, ell per compensar en repartia de barcelonines, amb dos dels quadrants representant l’espanyola. Nacional i rematadament fluix.

Avui fa una setmana que va presentar l’obra “Oda inacabada”. Un acte qualificat de “càlid homenatge” per les cròniques més oficialistes. Tots els seus enterradors polítics a primera fila, fent-li costat. L’aparell, socialista, l’ha digerit perfectament i ha sabut expulsar qualsevol focus d’incomoditat. En un tres i no res l’acció dels bífids ha resultat tan miraculosa que la imatge de l’altre dia no fou més que pura poesia. Tota la resta la farà els mitjans, que són part del mateix i actiu pla.

Farmàcia Magrinyààààà

La meva relació amb el món de la farmàcia és tan atzarós com sorprenent. Va ser el farmacèutic del barri que em va salvar d’una mort segura als pocs dies d’haver vingut al món. D’altra banda vaig quedar molt fascinat en fer la visita a Llívia, a la que es considera la farmàcia més antiga d’Europa. Vaig quedar encara més fascinat en descobrir a Barcelona una farmàcia on també hi venien cava, Martín Soler. Vaig conèixer una part de la família Arderiu, que tenen una preciosa farmàcia modernista també a Barcelona, als baixos de la casa Llopis Bofill -carrer de Bailén amb València-. Fou mitjançant una amiga farmacèutica que vaig poder visitar les caves Recaredo, a Sant Sadurní d’Anoia. Amb tot el deteniment possible. I ha estat jugant a futbol que em vaig trencar el menisc, contra una família de farmacèutics implacables. Un dels episodis més xocants que he tingut en les meves anades a Nicaragua ha estat la visita d’una farmàcia, que funciona les vint-i-quatre hores del dia, a Managua, i ni el que fa de farmacèutic ni la que fa de farmacèutica en són. Això sí, tenen una memòria d’elefant que els permet ubicar qualsevol medicament, tal com vertaders professionals del ram. En aquell establiment hi corren els feixos de bitllets de dòlar a manta. A l’entrada hi ha plantat un paio amb escopeta i cara de pocs amics i en l’interior s‘hi venen coca-coles, gelats i pràcticament tot el que hom pot necessitar a deshores. Al final de tot, després de recórrer un llarg camí, hi trobes el despatx de l’amo. S’hi ventilen afers de moltes classes, però el principal és el beisbol. Les darreres notícies que tinc d’ells, bellíssimes persones, és que els han estafat al voltant de trescents-cinquanta mil dòlars, a través d’una història que faria feliç a un guionista tipus Woody Allen. En aquell lloc de món aquesta xifra és una fortuna. -Bé, i a casa meva, també-.

D’històries estrafetes amb farmàcia també en tenim per aquí. Just en el moment en que la Mayol pedala amb cara de restreta per tal de fer il·luminar l’arbre de Nadal, amb la seva força bruta connectada a una dinamo, m’arriba aquesta cançó. Algú ben emprenyat la dedica a l’ajuntament de Barcelona. L’agència del paisatge urbà ha decidit regular la mida de les creus que pengen d’una façana de farmàcia. Si fan pampallugues o exhibeixen un rellotge o termòmetre, aleshores han d’anar fora. Per combatre la contaminació lumínica!.

A la farmàcia Magrinyà cada dia hi entren uns quants clients emprenyats pel canvi que han hagut de fer. Un d’ells ha anat més enllà en comprovar que han estat fets per l’imperatiu legal. Els ha dedicat aquesta cançó, que m’han fet arribar. Pel seu gran interès i la força creativa la poso al vostre abast. Jo la gosaria catalogar d’himne contra la intolerància i mesquinesa administrativa. Haver de suportar els garants del paisatge urbà!. Mira que se n’ha de ser pretensiós!. I combatre la contaminació lumínica per via farmacèutica!. Vegeu el que pot provocar.

Sentit de país i sentit d’estat (i 2)

Fou en Carod qui va referir-se al poc sentit d’estat quan es va muntar una revolta d’òpera bufa amb el cotxe oficial del president del Parlament. Jo comparteixo la literalitat del seu escàndol, perquè en veritat fou un episodi de misèria política.

Ara, quan apel·les al sentit d’estat cal tenir ascendent moral per fer-ho. Altrament, tots els teus laments no són més que llagrimetes de cocodril. Tinta de calamar o alguna altra mena d’argúcia silvestre que permet sortir-te’n només mig escaldat i anar tirant de veta.

A mi, per exemple, se’m fa impossible compartir un sentit d’estat basat en el “Som com tu”. Algú que aspira a presidir un govern amb mentalitat de cap d’Estat no es fa retratar al quarto de bany mentre s’afaita i ho escampa com a reclam publicitari. Aquell que diu a la població que això de fer de president de Catalunya ho pot fer qualsevol, menteix. Sembra el dubte a la gent de bona fe. Bé, a la de molt bona fe. Però enganya deliberadament, a canvi d’intentar esgarrapar vots.

Rebaixa qualsevol aspiració política, difumina els fonaments d’aquest suposat estat que molts somiem, perquè que només un grupet molt reduït -però selecte- té la capacitat per fer-ho realitat. Ho dic amb tot el respecte vers l’immens col·lectiu de brico-pepes que campen alegres i feliços. Seria el primer cas que, guarnits amb mono de mecànic i una “black and decker”, es pogués donar una sola volta de rosca al destí polític d’una la nació. Intentar posar la molt honorable feina d’un treballador al mateix nivell del que es ventila a Palau només ho pot fer algú amb mala fe.

Quan d’això en fas bandera, restes a mercè de les més vils estocades. És el retorn que obtens d’aigualir la política. Si tu ofereixes portar la feina del polític a la rasant més baixa, el president del Parlament queda exposat sense massa defensa a l’humor del safareig. Sí, perquè ets tu mateix qui ho ha imposat.

Quan una victòria política versa sobre si el conseller en Cap ha d’anar guarnit o no amb corbata, només era qüestió de temps això d’arribar a l’episodi on una de les màximes autoritats del país passi per lladre de xavalla. No es tracta de si la corbata incomoda a un coll determinat, com ara podria ser el meu. Cal saber a quina lliga volem jugar, sense fer el ridícul. Clar que pots anar amb espardenyes i les ben lleganyes seques al ple del Parlament! El món no s’acabarà aquí. Ara, no parlis de sentit d’estat.

Quan sento en Montilla, alegre com unes castanyoles, cridar vives a Espanya i proclamar als quatre vents el seu gran sentit de país o la seva ma dreta -aquella que li va regalar la clau-, vicepresidenta ara i que apel·la al sentit d’estat, veig que els fonaments d’aquesta nació reposen sobre paper de fumar. O són poca cosa més que una il·lusió òptica.

El veritable sentit de país o d’estat brolla sol. És fàcil d’identificar. Malament quan has d’advertir “ep!, que jo en gasto molt d’això!”. Són els fets que t’avalen. Les paraules fa dies que les heu cremat. Tot el demés és infelicitat o engany o incontinència. Ni un ni altre parlen de reconstrucció nacional, que és el pas previ per a poder lluir país o estat com Déu mana.

Sentit de país, sentit d’estat (1)

Fa ben poc que el bou i la bestia grossa del govern català han fet referències públiques a llurs visions particulars de sentir la pàtria. Els dos hi recorreren per deixar ben reblada la seva visió i contraposar-la a la de tercers.

El darrer ha estat en Montilla per fer balanç dels seus dos anys de govern. La posada en escena ja és tota una declaració de principis vers aquest país al qual fa referència. Una sala oficial repleta de gom a gom, farcida d’alts càrrecs i altres formes de funcionaris. La societat civil, posada amb comptagotes, també fa acte de presència. Però està clar el pes d’uns i altres.

No fa massa que el diari La Vanguardia va obsequiar-nos amb un suplement d’aquells que no passen inadvertits. Una cosa voluminosa on el director del mitjà certifica -en lectura subliminal- que tota l’operació Bolanyo ha quedat tancada correctament. El Grup Godó rep les seves freqüències, aparca l’home que fins ara amenaçava gent de la casa i a canvi cedeix gustosament el seu altaveu al servei d'aquest “sentit de país”. El mateix conte és un dels quatre gats flamants que pots comptar al sac que representa la societat civil en aquell acte.

El suplement és un extens catàleg d’actuacions d’obra pública que executa el govern. El noranta per cent el pots elucubrar gràcies a les imatges virtuals aparegudes, està per venir, o bé és obra que va engegar algun govern de CiU. Capítol curiós és el dedicat als ports, on s’hi ve a dir que no “farem res, més que rentar la cara als que ho necessitin”. Tot plegat és molt significatiu del tipus d’iniciativa que exhibeix la filosofia tripartita.

Fa ben poc aquest mateix sentit de país posà en dansa armònica altre cop govern i grup Godó. Aquesta vegada per esmerçar esforços igualment patriòtics dins el diari Avui, que és un mitjà en estat de rebel·lia nacional. Fins ara. El seu director ja ha dimitit i se l’ha substituït per un zero, això sí, molt cap a l’Esquerra.

Fa una mica més que la mateixa veta patriòtica ja va brollar amb força i eficàcia. Al mateix Parlament, per advertir que una esbandida a fons s’aplicaria als mitjans públics. Així va ser i així es va fer, com aquell qui res.

En Montilla destacà en el seu acte que en dos anys hi ha hagut un sentit de país que no s’havia donat mai amb en Pujol. Raó no li en manca. Una visió tan retorçada de Catalunya és nova, si no tenim en compte l’etapa cosina-germana que ja vam patir amb el franquisme.

A mi personalment se’m fa impossible comparar dos anys d’obra de govern amb vint-i-tres. És un exercici molt descompensat, en el sentit que sigui. Cal forçar molt la màquina per tal que, dins una pugna per intentar lluir la feina de govern, la que porta tant poc de temps en marxa pugui superar la de més llarg abast. Intents d’aquest tipus només poden acabar amb èxit si hi ha un control feixista dels mitjans i l’opinió pública. És en coses com aquestes que aflora el vertader sentit de país, quan hom ha tingut per escola el maoísme. Cosa que, certament, mai va experimentar en Pujol. Mai podries associar-li determinades formes d’entendre el país. Mai.