La infeficiència espanyola

Farà, potser, més de trenta anys que vaig anar per primer cop al que molts en diem – innocentment?- la Catalunya Nord. Un senyor va informar al meu pare que allí només parlaven català la gent molt gran i els esnobs, que són quatre penjats. A mi aquesta conversa m’ha revingut molt cops. Sempre ha anat ressuscitant de forma intermitent, des que la vaig escoltar.

He de dir que hi he posat ben poc els peus a la Catalunya Nord. Sempre escopetejadament, sense temps per parar gaire l’orella. Fins la setmana passada. Per culpa del síndrome de les vacances i per les ganes per descobrir raconets que em van deixar enceses tantes anades per Mallorca i que ja vaig explicar en el seu moment.

Feia temps que volia conèixer Cotlliure i la zona que suposadament forma part de la Costa Vermella: Argeles, Banyuls, Cervera, Port-Vendres, Portbou. Una col·lecció de lloc petits que els vas trobant en una magnífica carretera que va recorrent la costa. El trajecte és únic, això sí.

A Banyuls m’interessava més conèixer les vinyes. S’hi fa un vi més aviat dolç que té molta nomenada i que jo he tasta poc per no dir gens. En un lloc en mig d’un bosc hi ha el Museu de n’Arístides Maillol. I des d’allí, des del museu mateix, arrenca una carretereta minúscula que va enfilant-se cap amunt amunt amunt. El paisatge és monotemàtic, amb el verd dels pàmpols. Hi vas trobant vinya en pendents més que endimoniats i en els llocs més impossibles de treballar. Hi ha hectàrees de conreu que només es poden fer manualment i amb una paciència de beat. Vaig quedar astorat. Hi ha vinyes que gairebé són en plans verticals, que donen directament al precipici. El cep neix entre betes de llicorella. Suposo que el patiment de la planta ha de donar un raïm excel·lent. Hi ha moltes plantes que són centenàries. És un espectacle únic el que vam trobar.

Deixant les vinyes, tot el demés fou molt decebedor. Cotlliure, per exemple, és un llogarret turístic fins l’insult. Hi ha la bandereta catalana per arreu, en mil formes. Però sempre pensada per atraure una venda. La bandereta quadribarrada és per posar l’accent en el souvenir, res més. No hi queda un bri de catalanitat. Ni en els llocs que diuen oferir cuina catalana saben fer-te un pa amb tomàquet. Literal. Vaig quedar tan emprenyat que en una vinateria, a Port-Vendres, vaig demanar perquè ningú no parla català. La resposta, en un magnífic espanyol, fou: per culpa de la immigració. La industria del turisme al Pays Catalan és tan prometedora, que ha portat francesos de per arreu. I els autòctons, aquells que en podien saber parlar –els esnobs, vaja-, han quedat definitivament enterrats.

Vaig quedar fart de tanta gent com hi havia, àvida de consumir sense saber exactament el què. Senyera amunt, senyera avall. Ara, cap rastre de catalanitat. A vegades penso que no sabem la sort que hem tingut de quedar a la part espanyola. Aquesta anormalitat de ser una nació sense estat que segueix bategant tres-cents anys després de ser conquerida, això només podia passar en una administració com l’espanyola. És el colmo de la ineficiència que permet fenòmens com el nostre. Gràcies a Déu.

Anar per feina

Avui he anat a fer una donació de sang. M’han fet emplenar un qüestionari que comença per demanar les dades personals. Telèfons i correu-e inclòs. Un cop quedes ben retratat de dalt a baix, com aquell qui res, els del Banc de sang volen que els respongui coses com ara si en els darrers sis mesos he cardat amb diverses parelles, si he acceptat mai diners a canvi de mantenir relacions sexuals o si he anat de putes. Encara que això darrer compta amb un redactat políticament més correcte, que pot també fer referència a putus i transexuals. A vostè li ho explicaré, senyora.

Aquest formulari amb segell prou multi-culti em sembla d’una inutilitat semblant a la que vaig trobar quan vaig haver de contestar-ne un de bastant sapastre per poder viatjar als Estats Units. Em demanaven si jo era comunista, tenia simpaties comunistes i des de quan patia aital trastorn. Jo suposo, cas de ser-ne, que l’últim que faria és confessar-ho vist que podia ser motiu per convidar-me a no moure’m de casa.

Quan m’han fet estirar per anar-me a punxar he demanat fins a quin punt se’n fien del que pugi contestar la gent. Ep, no parlo de mi!, sinó que penso en un amic que també li agradaria donar sang, eh?!... o d’aquell senyor d’allí que fa cara de ser correcte i bona persona, però vagi vostè a saber, senyora.
-Si us plau, ara calli una estona que li hem de pispar gairebé mig litre de sang. No pensi en res i no es posi nerviós. No pateixi que vostè no prendrà mal. Té preferència per a que li punxi un braç o un altre?.
-No, cap preferència.

En acabar m’han donat unes xancles negres, de mercadillo. Precintades dins d'un plàstic que garanteix l’asèpsia. I el passi-ho bé. Molt sec, però també molt polit. Tant, que m'ha semblat que aquesta gent fa molt bona feina si no és la d'enquestar. Espero que això no et desanimi a ser tu el proper donant.

Idees pelegrines

La política molts cops duu cap a una mena de cul-de-sac. O no. O potser sí. O coi, no ho sé. A vegades sents dir tals coses que em demano: i aquest, a més, cobra per lluir aquest grau d’il·luminació?.

Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.

O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.

I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.

Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.

És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.

És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.

La gran crisi (i II)

De responsables d’haver provocat aquesta situació n’hi ha a les dues bandes. Els que ofereixen els duros a quatre pessetes i els que els agafen. Sabent que hi ha trampa, és clar. Tothom sap la part de fals que hi ha, per exemple, en el fet de passar de curs amb quatre assignatures penjades. Hi ha, doncs, el que ofereix el tracte i el que l’accepta. Les dues parts són bastants responsables de provocar una crisi de magnitud incalculable.

En aquest món irreversiblement global la subsistència la garanteix una gran capacitat per competir. Ser competent i incrementar generacionalment el coneixement d’un país esdevindran condicions fonamentals per mantenir la línia de flotació col·lectiva. El més ruc de tots, fins i tot aquest tros de corni, ho sap. Altre cosa és que s’hi avingui.

El paper de l’estat ha creuat masses límits, de forma impúdica. Ha convidat a delegar responsabilitats individuals a tercers. El mateix estat es converteix en dipositari d’una sèrie de competències personals que són intransferibles si hom desitja assolir un determinat nivell de solvència. Altres intents ja van demostrar abastament el fracàs de reservar determinats rols a l’estat quan haurien d’haver-ho estat exclusivament pels individus.

En aquesta mena de farsa es produeix el joc més pervers de tots. Perquè en nom d’una suposada sensibilitat social, el que s’ofereix al més desfavorit és la possibilitat d’accedir a un sistema educatiu farcit de temptadores dreceres. El que es fa amb això és matar qualsevol oportunitat de promoció real. Per variar, els únics que poden aconseguir l’antídot per combatre aquest socialisme de via estreta són els econòmicament ben servits. Pagant sempre pots trobar una opció que pugui proveir-te de la formació necessària. Aquí o a qualsevol punta del món.

Carregar-se l’oportunitat d’una bona formació és destrossar el futur, en més d’una generació. És una catàstrofe. En nom d’una suposada universalització de l’ensenyament el que s’està fent és convertir-lo en infinitament elitista. Perquè cal tenir un bon compte corrent i optar per anar més enllà de les fronteres catalanes, espanyoles o europees. Amb un model semblant de formació al d’avui Europa, Espanya o Catalunya tindran seriosos problemes per afrontar el futur. La societat que ara mateix genera és summament vulnerable a qualsevol intent de sobreviure, perquè la manca de preparació és la cosa més semblant a tenir la sida. No et mata, però et deixa sense cap mena de defensa. És un vulgar constipat el que pot costar-te la vida. Clar, si ets dels que no pots comprar la vacuna per aïllar el virus. Així de cru.

La gran crisi (I)

Em sobta que encara no l’haguem identificat, perquè fa temps que va prenent forma. Per això ha de ser la gran crisi. Va fent mica en mica i acabarà tenint aquella empenta que s’ho endu tot per endavant.

Quan va començar la bombolla tecnològica, fins i tot el més ruc va preveure que allò no podia acabar bé. Després va seguir la febrada del totxo. Aleshores aquell tant ruc ja era un expert en bombolles i pronosticava que també la cosa petaria. Era qüestió de temps.

Per fer-ho graciós tenim un símbol de referència que és el guarà i tenim un sistema educatiu que en provoca grans fornades. És per aquí que ha de venir-nos la mare de totes les catàstrofes.

Ara que toca la tornada a l’escola, em revé l’ombra del que serà una gran crisi. Sens dubte. Molts ensumen el què passa quan determinats valors s’engreixen artificialment. Està clar per on és que vindrà l’explosió de tal bombolla i no serà de cap valor estrictament econòmic. La gran crisi resultarà moral més que material.

Ja fa prou que l’educació a casa nostra reposa sobre uns fonaments que es van aprimant amb el temps. Convertim en heroïcitat coses tan poc heroiques com pot ser superar l’examen de selectivitat, quan en realitat mai ha fet de filtre de res. Acceptem donar el mateix valor al fet d’estudiar o de fer-ho veure. Passar de curs amb quatre suspesos és això, convertir en caricatura el sistema. O segons ja està anunciat, el famós tractat de Bolonya farà desaparèixer els exàmens per primar els treballets a classe, a l’hora de tenir un mètode d’avaluació.

És així que es va fent més grossa la bombolla educativa. És tant artificiosa la formació que se subministra a la població, que el més elemental del món trontolla. El paper d’un mestre o el rigor educatiu s’ha convertit en anecdòtic, gràcies a una formació ja analfabeta dels que avui exerceixen com a pares. Posar en qüestió la seva autoritat és un principi de suïcidi col·lectiu. És així que arribem al punt que un president de govern no pugui dir-ne crisi econòmica sinó que ha de recórrer a l’estratègia del Pare Carbasser. Per no alarmar la població, aquells rucs que les veuen venir totes!. És així que es pot donar el cas que un president del govern no sàpiga escriure quatre ratlles seguides amb absoluta correcció i no fereixi cap sensibilitat. És així, rebaixant tant el nivell de formació de la ciutadania que la converteixes en allò més vulnerable, més poruga i més dependent. És així que no cal construir cap discurs mínimament travat ni cal complir la paraula donada i fer de la picaresca el llibre de referència en la vida política. És així que es pot donar el cas que una de cada tres persones sigui funcionària. Aprimant el màxim la capacitat de raciocini pots arribar a qualsevol extrem més extrem de la misèria humana. Però inflant tant el valor d’un sistema o especulant sense crear realment la riquesa corresponent, és quan arriba una crisi forta. Quan els valors que regeixen el món sencer per garantir la prosperitat i la suficiència són arraconats d’aquesta forma, aleshores anem directes al precipici. És així que es va consolidant una gran crisi, la pitjor de totes.

Jo també el faig...

Dins una nova etapa de renovació, El Singular Digital a partir d’avui incorpora noves plomes i apartats nous. En endavant podrem llegir articles de gent tant solvent com en Francesc-Marc Àlvaro, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Ramon Rovira o Ferran Sàez, per citar-ne uns quants.

L’interessant d’aquesta reconversió és que ha donat lloc a un apartat anomenat “Blocs Singulars”. Aquí s’hi podrà llegir els reverenciats Cimerencs Extraordinaris, el bon amic Josep Sort, el saberut Marc Arza, o l’inventor de “Catosfera”, entre d’altres. Ah, i aquest blog, l’Itching like grass. Tot un goig per a mi i tota una nova responsabilitat.

Recomano molt treure el nas en aquesta nova versió de El Singular Digital. Estic conveçut que acabarà essent un mitjà català de referència. Vaja, el mitjà. Hi trobarem una visió pròpia i molt intel·ligent d’entendre el món. Tot gràcies a la sacsejada que hi ha aportat el seu director, n’Antoni Aira. Estàs, doncs, més que avisat.

Previsible, imprevisible

A primers de setembre hi ha una mena de rutina que mai falla. Dintre de dues setmanes plourà. Cada cop que comença el curs escolar plou. També passa que no hi ha embussos a Barcelona. Hi ha aquest esperit resistencialista de qui té canalla. Molts aguantaran fora de la ciutat fins que hagin pogut recol·locar la prole. El trànsit al matí és encara suportable.

En el terreny de l’imprevisible hi ha, per exemple, en Sostres. Quan parla de talent i bellesa literària es refereix a El Mundo. Si vols abeurar en el bo i millor de la llengua castellana, sembla ser que has de llegir aquest diari. Jo ho he fet, que consti. I no hi he sabut trobar massa talent en l’entrevista perpetrada al President Pujol. (O a la de n’Aznar). El que ha estat molt previsible és que en Pujol s’hagi de confessar per enèsim cop contrari a les tesis separatistes. I el que també era de preveure és que amb aquestes declaracions ningú queda tranquil. Ni els nacionalistes espanyols ni els catalans.

Els espanyols queden neguitosos, perquè no saben de què parla el President. Justament pels engreixats amb aquest talent i la bellesa que proporciona El Mundo, en Pujol és esdevé un perfecte alienígena. Confessant-se espanyol, no el reconeixen com a tal ni a cop de sabata. L’estat que sempre ha tingut al cap el President necessita, encara, d’un descodificador que el faci comprensible a Espanya. I aquest no és, ni de bon tros, El Mundo.

El que és previsible -o no- és l’efecte que provoca una persona de la fusta com en Pujol a casa nostra. L’entrevista va enravenar altre cop al sector més independentista, perquè hi veu una declaració d’espanyolisme sense embuts. Però d’espanyolisme a tots els efectes!. I aquí és quan ve l’imprevisible. Quan resulta que el president Pujol, després de tants anys donar la mateixa murga, l’únic que hi veus en el seu pensament és espanyolisme, vol dir que has llegit potser en excés El Mundo. Que tens un gruix nacional com el del paper de fumar. I aleshores el que resulta impossible de creure i de preveure és que un independentista com tu ens portarà davant de cap mena d’independència. Per més que t’hi esforcis.

No tot està perdut, però. Ara que hi ets a temps, aprofita la gran reconversió que ha fet El Singular Digital. Avui comença un projecte molt ambiciós, que com diu el seu director, n’Antoni Aira, “reclama espolsar-se el rumor, el sensacionalisme i el color groc”. Aquesta voluntat no la trobaràs en gaires bandes més. Segurament serà per aquí que podràs topar amb dosis de talent, de bellesa, de refinament o civilitat. I no ser tant previsible.

Santorne-m'hi

S’han acabat les vacances. Per sort. Més dies estirant aquest pànxing no pot ser mai bo. He tingut la sort de fer un magnífic recés a Mallorca, que més o menys ja he anat explicant en posts anteriors. I alguna altra cosa que he callat, igual de bona. Sempre amb la mateixa voluntat: intentar conèixer millor l’illa.

Però tot això ja forma part de la maleta que m’ha costat tant de desfer. O sia que ara toca enfilar novament al punt on havia quedat tot. La tornada ha de ser calenta en més d’un sentit. Personalment, perquè a partir de setembre aquest blog veurà començar una nova etapa, dins la reconversió que experimentarà El Singular Digital. Aquesta posada al dia d’aquest mitjà incorporarà un espai dedicat als blogs. L’Itching like grass hi participarà amb molt de gust. Molt il·lusionadament. Una responsabilitat de pes, vaja. Dic això perquè des que va aparèixer El Singular jo el segueixo puntualment. I és clar, veure que ara en puc formar part -encara que sigui minúscula i desinteressada- d’un projecte semblant, a mi em produeix exactament una il·lusió boja. T’animo, doncs, a que descobreixis tu també com és el nou Singular Digital. El que jo he vist pinta molt bé. Molt. A partir de dilluns, no t’ho perdis.

Col·lectivament parlant, el nou curs polític serà calent. O galdós. Hi ha mil i un fronts oberts. És a dir, queda el dubte de saber si sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies. Si sabrem resistir o si farem el ridícul definitiu. Ja no crec que podem sortir-nos-en victoriosos. Aquestes coses es van acabar amb el rei en Jaume. Catalunya fa temps que resisteix estoicament molts embats. Però d’un temps ençà la nostra història només s’explica de ridícul en ridícul. Sobre tot quan hi ha una calçotada a la vista o un Estatut per esmicolar. Aleshores demostrem tenir una potència inusual per fer el ridícul més espantós. Serem capaços de resistir o farem el ridícul altre cop?.

Com vaig descobrir Mallorca

Vaig arribar a Mallorca per primer cop gràcies a una de les múltiples formes que pot tenir la caritat. Igual que em va passar amb Londres. Hi vaig anar mitjançant un viatge d’aquests que organitzen els de Taizé, a un preu rebentat a canvi d’esmorzar amb missa inclosa.

Amb Mallorca la cosa fou sensiblement diferent, però tirant-me als braços d’una oferta molt temptadora. El meu amic d’Unió em va dir que ell hi tenia un cap de setmana pagat per a dues persones. Així és que li vaig demanar: on és que he de signar?. Va ser d’aquesta forma tant dràstica que vaig emplenar una sol·licitud per militar a Unió. Després va venir una turmenta del meu voltant rematadament convergent, en saber-se la notícia. El pitjor, ma mare. Va dir que mai més em posaria un plat a taula. En fi, que rere l’oferta hi havia l’assistència al congrés fundacional dels Joves d’Unió Mallorquina. Una carta massa ben amagada.

Veient com podia anar aquella tant volguda visita a l’illa, vaig llogar un cotxe des de Barcelona. Ens el van deixar al mateix aeroport. La comitiva que ens havia de cercar va quedar sorpresa en veure que ja anàvem tant motoritzats. Vam arribar a Llubí, vam deixar el cotxe en marxa, ens vam acreditar i vam tocar el dos. Fins l’hora de sopar. I l’endemà, tres quarts del mateix. Vàrem voltar per tota l’illa, sabent que no hi havia massa temps si volíem veure-ho tot. Va ser una cursa de bojos. I vam tenir temps per assistir al discurs de tancament que van fer en Jeroni Albertí i una ben jove Ma. Antònia Munar.

Després, molt informalment, ens vam reunir amb una delegació de totes les joventuts més o menys nacionalistes que per allí hi corrien. Al Bar Cristal, de la Plaça d’Espanya, a Palma. Havia la intenció de muntar alguna mena de gran coalició política dels PPCC, en la divisió jove. Jo feia d’espelma, com pots suposar. Però allí ja vaig veure que allò seria impossible. Vaig ensumar la mena d’amor que corria entre la gent d’Unió Mallorquina i la del PSM. Una cosa lamentable. Una visió de la política tant de vol rasant que avui no trobo pas estrany el pes específic que representen. Especialment el grenyes jove del PSM, que era un tipus d’esquerres o extrema esquerra. Oferia unes idees de bomber, quan deixava d’acusar-nos de feixistes venuts al sistema. Només va encertar una cosa: ERC acabaria tocant els nassos al PSM. Per això dubtava molt d’entrar en aquesta gran coalició. No els volia veure ni amb pintura. Jo suposo que aquells que aleshores eren uns cadells, avui han de ser pesos pesants en els seus respectius partits. I així van les coses nacionalistes per Mallorca.

Ens vam acomiadar educadament de tothom. Quan vam posar els peus a terra, altre cop a Barcelona, li vaig sentenciar al meu amic: sento dir-t’ho, però el proper cop que vagi a Mallorca no serà amb tu. Jo hi tornaré. T’ho asseguro.

De tots els llocs que vam recórrer m’en resta una idea molt tènue. Recordo algunes carreteretes secundària fascinants. Però no sabria trobar-les. Anàvem molt esperitats, molt. No sabria dir on vam para a dinar, ni les poblacions que vam creuar. Només recordo la promesa que li vaig fer al meu amic. El que compta és que vaig complir-la abastament. Per sort meva.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçó de fi de curs: La sobrassada

Avui acabo una estada de marajà. He après que en les tornades mai s’ha d’agafar cap ensaïmada, perquè és un producte que s’ha de menjar el mateix dia. És impossible que aguanti la frescor de textura o el sabor, passades vint-i-quatre hores. Impossible. Per això recomano al bon català que pensi en clau de sobrassada, més que cap altra cosa.

Existeix una versió terrorista del producte, que he vist en alguna gran superfície: la sobrassada en format de terrina de plàstic o dins de tub, a modus de dentifrici. Cal ser un perfecte neng de Castefa per sentir un bri d’atracció davant una sobrassada tant tunejada.

La sobrassada que consumeixen les persones humanes pot ser: Culana, Llonganissa, Arrissada, Poltrú, Bisbe –que pot arribar als trenta quilos!- o Bufeta. Aquestes formes les determinen les tripes del mateix porc. Per exemple, la culana s’emboteix amb el recte de l’animal. (Aquest fet si pot malmetre tota la poètica, ignora’l. És una peça perfecta per endur). Pot arribar a fer mig metre. El tamany també indica l’ordre de consum. Com més petit, és el primer que s’ha de cruspir. Com més gros, més costarà arribar al final de tot el procés de curació. Ah, les matances arrenquen el 25 de novembre.

Un altra afaitada molt comuna que es dona per Barcelona és la de presumir de sobrassada de jabugo. S’ha de replicar amb contundència que el nostre paladar només tasta porcs de raça negra ma-llor-qui-na, que és l’única bèstia que proporciona les delícies en forma de sobrassada. El seu greix -i no altre- aporta allò necessari per fer d’aquest embotit una cosa única i que no accepta experiments tipus tarrina o jabugo.

Un curs imprescindible com aquest no podia deixar de banda un element tant estratègic com és la sobrassada. Tenir un comportament adequat davant aquest embotit ens farà als catalans persones més permeables a la realitat de Mallorca. A partir d’ara, doncs, mai compris llesques de sobrassada, sinó peces senceres. Fer-ho a qualsevol punt del Principat és lleig, però no pas mal vist. A Sa Roqueta, és pecat. Pecatot dels grossos. Pot fulminar qualsevol principi d’apropament civilitzat entre un català i un mallorquí. Estàs avisat i no ho repetiré.

Fins aquí la meva humil contribució per fer de la cultura catalana un fenomen suficientment vitaminat i invencible. Ha estat un plaer.

Deià

Deià és una d’aquestes joies que trobes escampades per la Serra de Tramuntana. De dimensions reduïdes i que ha aguantat el pas del temps admirablement. Vull dir sobretot els darrers. El poble ha quedat infectat de comerços al llarg de la carretera, però poca cosa més. A la que decideixes endinsar-te en la trama urbana, aquell encant de postal brolla de seguida.

A mi m’agrada anar al cementiri, que és al capdamunt. Arribar-hi és una veritable proesa, quan tragines una panxa com la meva. Però val la pena el sacrifici. Trobes que els morts allí reposen encarats a mar o cap alguna fondalada. M’agrada mirar a banda i banda i gaudir encara que només sigui una estoneta d’allò que els altres ho fan eternament. Com que hi ha el costum estès de plantificar la foto del difunt a la làpida, allí no hi ha precisament sensació de mortaldat. Ans el contrari. Tot és candorós. Venen ganes de trucar a les portelles i demanar opinió al respecte de si val la pena venir a reposar definitivament en aquest veïnat. Tothom sembla molt ben avingut i les cares que mostren els retrats són seriosos –ja ho té el blanc i negre-, però hi ha aquell espurneig de felicitat que a mi em sembla que el proporciona la singularitat del lloc.

M’agrada visitar Deià per un altre motiu: jo m’hi vaig casar. En tinc un molt bon record i sempre que hi faig cap, alguna cosa o altra ressuscita d’aquells dies. Tot i que fou el dia més calorós de l’any –i em sembla que del segle-, ens ho vam passar bé. Pensant sobretot amb la gent que venia de Catalunya vam crear un lloc web, que va fer el seu servei. Casar-se a finals de juliol vol dir esguerrar qualsevol pla de vacances d’estiu als convidats catalans. Però el fet de ser a Mallorca resultà un incentiu. Els meus amics s’ho van passar molt bé. La meva dona i jo, també. La cosa va començar abans del dia D i va seguir després. Alguns van aterrar amb antelació i nosaltres vam decidir fer el viatge fins mesos després. O sia que tinc un record molt sostingut i estirat del que resultàde el casament. No va ser precisament un plis-plas i vam aprofitar, encara, per anar a Menorca amb alguns dels convidats.

M’agrada anar a Deià i mentre camino –per motius diferents- amb el posat de la vaca cega, direcció al cel, em revenen molts d’aquests episodis viscuts en aquells dies. En guardo un bon record. Al cap i a la fi és això el que conta en el balanç d’una vida: els records. A vegades penso que m’agradaria quedar-m’hi per sempre més. A fer-hi el darrer repòs.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò onzena: Les begudes

A Mallorca s’hi pot beure de moltes formes i autòctonament. A més de molts bons vins, hi ha altre material per fer festa o per intentar treure la calor del damunt.

A les criatures se’ls fa inprescindible tastar el Laccao. És un producte que podries comparar amb el Cola-Cao català. Els mallorquins diuen que no té res a veure una cosa amb l’altra i jo no puc ni confirmar ni desmentir res, perquè només he tastat el Laccao. I el trobo ben bó. Diuen, des que el va comprar una empresa grossa, que ja no és el mateix. Però tot i així és molt millor que l’arxiconegut Cola-Cao.

Una altra cosa ben mallorquina és la Pinya. El seu nom despista absolutament al català de bona fe i poc documentat. És una beguda amb color de Coca-Cola, sense gust de Coca-Cola ni tampoc de res que puguis associar amb la pinya. És un refresc que pot competir amb productes tipus Fanta o Kas, per enredar criatures però amb segell propi. També diuen les veus més velles que abans era tota una altra cosa. Ara potser és més dolça aquesta beguda i crec que només la comercialitza Miret. N’he begut els meus bons litres.

Amb gradació més alta hi ha Les Herbes Mallorquines i el vermut Palo. Les herbes són un clàssic cosí-germà dels nostrats Aromes de Montserrat. Són per fer el rotet, amb un glaçó. La gamma oscil·la entre les seques, les semi-dolces i les ben dolces. Molt recomanables.

I el vermut Palo sempre m’ha despistat, perquè jo també l’ubicaria en la zona final d’un tiberi. I no. La cosa funciona per obrir la gana. És un xarop fosc fet a base de garroví –farina de garrova-. Hi ha dues marques de referència: Túnel i Ripoll. Conten les males llengües de Bunyola el que va passar en un bar amb l’ex president Canyelles. Com a bon mallorquí –i bunyolí- abans de dinar va anar a fer el vermut. Va demanar Palo i el cambrer, que se la sabia llarga, li va espetar: Palo Túnel?. Diuen que l’ex president, que va haver de plegar per l’escandol de cobraments il·legals en la construcció del túnel de Sóller va respondre fulminantment: Idó, posa’m una cerveseta.

Banyalbufar

S’hi pot arribar per la carretera que travessa Esporles, un altre dels poblets-meravella que cal visitar. És un lloc petit, on temps ha, tant podies topar amb l’Annie Lennox com la Sade Adu. També hi pots anar passant per una carretera que du a Deià, on hi pots trobar en Michael Douglas i la seva Catalineta Zeta-Jones, o temps ha, en Mike Olfield. Acostumava a tocar la guitarra en un dels comptats bars a peu de carretera. Quan li venia un rampell, és clar.

Det fet, el que sí val molt la pena és recórrer amb molta parsimònia tot el que hi ha fincat o no per la Serra de Tramuntana. L’itinerari és d’una bellesa insultant. La carretera que segueix aquest cantó refotudament costerut de Sa Roqueta –una forma molt autòctona de referi-se a Mallorca- té un encant especial, que convida a la conducció assenyada. Sempre hi ha, a una de les bandes, un espadat que et menaria directament a un ric fons marí, cas de fer alguna imprudència. Però és tal l’abundor de racons i raconets, que sempre s’acabava imposant el seny de forma inconscient. Encara que siguis el qui li ha tocat conduir, hi ha suficients estones per quedar bocabadat amb cadascun dels metres de recorregut que vas deixant enrere. La Serra de Tramuntana són paraules majors, adobades amb margenades de pi i vellíssimes oliveres retorçades. Hi ha una llum que s’escola per les copes dels arbres molt difícil de retratar. Només conec en Mateu Llobera que hagi sabut captar aquest matís, que retalla tota aquesta verdor de les alçàries. Molts altres han convertit aquesta bellesa en cromo. I segur que s’hi van esforçar. Però cal ser molt mallorquí per saber apuntar aquests fils de llum.

A Banyalbufar m’hi porta el meu interès pels tomàquets. Aquí tenen fama guanyada els de ramellet, que es fan anar per fregar el pa. Ara, també sé que ja vaig fora de temporada i que el més probable és que no n’arribi a veure’n ni un.

Deixo el cotxe a l’entrada del poble i, tot caminant, enfilo el primer carrer que permet tirar amunt. Molt amunt. Encara més amunt. Vaig trobant el paisatge construït a base de margenades, on s’ha guanyat prou superfície com per poder conrear la terra. Aquesta és una de les millors de l’illa. Aquí hi ha el segell del pagès expert. Hi ha un esperit molt hàbil que ha sabut trenar enginyosament conreu i regadiu. Jo diria que per aquí s’hi flaira molta petjada àrab. El topònim ja n’és tota una mostra, però la forma amb la qual arriba l’aigua a qualsevol extrem, juraria que n’és una altra.

El paisatge agrícola és trossejat i divers. Hi ha llenques que reposen, n’hi ha de cultivades amb les hortalisses de temporada. En un racó molt perdut, després de caminar una llarga estona, topo amb un destacament de tomaqueres abandonades a la seva sort, que fan les delícies a una colònia d’ocellets. És una finca que, de pet, acaba en un espadat vertiginós entre roques descomunals i l’aigua d’una mar molt blava. Hi ha molt de tros dedicat al conreu de la vinya. Quedo sorprès de la gran quantitat de terra dedicada a fer vi.

M’he deixat moltes coses per veure. No volia fer una fartanera amb tot aquest devessall de bellesa. M’he reservat per a una altra ocasió un caminoi que du al Port des Canonge. Això sembla conduir cap avall, i que la cosa acabi en forma de platja.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò desena: Especulació urbanística

A Catalunya tenim una facilitat espantosa per escandalitzar-nos amb l’especulació urbanística. TV3 fins i tot va dedicar un 30 minuts a parlar-ne, en el cas de Mallorca. Com ja comença a ser costum en la seva tasca desnacionalitzadora, va mostrar el cas d’una illa destrossada pel “bloquillo” –el bloc de formigó-. El cert és que el programa fou un dels cops de mà que se li oferiren al partit socialista, vist que les eleccions a les Balears anaven d’un diputat.

Mallorca o Menorca no poden comparar-se amb Catalunya, des del punt de vista de destrossa paisatgística. Cal tenir molt poca vergonya per escandalitzar-se amb Mallorca, quan vens del Principat. Hi ha una Mallorca sostinguda pel tòpic, que només fa forat allí on la ignorància campa abastament. No hi ha cap bocí del litoral català que resisteixi comparació amb Banyalbufar, per exemple. Els camps de conreu brillen a primera línia de mar, en unes terrasses magnífiques que faria les delícies a qualsevol catalana tipologia de construcció destinada al turisme escombraria de masses. I qui diu aquest poble, diu qualsevol dels ubicats al llarg de la Serra de Tramuntana. A Catalunya tenim gravat a foc mostres com les de S’Arenal, que és un cas rotund i desafortunat. Però, coi, la nostra Costa Brava –per dir el primer cas que em ve al cap- és una mostra de destrossa de gran abast, sense masses remordiments i a més a més encara ens queda prou inconsciència com per anar donant lliçons urbanístiques via televisió pública als mallorquins.

Fa temps el Govern Balear va posar en marxa el Pla Mirall. Fou una macro injecció que va fer de revulsiu a una infinitat de pobles i no tan pobles, per tal de protegir els seus cascs antics. Va ser una operació que ressuscità aquesta tipologia d’arquitectura tradicional en moltíssims llocs on podien haver caigut per la inanició. Però és clar, a TV3 només han sentit parlar del cas d’Andratx i de cada cop que el GOB posa el crit al cel. És així que anem convertint en uns perfectes desconeguts als mallorquins. I és així que ens perdem poder gaudir d’uns racons únics de món tant a l’abast.

Escapada a Menorca

Menorca és una altra història. És el destí preferit per a molts catalans, a l’estiu. Just el que feia jo, de tant en tant, fins que vaig descobrir Mallorca en més d’un sentit. Encara hi tinc amics que segueixen fent el de sempre. Així és que quan l’estada dona prou de si, intento treure el nas per Menorca. A cop de ferry vol dir hora i escaig de trajecte.

No conec gaire bé aquesta illa. La meva experiència és de sol i platja, a menys que tingui la gran sort de topar amb dies ben rúfols. És aleshores que puc gaudir d’alguna excursioneta. Sempre en quatre rodes. Trobo el paisatge molt auster. Crec que és això el que atrau tant els catalans: calma visual, moral i espiritual. Defugim de qualsevol estridència i això és el que t’ofereix Menorca.

Hi hem anat a celebrar l’aniversari d’un bon amic. Ara ja té tres fills. A més d’intentar les rutines de fa molts estius, Menorca em recorda com passa el temps. Tres fills!. Enguany som al mig del no res civilitzat, on s’hi arriba després de resseguir una xarxa de caminois delimitats amb contundència per murs de pedra seca. Són alts. De tant en tant brama un ase afamat. Rere tanta pedra amuntegada hi apunta una mà de preciosos tresors. Així és que convoco dos d’aquests nens per anar a robar figues i raïm. En poca estona aconseguim un botí respectable. L’excitació de tal maldat fa que, a més de l’ase, la nostra cridòria recorri camps amunt i avall. Mai més tornaré a assaltar propietats privades en aquestes condicions. Només a Menorca em podia sortir bé una idea com aquesta. Passi el que passi sempre hi regna la calma.

Per no perdre el costum, també anem a una platja de dimensions reduïdes. Això no és motiu suficient per desanimar els que fan nudisme integral o als que no en fan. Allí mai no s’ha encetat aquest debat moralitzant. Ni s’hi ha practicat aquesta suposada pedagogia tant progre a favor de les bondats d’anar en pilota picada pel món. Mentre no emprenyis, disfressat del que vulguis.

Mai m’ha agradat el nudisme. No pas pel pes de cap creença. Em molesta moltíssim trobar aquesta fina sorra de platja segons a on. En determinada posició pot resultar com la fiblada d’una minúscula piranya. No. Detesto el nudisme. Per aquesta puta incomoditat i per qüestions estrictament estètiques. A vegades hi veig senyores que simplement fan vergonya. Senyores a les quals ja els ha passat l’edat per anar mostrant-se alegrement, en absència de qualsevol tela. O senyores joves i esveltes com gaseles, que no tenen els mínims de decència per lluir un pubis arreglat i que subministri el mateix goig que poden fer-ho, per exemple, llurs pits tersos. No entenc que puguis fer l’esforç per arribar a Menorca, disposada a fer nu integral i que racanejis quatre euros en depilació. Hi ha pubis de senyores tant summament descuidats, que en eixir de l’aigua arrosseguen de tot. A alguna li he vist jo enredat, a més d’algues, un principi de colònia de musclos trenant la primera corda. Jo, vestit i pentinat, em sé la fila que faig. En pilotes podria ferir la sensibilitat. I, malament si no fos així!. Voldria dir que la humanitat no té salvació ni la mereix. Decididament no m’atrau fer nudisme. No es tracta únicament de tenir-la més o menys llarga. Cal exhibir bon gust per damunt del decòrum.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò novena: Es cul, sa cula

Arribats en aquest punt, se’m fa imprescindible proveir de material entenedor, tant si ets un catalanet que fa nudisme com si ets dels que, com jo, s’ho ha pensat dues vegades. Cal parlar amb propietat, per no dur a un abisme insuperable la relació entre principatins i baleàrics.

Quan hom fa referència a la titola, a Mallorca si ho volem fer educadament n’hem de dir “sa perdiu”. Quan la cosa té dimensions descomunals, aleshores és “el mastegot”. Quan xerres amb criatures el correcte és dir-ne “sa piula”. Si prefereixes el toc vulgar quedes perfectament bé emprant “es pardal”.

En cas de voler-nos referir a les senyores, la cosa educada és dir-ne “sa cotorra”. Més vulgarment pots optar per “sa fufa” o “sa figa”. I quan vulguis ser precís, per referir-te al clítoris, quedes magníficament parlant de “es gallet”. Això no s’ha de confondre mai mai amb l’expressió “cotorrí” o “cotorrí de sucre”, que no té res de matís sexual. Es fa anar per adreçar-te a una criatura amb molt d’amor, però filial. Hi ha qui també fa anar carinyosament amb els petits l’expressió “sa cula”, per referir-se al sexe femení.

Amor de cabra

A Mallorca, a més de llegir l’Avui –pel que s’ha de veure!- o el Diari de Balears que té una molt bona versió digital, cal anar tenint present l’Ultima Hora o el Diario de Mallorca. Aquests darrers, en castellà, tenen una tirada molt superior a la que pot tenir qualsevol editat en català.

Evidentment que la barreja d’esport i patriotisme, en aquest dies de molta calor i jocs olímpics, pot donar sortida al més impensat. Avui, per exemple, a l’Ultima Hora, en la seva portada hi surt una esportista brandant la bandera anglesa. L’autista que ha redactat la notícia l’ha titulat textualment: (Cos de lletra gran) La “chica de oro” (cos petit) inglesa es (cos de lletra altre cop gran) mallorquina. La cosa està permenoritzada a la pàgina 39.

Vehicular les glòries d’una pàtria via esport, el que sigui, em sembla més a prop del franquisme que d’una democràcia oxigenada. Espanya, en aquest sentit, ha donat mostres sobrades de seguir il·lusionadament el model “Cabra de la legió”. En les situacions més delicades, a cop de trompeta, puja i baixa decididament del tamboret. Sempre. No falla mai. La cabra mai perd la compostura i sempre compleix. Sempre. Ara, tret d’això no esperis gaire cosa més. La roja, per exemple, n’és una perfecta mostra d’esperit musculat amb model d’aital cabra. L’excitació que desperta és quadrúpeda; no hi altra explicació raonada possible. A Espanya no li demanis perfil alt. Cop de coça a la pilota que sigui i poca cosa més. Aquest sembla ser el seu lloc al món.

Clar que quan he vist aquella al·lota amb la bandera anglesa i el titular tant patriòticament mallorquí, m’he quedat glaçat. Tant que he decidit anar a cercar el detall de la notícia. Mentre girava pàgina, he arribat a la 19. Hi figura un llampant anunci a pàgina complerta, a color, de l’Agrupació de Cadenes Hoteleres, fundada el 1977. S’hi pot llegir: “La Agrupación de Cadenas Hoteleras de Baleares felicita al mejor embajador de Baleares en el mundo”. Una foto gran i grossa mostra l’embaixador baleàric estenent una bandera espanyola, vestint un xandall trempat amb la mateixa bandera i una medalla d’or dels JJOO. I reblen amb un goig molt sentit la felicitació amb un ¡¡¡ Enhorabuena campeón!!!. Cal ser molt, però que molt baleàric, per trobar una escletxa mallorquina en tot plegat. El mateix passa amb la notícia de la ciclista anglesa. Ella nascuda a Anglaterra, però de pare mallorquí, el senyor Romero. D’aquí s’estableix tot un fil, que només gràcies a les altes temperatures pot fer-te concordar aquesta medalla d’or amb un bocinet de glòria pàtria baleàrica.

Els dos casos porten directament a aquest patriotisme de cabra de la legió. Un Matias Prats qualsevol queda curt quan topes amb aquestes mostres tant xusqueres d’amor d’escopeta nacional. A mi em deixa molt descol·locat, perquè en realitat és una ostentació de provincianisme aclaparant. Aquests atacs de bogeria els podria entendre en algun retomb d’aquells formosos camps castellans que tant meravellosament va descriure Machado. Però a Mallorca???. Si pots, compra el diari. Ja m’ho sabràs dir.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò vuitena: Jo som

Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però ser el què?. Si volem arribar a ser alguna cosa més del que ara lluïm, el primer del que hauríem de ser capaços és incorporar dins l’estàndard lingüístic qualsevol varietat dialectal. Amb normalitat aclaparadora. Fins que al·lot, doi, coiò, doblers o qualsevol altre forma que avui és pròpia només en un territori concret de parla catalana, anem dats. I més quan la nació reposa sobre tot en la llengua.

Sempre he trobat deliciosa la primera persona del singular del verb ser: el “jo som”, que s’usa a Mallorca -i la resta de les Balears-. És probablement una forma arcaica, que empelta directament del llatí “Ego sum”, que en la pronuncia vulgar segurament seria “som”. Al Principat va acabar derivant al conegut “sóc”. Ara, no m’estanyaria que a un català de Barcelona si li suggereixes emprar amb absoluta normalitat la forma “jo som”, pot suposar-li una crisi epilèptica. Potser començar per aquí és demanar massa.

El dia que puguem fer anar el “jo som” per arreu o tantes altres coses que avui només són d’ús exclusiu a Mallorca, aleshores tenim futur garantit per molt de temps. Aleshores serem de debò, com qualsevol altre llengua. Les arengues patriòtiques amb passió quadrúpeda, no porten enlloc. Més que a la desaparició i al ridícul més espantós. Ser com una puta cabra és francament espantós. O no?.

Teoria dels tres cercles

Si he de fer cas de la teoria que la meva dona em va dir fa temps, anem dats. Ella l’anomenà la teoria dels tres cercles i la té contrastada per més d’un cantó. Aquesta parteix de la base del teu cercle d’amistats, que conforma una primera anella de gent. Cadascun d’aquests personatges té, a la seva vegada, el seu propi cercle i diferent. És el segon cercle. De les amistats que puguin tenir-se en aquest cercle –i que conformaria el tercer- sempre hi ha algú que ja coneix un personatge del primer. És a dir, a Mallorca no pots escapar del tercer cercle. Conclusió: l’univers mallorquí és molt esquifit. Per bé o per malament. Suposo que hi haurà estones de tot.

Aquesta teoria a vegades m’ha fet pensar el grau de degeneració que pot haver, d’un cercle a d’altre. Com ja he dit, Palma és un cas a banda. Vull dir pel que fa a temes de país. Probablement és el fenomen versió mini del que passa entre Barcelona i comarques. A vegades he tingut ocasió de participar en alguna reunió –normalment un àpat- del primer cercle, composat per amistats de la família mallorquina. Jo acostumo a ser la cosa exòtica, per la cosa aquesta de ser català. Això tant pot provocar un amor platònic com una excitació incontrolable.

Sempre hi ha algú que resulta ser molt fatxa. Però molt. De dretes o d’esquerres, però de tant fatxa que és, la ideologia queda perfectament eclipsada. D’aquest cas d’espanyolisme ubicat al primer cercle, algun cop ens ha portat a congregar-nos amb alguna amistat seva, pertanyent al segon cercle. Resultat catastròfic, molt més fatxa. Si el primer, tímidament, t’acaba afartant amb teories de com aquí ben poc la llengua espanyola deixarà d’existir a Barcelona o a Palma, per culpa del nacionalisme intransigent, el segon –amb el qual no hi tinc cap mena de confiança- t’aborda amb proclames de “Pujol lladre”. En aquest punt de conversa, encarada de pet en un atzucac, a mi només m’interessa demanar: això és una teoria només seva o àmpliament compartida pel seu cercle d’amistats?. Aleshores veig que un fatxa atrau a fatxes més fatxes. Fins a graus clars de degeneració. I se m’encén un warning interior: algun d’aquests rematadament fatxes té molts números que sigui amic directe dels meus sogres. Del tercer cercle sempre acabes parant al primer, recorde-m’ho.

Afortunadament ara ja duc el temps suficient com perquè els meus sogres m’adorin, digui el què digui, respongui el què respongui. I també per esperar amb els braços oberts aquest fatxa majúscul que encara no conec i que suposo ben aviat es revelarà. He decidit deixar el posat educat per respondre determinades situacions com em vingui més de gust. I ho faré. Aquesta setmana he conegut un exemple molt desgraciat de fatxenda fatxa. Sosté la teoria de que la Generalitat de Catalunya paga de sota mà l’UIB i és per això que s’hi fan “tantes de coses només en català”. De moment li he dit: i qui li ha explicat aquest “xiste”?. S’ha de tenir molt poca vergonya per sostenir coses com aquesta!... No?. Vaig aprofitar un moment de dubte i el vaig deixar allí, palplantat.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: Empegueir i malavejar

Passar vergonya és empegueir -o viceversa-. S’usa molt de forma reflexiva. És una expressió desconeguda pels catalans i poc experimentada per l’espanyolisme resident a Mallorca. Cal tenir molt poca vergonya per dir segons què. Tant poca que molt cops he arribat a empegueir-me de debò. Aquesta és una forma que està molt en ús, molt vigent. Ara parlo des del punt de vista estrictament lingüístic. Trobo que és una expressió molt maca. Sento molt que incloure-la en aquest curs d’estiu tant imprescindible, l’hagi malavejat –altre paraula fantàstica que vol dir “procurar”- una història tan sòrdida, com sol ser tot el que toca un fatxa.

Per desgràcia, malavejar se sent poc per Palma. No és així fora ciutat. Quan surts de Palma, a més de deixar enerere certes visions indesitjables del país, la llengua segueix tant floridament bella com sempre. Afortunadament.

Dia de la "Virken" Maria

Ahir fou la Mare de Déu d’agost. L’església del poble on sóc celebrà el seu trentè aniversari. Trobo que és un bon motiu per veure que s’hi fa. La institució de l’Església ha estat sempre una peça clau en els moments més delicats. Sempre ha estat al costat del país. Clar que també hi ha hagut una versió espanyola que va fer els seu agost al costat del franquisme. Però l’Esglèsia catalana sempre ha estat molt sensible amb la nació.

Potser ara s’estila un pensament anticlerical. Amb la mateixa reflexió profunda que pot donar-se amb l’antiamericanisme o l’anticatalanisme. A mi em sembla francament ridícul. Com el debat sobre les arrels cristianes d’Europa, que en alguna ocasió n’he parlat per aquí molt més civilitzadament o en d’altres bandes, encara que sigui de forma troglodita.

El dia que l’Església perdi la partida a casa nostra, estic segur que a Catalunya –o a Mallorca- li començarà a ballar un dels seus pilars més importants. Moltes vegades no sabem el valor de les coses fins que les perdem.

La meva vida religiosa sempre ha estat més aviat escassa. Per no dir nul·la. En canvi, m’agradaria que fos tot el contrari. Tenir una mica de fe o una cultura religiosa més ferma, penso que em faria molt de bé. Els temps en el quals anava a missa, per obligació, queden lluny. Sempre van ser una motiu d’avorriment esclatant. Sempre s’em va fer una muntanya de les grosses intentar treure l’entrellat d’un sermó.

Ahir, doncs, vaig decidir anar a missa de dotze. La primera sensació fou d’alegria, perquè era feta en mallorquí. Vaig pensar: anem bé, molt bé. Un cor d’afeccionats feia unes interpretacions molt boniques. Vaig pensar: carambes, la de galls que havia arribat a sentir jo!. Anem molt bé, doncs. A la fi d’un dels càntics, per obra d’algun d’aquests misteris mai revelats i que s’expliquen només a cop de posar-hi molta fe, el capellà va enfilar en espanyol.

L’oficiant, jove, per acabar-ho d’adobar va llegir de dalt a baix el sermó enfundat en plàstic, com una d’aquelles xuletes però de gran format que caracteritzen en Montilla. No va treure l’ull del paper i no va ser bo per improvisar ni una de les obvietats que oscil·laven entre el dia que era ahir -de la “Virken Maria” que en deia ell- i els trenta anys d’aquella parròquia. La combinació entre totxos i fe cristiana em va semblar d’allò més patètica. I aquest anar botant de l’espanyol al mallorquí, molt ridícul. M’ha semblat un símptoma de renúncia en una de les tasques que també són pròpies a la sagrada institució com és el de ser sensible amb la cultura pròpia d’allí on es mou.

Em va passar que en les estones en que s'oficiava en mallorquí, l’atenció s’em despertava. Però en fer-ho en castellà, tot i l'accent tant mallorquinot, em transportava a l’època en que jo anava a missa regularment. Només se celebraven en castellà molt tancat i on vaig sentir coses tant summament transcendentals com ara el perquè del “acojonamiento de los empresarios”. Temps semblants al del Nodo, vaja. Va ser així que vaig tenir motius per invertir la meva fe en coses potser més terrenals però més racionals.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: El vil lingüisme

Una de les coses més desquiciants per un català a Mallorca és l’actitud que fan anar els mallorquins amb “sa llengo”. És d’una sobirana deixadesa. I es desquiciant per què sempre sempre sempre passa igual.

Quan t’adreces a un parlant mallorquí amb el teu català del Principat, la resposta és en castellà. Ni el bon dia et respecten. Jo sempre he insistit en que “sé xerrar en mallorquí”. I res. Hi ha un resort molt interioritzat en l’ànima dels mallorquins que tossudament els fa continuar castellanament. És un fenomen que a dia d’avui encara no hi he trobat resposta satisfactòria. M’hi he familiaritzat, que consti. I m’he passat a “l’amo!, perquè putes me xerrau en foraster”?. Aquesta forma de vil lingüisme és de les coses que més m’encenen dels mallorquins, ho confesso. Com això de fer les misses amb aquestes macedònies i tant poc sentides.

Cap a Biniali i Algaida

Per recomanació de’n Jordi Castells, autor del blog Parlant de vins, avui hem enfilat cap a Biniali i després cap Algaida. Primer era qüestió de topar amb l’Obac de Binigrau i després un vi dels de Cal Majoral, que són fets amb producció ecològica.

Binigrau és una bodega petita en un poble encara més petit. Hem pensat que en ser allí mateix demanaríem com arribar al celler. M’he trobat amb la sorpresa que és una delícia de lloc. És una d’aquestes porcions de geografia que només les veus als llibres de fotografia. Cada raconada és com una postal. Una meravella. De les grosses. Després de badar un moment hem demanat a un autòcton pel celler.
-Bones...
-Uep!
-Cerquem la bodega Binigrau.
-Hi heu telefonat?. Ara en Miquel parteix molt prest cap a les vinyes. És temporada de molta feina.
He deduït que la dimensió de l’empresa és minúscula. Ens ha indicat correctament com anar al celler i, efectivament, era tancat. Però no ens ha sabut gens de greu. Ahir, amb n’Aucanada -i per sàbia decisió seva- vaig anar a Selva, a conèixer el celler Divins. Ja vaig fer meva una primera remesa. Per la tarda, amb la família, vaig visitar Macià Batle i la carregada encara fou més copiosa. Anem, doncs, més que servits pel cantó etílic.

Hem tingut la sort de poder guaitar el poble, de forma minuciosa, amb parada i fonda al Bar de la Plaça. No vull resultar cursi, ni semblar lleument tocat per algun símptoma d’idiotesa. Intentar descriure aquest puntet de món és una tasca difícil. Saps un lloc petit, on l’encant de les edificacions amb solera centenària és incombustible, sense cap nyap arquitectònic, cap!, on el segon racó és encara més encisador que el primer?. A mesura que passeges, aquells carreronets imanten els sentits amb una atracció tal que pot arrabassar-te el cor sencer. És un d’una bellesa desbordant. Quina santa meravella!.

Després hem anat cap Algaida, a través d’una carretereta més que secundària i travessant Ses Alqueries. Una altra meravella. De les grosses, també. Un cop aparcat el cotxe a la meva dona se li ha encès una llumeta de desig i ha recordat una professora seva, que la va tenir quan va fer quart de bàsica. Jo en diria antull. En aquella hora ja em veia amb resultat semblant al del celler Binigrau: portes tancades i barrades. Així és que li he suggerit anar al forn del poble, que sempre és un centre neuràlgic, on tant hi pots localitzar una bona coca com qualsevol persona resident allí. I així ha estat i més. Al Forn Can Salem hi hem trobat vins de Can Majoral.

El forner ens ha indicat la forma d’arribar a casa de la mestra, que ha resultat ser parenta del farmacèutic. Una altra dada que fa definitiva la localització de qualsevol persona en llogarrets d’escala semblant. L’amabilitat del foner ha estat màxima quan ell s’ha ofert a fer-nos de guia i ens ha deixat davant mateix de la porta de la senyora. Dit i fet. Hem trucat el timbre de la casa, ha comparegut una senyora amb un aspecte venerable però enèrgic, la meva dona ha estat presa de l’emoció i ha començat a plorar. Un devessall. La senyora esglaiada. Jo callat i no traient l’ull a aquella velleta jovial, per si decidia prémer un botó irremeiablement connectat a alguna alarma. Un cop refeta la meva dona hem encetat una conversa entranyable que ens ha duit cap el jardí. Ella i jo hem patit la mateixa plaga de mosca blanca, però les seves plantes avui fan un goig res comparable a les tomaqueres que vaig haver de sacrificar. M’ha explicat de forma impossible com poder trobar solució a la plaga, en una botiga de Palma. La senyora l’hem enxampat a punt d’anar a remullar-se a la piscina de casa del seu germà –dues portes amunt-. Tot i així no a estalviat temps de conversa. Hem intercanviat telèfons haguts i per haver i l’hem deslliurat de la nostra companyia temporalment. Hem tornat cap al forn, a agrair les gestions. Hem recollit el vi i un bon pot de gelat artesà d’ametlla crua. Us ben asseguro que aquest forn ha estat providencial en més d’un sentit. Tot el material que hi havia exposat feia molt de goig. I el gelat ha resultat ser un pecatot dels magnífics. Hem deixat l’envàs tremolant.

He de dir que ha estat un matí llarg i memorable. Hi ha més d’una Mallorca que avui ens ha assaltat i que guardarem en l’apartat dels bons records per sempre més. Afortunadament.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò sisena: Te diré coses

L’estiu és un moment idoni per conèixer Mallorca a fons. És per això, que abans d’agafar l’avió cal organitzar alguna activitat per engreixar l’esperit. Considero que a Barcelona cal tornar-hi amb alguna cosa més que la pell torrada. Així és que, amb n’Aucanada, vam decidir celebrar un sopar amb algú molt coneixedor de la terra.

El primer rampell meu fou repescar un contacte que jo ja havia tingut l’estiu passat. Òrbita PSM. Aquestes gestions es fan amb antelació, perquè la calma mallorquina pot donar disgustos i perquè en època d’estiu tothom fa plans, com és natural. En rebre per contesta “te diré coses”, hom nascut o educat a Catalunya ha de saber que, aleshores, un tracte entra en el forat més negre possible. I quan s’arriba en aquest punt, cal garbellar possibilitats fins i tot en l’òrbita del PP, que d’altra banda enguany ofereix molta munició per conversar.

Quan un mallorquí respon “te diré coses”, cerca’t la vida. On sigui. O espera ben assegut. Estàs avisat i no ho repetiré.

Sóc a Mallorca

Avui he voltat pels mercats que es fan a Llubí, Santa Margalida i Ariany. Ens ha acompanyat un sol ben guapo. De bon matí és el millor moment per treure el nas. A partir de les dotze te’n comences a penedir. De totes formes, si corre una mica d’oratge, qualsevol sortida es converteix en ben agradable.

He fet l’escapada tant aviat, que he decidit berenar a Llubí. Al café Coc. De bon matí hi ha qui ha demanat una ració de llengua amb tàperes, que és un plat molt típic en aquest poble. Encara no en tenien. M’he sentit una mica desgraciat encarregant només un entrepà de formatge i pernil. Salat?, Sí, gràcies. Però aquesta depressió ha volat de seguida. A Palma demanes pernil i posen cara de susto. O de retrete. Prefereixen dir-ne "jamón" o "kamon", cas d’algu un poc mallorquinot. Quan l’home que prenia la nota ha trobat el més normal del món dir-ne pernil, he començat a veure la llum.

Gairebé tot el poble era concentrat a la plaça del mercat. El café, ple. Plats amunt i avall i jo diria que havia més moviment dins el local que a fora, a les parades. M’he adonat que allí hi parlava tothom en català i, per un moment, he tengut la sensació de ser a Mallorca. Fins i tot el tipus que venia els números de l’Once, que ja és difícil trobar-ne un d’autòcton. Guenyo com toca, però mallorquí a les totes.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò cinquena: Les presses i l’humor mallorquins

Hi ha dues coses difícils de retratar de Mallorca. El sentit de les presses i l’humor. Crec que són coses molt singulars i que mereixerien una D.O. . De pressa em sembla que no n’hi ha. No han sabut mai el que és, fins l’arribada del turisme. El temps ha transcorregut sempre igual, exceptuant els darrers vint/trenta anys. Hi ha poblets que han romàs immutables des de la mateixa edat mitja fins ara. No experimenten la menor pressa de canvi.

A l’home que oferia números de la sort li han demanat: aquest és el bo?. Ell ha pres el numero de les mans a una senyora, se la mirat i remirat a consciència. L’ha examinat amb un deteniment per a mi incomprensible. Passada una bona estona, d’haver-lo repassat microscòpicament, l’ha tornat i amb un posat solemne ha assegurat: aquest serà el bo. Després d’això ha encetat una conversa, també llarga. Però molt. Jo sempre he vist la gent que ven números de l’Once als bars o als restaurants que van esperitats. Fan una guaitada general i gairebé amb la flaire que fa el local saben si val la pena o no treballar-hi la venda de números. Però és allò de vist i no vist. A Llubí, el venedor dels cecs ha quedat embarrancat a la primera taula. Fins que li he fet senyals i he vist clar que havia de demanar el mateix número que aquella senyora. No podia arriscar-me a haver d’encetar tot el ritual de confirmació de la butlleta guanyadora si jo volia visitar més d’un mercat. En aquestes què un home, tot entrant al café, ha ensopegat. Ha reaccionat ràpidament i s’ha estalviat anar de pet a terra. Però ha exclamat uns "Cagums-en-Déu" i uns "Batuadells" que han retronat amb contundència. Tant que la parròquia l’ha quedat mirant. I veient-se així d’observat, s’ha cregut en l’obligació de justificar el seu comportament. Amb un fil de veu ens ha confessat: és que a l’entrar, en comptes de mirar cap al davant, la vista se m’ha anat cap els escots d’aquestes fadrines!. Al sortir, amb molta cura, he mirat de trepitjar fermament els dos graons que porten a l’exterior i he dut la mirada cap on havien de ser congregades aquelles fèmines. La més jove feia dies que havia passat la setantena!. L’humor mallorquí és molt agut. Molt fi. Molt intel·ligent. A vegades, de tant que n’és, mai acabes de saber per on pot brollar-ne un bocí.

Dia del Senyor

Diumenge és dia d’àpat familiar. A la taula hi seuran quatre generacions. Això significa que menjarem ensaïmada extra-size. De tot allò tan bucòlic que havia dit sobre despertar amb la flaire d’aquesta llepolia enfornada, res. Com que hi ha el propòsit de confeccionar el receptari tradicional això ha suposat haver-nos de llevar a les 6.

La feina de recol·lectar aquestes receptes la volem fer en vídeo i fotografia, a més de la part escrita. És un treball que em temo esdevindrà titànic. Seguir cada pas –perquè tots els passos ara ens semblen d’importància cabdal- és una tasca de xinos. De xinos molt mansos. Fotografiar els ingredients, per arribar a la imatge que toca, és molta feina.

Quan no fa aquesta calor, la pasta de l’ensaïmada es prepara la nit abans i es deixa reposar fins l’endemà. Però a l’agost no aguanta. Cal escurçar el temps de fer-la tobar. És per això que cal haver de matinar si a l’hora prevista ha de passar coll avall.

Ja podeu imaginar l’escena: ara una presa de video, on la sogra dona les oportunes explicacions. Tallem. Ara una foto. Ara aquest no ha quedat bé. Repetim. Tallem. Següent presa, seqüència d’ingredients. Continua. (Bé, per aprofitar l’estona donat que el caliportal és el mateix per una ensaïmada que per una coca, hem decidit fer-ne una de verdures). Som a la meitat i porto unes cent-cinquanta fotos comptades. Mare meva!. En quines vacances mallorquines ens hem embarcat!.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò quarta: Berenar

Pels mallorquins –i penso que també en el cas del menorquins- berenar es fa servir indistintament tant per denominar el primer àpat al matí com el que precedeix al sopar. No en fan distinció. Catalans, no ho heu de confondre amb un alt sentit de la previsió mallorquina així que se’ls obren els ulls.

Avui em temo que a mi no em caldrà distingir-ho pas. Hores d’ara no he fet cap mos i amb la marxa que portem podria ser que fins ben entrada la tarda el berenar no es faci realitat.

Anar a plaça

Avui m’he llevat prest –que vol dir aviat. I aviat, que vol dir ràpid. És una de les formes de començar el dia amb la llengua enredada, entre catalans i mallorquins-. He anat al mercat de l’Olivar, a Palma. És un dels llocs on probablement es percep millor la influència dels canvis o dels temps moderns.

Primer, perquè anar a plaça ja no es pot fer ben de matí, com havia estat costum de sempre. Ara cal esperar a quarts de nou, quan no fa ni vint anys que en aquestes hores la meva sogra –i tantes d’altres!- marxaven d’allí amb el cabàs ple. La població ha deixat de matinar, majoritàriament.

Aquest mercat no fa massa que va patir una reforma de dalt a baix. Ara és un lloc que convida a ser visitat. Cal dir que fa molt goig. Les parades llueixen alegria i bon gènere. Poc de mallorquí escrit, en general. A la banda dedicada a fruites i verdures pots fer anar el català. Allí on es ventila tot el que ve de la mar hi regna el castellà. Molt castellà. També l’alemany, però. Ara hi ha grups d’estrangers –de per arreu- que els fan voltar per les parades de peix, on ja no hi resta un bri de cosa romàntica. Ni de res remotament particular. Hi penja un trossot de tonyina sanguinolenta i decapitada. Allí, colze a colze amb les restes de la bèstia, dues turistes -l’una retrata a l’altre- decideixen fer-s’hi una foto. Quina mena de desig pot despertar un peix esventrat?. Quina mena de tacte, aquestes senyores!. Imagino que donen el mateix valor a la pobre tonyina que a qualsevol del seus fills. Hauries d’haver vist amb quina passió han començat una tanda de fotos amb aquell ser tan estimat. Quin fàstic!. Entre regalims de sang i gel que es fonia lentament, ara et deixo la meva càmera, ara me la deixes tu. I elles dues prou endiumenjades. Vull dir que no et pensis tu què... .

Deixant enrere aquestes dues pardales, he anat circulant entre parades repletes de caixes amb ratjades, gatós, molls, servioles, sípies, gambes i gambots molt vermells, lluços, anfós i molt molt molt més material. Tots ells immòbils i amb els ulls extraviats. M’ha recordat la fila que fem els catalans, justament avui. El govern espanyol decideix incomplir la llei, de forma pública i coneguda i el president de la Generalitat exhibeix una contundència de lluç a la plaça. El govern sencer podria ser qualsevol d’aquests peixos. No és més lluïda en aquestes circumstàncies la cara d’en Saura que la d’una rap completament espellada. Una caixa de sardineta fresca, amb aquells petits cossets que s’han regirat fins el darrer alè, recorda Catalunya acabada de pescar. Erràtica i indefensa. Només queda saber amb quin sofrit ens serviran.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò tercera: Trempar

Si ahir descobríem l’ús de puta/putes, avui és obligat entrar en matèria amb el verb trempar. Avanço que altre cop serà decepció per a les ments tan calentes com molt catalanes. Però cal dedicar-hi una telegràfica lliçó magistral d’estiu, perquè podem estalviar-nos la sempre molesta sensació de fer el ridícul.

Els catalans sanots acostumen a demanar verdes i fresques amanides, que probablement ja venen de la cuina preparades per endrapar. Però no. Una amanida és una cosa massa personal com per suposar que t’han encertat el punt de sal, oli i vinagre. Davant el dubte de començar a menjar, el més normal és que el cambrer demani: necessita alguna cosa més per trempar?. Mai s’ha de posar cara de pòker ni respondre coses tipus “Sí, n’Elsa Anka i la seva germana bessona. A l’estiu necessito doble racció”. Trempar vol dir simplement amanir. Així de trist.

Si el context és tot un altre i tens la necessitat de demanar coses relatives a la trempera -catalana-, aleshores cal donar joc a la paraula enravenar i derivats. En determinats jocs, de naturalesa delicada, si optes per trempar en comptes d’enravenar, el ridícul altre cop pot ser històric. Per això, perquè Catalunya prosperi correctament en el coneixement de Mallorca, penso que aquesta lliçó és tant eficaç com inprescindible.

La bona cuina

M’he fet grans propòsits, per aquest estiu radicalment mallorquí. Fa temps que veig com es van perdent les coses bones. Aquí, a Mallorca, o al Principat. Suposo que la vida moderna fa extensible aquest fenomen a qualsevol racó de món. Una mostra en seria la cuina. A com es feia tradicionalment.

El valor del temps ha canviat radicalment. Les noves presses i aquesta forma d’entendre el lleure fa que la cuina vagi essent un dels aspectes culturals que pateix una erosió més forta. Aquí sí que caldria guaitar cap al País Basc. Aquí si que seria molt sensat patir de basquitis, caramb!. Un país que és conscient de la importància de fer una cuina elaborada, amb amor, és un país que resistirà molts embats. Catalans o mallorquins molt em temo que no li atorguen el valor que mereix.

No estic parlant de Ferrans Adriàs ni de Juans Maris Arzaks. És tota una altra història. Això ja seria parlar d’un sector econòmic nou, amb prou futur. Jo em refereixo el fet de congregar una família sencera al voltant d’una taula, o els veïnats, en motiu d’elaborar una menja. Penso, per exemple, en la matança del porc. Allò era, a més d’una qüestió de subsistència pura i dura, un motiu per socialitzar. Aquestes feines duraven hores i allí es ventilaven converses que servien per saber l’un de l’altre o simplement per contar acudits. Per compartir coneixement i lleure.

La matança del porc ha patit una gran transformació. Ja ni en moltes cases que venen de pagès es practica. És una activitat molt dura. Com és fer el penes amb una raqueta de tennis sota el sol de migdia. A Mallorca em van dir que cal tenir una mica de febre –anar tocat pel geni d’algun licor amb gradació- per poder pastar la massa que després en sortirà la sobrassada. A Catalunya ho desconec, tot i que encara he enganxat alguna matança en la masia dels meus avis. I això que era al Penedès, allí on per anar ben tocat hi trobes totes les facilitats del món.

La generació de la meva sogra ja no fa ensaïmades casolanes. La generació de la meva dona no sap fer ni panandes, ni robiols i amb prou feines sabria fer un crespell malgirbat. Em sap greu veure que, per exemple, aquesta mena de coneixement no es transmet entre padrins i nets. Als nens els encanta potinejar, sentir-se grans cuiners. És important obsequiar-los amb una puta Play Station. Però també amb una bona ensaïmada. Els farà més savis i civilitzats. Cal saber fer-los resistents al pes de la seva cultura.

Hi ha moltes coses que, malgrat tot les voldria veure perdurar. M’he dut una càmera de fotos i una altra de video. He mentalitzat la família sencera del valor que pot tenir fer un receptari propi, amb els plats de tota la vida. Que sigui l’herència que puguem deixar als que vindran. Saber menjar és dels luxes que passen per davant dels nassos i que amb prou feines li donem el valor que correspon. Una bona teca és el que ens empelta amb la mateixa eternitat.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò segona: Puta/Putes

Un dels aspectes que més poden interessar als catalans són els lingüístics. Hi ha coses de tipus més psicològic que també cal saber dels mallorquins. Com ara el llenguatge trenat a base de silencis. N’Aucanada ahir molt encertadament ho apuntava. Però avui encetaré el que en anglès podrien ser els false friends. Però entre el dialecte de Mallorca i del Principat.

La paraula “puta” a Catalunya té un sentit molt quinqui o barroer i sempre molt concret. La única excepció que conec que no és pejorativa i que a Mallorca també funciona és per significar astut, perillós o traïdor. “És molt puta aquest”.

Cal fer especial referència a “ser a ca una puta”, que la innocència catalaneta pot atribuïr el significat que no és. És una resposta molt possible quan cerques monuments. Aquell que vols visitar sempre és a “ca una puta”, que vol dir “molt lluny”. Posar cara de sorpresa per una bestiesa com aquesta pot suposar que el parlant mallorquí passi directament al castellà i ja mai més recuperis la conversa monolingüe. Tu ja podràs seguir en català, que l’hauràs vessada per sempre més.

No sé si és pel fet que visc a Barcelona i que el català cada dia que passa s’aprima una mica més, però el cert és que a Mallorca el terme “puta” es fa anar molt més col·loquialment i no necessàriament per insultar. A els mallorquins els sobta la nostra forma d’emprar el terme “fotre”. “Fotre el camp” els podria escandalitzar tant com el “ca una puta” a nosaltres.

Si t’enxampes els dits en una porta d’uns urinaris a un restaurant, substitueix l’expressió “la puta d’oros!” per un sec i enèrgic “Putes!”. És així de simple poder esdevenir mallorquinot de moltes generacions a ulls de tercers. Molt més que fer qualsevol intent amb l’article salat. Optar per un “sa puta!” seria es colmo de la subnormalitat.

Tocant el dos

Agafar un avió l’agost és un acte molt dur. Anar a Mallorca s’ha convertit en una cosa prou vulgar. Fer-ho amb temptacions low cost ha d’ésser insolentment vulgar. Nosaltres ho hem fet mirant preu. Només faltaria!. Encara que a la fi no ha estat amb una companyia d’aquestes que rebenten preus o que porten el segell “low”, no hem trobat imports menors per altres cantons. I és clar, hem hagut de conviure amb el mal gust.

L’espectacle trobat a l’aeroport –de Barcelona- esdevé el bressol del lletgisme. Viatjar aquest mes significa haver d’anar amb xancles per arreu. Amb la tovallola penjant del coll. Em sorprèn que Zara, en comptes de Riera, hi tingui botiga. Però tal i com m’assalta aquesta sorpresa, mirant amunt i avall, la incògnita queda ben aïllada de seguida. La població flotant que acabarà escarxofant-se amb posat i formes encara més silvestres a Lloret o S’Arenal, ara mateix fa trànsit per l’aeroport. La nostra connexió al món!. Aquest és el valor “afegit” que tenim per poder gaudir d’un aeroport vocacionalment low.

Famílies senceres amb un posat més a prop d’estendre la tovallola que d’embarcar. Em demano quines gales es reserven aquestes feres quan decideixen anar de debò a la platja. Què han de pensar de mi, que jo combato el sol amb camisa de màniga llarga. I sort d’això. Quan hem posat els peus a terra, Mallorca ens ha rebut amb unes bafarades calentes d’allò més intestines. De tant tant endins irradia calor aquesta terra, que ja no em sorprendria descobrir que l’infern arrenca a les Balears.

En aquest panorama tan abrasiu, penso que em decantaré per obsequiar-te amb posts més estiuencs, menys transcendentals. Ara, tot i així no em deixaré arrossegar tant com per convertir el blog en una mena de “Salsa Rosa” o “Què m’en dius”. No penso guarnir amb xancles aquest espai. Ans el contrari, dedicaré un bocinet –encara que sigui amb regularitat dubtosa- als bons modus. Regalaré lliçons –magistrals- amb l’objectiu de proporcionar als catalans l’educació de mínims per tal que Mallorca no segueixi essent aquesta despampanant desconeguda.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò primera: Ses Illes
Una altra forma de lletgisme molt clàssic practicat pel catalans és fer anar amb excés l’article salat i confessar sobtadament a un baleàric l’amor per en Tomeu Penya. Aquestes dues coses conformen el pack més freqüent que tenim per fer el ridícul, pensant que és una magnífica estratègia de començar una bona relació catalano-mallorquina. Un dia rumiaré si cal dedicar una lliçò exclusiva a l’article salat per intentar fer més petit aquest grau de ridícul dels meus compatriotes principatins. De moment vull advertir que no hi ha res més patètic per part catalana que fer anar l’expressió “Ses Illes”. Hi ha la temptació estesa, en sentir xerrar algú, el demanar: vostè és de Ses Illes, oi?. No hi ha cap baleàric que accepti aquesta denominació. Només ho fan veure, per educació. Els baleàrics són o bé de Mallorca, o de Menorca, o d’Eivissa o de Formentera. Aquests darrers poden acceptar la denominació Pitiüses, però aquí s’acaba el bròquil. És com si a tu et pregunten: Ets de Barcelona-Tarragona-Lleida-Girona?. Per educació ni pregaries al teu interlocutor saber quin dia pensa posar fi a aquesta forma quasi perversa de fer el ridícul. Ah, dir-ne Les Illes seria el correcte pel cas principatí. Però amb article salat o sense, millor que cerqueu altres formes d’aproximació. No costa res i demostra molta més sensibilitat per part nostra.

Cap a Mallorca

Avui toca fer maletes. Demà marxem cap a Mallorca. Vint-i-dos dies!. Ahir vaig anar a treballar encara. Vaig comprovar el bé que s’hi arriba a estar a la feina el mes d’agost. Avui poca cosa faré de profit. He quedat amb en Marc per la tarda i després em penso que declaro oficialment encetades les meves vacances.

En realitat anar a Mallorca –sigui estiu o no- sempre té aquest toc d’ociós. Hom l’associa amb soleiet, platges, agafar l’avió... .Jo m’emporto l’ordinardor. Tinc uns grans propòsits, que com sempre en aquestes dates mai acostumo a acomplir. Afortunadament. Una cosa és la teoria i una altra de més radical és la realitat.

De totes formes el que mai falla és que d’una forma o altre s’acaba aprofitant molt el temps. Jo espero no posar els peus en cap platja. Odio aquest ritual. Sí que val molt la pena voltar per l’interior –com apuntava ahir en Josep-Empordà- i conèixer gent. Accepto propostes de lectors illencs així com sobrassades casolanes. Podem organitzar-nos via correu-e.

El millor de tot, però, és un despertar amb la flaire d’ensaïmada enfornada. La meva sogra probablement és de les poques mallorquines que en fa. És un costum que jo he animat a no perdre’l. Seria una veritable tragèdia. Ara mateix ella ja té un ampli repertori. Entre les seves ensaïmades, coques i tipus de pans, els estius a Mallorca fan veure la vida més possible.

Enguany m’agradaria visitar algun celler, també. Com a mínim el de Macià Batle. Arquitectònicament em temo que és un rave. No sé si ja ho he comentat en alguna altra ocasió, però el que és realment interessant de tastar és el seu rosat. Fresquet és una autèntica joia que casa amb molts dels plats estiuencs. A Mallorca s’hi fan molt bons vins. Per exemple, a Felanitx a més dels patés de porc s’hi troba l’Ànima Negra. Ha resultat ser un gran vi. Voldria dedicar alguna estona a descobrir si hi ha algun cava que mereixi.

Hi ha tot un capítol a banda referit a les festes majors. En general aquesta mena de coses les trobo odioses. Han tornat un exercici barroer i maleducat. Jo, que sóc de Gràcia, puc parlar amb molt coneixement de causa. Festa major és sinònim de brutor, de vòmit i de regalims i farums irritants. A Mallorca, però, encara hi ha pobles i poblets on s’hi fa festa com sempre, de forma endreçada. Ara, no crec que resisteixi per molt de temps més un bri semblant de civilitat.

Quan menys m’ho esperi ja tornaré a ser per Barcelona. El temps passa volant. Espero, benvolgut lector, que un bon mos o un raig de vinet et faci sentir les delícies aquest estiu. Una bona caminada, estones per guaitar. Una conversa animada. Amb això és més que suficient per passar unes bones vacances. Espero que les ben gaudeixis. Bones vacances i, sobretot, bona tornada.

Ah, donat que m’emporto l’ordinador, entre els meus ferms propòsits hi ha el de seguir escrivint. Així sabràs com em va per Mallorca.

Serà l'economia

La solidaritat ha estat sempre un exercici voluntari. Arreu. Hom n’estipula lliurement les dosis tant pel que fa a quantitat com a la cadència que hi vol invertir. La solidaritat a cop de garrot és tota una altra història. Vaja, digues-li com vulguis, però no pas solidaritat.

La democràcia només rutlla si hi ha desenvolupat un alt sentit de la solidaritat. De sensibilitat social, del compromís col·lectiu. Per fer rutllar un sistema ben democràtic cal comptar amb un cos polític i social responsable, molt implicat. Molt honest. Molt noblot. Voler assumir els principis democràtics significa haver de suportar una llosa, que no es pot descarregar així que falla l’humor. Aquest és un compromís assumible si s’accepta lliurement i es desenvolupa des de la llibertat.

Llibertat, solidaritat i democràcia són parts vitals per a que funcioni el tot. Un sistema polític, sense tenir aquests valors molt interioritzats pot degenerar fàcilment. Fins extrems incompatibles amb el propi sistema.

Per a fer exercicis de reflexió al voltant d’això podríem mirar cap Extremadura, per exemple. Ara que s’ha posat tant de moda. En aquests darrers anys ha experimentat un gran canvi. Gràcies a la solidaritat, també. Però caldria veure si afecta al dedins o només ha estat una macro operació de façana. A més d’un canvi magnífic del seu aspecte físic, hi ha hagut tota una història de reconversió mental en paral·lel?. Perquè lluir de cotxe nou o de casa grossa, si la paga un altre, és fer simplement el mec. Tot aquest salt qualitatiu si després no se sap com mantenir o eixamplar amb mèrits propis, no serveix de res. Ans el contrari. Malament quan la solidaritat, en comptes de veure-la com un pedaç, es confon amb un motor econòmic.

Em costa molt d’entendre quin sentit de la democràcia pot donar-se en un territori on un de cada quatre habitants depèn directament de l’administració. Això vol dir que el tant per cent de població amb dret a vot perpetuat a una determinada opció és una xifra escandalosament alta. És més d’un 25 per cent!. Només que l’agraït funcionariat faci votar la seva parella, la majoria política està dòcilment assegurada. Com el que pretenia n’Helenio Herrera: guanyar els partits sense baixar de l’autocar.

Si em demanes, a tall d’endevinalla, un país que funcioni amb aquesta mena de ràtios, gosaria aventurar que parlem dels Emirats Àrabs. Algun lloc on el petroli o l’or brolli com la farigola o el romaní, a casa nostra. És un lloc on la producció de riquesa és inusualment alta i els seus habitants, a canvi, volen permetre’s el luxe de tenir criats fins i tot per desitjar el bon dia.

Si en comptes de parlar d’economies llunyanes ens referim a Extremadura, la cosa començar a ballar en més d’un sentit. Perquè ni s’ha entès que és el principi de solidaritat, ni quines regles de joc suporta un sistema democràtic saludable. I no en faig pas responsable als extremenys. Ells ja es van emprenyar quan l’estat espanyol els convertí -a contra cor- en comunitat autònoma. Ni els van donar opció a negar-s’hi!.

Trenta anys són suficients per esdevenir un sistema pervers. Perquè el cas extremeny no és aïllat. Moralment hauria de ser inacceptable. Però econòmicament és insostenible. Sort que encara ens queda l’economia, per redreçar la moral col·lectiva. Vull dir la nostra. Espanya és ben lliure de ser pre-democràtica o políticament analfabeta del tot. Ara, econòmicament ha de demostrar uns mínims de solvència o saber que de més grossos ja han caigut.

Qüestió de balances

Darrerament és molt fàcil topar amb mostres de baratisme polític. Amb la col·laboració impagable del baratisme mediàtic. Les declaracions a RAC1 d’en Felip Puig en són un cas o l’escena al Parlament amb n’Oriol Pujol i en Joan Ferran, l’home de les crostes, un altre. Són episodis que s’inflen s’inflen s’inflen per no res. Així el magnífic discurs que podia obsequiar-nos el president passa totalment desapercebut, en un segon pla. Per citar un exemple. Sota tanta cridòria, on no hi ha absolutament res, al final passem pàgina a cop de demanar perdó i el realment calent resta a l’aigüera.

Ara ens trobem davant una nova mostra, amb la conya marinera que va muntar el regidor d’Iniciativa de Torredembarra. Ell i les seves nocions de Photoshop –marca registrada- van donar com a resultat la imatge que avui il·lustra el post. La va penjar al seu blog, amb un breu escrit que ja ha estat retirat i substituït per una petició de perdó pública, com ja és prou habitual.

A mi aquest cas en particular em deixa garrativat. Perquè demostra fins a quin punt ha canviat el què s’hauria d’entendre per “informació” i com queda absolutament "out" el què hauria de ser realment important. El ressò que ha tingut el post del Sr. Suñé és descomunal, deixant de banda el tipus de passions que també ha desfermat i què ha estat purament per qüestions estètiques.

La imatge em sembla una de tantes, dels milions que n’arriben a circular per internet. En tot cas, el que és criticable és la manca de sentit de la composició o el mal ús que arriba fer de la tipografia Verdana, condensant-la o estirant-la ves a saber tu perquè. Però la idea de fons em sembla molt d’acord amb el tipus moment polític que ara mateix vivim. Ha donat gràficament en el moll de l’os de la discussió que hi ha al voltant del finançament.

Em sobta aquesta mena de concessió que es fa als talibans del baratisme, d’aquells que són capaços de rebaixar la llibertat d’expressió fins a nivells inacceptables. I lluny de poder veure casos que propugnin la defensa valenta d’aquesta llibertat –perquè en el fons el que està en joc és la llibertat individual-, trobem que l’ajuntament de Torredembarra en pes demana perdó al poble d’Extremadura. I a l’altra punta, la Junta d’Extremadura terriblement ofesa.

M’agradaria saber si tant els regidors –batlle inclòs- de Torredembarra o el president de la junta extremenya saben què coi és un blog personal. Perquè em fa l’efecte que tota aquesta corda que li donen a l’assumpte és un indici preocupant d’analfabetisme cibernètic. Les declaracions “institucionals” em farien sentir encara més vergonya aliena, si algun d’aquests politicastres fos representant directe meu. Demostren abastament no ser aptes per a la feina que se suposa haurien de fer. O és que simplement es dediquen a pentinar el gat?.

Si per cada perla de mal gust que Espanya dedica als catalans ens haguessin d’obsequiar amb un perdó semblant, avui podríem circular per aquest regne veí com uns veritables tsars. Al nostre pas ens haurien de fer reverències a tort i a dret, i encara així no sé si lograrien purgar totes les culpes en el que resta de segle. Fins i tot també aquestes balances estan escandalosament descompensades.