Destí cruel

Finalment se m’acaba una situació que fàcilment gosaria qualificar de robinsocrusoniana. Durant uns set dies llargs he hagut de sobreviure a una solitud cistercenca, a base de truites amb formatge, orenga i xorisso. No s’hi passeja res més per la meva nevera. Uns ous, una gran peça de formatge i una altra, llarguíssima, d’embotit. Hi ha potser també algun iogurt amb un posat tant erràtic que no convida ni a saludar-lo.

Jo que venia de menjar aguiat de pilotilles -perfumades amb marduix- i costellam de porc, ensaïmades tretes del forn, galetes d’oli, tumbet encisador, costelletes de xot fregides amb all, llesques amb sobrassada i mel i moltes coses més! Ha estat una aturada sobtada. Així, de cop, tot això només ho puc somiar o rememorar quan l’enyor em venç. He hagut de suportar estoicament el pas de l’abundància al monotema, perquè sóc jo qui s’ha d’enfrontar als fogons. Cosa que he fet rarament i per pura necessitat. Va haver una altra ocasió –l’altra!- que s’eternitzà pel període de mes i mig i el vaig passar sencer menjant truita de patates amorosida amb bocinets de sobrassada. Puc dir que després de batre i lidiar amb tants ous la facturació del producte era rodona; impossible d’igualar. I per aquesta nova ocasió he volgut ser trencador i he optat per no empalmar amb aquella veta llunyana –i morta- de cuina. Ara són truites cargolades farcides de formatge, orenga i xorisso. Una quasi filosofia de vida aïllada.

Demà, però, tota aquesta rocambolesca situació fugirà cap alguna dimensió totalment desconeguda. Vaig a cercar la meva estimada dona i l’hereu -si els controladors aeris no em fan una mala passada- i podré començar, novament, aquesta vida rica i plena que no fa pas tant vaig deixar ancorada a Mallorca. Tot i així, m’ha semblat una eternitat salvatge.