A Catalunya com a Nicaragua

Ja pots llegir aquest nou post, publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Of course

Sembla ser que la marxa de n'Albert Sáez per anar a fer de director adjunt al Periodico només la defensa el PSC. Àdhuc li donen les "gràcies per tot". Contents han d'estar amb ell que el recol·loquen a casa seva i l'obsequien amb una habitació amb vistes. Com no l'haurien de defensar!!!???

Lluitar qualsevol pam de llibertat

Demà dilluns es podrà llegir aquest post. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Treballar en nous filons

Llegeixo de bon matí una literatura que potser no hauria de tocar fins passat el mig dia. Em refereixo a una entrevista a El Singular Digital que li fan al senyor Miralles, diputat i coordinador general d'EUiA. Explica –i defensa- moltes coses que, efectivament, li ajudaran a mimar el seu hortet. A mi potser m’escandalitzen. Però ell podrà conrear aquest nínxol de mercat que de forma impertèrrita segueix recolzant l’opció que defensa i, tot i ser minoritària a Catalunya, li garanteix tenir presència en redols polítics que mai hagués sospitat. Vull dir, ni ell ni jo. S’acompleix, doncs, allò tan conegut de la feina ben feta. Reconec que saben trempar molt bé tot aquest receptari verd de forma que arriben a fer les delícies a tots i totes les bledes que pul·lulen pel país. I ja no diguem el clímax que poden provocar a tot quisqui que decideix penjar directament d’una branca de la formació.

Diu el flamant conreador general d’EUiA: “Quan vam discutir el primer acord d’Entesa em vaig quedar en minoria defensant que les conselleries haurien de ser barreja. Les forces de govern haurien d’estar més presents a tots els departaments. La pluralitat comporta conviure i, per tant, no podem parlar de la conselleria del meu partit, sinó de la conselleria del govern.”

Sobta comprovar en algú tant antisistema com ell que ser al govern de la Generalitat ho entengui com una oportunitat de negoci bastant única. Mirar de fer crèixer el radi d’acció funcionarial fins l'equivalent al total de la institució, suposa augmentar exponencialment la capacitat de gestionar persones afins i dotar-les d’experiències que mai es donarien a base de complir amb el receptari propi. El més semblant a la versió verda i esquerranosa del que fa La Caixa amb les seves beques, vaja: posar a l’abast horitzons impossibles.

Com si el drama hagi estat aquest: arribar al govern i trobar una Generalitat orfe de funcionaris... d’això sí que n’hauria de parlar vostè, Sr. Miralles, en comptes de veure si el premi d'aquesta rifa encara l’hem de fer més gros!. Però és clar, el que pensa la majoria queda radicalment fora d'un determinat nínxol de mercat.

La crua realitat com a miratge

Diumenge La Vanguadia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en unes eleccions al Parlament. Després d’una setmaneta presidida per la neu, podria ser que torni a glaçar en el cor d’algun personatge tripartit.

És sorprenent el que se’n pot arribar a ser d’incompetent, quan tenint tota la piconadora mediàtica del teu cantó, l’únic que assoleixes com a resposta és una jubilació a la bestreta. És clar que parlem d’una enquesta de La Vanguardia. Però és que les oficials apunten –més o menys- cap una mateixa direcció.

El negoci rodó, sens dubte, el fa Esquerra. Sempre segons la informació que ofereix aquesta font, la patacada més forta se l’arria Esquerra. Sí, els mateixos que van omplir portades –La Vanguardia inclosa- amb escenes d’una certa obscenitat política quan van decidir refregar-nos pels nassos una clau que mai més aquests mateixos nassos tornarien a ensumar en cap moment de cap legislatura. Ans el contrari. Tot el que hem pogut anar veient resta lluny, molt lluny de qualsevol clau.

El que podria resultar més sorprenent, però, és el cas dels comunistes reconvertits. Tot i el xàfec rere xàfec polític en el qual viuen instal·lats i la crua intempèrie amb la qual els han obsequiat els socis de govern, sembla ser que aguanten estoicament el que sigui. Hom podria pensar que es tracta d’un fenomen de la política. Però no podem perdre de vista que és una formació residual, acotadíssima, que tenia tant poc per perdre que fins i tot no podia perdre res. I així sembla que és.

Els socialistes pugen. Lleugerament, però ho fan. Ara, tenint present que han ostentat la presidència en dues legislatures aquest augment d’escons és una enganyifa. L’únic del que han estat capaços és de pispar en la bossa d’electors d’algun dels companys de coalició. Poca cosa més. Misèria i companyia, doncs. I amb tota fanfàrria mediatica a favor i un govern amic a Madrid. Misèria i companyia, efectivament.

Amb les coses així és fa difícil canviar de rumb hores d’ara. Per més que avui un suposat “interès informatiu” faci menester l’aparició sobtada -i en hora de màxima audiència- el president de la Generalitat en la televisió del règim. En la recta final de la legislatura és impossible bastir aquell miratge que hom ha estat impossible de recrear en quatre anys i escaig. O d’intentar vendre per enèsim cop allò que no ha estat aquesta “crisi” de la neu.

Símptomes de recta final

Com cada dilluns, el post de dilluns es podrà llegir a partir de dos quarts d'una. És aquest. El que sortirà al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Massa a la desesperada

Cal remuntar-se al 2001, per tornar atiar el més que discutible argument del “i tu pitjor”. Com si reiterar en el –ara ja- clàssic “la culpa és de CiU” servís per fer més suportable la manca de capacitat mostrada per l’actual govern de Catalunya.

Cal també ostentar una petitesa moral i política fora del comú per arribar a plantar-se davant del faristol del Parlament i només ser bo per adreçar semblant missatge a la població:

"S’ha reaccionat amb molta més solvència que el 2001, per exemple. Afortunadament, les coses han canviat molt des del 2001: avui, el President de la Generalitat ha anat personalment a la seu d’Endesa per interessar-se pel restabliment del servei elèctric; el 2001, el que era conseller en cap, Artur Mas, gastava llum a la pista de ball d’una discoteca"

L’autor –o autora- ha de ser molt conscient que el seu determinat estil de fer política ha tocat fons i que ja ha exhaurit tota la munició de la qual disposava. Quan ja no et queden bales per reposar l’únic que pots fer és mirar d’estampar la pistola al cap enemic, per veure si com a mínim el pots estabornir o obri-li un bon trau. Deixar-lo ben tocat com sigui amb l'objectiu de sobreviure, vaja. Però és que ni la pistola saben llençar aquesta gent. De tant prop com veuen i senten que és el perill, són víctimes de la desesperació.

El ciutadà "normal" davant l'imprevist

En tota situació excepcional, com pot ser la d’una nevada com la viscuda, hi ha una versió múltiple del papanatisme. Tenim els polítics que es cobreixen de glòria gestionant l’imprevist com perfectes amateurs, apareixen els polítics barruts que s’espolsen les puces amb més pocavergonya que gràcia, o brollen les valoracions polítiques que ratllen la indigència mental. Però hi ha un capítol a banda que mereix ser dedicat al ciutadà “normal”. Que sembla ser és tot aquell bestiar que d’una forma o altra no exerceix directament l’ofici de polític.

Això no vol dir que no pugui arribar a assolir les mateixes cotes rupestres. Quan plou, quan trona o quan neva, sempre hi ha un o altre que la bufa de través. Aquest dia era freqüent trobar el conductor que unilateralment decidia aturar la seva cursa en el punt mateix allí on era. Sense apartar el seu vehicle del carril de circulació, sense posar cap tipus d’avís ja sigui el triangle de marres o els quatre intermitents. Res de res, i a començar una espera de perfecte imbècil amb el pretext que “s’ha posat a nevar”. Això va provocar caos difícil de gestionar. Cues i males llets certament difícils de gestionar. Quan topes amb ciutadans on veus que la seva “normalitat” és d’aquest calibre et recorre una fredor per dins que no la provoca pas la intempèrie, sinó comprovar fins a quin punt hom ha extraviat la capacitat de reacció mínimament intel·ligent davant un imprevist que en absolut és catastròfic. Hi ha molta ciutadania “normal” que n’espera tant de l’administració, que arribarà el dia en que li exigirà que li treguin els mocs del nas.

Tota la vida que ha nevat, un moment o altre. Però és des que hi ha tanta administració disposada a fer tant pel ciutadà “normal”, que aquest ha començat una cursa imparable cap a una atrofia mental difícil de convertir-la en reversible.

La nevada del 2001 ja va mostrar uns primers indicis alarmants, a la vista de segons quina mena de comportament havia aflorat. Però després, fins arribar avui, hem tingut altres moments àlgids on ha rebrotat vertadera estupidesa humana amb tota la seva força. Cas del Carmel, per exemple. No és d’estranyar, doncs, que encara puguem assolir noves cotes de “normalitat” ciutadana altament preocupant.

Assumpte arxivat

Hereu, alcalde que defensa unilateralment -i per sorpresa- una candidatura de Barcelona pels JJOO d’un hivern o altre, s’ha tret les puces del damunt atiant el tros de funcionari incontenible que li surt tant de dins. Diu que l’ajuntament ha tingut una resposta correcta davant la previsió feta. És el llenguatge administratiu del “vuelva Vd. manyana”. I puntualitza què:

1)La previsió era només de ventada exagerada. Barcelona, doncs, estava preparada per rebre qualsevol tipus d’embat amb els braços ben oberts i sense necessitat de despentinar-se.
2) La previsió -que va resultar ser un absolut fracàs- va ser feta per una altra administració. Això és, la Generalitat de Catalunya i molt concretament el departament d’Interior.

I així és que ha donat per contestat amb una pulcritud administrativa el perquè de tot plegat i tant plegat i assenyalat el sentit cap on havia de caure el pes de tota l’atenció mediàtica.

Rere el desglaç

Després d’enllustrar una conselleria a base de tot el Feng Shui amb el qual un polític pot fer ostentació, ve l’hora d’actuar. Un cop pagades –entre tots- les condicions per irradiar bones vibracions arriba el moment de fer política. I és aquí quan queda al ras tot el farciment que intenta aixoplugar la retòrica “eco”. Són els professionals del “bio”, de l’ecologisme, de les performances en hores de servei i de tanta i tanta retòrica buida de contingut el que resta al descobert quan toca fer front a l’adversitat, encara que sigui de tipus natural. I acaba aflorant la vertadera dimensió d’aquests profetes sostenibles, així que no han gestionat cap més pancarta des de l’oposició. Tot aquest concepte “verd” esdevé un recurs efectiu del pur màrketing, destinant a conrear un nínxol de mercat molt concret. Només tirant d’aquesta veta assoleixen una subsistència política, altrament impossible.

Quan arriba l’hora d’enretirar les cortines de fum, per comprovar què hi ha rere el posat inversemblant de “Laura Ingalls” en aquesta colla que va quedar infantilment atrapada a “La casa de la pradera”, aleshores ve la sorpresa. Perquè tota aquest compendi de fabulació (in)sostenible sembla que hauria de quedar enrere, un cop toca fer política. Però no, hi ha la poca vergonya de sempre, suficient com per seguir la comèdia un cop ha començat la festa. Per exemple, que el director general de protecció civil quedi entrampat en un tren, és una broma de molt mal gust. Per més que siguis devot de no sé pas quina sostenibilitat en concret.

Ahir sentir en Boada era entre patètic i indignant. Els sopars de duro que oferia a la població escandalitzaven fins i tot a la periodista que dirigia el programa especial a TV3. S’ha de dir, també, que ella, com a bona professional, no va perdre en cap moment el posat seriós mentre oferia les declaracions en directe del pobre Boada i acte seguit les destrossava. Amb les dosis més altes de talante, és clar. Era exactament patètic escoltar les xifres de màquines llevaneus que hom havia de suposar eren treballant per la geografia catalana. Segons les fonts oficials la cosa va començar amb vuitanta. A mesura que va passar el temps i es va incrementar la mala llet ciutadana, el número gairebé és va doblar màgicament: cent cinquanta, amb un impagable apunt d’aquest il·lustre membre al servei de Catalunya, al dir que treballaven “a tot trap”. Van ser també còmiques les disquisicions sobre l’estoc de quilos de sal que el govern tenia a la seva disposició. Tot era un devessall de tirar pilotes fora.

Avui el repertori ha continuat. Incansable i patètic, vull dir. En Boada, poc content amb els paperets d’ahir, avui ha enlairat el recital fins extrems –ara sí- insostenibles a la credibilitat: els equips han rescatat el 99% de la gent que els ha sol·licitat.
Sí, a en Boada li toca molt fer el paperina. I no estalvia en numerets. On eren, però, en Saura o en Montilla? Queden misteriosament atrapats per les circumstàncies, fins que no arriba el desglaç. És aleshores que podem veure les seves peülles de mamut i de com n’arriba a ser d’anacrònica –per no dir esotèrica- la seva relació amb la gent.

Fer passar gana al nacionalisme

Demà, a partir de dos quarts d'una, ja es podrà llegir un nou post. Sortirà publicat, com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Noves des de Xile

El meu amic, després d'una llarga espera, ha donat senyals de vida. Afortunadament. Tot i ser un correu personal, espero que no s'emprenyarà si el comparteixo amb l'audiència. D'altra banda, no crec que hores d'ara tingui massa temps per veure de què va el nou post en aquest blog. I és això el que diu:

Després de mes de 24 hores sense llum i 36 sense connexió a Internet a causa dels danys del terratrèmol, per fi em puc connectar. Moltes gràcies als que haveu trucat a mi o la meva família o enviat e-mails preocupats per com estàvem.

Ja sabreu tots les conseqüències i danys del terratrèmol a Xile, malgrat que encara no està del tot dimensionat el mal que ha fet, tan a nivell de la quantitat de morts com de danys a la infraestructura. Encara hi hal moltissims desapareguts.

La nostra regió (Araucanía) ha estat una de les afectades pel terratrèmol, i si bé ni de molt lluny els danys han estat els de les regions veïnes, a la nostra ciutat (Villarrica d'uns 45.000 habitants) la catedral ha estat molt afectada amb moltes esquerdes, un supermercat s'ha enfonsat i unes cinc cases a sectors populars també amb 3 morts, un d'ells una nena de només 4 mesos al caure-li al damunt una part de casa seva a causa del despreniment del terreny.

A casa nostra, (encara amb olor a nova ja que fa només 4 mesos que estem aquí), ha aguantat molt bé el cop, només amb algunes coses que s'han caigut i trencat però res greu.

Si bé, ja m'havia tocar viure molts "temblors" a Copiapó, zona molt més sísmica que el Sud de Xile (es considera temblor un moviment de terra de menor intensitat que un terratrèmol), cap d'ells havia estat de la intensitat del d'ara.

A nosaltres ens va agafar a una cabanya de la muntanya a 50 Qm. de Villarrica, on el moviment de la cabanya era tal que no podíem baixar del segon pis entre mig de soroll de trencadisses de vidres i altres. Finalment vam poder sortir de la cabanya i des de fora veure com es movia la casa i la terra sota els nostres peus. Quan teòricament va passar tot vaig entrar a la cabanya i si bé no teníem danys a l'estructura, van caure moltes coses entre articles decoratius, quadres i estanteries amb llibres i altres (al segon pis totes les coses de les parets i estants eren a terra). Ens vam posar a recollir entremig de repliques constants que ens obligaven a sortir novament de la cabanya. Van esser més de 3 hores després del terratrèmol de moviment continuat de la terra (amb molta menys intensitat afortudament).

Com que estàvem molt aïllats vam tractar de comunicar-nos amb familiars a altres regions per entendre la magnitud de la tragèdia i on havia estat l'epicentre (com ja sabreu Xile es una país amb una gran historia sísmica, i per lo tant amb bastant coneixement sobre el mateix, malgrat que feia 50 anys que no hi havia cap d'aquesta magnitud). Finalment vam saber que l'epicentre havia estat a prop de Concepció (a uns 300 Qm. d'on vivim), però que a Santiago també havia estat molt fort el terratrèmol. Encara no se saben els danys finals pero a Santiago hi han moltissims edificis amb danys de consideració. Afortunadament tots els nostres amics i familars estàn bé.

Tots els que vivim a Xile sabem que de tant en tant ens toca algun desastre natural a causa de la geografia on vivim (terratrèmols, erupcions volcàniques, temporals o altres), però mai estàs suficientment preparat i conscient per viure'l tant de prop. Sens dubte ara tocara una gran feina de reconstrucció al país, principalment vivendes e infraestructura vial.

Una abraçada,

R