dissabte, d’abril 25, 2009

Feina al Bloc Gran del Sobiranisme



M’han convidat a col·laborar els dilluns al Bloc(g) Gran del Sobiranisme. Això m’obligarà a exercir una mica més de blogaire. El meu ritme ha baixat molt, des que tinc hereu. Abans gaudia d’unes estones lliures que ara gairebé ni recordo. He perdut una llibertat per fer o desfer que mai havia valorat tant com ara. Ep, a canvi d’una recompensa difícil de descriure. La meva criatura és una benedicció de Déu. Dels quatre mesos de vida que ara té, en fa més de dos que dorm deu hores d’una tirada. Puc, doncs, estar ben content. Però coi, així que obre un ull exigeix tant i tant que fins i tot he de cedir-li el teclat per a que calli una estona.

Malgrat tot tinc sort de com hem pogut muntar la logística. Cada dia el dipositem a casa els avis. Allí la meva mare i sa germana fan tots els papers de l’auca. (Bé, els que faig jo inexcusablement els caps de setmana). D’aquestes estades, amb ell, hores d’ara ja es pot afirmar que el nen és superdotat. Sempre segons la versió d’aquest duo d’àvies.

La meva tieta ha estat mestra d’escola. Ha vist des del primer moment que aquesta criatura té una capacitat de parar atenció fora del comú. Li parles i ell escolta molt fixament. I fa com si volgués contestar-te. (A vegades tant obstinadament, hi posa tanta energia, que els esgarips acaben en vomitada).

Ara ella ja porta dos mesos llargs ensenyant-li tota la fonètica catalana. Cada dia, cada dia i el “Ralet ralet, pica dineret”. Diu que la “g” i la “e neutra” –quan no hi ha vòmit- tenen tot el que han de tenir. Jo, que quan era al ventre de la mare li cantava Els Segadors, ara li he demanat que comenci a ensenyar-li la lletra.

Però en fi, allò que trobo d’excepcional en aquest nen és que als quatre mesos, quan acceptem roba o li en comprem, sempre hem de mirar que siguin les talles que oscil·len entre els nou i dotze mesos. I excepcional és, també, aquesta capacitat que té per anul·lar-me. Aquestes quatre ratlles, que abans podien fer-se d’una tirada, ara ha calgut sis parades tècniques. Talment com la feina que s’ha de dispensar al sobiranisme: poc a poc, no perdre el nord i mirar d’arribar a bon port.

6 comentaris:

josefina ha dit...

No em puc estar de felicitar-vos per poder descansar deu hores, DEU!!!!, de seguides. Quina enveja, punyeteros, quina enveja!!

Andreu ha dit...

Benvolguts D i S: la feina ben feta no vol massa presses. I els primers mesos són la base fonamental del primer i segon any.

I en Pere ho aprofita tot molt bé. També heu aconseguit superar la dificultat inicial a no sortir, alguna vegada, al vespre, deixant el Pere sota la responsabilitat d'un/una cangur. Es també ben positiu.

I ara, doncs a llegir el BGS els dilluns.

Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Josefina,
Descansem deu hores d'una tirada i alguna més, així que l'encolomen amb els avis!.
Dedueixo que en Josepet fa de les seves???

Andreu,
Les gràcies del nen les relato en tó de conya, que consti. Ja saps com són els avis d'exagerats!. L'únic que és realment excepcional és el pes. És un cadell que fa respecte per l'edat que té.
Intentaré escriure aquí. Però al BGS com a mínim ho hauré de fer un cop per setmana.
Salut!.

Joana ha dit...

M'agrada com heu muntat la logística!
El nen ,guapíssim...es noten els gens :)

Dessmond ha dit...

Joana,
Hem tingut molta sort amb això de les àvies. Espero que no se'n cansin aviat.
Fins ara ens havien dit com era possible tenir un nen com aquest amb uns pares tant lletjos. Gràcies, Joana!

Josep-Empordà ha dit...

Ahhh els avis!!!...Qué fariau sense els avis!!..

Els nens sempre acaban esclavitzant...als avis!! (i amb molt de gust, aixó si!)...Ei! i ho dic per experiència!.

Ara!, aixó si, deus tenir un bon pitet, amic Dessmond!! He he!.

Ah!...m'endescuidaba!!...Dessmond, no tinc el gust de coneixre-us (encara), però com et permets de dir-li lletxa a la teua dona!! "Fins ara ens havien dit com era possible tenir un nen com aquest amb uns pares tant lletjos".