Seguint la ruta de les taules rodones en la darrera Jornada Generacional d’Economia, assisteixo a una que l’han batejat amb el nom de “Identitat, cultura i globalització”. Hi parlen n’Albert Saez, en Jaume Roures i en Ferran Mascarell. Modera en Saül Gordillo.
Vistes les espases el primer miracle que obra és el discurs, que sona a música liberal. En Roures que, com aquell qui diu fa quatre dies es proclamava trotskista, protagonitza un sentit lament amb el tou d’intervencionisme que diu trobar al món de la cultura. De com se n’arriben a malbaratar d’oportunitats que ara mateix tenim plantades davant dels nassos. Assisteix a Esade Forum enfundat en uns texans que deuen ser el símbol explícit d’aquesta rebel·lia encara trotskista. Duu un posat de pagès que baixa de l’hort i, des de la meva cadira, em recorda un Woody Allen criat amb dieta mediterrània. El resultat és tot un Woody refetó i saludable. Però Woody a tots els efectes.
En Ferran Mascarell tornar a atiar la bandera de les ciutats. Amb aquesta visió tant i tant socialista que tomba d’esquena -pel que n’arriba a ser de socialista i barcelonauta-. Parla de la sorpresa que –ara- li causa el pols mantingut entre el Cap i Casal i la Generalitat. (Suposem que es remunta a la era pujoliana. I obvia dir que, a una banda d’aquest pols, el podries trobar empenyent com una vertadera bèstia de càrrega).
Afirma ell que un país d’èxit és aquell que sap posar-se a favor d’una ciutat, de la seva capital. Cita uns quants exemples, entre els quals hi ha Madrid. Però de tota aquesta meravellosa teoria, com a bon socialista que és -i com a cervell que ha estat durant tant de temps al servei de tantes teories d’aquest particular socialisme- sempre acaba obviant el perquè de tot plegat. El perquè, en el cas català, costa tant de trobar la complicitat del país vers la seva capital.
La raó és entre senzilla i immediata. Els socialistes han conduït la nau per uns viaranys que el país no reconeix. L’ambigüitat nacional amb la qual han dirigit Barcelona, és un escàndol de marca major. Més si tenim en compte que l’ha pilotat el sector “catalanista” d’aquest socialisme que pastura per Catalunya. Quin país al món donaria suport a la seva capital lliurada a una fe multicultural de base tan summament tronera?.
De la visió mascarelliana hom pot deduir, que malgrat les hores baixes que ara mateix Catalunya passa, no tot està perdut. Potser Barcelona s’ha convertit en una mena de suburbi d’allò que no és carn ni peix, al servei de la crosta. Però la resta del país, no fent costat a la capital demostra gaudir d’una salut nacional molt respectable. Perquè mira que en porta d’anys Barcelona intentant exportar el seu model tan indigne i insubstancial a la resta del país. I aquest, afortunadament, respon com toca. Paga amb indiferència, que és un dels càstigs més cruels que es poden infringir a persona o col·lectiu. Suposo que és per això, per aquest paper tant vergonyant que han exercit durant tants anys, que ara el socialisme “catalanista” deambula erràticament com aquella vaca maragalliana fotent tocs de cap d’aquí d’allà. Ni el país ni el propi partit els ha suportat.
dimecres, de febrer 25, 2009
diumenge, de febrer 22, 2009
Barcelona nation
Divendres vaig assistir a la 3a. Jornada Generacional d’Economia. Un motiu per retrobar gent a la qual aprecio sentidament. Parlo, per exemple, n’Elies o de’n Marc Arza.
En la taula rodona titulada “El paper de Catalunya al món”, la directora general d’Innovació i Internacionalització de la Generalitat catalana, la Sra. Carme Botifoll va apuntar una idea que vaig trobar significativa. Sobre tot per entendre moltes coses de la visió socialista d’aquests darrers vint o vint-i-cinc anys. Segons ella, el desenvolupament planetari es troba focalitzat al voltant de determinades ciutats. La prosperitat i el progrés no són característiques nacionals, sinó d’àrees concretes de territori (ciutats), que mai abasten el cent per cent de cap extensió pàtria.
Aquesta visió del món la trobo reveladora pel cas que ens ocupa. Quan parlem de Catalunya, existeix una concepció que entén el país de conjunt. Però n’hi ha una altra que reivindica el pes de tal o qual ciutat i col·loca el concepte de ciutadania al mateix estadi que el de nacionalitat. Barcelona, en aquest sentit, abandera aquesta darrera línia de pensament. Bé, potser seria més correcte dir els socialistes que campen per Catalunya.
L’ajuntament de Barcelona sempre ha fet un paper de llast al –poc- poder polític que ostenta el govern de Catalunya. En aquesta mena de jocs de baixa estopa compta amb l’ajut inestimable de la Diputació. I no quedant satisfets de tibar així la corda, el punt àlgid arribà amb l’invent metropolità i la batalla es presentà amb la suma de ciutats que volten Barcelona. Demogràficament parlant representen el cinquanta per cent del país. Això va merèixer la seva dissolució institucional fulminant al Parlament, quan aquest conjunt ostentava ja bandera i himne propi. Acollonant i indigne a parts iguales.
De tant en tant encara cueja alguna ràfega d’aquest embat. El .bcn forma part d’aquesta visió d’una Barcelona sobirana. I amb més o menys conyeta de la que sembla, la darrera edició de la Barcelona Bread and Butter anunciava la darrera edició comtal amb un significatiu “Barcelona nation”.
En la taula rodona titulada “El paper de Catalunya al món”, la directora general d’Innovació i Internacionalització de la Generalitat catalana, la Sra. Carme Botifoll va apuntar una idea que vaig trobar significativa. Sobre tot per entendre moltes coses de la visió socialista d’aquests darrers vint o vint-i-cinc anys. Segons ella, el desenvolupament planetari es troba focalitzat al voltant de determinades ciutats. La prosperitat i el progrés no són característiques nacionals, sinó d’àrees concretes de territori (ciutats), que mai abasten el cent per cent de cap extensió pàtria.
Aquesta visió del món la trobo reveladora pel cas que ens ocupa. Quan parlem de Catalunya, existeix una concepció que entén el país de conjunt. Però n’hi ha una altra que reivindica el pes de tal o qual ciutat i col·loca el concepte de ciutadania al mateix estadi que el de nacionalitat. Barcelona, en aquest sentit, abandera aquesta darrera línia de pensament. Bé, potser seria més correcte dir els socialistes que campen per Catalunya.
L’ajuntament de Barcelona sempre ha fet un paper de llast al –poc- poder polític que ostenta el govern de Catalunya. En aquesta mena de jocs de baixa estopa compta amb l’ajut inestimable de la Diputació. I no quedant satisfets de tibar així la corda, el punt àlgid arribà amb l’invent metropolità i la batalla es presentà amb la suma de ciutats que volten Barcelona. Demogràficament parlant representen el cinquanta per cent del país. Això va merèixer la seva dissolució institucional fulminant al Parlament, quan aquest conjunt ostentava ja bandera i himne propi. Acollonant i indigne a parts iguales.
De tant en tant encara cueja alguna ràfega d’aquest embat. El .bcn forma part d’aquesta visió d’una Barcelona sobirana. I amb més o menys conyeta de la que sembla, la darrera edició de la Barcelona Bread and Butter anunciava la darrera edició comtal amb un significatiu “Barcelona nation”.
dijous, de febrer 19, 2009
JGE3 - www.jornadage.cat
Portem temps parlant de les desgràcies i dels assots que col·leccionem com a país. Ara, quan ben aviat sabrem que oficialment no podrem ni ser -perquè així ho dictarà un tal tribunal-, ara és quan cal tenir present que tenim corda per molt de temps.A banda d’aquesta Catalunya perseguida per terra, mar i aire també n’existeix una de rica i plena. És la que no surt mai a la superfície d’un miserable telenotícies, la que no fa soroll però és la que realment fa. Segurament és la raó del miracle. Som molts els que pensem en clau de desastre i malgrat tot existim. I anem fent i tenim èxit.
Hi ha una Catalunya que existeix, molt residentment, i que aguanta triomfant la línia de flotació. És la que podràs veure aquest divendres a la Jornada Generacional d’Economia, en la seva tercera edició. Aquesta Catalunya actua transversalment i la confluència de forces amb procedències diverses dona com a resultat poder oferir un acte que vol ser un referent de país. Ens mereixem, de tant en tant, tenir consciència que aquí hi ha qui fa les coses molt ben fetes. Malgrat haver de conviure amb aquesta grisor dirigent, que resol els problemes amb devoció sobtada cap a la Moreneta, hem de saber que una bona part de país no opta per aquesta via tan capriciosa.
El Grup Hayek, l’Associació Catalana de Professionals i l’Espai Vicens Vives fan possible aquesta nova edició de la JGE. Vull creure, doncs, que no tot està tant perdut. I pel que fa a inscripcions, em sembla que hi ets a temps de fer la teva. Adreça’t urgentment a mail@jornadage.cat. Allí ens trobarem.
diumenge, de febrer 15, 2009
Nous filons per a l'esquerra
“Un fill et canvia la vida”. És un top of the top dels tòpics. De moment em sembla el més incontestable. D’ençà encara no fa dos mesos que qualsevol de les vint-i-quatre hores que té un dia, totes són bones per estar en condició de disponible. I sense opció a poder fer-me el boig.
Hi ha molts més tòpics que giren al voltant de les criatures. Hi ha nombroses col·leccions de llibres d’autoajuda. Hi ha múltiples teories referides a l’embaràs i el post-part. Hi ha una immensa producció que gravita al voltant de la paternitat, de cursets imprescindibles, etc.. A mi m’ha tocat de tot. Alguns episodis ja els he confessat i d’altres resten en silenci sepulcral.
En el capítol de l’alletament ja vaig haver de passar alguna escena vergonyant. Però així em va quedar molt clar el gran invent que ha resultat ser el biberó. Us asseguro que posa una mica nerviós conversar amb una indòmita alletadora. Hi ha qui parlant, en un moment donat, es pot gratar el lòbul de l’orella o un repèl del dit polze. No passa res. Però quan la teva interlocutora decideix canviar-li el pit a la seva criatura, amics meus, la cosa no és el mateix. Perquè hi ha regalims pel mig o l’altre mugró potser no aflora prou enravenat. Mil coses, que resulten de mal comparar amb qualsevol altra mena de conversa, on grates aquí o grates allà i no destarotes ningú. És per aquí que comences a trobar atractiva l'opció del biberó, malgrat tota la teoria pensada només en la seva destrucció.
Un altra història que mai pot perdre’s un futur pare és una conferència que du per títol “Com sobreviure al primer mes”. Hi fas grans descobertes, certament. Des del color i la textura de la primera caca d’un nadó, que causa respecte majúscul, fins la mena de monstre que pot arribar-te a tocar per fill, per com en surten d’abonyegats. Fou aquí vaig aprendre que quan una criatura agafa una histèria de les grosses, res d’intentar-la apaivagar amb música clàssica o alguna cançoneta de bressol. Res de res. Cal recórrer al que l’expert pediatre va definir com a “soroll blanc”. S’ha d’agafar el nadó rebotat i posar-lo prop d’una rentadora en marxa, d’una aspiradora -a poder ser de la marca Hoover- i, si tot això falla, cal introduir-lo dins un cotxe i començar a fer tombs sense rumb definit.
La meva criatura agafa unes “nirviades” –com diu la meva santa i mallorquina esposa- de por. Quan entra en aquesta mena d’estat colèric de bon matí, me la poso en un braç i amb l’altra mà aprofito per afaitar-me. És amb el que més ràpidament sóc capaç de generar un principi de soroll blanc i no perdre massa el temps fent el tocacollons. Mira que me l’estimo. Però quan veig que una miserable afaitadora el pot arribar a convèncer que deposi la seva inacceptable actitud, penso que n’arriba a ser d’ase!. Se’m queda mirant fixament amb uns ulls oberts i empardalats. I quedo convençut de què, si tingués oportunitat, votaria socialista. Cap altre projecte polític és més blanc, monòton i petri que aquest.
Ara que el socialisme està cercant desesperadament nous jaciments de votants, espero que un cop espremuda la llimona de la immigració no comenci a agafar interès pel tema del soroll blanc. Veient com van d’afamats els crec prou capaços d’atorgar el dret de vot als ciutadans de zero a tres mesos, que són els més feliços de tots quan els ben emblanquinen.
Hi ha molts més tòpics que giren al voltant de les criatures. Hi ha nombroses col·leccions de llibres d’autoajuda. Hi ha múltiples teories referides a l’embaràs i el post-part. Hi ha una immensa producció que gravita al voltant de la paternitat, de cursets imprescindibles, etc.. A mi m’ha tocat de tot. Alguns episodis ja els he confessat i d’altres resten en silenci sepulcral.
En el capítol de l’alletament ja vaig haver de passar alguna escena vergonyant. Però així em va quedar molt clar el gran invent que ha resultat ser el biberó. Us asseguro que posa una mica nerviós conversar amb una indòmita alletadora. Hi ha qui parlant, en un moment donat, es pot gratar el lòbul de l’orella o un repèl del dit polze. No passa res. Però quan la teva interlocutora decideix canviar-li el pit a la seva criatura, amics meus, la cosa no és el mateix. Perquè hi ha regalims pel mig o l’altre mugró potser no aflora prou enravenat. Mil coses, que resulten de mal comparar amb qualsevol altra mena de conversa, on grates aquí o grates allà i no destarotes ningú. És per aquí que comences a trobar atractiva l'opció del biberó, malgrat tota la teoria pensada només en la seva destrucció.
Un altra història que mai pot perdre’s un futur pare és una conferència que du per títol “Com sobreviure al primer mes”. Hi fas grans descobertes, certament. Des del color i la textura de la primera caca d’un nadó, que causa respecte majúscul, fins la mena de monstre que pot arribar-te a tocar per fill, per com en surten d’abonyegats. Fou aquí vaig aprendre que quan una criatura agafa una histèria de les grosses, res d’intentar-la apaivagar amb música clàssica o alguna cançoneta de bressol. Res de res. Cal recórrer al que l’expert pediatre va definir com a “soroll blanc”. S’ha d’agafar el nadó rebotat i posar-lo prop d’una rentadora en marxa, d’una aspiradora -a poder ser de la marca Hoover- i, si tot això falla, cal introduir-lo dins un cotxe i començar a fer tombs sense rumb definit.
La meva criatura agafa unes “nirviades” –com diu la meva santa i mallorquina esposa- de por. Quan entra en aquesta mena d’estat colèric de bon matí, me la poso en un braç i amb l’altra mà aprofito per afaitar-me. És amb el que més ràpidament sóc capaç de generar un principi de soroll blanc i no perdre massa el temps fent el tocacollons. Mira que me l’estimo. Però quan veig que una miserable afaitadora el pot arribar a convèncer que deposi la seva inacceptable actitud, penso que n’arriba a ser d’ase!. Se’m queda mirant fixament amb uns ulls oberts i empardalats. I quedo convençut de què, si tingués oportunitat, votaria socialista. Cap altre projecte polític és més blanc, monòton i petri que aquest.
Ara que el socialisme està cercant desesperadament nous jaciments de votants, espero que un cop espremuda la llimona de la immigració no comenci a agafar interès pel tema del soroll blanc. Veient com van d’afamats els crec prou capaços d’atorgar el dret de vot als ciutadans de zero a tres mesos, que són els més feliços de tots quan els ben emblanquinen.
dijous, de febrer 05, 2009
Cremar els mots
Ara que el sobiranisme, en aquesta llarga travessia a la cerca de respostes i assedegat com va confessa returar en el primer abeurador que troba, ara sóc jo que puc ensenyar les meves cartes. Empès pel mateix neguit, també tresco d’aquí d’allà. No arribo al punt de recórrer a l’ABC, però pornogràficament parlant, si que assoleixo cotes semblants.
Puc topar, per exemple, amb un número de distribució gratuïta en qualsevol benzinera de la zona d’El Maresme. És una d’aquestes publicacions estructurada al voltant dels anuncis classificats. Donada la complexitat que caracteritza l’independentisme, intento trobar vies que li puguin ser eficaces, encara que poc explotades. Així és que repasso amb atenció l’apartat de Tarot/Vidència. Em sembla prou reveladora aquesta troballa: “Mago José. Resuelvo de inmediato los problemas más difíciles. Para lo imposible tardo un poco más”.
O paro atenció en aquest altre text: “Característiques personals: sóc treballador, molt exigent, sincer, de caràcter fort, però dialogant i molt humà. Perseverant amb un punt de timidesa, espontani i apassionat. Crec en els projectes i tinc uns ideals molt clars.”. Diries que he saltat cap a la secció de “Cerco amistat/parella –o lo que surja-” de l’aital revisteta, però no. Aquesta literatura raja d’una pestanya batejada amb el nom de “Perfil”, que apareix en el blog de l’honorable Huguet. Amb redacció igualment xalesta s’hi diu textualment del conseller d’Innovació, Universitats i Empresa: “actualment forma part de l’actual govern”.
Abundant en aquesta font, llama l’atenció –que diria en Zinc- el post dedicat al candidat d’ERC a les europees. Amb estil impecablement castrista l’home concatena paraules de tal forma que arriba a construir aquesta perla de paràgraf per referir-se al bo de n’Oriol i, molt subtilment, a l’eix del mal català, ara encarnat per en Tremosa: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. No sé què hi podrien dir, pel que fa a la lectura comprensiva, els pares de l’informe Pisa. Però llama molt molt l’atenció aquesta redacció en més d’un sentit, venint de qui ve.
És en aquest context de lectures tant “hard” que es produeix sobtadament una conversa telefònica amb el noi de “barri ric”. Com sabreu en Tremosa és de Gràcia, com jo. (De tant ric com n’és el barri, així de neoliberalistes sortim els graciencs. I ha de ser per això -abundant en les tesis delirants que apunta el perspicaç conseller- que hom pot trobar la raó del perquè els socialistes fa anys i panys que governen al consell de districte).
I vet aquí que aprofito per demanar-li sobre l’entrevista a l’ABC. Troba que li han fet una mala passada perquè ell va dir que el Pacte del Majestic havia estat bo, però insuficient. L’ABC va ometre això darrer. I jo crec que l’esca del seu pecat patriòtic no ve tant per mor d’això, sinó de com tracta la paraula màgica que tant obnubila el sobiranisme quadrúpede. En Tremosa afirma no haver escrit per enlloc el mot reconsagrat!. Tal i com es descriu, a l’entrevista només restava afegir: a mi que me registren. I el professor Tremosa afirma sec i contundent: “Però tu que et penses, que la paraula independència es pot fer anar alegrement?. Ets tu que la vols cremar?. Jo no. Bah, home, bah!.”.
I en aquell moment vaig sentir un “blup” interior. La qüestió és rematadament obvia, però va caler que en Tremosa fes petar una d’aquestes bombolles que contenen matèria pròpia de sòmines. Molt cert és que qui més ha desprestigiat la causa independentista no ha estat justament la brunete mediàtica o l’espanyolisme més combatiu, sinó aquells que en fan bandera frívolament. Aquells que, tot i ostentar càrrecs ben honorables, han de recórrer a la prosa més populista perquè tenen la credibilitat personal sota zero, després d’haver arrossegat també al moviment independentista que volen representar. Si tot i ser sobiranista pulcre encara no t’ha caigut la vena dels ulls, digues-m’ho si us plau. Puc proporcionar-te el telèfon del Mago José. La revista em sembla que encara volta per casa. Estic segur que el teu cas és una mena d’impossible que aquest José espera amb candeletes.
Puc topar, per exemple, amb un número de distribució gratuïta en qualsevol benzinera de la zona d’El Maresme. És una d’aquestes publicacions estructurada al voltant dels anuncis classificats. Donada la complexitat que caracteritza l’independentisme, intento trobar vies que li puguin ser eficaces, encara que poc explotades. Així és que repasso amb atenció l’apartat de Tarot/Vidència. Em sembla prou reveladora aquesta troballa: “Mago José. Resuelvo de inmediato los problemas más difíciles. Para lo imposible tardo un poco más”.
O paro atenció en aquest altre text: “Característiques personals: sóc treballador, molt exigent, sincer, de caràcter fort, però dialogant i molt humà. Perseverant amb un punt de timidesa, espontani i apassionat. Crec en els projectes i tinc uns ideals molt clars.”. Diries que he saltat cap a la secció de “Cerco amistat/parella –o lo que surja-” de l’aital revisteta, però no. Aquesta literatura raja d’una pestanya batejada amb el nom de “Perfil”, que apareix en el blog de l’honorable Huguet. Amb redacció igualment xalesta s’hi diu textualment del conseller d’Innovació, Universitats i Empresa: “actualment forma part de l’actual govern”.
Abundant en aquesta font, llama l’atenció –que diria en Zinc- el post dedicat al candidat d’ERC a les europees. Amb estil impecablement castrista l’home concatena paraules de tal forma que arriba a construir aquesta perla de paràgraf per referir-se al bo de n’Oriol i, molt subtilment, a l’eix del mal català, ara encarnat per en Tremosa: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. No sé què hi podrien dir, pel que fa a la lectura comprensiva, els pares de l’informe Pisa. Però llama molt molt l’atenció aquesta redacció en més d’un sentit, venint de qui ve.
És en aquest context de lectures tant “hard” que es produeix sobtadament una conversa telefònica amb el noi de “barri ric”. Com sabreu en Tremosa és de Gràcia, com jo. (De tant ric com n’és el barri, així de neoliberalistes sortim els graciencs. I ha de ser per això -abundant en les tesis delirants que apunta el perspicaç conseller- que hom pot trobar la raó del perquè els socialistes fa anys i panys que governen al consell de districte).
I vet aquí que aprofito per demanar-li sobre l’entrevista a l’ABC. Troba que li han fet una mala passada perquè ell va dir que el Pacte del Majestic havia estat bo, però insuficient. L’ABC va ometre això darrer. I jo crec que l’esca del seu pecat patriòtic no ve tant per mor d’això, sinó de com tracta la paraula màgica que tant obnubila el sobiranisme quadrúpede. En Tremosa afirma no haver escrit per enlloc el mot reconsagrat!. Tal i com es descriu, a l’entrevista només restava afegir: a mi que me registren. I el professor Tremosa afirma sec i contundent: “Però tu que et penses, que la paraula independència es pot fer anar alegrement?. Ets tu que la vols cremar?. Jo no. Bah, home, bah!.”.
I en aquell moment vaig sentir un “blup” interior. La qüestió és rematadament obvia, però va caler que en Tremosa fes petar una d’aquestes bombolles que contenen matèria pròpia de sòmines. Molt cert és que qui més ha desprestigiat la causa independentista no ha estat justament la brunete mediàtica o l’espanyolisme més combatiu, sinó aquells que en fan bandera frívolament. Aquells que, tot i ostentar càrrecs ben honorables, han de recórrer a la prosa més populista perquè tenen la credibilitat personal sota zero, després d’haver arrossegat també al moviment independentista que volen representar. Si tot i ser sobiranista pulcre encara no t’ha caigut la vena dels ulls, digues-m’ho si us plau. Puc proporcionar-te el telèfon del Mago José. La revista em sembla que encara volta per casa. Estic segur que el teu cas és una mena d’impossible que aquest José espera amb candeletes.
dimarts, de febrer 03, 2009
Patriòticament cafres
Potser feia de quinze a vint anys que no anava a veure un metge. Procuro no haver de visitar una consulta mèdica si no és per l’efecte d’una causa major. I així ha estat. Sobretot perquè la meva dona va quedar ben tocada per mor del part. En aquest darrer mes i mig hem hagut de freqüentar un dels pilars en els quals reposa l’anomenat patriotisme social. Per via programada o directament d’urgències. Ho hem tocat tot, sanitat pública i privada.
La primera conclusió patriòtica a la qual arribo és que la relació pacient-metge pateix d’una mort clínica. Això em sobta molt perquè no era pas així en l’època en la qual potser sovintejava més aquest gremi. No hi ha punt de comparació. Amb la universalització de la sanitat s’ha arribat a confondre un metge amb un cambrer de xiringuito. El tracte que dispensa un suposat malalt a un professional de la sanitat és francament deplorable, mancat d’educació i amb una sobreactuació plena d’exigències. Està clar que quan un servei no costa un "duro" –base d’aquest patriotisme cabral-, la lectura primària que en fa l’usufructuari és que no val res. Allò que s’aconsegueix sense invertir cap mena d’esforç no genera respecte. Hem arribat a una relació pura i dura entre consumidor de sanitat i prescriptor de protocols sanitaris.
Com que hi ha incapacitat manifesta per destriar universalització i gratuïtat, se n’arriba a fer un mal ús de forma bastant sistemàtica. Per excés, també. El servei d’urgències molts cops atén casos que ni mereixen l’atenció d’una visita programada. Aquest patriotisme social, basat en el “barra lliure”, fomenta l’ús capriciós d’un servei com és la sanitat pública i que significa un esforç pressupostari molt gran a les butxaques de la Generalitat. Aquest abús del sistema fa que el col·lapse arribi per dues bandes: per l’estructural i per l’econòmica. Un peix que es menja la cúa.
El col·lapse estructural s’intenta evitar a base d’atemptar contra el que és un sistema de qualitat mínima: mentre la sanitat privada pots explicar tranquil·lament el teu cas al metge, a la pública a partir d’un moment donat –que no supera els quinze minuts- és aquest qui t’apressa a tocar el dos de la consulta perquè “la gent de fora es podria enfadar”. Patriotisme per a cafres.
Molt cafre és, també, el sentit d’allò que hom considera universal i gratuït. Això és sempre que sigui públic. El mateix cas tractat a la sanitat pública o a la sanitat privada significa haver de pagar la medicina o no. Si la recepta l’expedeix un metge del sistema privat, aleshores té un cost absolut. Quan ho fa un facultatiu de la sanitat pública, o no té cost o és infinitament menor. Em sembla francament grotesca aquesta visió soviètica d’allò que és universal. Per no dir incompetent. La sanitat privada podria ser un revulsiu per tal d’ajudar a descongestionar la pública si tant de patriotisme exhibit no fos de via estreta. Segurament el cost global resultaria menor i socialment podria ser més productiu i de millor qualitat. Ara mateix, sanitàriament parlant, sembla que anem encarats directes al desastre.
La primera conclusió patriòtica a la qual arribo és que la relació pacient-metge pateix d’una mort clínica. Això em sobta molt perquè no era pas així en l’època en la qual potser sovintejava més aquest gremi. No hi ha punt de comparació. Amb la universalització de la sanitat s’ha arribat a confondre un metge amb un cambrer de xiringuito. El tracte que dispensa un suposat malalt a un professional de la sanitat és francament deplorable, mancat d’educació i amb una sobreactuació plena d’exigències. Està clar que quan un servei no costa un "duro" –base d’aquest patriotisme cabral-, la lectura primària que en fa l’usufructuari és que no val res. Allò que s’aconsegueix sense invertir cap mena d’esforç no genera respecte. Hem arribat a una relació pura i dura entre consumidor de sanitat i prescriptor de protocols sanitaris.
Com que hi ha incapacitat manifesta per destriar universalització i gratuïtat, se n’arriba a fer un mal ús de forma bastant sistemàtica. Per excés, també. El servei d’urgències molts cops atén casos que ni mereixen l’atenció d’una visita programada. Aquest patriotisme social, basat en el “barra lliure”, fomenta l’ús capriciós d’un servei com és la sanitat pública i que significa un esforç pressupostari molt gran a les butxaques de la Generalitat. Aquest abús del sistema fa que el col·lapse arribi per dues bandes: per l’estructural i per l’econòmica. Un peix que es menja la cúa.
El col·lapse estructural s’intenta evitar a base d’atemptar contra el que és un sistema de qualitat mínima: mentre la sanitat privada pots explicar tranquil·lament el teu cas al metge, a la pública a partir d’un moment donat –que no supera els quinze minuts- és aquest qui t’apressa a tocar el dos de la consulta perquè “la gent de fora es podria enfadar”. Patriotisme per a cafres.
Molt cafre és, també, el sentit d’allò que hom considera universal i gratuït. Això és sempre que sigui públic. El mateix cas tractat a la sanitat pública o a la sanitat privada significa haver de pagar la medicina o no. Si la recepta l’expedeix un metge del sistema privat, aleshores té un cost absolut. Quan ho fa un facultatiu de la sanitat pública, o no té cost o és infinitament menor. Em sembla francament grotesca aquesta visió soviètica d’allò que és universal. Per no dir incompetent. La sanitat privada podria ser un revulsiu per tal d’ajudar a descongestionar la pública si tant de patriotisme exhibit no fos de via estreta. Segurament el cost global resultaria menor i socialment podria ser més productiu i de millor qualitat. Ara mateix, sanitàriament parlant, sembla que anem encarats directes al desastre.
dilluns, de febrer 02, 2009
Potser
La nominació de les candidatures d’en Tremosa i d'en Junqueras a les europees ha generat un debat calent com feia temps que no passava. Sobre tot si repassem el grau d’excitació que històricament ha generat una cursa electoral com aquesta.
Suposo que tanta vehemència la provoca el fet de ser l’aperitiu del que ha de venir després: les eleccions al Parlament de Catalunya. Són aquestes eleccions les que realment interessen. Però com que acostumem a parlar sempre tan en clau, arriba un moment en que ni nosaltres mateixos ens aclarim amb el què volem dir ni a on volem anar a petar.
Els candidats Tremosa i Junqueras han desfermat una tempesta entre convergents i gent d’òrbita esquerra, que ja comença a ser part d’un clàssic irremeiable. Sobretot quan aquest debat ha resultat estar molt més tocat per l’eix nacional que per l’ideològic, cosa que no succeïa des que Catalunya va caure als braços tripartits. D’aleshores ençà, la prioritat ha estat ser més d’esquerres que nacionalment catalans.
Quan les eleccions europees signifiquen, en el grau que sigui –tot i que no toqui-, sobirania sí, sobirania no, aleshores arriba el cacau mental. Retornar a un debat on hi ha canviat el paradigma de la discussió, aleshores ressusciten velles passions. Ara, tal i com es plantegen semblen caducades abans de començar.
Potser pot ajudar a clarificar aquesta discussió tan patriòtica quan furguem en les diferències militants que hi ha entre candidats. No vull entrar en el terreny personal, perquè un i altre em semblen persones prou capaces i llurs currículums són prou solvents com per no dubtar ni una barra vermella sobre el seu patriotisme.
En Tremosa és –parlant en plata- un rebotat, que quan ho ha cregut ha tornat el carnet a la direcció del partit. En aquest sentit podem arribar a suposar que si s’ha rebotat un cop, pot fer-ho novament, arribat el cas?. En Junqueras, però, encara és hora que es reboti. En Tremosa enfila la cursa en clau d’independent. En Junqueras, en canvi, és un home de partit, d’una fidelitat incombustible. Potser és per aquí, en el joc de les diferències, que hom pot jutjar –o no- un i altre.
Tot el demés, tota aquesta sobirana ira és gratuïta. No serveix d’altra cosa que fer la feina a aquells que cerquen la nostra divisió i que els és tradicionalment tan rendible. En Tremosa ha resultat ser un candidat “radical”, per sobiranista, i li ha plogut de totes les bandes. En Junqueras encara és hora que es mulli per mor del mateix. És absurd que aquesta feina la fem nosaltres, que creient-lo igual de “radical” tirem en contra d'ell. En tot cas, si que m’agradaria saber en quin supòsit estaria disposat a engegar el seu projecte polític a dida. Però això no treu que no se l’hagi de considerar un personatge amb una solvència també més que demostrada i que cal respectar.
Suposo que tanta vehemència la provoca el fet de ser l’aperitiu del que ha de venir després: les eleccions al Parlament de Catalunya. Són aquestes eleccions les que realment interessen. Però com que acostumem a parlar sempre tan en clau, arriba un moment en que ni nosaltres mateixos ens aclarim amb el què volem dir ni a on volem anar a petar.
Els candidats Tremosa i Junqueras han desfermat una tempesta entre convergents i gent d’òrbita esquerra, que ja comença a ser part d’un clàssic irremeiable. Sobretot quan aquest debat ha resultat estar molt més tocat per l’eix nacional que per l’ideològic, cosa que no succeïa des que Catalunya va caure als braços tripartits. D’aleshores ençà, la prioritat ha estat ser més d’esquerres que nacionalment catalans.
Quan les eleccions europees signifiquen, en el grau que sigui –tot i que no toqui-, sobirania sí, sobirania no, aleshores arriba el cacau mental. Retornar a un debat on hi ha canviat el paradigma de la discussió, aleshores ressusciten velles passions. Ara, tal i com es plantegen semblen caducades abans de començar.
Potser pot ajudar a clarificar aquesta discussió tan patriòtica quan furguem en les diferències militants que hi ha entre candidats. No vull entrar en el terreny personal, perquè un i altre em semblen persones prou capaces i llurs currículums són prou solvents com per no dubtar ni una barra vermella sobre el seu patriotisme.
En Tremosa és –parlant en plata- un rebotat, que quan ho ha cregut ha tornat el carnet a la direcció del partit. En aquest sentit podem arribar a suposar que si s’ha rebotat un cop, pot fer-ho novament, arribat el cas?. En Junqueras, però, encara és hora que es reboti. En Tremosa enfila la cursa en clau d’independent. En Junqueras, en canvi, és un home de partit, d’una fidelitat incombustible. Potser és per aquí, en el joc de les diferències, que hom pot jutjar –o no- un i altre.
Tot el demés, tota aquesta sobirana ira és gratuïta. No serveix d’altra cosa que fer la feina a aquells que cerquen la nostra divisió i que els és tradicionalment tan rendible. En Tremosa ha resultat ser un candidat “radical”, per sobiranista, i li ha plogut de totes les bandes. En Junqueras encara és hora que es mulli per mor del mateix. És absurd que aquesta feina la fem nosaltres, que creient-lo igual de “radical” tirem en contra d'ell. En tot cas, si que m’agradaria saber en quin supòsit estaria disposat a engegar el seu projecte polític a dida. Però això no treu que no se l’hagi de considerar un personatge amb una solvència també més que demostrada i que cal respectar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)