dimarts, de desembre 16, 2008

Molta merda

Hi una expressió ferotge en el món del teatre per significar sort: “Molta merda”. El dia d'una estrena hom desitja “molta merda”. Tot i que té el seu perquè, a mi em sembla igualment desagradable. Però en fi, així és el món de la comèdia en general i potser massa escatològics els catalans en particular.

Quan els mitjans del règim van anunciar un sobtat viatge oficial cap el Japó, amb president inclòs, vaig pensar que es tractava d’una altra mena de comèdia. D’un d’aquells bolos imprescindibles per mirar d’arrodonir una temporada catastròfica. Però comèdia a tots els efectes. A veure que s’hi pot anar fer a la Nissan empès per una calrada, si no és altra cosa que els pastorets. Una representació pensada pel públic català, més que pel japonès. Èxit mediàtic esclatant als telenotícies -del règim-, com no podia ser d’altra banda. I poca cosa més. Molta merda, vaja.

En aquest context de malabarisme polític, de comedieta permanent, tenim el plat fort de final de temporada. Els pressupostos espanyols i el finançament català. Pura comèdia des del moment que són comandats per la mateixa ma, molt amiga i plena ella de talant.

Jo auguro que serà un plat fort. D’aquells que fa temps només podies veure al Romea. Una d’aquelles obres que van convertir en Segarra en tot un ídol de masses. El paper, les maneres, que ahir va començar apuntar n’Iceta sobre la comèdia socialista serà antològic. Seria un greu error perdre’s el detall perquè, com sospito, superarà tot el vist fins ara. Per exemple, a mi sempre em va semblar fora mida la tradició molt socialista d’autoproclamar-se vencedors de les eleccions nacionals, quan abans de començar-les tothom sabia que en Pujol repetiria. En Margall fou el més sofisticat en parlar del seu govern, que després reconvertia cap l’ombra. I és clar, tot allò certament acabava amb molta merda.

Ens trobarem davant un nivell superior de representació teatral. Quan rememoro les escenes montillesques, un cop aprovat l’Estatut, on el personatge fa una sentida declamació a modus d’advertiment, tipus “això no pot quedar així”, no puc evitar l’esgarrifança. O aquelles memorables escenes, on el mateix Montilla, en Castells i el propi Iceta interpreten uns personatges que es desdoblen, fent un paperet de català tímid al Parlament i seient amb molta desimboltura a la banda espanyola, quan arriben a Madrid. Allò fou una antologia mai vista. Com tothom sap, actuacions semblants havien de portar merda a cabassos.

Ara veurem uns personatges amb una dificultat de representació semblant. Un protagonista principal ja comença a donar pistes al galliner, tal i com fan les obres més classicones. Així va formant-se una tupida atmosfera que intenta altre cop fer gran el misteri del teatre. N’Iceta, en un pols sense precedents, amenaça al PSOE fins i tot amb un trencament de relacions. Ara que és Nadal i que la merda ja ens surt per les orelles, pocs serem els que no encertem aquest final: fum, fum, fum.

13 comentaris:

Carles TV ha dit...

fum, fumm fum...i "la vida sigue igual"......qualssevol trenca l'status quo, oi PSC? oi ERC? oi ICV?

Anònim ha dit...

Estan tan colgats de merda que alguns ja han recuperat el logo "Si tu no hi vas ells tornen".

Però al final, com que són cul i merda, merda d'ase no put.

Dessmond ha dit...

Carles TV,
A mi em costa de creure que ara vindrà un cop de força com el que s'insinúa. Molt em costa de creure.

Marc,
Si les mesures de força que es diuen, no s'acompleixen fins i tot les criatures saben què cal fer. I el PSC no les executarà en el moment que toqui. Perquè són el mateix, PSC i PSOE. Fotrem riure i plorar al mateix temps.

Toy folloso ha dit...

Una tragicomedia, vaja.

Dies de fúria ha dit...

boníssim post, amic Dessmond. Genial!!!

i efectivament, el desenllaç serà molta merda i fum fum fum.

i anar-hi fent, deuen pensar alguns, amb l'extraordinària a la butxaca i les vacances pagades...

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Escric aixó de manera testimonial, però...ja se m'han acabat les paraules.

Qué més podem dir d'aquesta colla d'inùtils?.

El que em sorpren, i em treu de pollaguera, és que hi ha un munt de gent que ha hagut d'arribar fins ací per adonar-se de en qué consisteix aquesta merda del PSOE delegació N.E.

Senyors!! que els PSOEcialistes no son uns nouvinguts!!. Que fa trenta anys que s'arrosseguen per les clavagueres de Catalunya!!. Tant absorbits están amb el "panem and circenses" que no han tingut temps d'assebentar-se en quí és quí a Catalunya?. Ei!! que Catalunya és una Nació petita i tots ens coneixem!!. O...potser si que els coneixian i ens han volgut entabanar??.

Bé, que ara els vagin coneixent, sempre ajuda, però ens ho podiam ben be haver estalviat.

Cordialment.

Andreu ha dit...

Amic Dessmond,

Em trec el barret. 100 sobre 100.
L'escepticisme, barrejat amb la il.lusió i el treball, és el millor coctel per aconseguir els objectius.

Benvolgut Josep-Empordà. T'entenc, perfectament. Però hem de comprendre que les generacions més joves no han tingut algunes de les vivències i situacions que, per questions d'edat, varem suportar.

Potser és més il.lusió que escepticisme, però m'agradarà veure el febrer 2009, quan de les festes grises d'enguany ja no se'n recordi ningú, i tinguem 80.000 aturats més, vorejant ja el mig milió, si el tomb es produeix ja, d'una vegada.

A mí el flaire em comença a recordar el 1982, quan allò de la Loapa (amb plena majoria absoluta del Psoe a Espanya i un govern minoritari però ben presidit ací) va desvetllar també , de cop, centenars de milers de conciències mig adormides o que no s'ho havien plantejat, per comoditat.

Allò, l'affaire Loapa, va desencadenar un rebuig ciutadà gran, gran, envers els psocialistes, que es va consolidar anys, a Catalunya.

I ja ho sabem, la majoria de la gent no vol canviar, per comoditat, de creences, fins que veuen la patacada, o la realitat, de ebó, molt a prop. La inseguretat a BCN, i també a moltes comarques, era una banderia falsa de les dretes, estigueren anys i panys dient els psociates. Ara, quan els robatoris, atracaments, arribaren arreu, a tots els barris, aleshores ja comença a desaparèixer la comoditat.

No ho recordaré gaire vegades més, però, sincerament, no perdonarè mai, (si es que puc perdonar, he, he) els qui, el 2003, van ressucitar els socialistes a Catalunya quan estaven desfets, semimorts, emprenyats entre sí, desconcertats, i a punt d'anar a un balneari per molts anys.

Ja ha passat i no trec res recordant-ho, per tant cal seguir intentant fer pedagogia i explicant els fets que aquesta secta jacobina, i les seves crosses, protagonitza dia rera dia.

Tornarem, (seguirem) a lluitar,
tornarem a sofrir,
tornarem a véncer.

I ho tenim més a prop que fa 6 mesos.

Cordialment,
Andreu

Andreu ha dit...

Fum, fum, fum, merda, merda, merda.

No us perdeu el relat d'un català que va "conviure" una estoneta a una sala de l'aeroport de Tokyo dimecres passat amb els mariscals tripartits, i la seva troupe, que tornaven de no fer res de positiu, com es habitual.


Patètics, naturalment.
http://www.salvadorsostres.com/v2/comentaris.asp?id=6496&aut=1

GukGeuk ha dit...

Kaixo,

m'ha encantat l'article, tot i que m'he fet un fart de mirar el diccionari hehe (arrodonir, empès, calrada...)

La veritat és que a mi a vegades em cansa la política perquè ho trobo tot una gran mentida : la gent aplaudint promeses que saben que no es compliran, president i oposició discutint de gràfics que no entenen (al debat), mentides constants "rebatidas" amb d'altres mentides, brunete mediàtica... O sigui, actors, televisió i molt maquillatge. Una (tragi)comèdia. Però hi ha una gran diferència : quan un actor és un inútil, el foten al carrer. Quan ho fa un polític... probablement arribi a ministre o President.

Per cert, hehe, quan vaig començar a aprendre català el trobava molt escatològic :"pixar-se al cap", "mocar-se a mitja màniga", "cul i merda"!!!

Salut

Dessmond ha dit...

Toyfolloso,
Un culebrot veneçolà també és d'aquesta pasta.

Dies de Fúria,
Celebro que t'hagi agradat. Estic furiosament content!.

Josep-Empordà,
A mi el que més em fa por és que aquesta manera d'actuar té doble conseqüència. En primera instància esmorteeix la patacada que és mereixen i en segona aboca al desencant. Quan t'arriben a marejar tan magistralment acabes esgotat i dimiteixes de les teves obligacions ciutadanes.

Andreu,
Desitjo de tot cor que la il·lusió aflori. És just el que necessitem ara mateix i que aquesta actitud de fer comèdia hi atempta perillosament.
Caldrà abocar molt esforços per a que això no es perdi. Jo també espero veure un tomb. En el fons crec molt en la societat civil i la seva capacitat de reacció, malgrat que a vegades resulta exasperant.
He llegit el comentari que suggereixes. Patètic. Ara, té pinta de presa de pèl o d'incompetència infinita.

GukGeuk,
Kaixo, nongoa zara?
Això del diccionari m'ha arribat a l'ànima. Mai he cregut tenir un català tan florit!. Bartzelonakoa naiz! (Acabo de gastar tot el meu euskara!).

La mentida cansa i molt. I quan ets un ciutadà i depends directament d'un mentider això és demolidor. És una cosa que provoca una depresió moral col·lectiva difícil de superar. És un gran problema ser incapaços de tenir una classe política amb categoria.

Els catalans són -aquí no m'hi vull incloure- escatològics fins a extrems malaltissos. A mi la figureta del caganer sempre m'ha repugnat i l'he trobat cutre. Però ha fet fortuna més enllà de les nostres fronteres.
Tens un molt bon català. Jo he intentat cuatre o cinc vegades aprendre l'euskara i encara no me n'ensortit!. L'enhorabona!.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dess,

Has reblat el clau. Aixó és el que volen, vencer per avorriment.

En Joliu ha sigut la primera victima (no és un retret) i no fa gaire, vaig presentar la meua dimissió, que com que no era irrevocable, vaig deixar estar, però certament, ja comença a ser dificil trobar paraules per combatre la situació esperpèntica actual. S'ha de tenir molta imaginació, perque sempre ens superen. La realitat supera la ficció.

Penùltima noticia, les JERC, han rebut del consell nacional de la joventut, administrat per ERC més subvencions que TOTES les altres aoganitzacions jovenils JUNTES!!.

Cordialment.

GukGeuk ha dit...

Ai, ze polita den hemen euskaraz irakurtzea! Ni Donostiakoa naiz, bertan jaioa eta bertan hazia. Oso hizkuntza zaila da euskara, bi edo hiru urte behar dira, gutxienez, guztiz menperatzeko. Baina lasai, nire emaila nire blogean aurkitu dezakezu eta lagunduko dizut nahi duzun guztian. Animo mutil!

Ai, què bonic que és llegir en euskera aquí! Ni Donostiako naiz, nascuda a Donostia i criada/crescuda a Donostia.És un idioma molt dificil l'euskera, es necessiten 2 o 3 anys, almenys, per a dominar-lo.Però tranquil, el meu email él pots trobar al meu bloc i t0ajudaré en tot el que vulguis. Ànim noi!

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
El cert és que de l'únic que ens podem avorrir és del Barça. Si ho fem de la política és el triomf de la mediocritud. Un luxe que no ens podem permetre.

GukGeuk,
Si fas traducció, més que res per poder-ho entendre, aquí l'euskara és molt benvingut.
Fa uns anys em va tocar anar molt sovint a Donosti. M'encanta la ciutat i la gent. M'ho vaig passar molt bé. Vaig ser un asidu del Bodegon Alejandro, al carrer Fermín Calbeton. Vaig descobrir el club Mogambo, a Trinxerpe, un antro que ni l'Ertzainta em va saber ubicar. Vaig passar moltes hores contemplant La Concha, vaig fer molts pintxos en el casc antic i vaig veure com s'anava construint el Kursaal. El País Basc m'encanta, però Donosti especialment. Hi vaig col·leccionar molts bons records.
Gràcies per l'oferiment amb el tema de l'idioma. A veure si m'animo a reprendre'l!.