Avui ha sortit publicat el darrer butlletí digital del Grup Hayek. No cal dir que en recomano molt vivament la seva lectura. El contingut és francament potent i molt d'acord amb els temps que corren. Hi ha, a més, un altre punt a tenir present tal i com reflexa l'editorial. Aquest col·lectiu avui afronta en assemblea el seu destí. Ha d'aprovar -o no- la seva integració dins la Fundació Catalunya Oberta.
Jo en sóc un fervent defensor d'aquesta incorporació. Sens dubte jugar en la divisió de la Fundació significar sumar esforços en uns moments en que els liberals som pocs i dispersos. Però poder anar del bracet amb gent com ara en Xavier Sala i Martin, Joan Oliver, Vicent Sanchis, Ferran Sáez o Vicenç Villatoro, per citar els primers noms que em venen al cap, significa tenir una oportunitat d'or pel creixement personal i que no es presenta cada dia.
Fou la Fundació la que llençà el primer globus sonda. Això vol dir que des del Grup Hayek les coses s'han fet prou bé i suficientment atractives. (Insisteixo en agafar com referència el contingut del darrer e-GH). Motiu que em fa sentir orgullós d'una causa que he defensat durant uns quants anys.
Darrera reflexió, així entre nosaltres... Sé que les fundacions funcionen amb un règim que poc té a veure amb el concepte de democràcia. Sort -per a ells!-. Si finalment s'aprova aquest procés, el resultat final serà que l'actual gent de la Fundació restarà en minoria a casa seva. La de meravelles que es podrien fer aplicant criteris liberals a una organització com és la FCO!. Quina por!.
dimecres, d’octubre 29, 2008
dimarts, d’octubre 28, 2008
Tot a cent
El model “tot a cent” va aparèixer amb certa fortuna en moments de crisi passades. Eren establiments que tenien per esquer uns preus de riure. El més car de tot no passava les cent pessetes. Amb el canvi d'aquesta moneda per l’euro fins i tot aquests negocis van fer trampa. Del “tot a cent” van convertir-se “tot a un euro”. Ara, la qualitat de la seva oferta va consistir en les mateixes rampoines de sempre. Per un euro, què pots esperar: miracles?.
Ahir vaig comentar que la polèmica del cotxe d’en Benach ben mereixia un post a banda. És d’aquelles coses que hom diu sense el propòsit de complir. Al menys, de forma tan immediata. No m’hi he pogut resistir en veure com ha acabat el tema, però.
Així que va arrencar la polèmica, el mateix Benach va dir que aquesta era una qüestió del Parlament i que havia de ser la institució qui reflexionés i donés les oportunes explicacions, al no tractar-se d’un “capritx personal.” Això ho deia divendres i aquest dilluns, en el faristol del Parlament, ell ja demanava perdó i prometia llevar del cotxe tots els extres que, fins no fa res, eren del tot necessaris. És a dir, queda ben al descobert el model de “tot a cent” que tenim de país.
En primer lloc perquè el nacionalisme autòcton s’ha sumat a una causa que va venir d’un mitjà tant objectiu com és l’ABC. S’ha de dir que actuar políticament a remolc dels mitjans comporta indefectiblement la perversió del sistema. Però fer-ho, a més, aprofitant notícies aparegudes segons on, és clarament indigne. És un símptoma de sobiranisme “de tot a cent”.
Que una de les més altes institucions d’aquest país circuli en un bon cotxe i realitzi, a més, una despesa extra de 9500 euros em sembla d’allò més normal. El que no aguanta per enlloc és la comparació –demagògica- de la meva situació personal amb la del president del Parlament. Només una ment de “tot a cent” pot fer veure que s’escandalitza davant d’aquest episodi. Fa masses dies que protagonitzem fantasies de falsa solidaritat, de caritat malentesa i de bonrotllisme infantil sorgit del discurs polític.
Fa molt temps en què un exèrcit de politicastres ha fet fortuneta a base de propostes de “tot a cent”. D’un temps ençà han protagonitzant episodis d’un baratisme mental que ha acabat entrampant als seus promotors. Aquells que feien bandera –i molta demagògia- del “som com tu”, ara n’han sortit ben esquitllats amb aquesta mena d’arts. Els mateixos que només surten a protagonitzar episodis d’alta política tipus “corbata si, corbata no”. I que són molt curosos amb el “tots i les totes” i amb tantes i tantes coses insubstancials.
És lògic que els autors de tanta morralla política després siguin incapaços de defensar 9500 euros d’extra i que acabin demanant perdó com si fossin delinqüents. Un escàndol per aquesta quantitat significa que els temes ventilats en aquest país són de “tot a cent” i d’una volada que pot fer riure o plorar, segons el dia.
Una població que s’excita amb un episodi semblant és una massa humana a la que li serà impossible fer cap mena de salt qualitatiu. Aquells que passen comptes als seus governants confonent la presidència d’una comunitat de veïns amb la presidència del Parlament, aquells van directes al desastre. Han demostrat ser material prou justet en donar per bo que qualsevol és apte per dirigir les més altes instàncies polítiques. No hi ha país mentalment sa que accepti unes condicions així d’insolvents, malgrat que el “tot a cent” polític sigui perfectament democràtic.
Ahir vaig comentar que la polèmica del cotxe d’en Benach ben mereixia un post a banda. És d’aquelles coses que hom diu sense el propòsit de complir. Al menys, de forma tan immediata. No m’hi he pogut resistir en veure com ha acabat el tema, però.
Així que va arrencar la polèmica, el mateix Benach va dir que aquesta era una qüestió del Parlament i que havia de ser la institució qui reflexionés i donés les oportunes explicacions, al no tractar-se d’un “capritx personal.” Això ho deia divendres i aquest dilluns, en el faristol del Parlament, ell ja demanava perdó i prometia llevar del cotxe tots els extres que, fins no fa res, eren del tot necessaris. És a dir, queda ben al descobert el model de “tot a cent” que tenim de país.
En primer lloc perquè el nacionalisme autòcton s’ha sumat a una causa que va venir d’un mitjà tant objectiu com és l’ABC. S’ha de dir que actuar políticament a remolc dels mitjans comporta indefectiblement la perversió del sistema. Però fer-ho, a més, aprofitant notícies aparegudes segons on, és clarament indigne. És un símptoma de sobiranisme “de tot a cent”.
Que una de les més altes institucions d’aquest país circuli en un bon cotxe i realitzi, a més, una despesa extra de 9500 euros em sembla d’allò més normal. El que no aguanta per enlloc és la comparació –demagògica- de la meva situació personal amb la del president del Parlament. Només una ment de “tot a cent” pot fer veure que s’escandalitza davant d’aquest episodi. Fa masses dies que protagonitzem fantasies de falsa solidaritat, de caritat malentesa i de bonrotllisme infantil sorgit del discurs polític.
Fa molt temps en què un exèrcit de politicastres ha fet fortuneta a base de propostes de “tot a cent”. D’un temps ençà han protagonitzant episodis d’un baratisme mental que ha acabat entrampant als seus promotors. Aquells que feien bandera –i molta demagògia- del “som com tu”, ara n’han sortit ben esquitllats amb aquesta mena d’arts. Els mateixos que només surten a protagonitzar episodis d’alta política tipus “corbata si, corbata no”. I que són molt curosos amb el “tots i les totes” i amb tantes i tantes coses insubstancials.
És lògic que els autors de tanta morralla política després siguin incapaços de defensar 9500 euros d’extra i que acabin demanant perdó com si fossin delinqüents. Un escàndol per aquesta quantitat significa que els temes ventilats en aquest país són de “tot a cent” i d’una volada que pot fer riure o plorar, segons el dia.
Una població que s’excita amb un episodi semblant és una massa humana a la que li serà impossible fer cap mena de salt qualitatiu. Aquells que passen comptes als seus governants confonent la presidència d’una comunitat de veïns amb la presidència del Parlament, aquells van directes al desastre. Han demostrat ser material prou justet en donar per bo que qualsevol és apte per dirigir les més altes instàncies polítiques. No hi ha país mentalment sa que accepti unes condicions així d’insolvents, malgrat que el “tot a cent” polític sigui perfectament democràtic.
dilluns, d’octubre 27, 2008
El positiu de la crisi
No fa pas gaire que vaig parlar sobre la crisi. De la forma tan demencial com està essent catalogada per casa nostra. I de la magnífica sort que ha estat veure-la començar pels Estats Units. Això és un gran motiu per carregar contra el model capitalista de funcionar. Però sempre l’energia dedicada a pontificar sobre la qüestió s’ha dirigit cap a l’altra punta del planeta, perquè a Catalunya podem donar lliçons als americans i a qui se’ns posi pel davant. Talment com si fóssim perfectes espanyols.
A casa nostra certament hi ha crisi. Hi ha un encreuament de crisis, però encara se’n pot encavalcar alguna altra. Hi ha una crisi molt bèstia de valors, molt. Hi ha crisi econòmica, també, i hi ha crisi esclatant de model. Aquest sistema tan àmpliament ofertat d’universalització de drets –serveis- a canvi de res és la mare de totes les crisis. Sort, però, que tenim Amèrica per tapar les vergonyes més pròpies que alienes.
Defensar un model, els fonaments del qual reposen en la delegació de responsabilitats, això té el seu preu. Comença essent de tipus moral però finalment també és material. Universalitzar tot el que se’t posa pel davant com si no existís l’esforç per generar o mantenir un determinat servei i prescindir del mèrit pròpi, és portar-te davant el desastre. Per més que la història sigui de les més maques que mai t’han explicat, saps realment si t’ho podràs permetre?. Té cap mena de topall la universalització?. Si som tan escandalosament collonuts per protagonitzar tal descoberta, perquè el món sencer no ens fa la reverència dia sí, dia també?.
A casa nostra la crisi ens la porta el model. No pas el capitalisme salvatge, impossible de triomfar en un país de botiguers. Encara menys per cap fórmula emparentada amb el liberalisme, que l’hauries d’anar a arreplegar al segle passat o més lluny.
A Catalunya patim crisi financera però en patirem, sobretot, la provocada per la incapacitat manifesta de ser productius. Això ens suposarà viure molt per damunt del que ens podem permetre. Aquí ens diferenciarem radicalment dels americans, als que ara mateix hem de donar-los tantes lliçons magistrals. Passat l’ensurt financer, ells se’n sortiran perquè no han perdut el tren de la competitivitat. Vaja, de generar riquesa. Abandonar idees tan bàsiques com pot esser el desig de l’excel·lència o comprendre l’esforç com una virtut més que una calamitat, pot acabar provocant un gran forat. Han estat valors de rang elemental pels nostres pares o avis, que els van dur a la prosperitat. Vull dir que no cal anar a gratar a cap enciclopèdia per saber segons què vertaderament universal. Ara, nosaltres hem preferit escoltar el primer indocumentat abans que seguir l’exemple d’ells.
És així que podem arribar al cas del cotxe d’en Benach. (Donaria per tot un altre post). El realment greu no és el què costa literalment la joguina, que és l’altra forma d’abundar en la tonteria de l’assumpte. El que negiteja radicalment és el convenciment de saber que mai l’amortitzaràs. Que aquest auto és massa gran pel personatge; no pas pel president del Parlament.
Ens hem arribat a creure el cuento que predica barra lliure per a tothom, a tots nivells, sense demanar-nos com es pagarà tota aquesta festa. No hi ha cap mena de criteri basat en l’excel·lència o el mèrit propi per tirar-la endavant. Volem ser generosos, en nom de la justícia i la solidaritat, però ningú fa l’esforç de convertir-ho en un projecte viable i assumible.
Em donaria per ben pagat si aquesta crisi que ara té una lectura estrictament econòmica, sacseja el model. Ara mateix hi ha tot un castell a punt de fer llenya, format pel devessall de petites i mitjanes empreses. Hi ha, també, una estructura d’estat del benestar que pateix una tremolor semblant, donat que la seva solvència resta massa en dubte. Hi ha tot un horitzó de conflicte social per resoldre a casa nostra que s’ha gestat amb incompetència i demagògia de collita pròpia.
Es sorprenent que la resposta a la crisi, de moment, garanteixi una magnífica supervivència l’oligarquia financera. Quan comenci a esclatar el tsunami que provocarà l’economia productiva, vull creure que la mateixa generositat emprada pel món de les altes finances serà de caràcter universal. Com aquell qui res. Serà el moment de treure’s el barret o bé, altre cop, serà el moment de replantejar tot el que s’ha vingut predicant fins ara. Serà, potser, una magnífica ocasió per canviar de dimoni. Ara sembla que només habita per Amèrica.
A casa nostra certament hi ha crisi. Hi ha un encreuament de crisis, però encara se’n pot encavalcar alguna altra. Hi ha una crisi molt bèstia de valors, molt. Hi ha crisi econòmica, també, i hi ha crisi esclatant de model. Aquest sistema tan àmpliament ofertat d’universalització de drets –serveis- a canvi de res és la mare de totes les crisis. Sort, però, que tenim Amèrica per tapar les vergonyes més pròpies que alienes.
Defensar un model, els fonaments del qual reposen en la delegació de responsabilitats, això té el seu preu. Comença essent de tipus moral però finalment també és material. Universalitzar tot el que se’t posa pel davant com si no existís l’esforç per generar o mantenir un determinat servei i prescindir del mèrit pròpi, és portar-te davant el desastre. Per més que la història sigui de les més maques que mai t’han explicat, saps realment si t’ho podràs permetre?. Té cap mena de topall la universalització?. Si som tan escandalosament collonuts per protagonitzar tal descoberta, perquè el món sencer no ens fa la reverència dia sí, dia també?.
A casa nostra la crisi ens la porta el model. No pas el capitalisme salvatge, impossible de triomfar en un país de botiguers. Encara menys per cap fórmula emparentada amb el liberalisme, que l’hauries d’anar a arreplegar al segle passat o més lluny.
A Catalunya patim crisi financera però en patirem, sobretot, la provocada per la incapacitat manifesta de ser productius. Això ens suposarà viure molt per damunt del que ens podem permetre. Aquí ens diferenciarem radicalment dels americans, als que ara mateix hem de donar-los tantes lliçons magistrals. Passat l’ensurt financer, ells se’n sortiran perquè no han perdut el tren de la competitivitat. Vaja, de generar riquesa. Abandonar idees tan bàsiques com pot esser el desig de l’excel·lència o comprendre l’esforç com una virtut més que una calamitat, pot acabar provocant un gran forat. Han estat valors de rang elemental pels nostres pares o avis, que els van dur a la prosperitat. Vull dir que no cal anar a gratar a cap enciclopèdia per saber segons què vertaderament universal. Ara, nosaltres hem preferit escoltar el primer indocumentat abans que seguir l’exemple d’ells.
És així que podem arribar al cas del cotxe d’en Benach. (Donaria per tot un altre post). El realment greu no és el què costa literalment la joguina, que és l’altra forma d’abundar en la tonteria de l’assumpte. El que negiteja radicalment és el convenciment de saber que mai l’amortitzaràs. Que aquest auto és massa gran pel personatge; no pas pel president del Parlament.
Ens hem arribat a creure el cuento que predica barra lliure per a tothom, a tots nivells, sense demanar-nos com es pagarà tota aquesta festa. No hi ha cap mena de criteri basat en l’excel·lència o el mèrit propi per tirar-la endavant. Volem ser generosos, en nom de la justícia i la solidaritat, però ningú fa l’esforç de convertir-ho en un projecte viable i assumible.
Em donaria per ben pagat si aquesta crisi que ara té una lectura estrictament econòmica, sacseja el model. Ara mateix hi ha tot un castell a punt de fer llenya, format pel devessall de petites i mitjanes empreses. Hi ha, també, una estructura d’estat del benestar que pateix una tremolor semblant, donat que la seva solvència resta massa en dubte. Hi ha tot un horitzó de conflicte social per resoldre a casa nostra que s’ha gestat amb incompetència i demagògia de collita pròpia.
Es sorprenent que la resposta a la crisi, de moment, garanteixi una magnífica supervivència l’oligarquia financera. Quan comenci a esclatar el tsunami que provocarà l’economia productiva, vull creure que la mateixa generositat emprada pel món de les altes finances serà de caràcter universal. Com aquell qui res. Serà el moment de treure’s el barret o bé, altre cop, serà el moment de replantejar tot el que s’ha vingut predicant fins ara. Serà, potser, una magnífica ocasió per canviar de dimoni. Ara sembla que només habita per Amèrica.
dijous, d’octubre 23, 2008
Guerra a les enquestes
A mi em fa l’efecte que tenim ben aviat alguna cosa de pes damunt la taula. No sé si nomenar-ho tant com eleccions avançades. Ningú sap del cert cap a on pot dur-nos exactament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, per exemple. Però que hauria de fer el mateix efecte que una bomba de neutrons, sí. Ara, com que Catalunya cada dia es mou per pulsions més imprevisibles, ves a saber com pot acabar tot plegat.
De totes formes ja hi ha qui va agafant posicions. Pel que pugui ser, finalment. L’altre dia fou una de les versions més porno d’aquest govern i la seva escena titulada “taula sobre les infraestructures”. Els senyors d’Iniciativa van poder fer el seu espot, on van deixar clar davant Montilla (i tot Catalunya) que ells segueixen tant coherents com sempre. Res de fer cap carretera nova i van puntualitzar que no tenen res a veure amb cap cosa en aquesta matèria que pugui engegar el govern. Ens van mostrar les seves mans netes, vaja. Aleshores em va semblar una posada en escena descaradament pre-electoral.
Ara acaba saltar la notícia de la dimissió del director de l’Avui, en Xavier Bosch. Encara no fa un any que gasta el càrrec. Aquesta ja em sembla més significativa. Molt en la línia que marca el noi de la crosta i, per tant, amb molta més visió d’eleccions a la vista. Quan el diputat socialista va demanar en seu parlamentària que havia de reclutar professionals a TV3, hi havia el mateix horitzó: enquestes magres i previsió de convocatòria amb les urnes. Calia, doncs, allisar un camí ple de dificultats amb l’AVE que no arribava, l’aigua que no arribava, Rodalíes que no arribaven, l’electricitat que no arribava. I en ZP sí que havia d’arribar. A la Moncloa, però.
Si t’ho penses fredament, digues-me una cosa amb la que t’hagi fet trempar el tripartit. No vull posar-te contra les cordes. Amb una ja faig. Amb què significaries com l’obra de govern?. Polítiques socials?. Si grates per aquest cantó pots quedar extenuat, perquè és un sac on hi pots posar de tot i tu seguir patint les incomoditats de sempre. O més. El fet és que les enquestes ja no donen matemàticament tripartit. Ha de ser pel goig que provoca, és clar.
Quan les coses arriben en aquest punt, cal preparar el camí. Desbrossar més crosta. Seguint aquesta lògica aviat serà el torn del fiscal. Sempre ressuscita alguna causa quan flairem eleccions. El tres per cent, el cas casinos, el cas treball, el cas turisme, alguna d’aquestes causes obertes i mai tancades, que van i venen sempre en les mateixes circumstàncies. Jo estic esperant alguna novetat, com ja s’ha testat a les Balears. Suposo que ha de venir amb càmeres de televisió i els Geos ocupant una seu central. Tot en rigorós directe, en una franja horària de màxima audiència. Cal donar un gir a les sempre tant rebels enquestes.
De totes formes ja hi ha qui va agafant posicions. Pel que pugui ser, finalment. L’altre dia fou una de les versions més porno d’aquest govern i la seva escena titulada “taula sobre les infraestructures”. Els senyors d’Iniciativa van poder fer el seu espot, on van deixar clar davant Montilla (i tot Catalunya) que ells segueixen tant coherents com sempre. Res de fer cap carretera nova i van puntualitzar que no tenen res a veure amb cap cosa en aquesta matèria que pugui engegar el govern. Ens van mostrar les seves mans netes, vaja. Aleshores em va semblar una posada en escena descaradament pre-electoral.
Ara acaba saltar la notícia de la dimissió del director de l’Avui, en Xavier Bosch. Encara no fa un any que gasta el càrrec. Aquesta ja em sembla més significativa. Molt en la línia que marca el noi de la crosta i, per tant, amb molta més visió d’eleccions a la vista. Quan el diputat socialista va demanar en seu parlamentària que havia de reclutar professionals a TV3, hi havia el mateix horitzó: enquestes magres i previsió de convocatòria amb les urnes. Calia, doncs, allisar un camí ple de dificultats amb l’AVE que no arribava, l’aigua que no arribava, Rodalíes que no arribaven, l’electricitat que no arribava. I en ZP sí que havia d’arribar. A la Moncloa, però.
Si t’ho penses fredament, digues-me una cosa amb la que t’hagi fet trempar el tripartit. No vull posar-te contra les cordes. Amb una ja faig. Amb què significaries com l’obra de govern?. Polítiques socials?. Si grates per aquest cantó pots quedar extenuat, perquè és un sac on hi pots posar de tot i tu seguir patint les incomoditats de sempre. O més. El fet és que les enquestes ja no donen matemàticament tripartit. Ha de ser pel goig que provoca, és clar.
Quan les coses arriben en aquest punt, cal preparar el camí. Desbrossar més crosta. Seguint aquesta lògica aviat serà el torn del fiscal. Sempre ressuscita alguna causa quan flairem eleccions. El tres per cent, el cas casinos, el cas treball, el cas turisme, alguna d’aquestes causes obertes i mai tancades, que van i venen sempre en les mateixes circumstàncies. Jo estic esperant alguna novetat, com ja s’ha testat a les Balears. Suposo que ha de venir amb càmeres de televisió i els Geos ocupant una seu central. Tot en rigorós directe, en una franja horària de màxima audiència. Cal donar un gir a les sempre tant rebels enquestes.
dilluns, d’octubre 20, 2008
Arran del congrés d'Unió
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el congrés d’Unió. Oli en un llum. Com sempre. Tot ha sortit tal i com s’havia planejat i fins i tot els corrents crítics rumien saltar per la borda. Poc partits tenen un maquinària més eficaç que la d’Unió. I un líder a prova de bombes.
A mi em sembla perfecte i respectable que en Duran aguanti vint-i-cinc anys o el que li quedi, encara, al front d’aquesta organització. Si li ho permeten, si l’aguanten, si no hi ha ningú més capaç, perquè hauria de plegar?. A mi em sembla un líder polític tan sòlid com solvent. A més, mai m’ha agradat això de la limitació dels mandats. Ni les restriccions, en general.
Ara, el que no m’ha fet tanta gràcia ha estat el discurs sobre la sociovergència i el sobiranisme, que tant han retrunyit amb la seva reelecció. Ha imprès un segell irreconeixible a la Unió real. M’ha semblat una forma una mica bèstia d’intentar marcar perfil, l’altre gran objectiu que es proposa aquest partit i que, més que una novetat, ja comença a ser tot un clàssic pesat.
Amb la humilitat que sigui i, des del respecte absolut, vull dir que em sembla contradictori renunciar al sobiranisme o aquesta cosa tan lletja (com radical) de La Casa Gran i apostar per l’Espanya confederal. A la confederació s’hi arriba des de la sobirania. O és què, com sol passar en aquestes latituds, quan parlem de confederació, ves a saber tu en realitat de què vols parlar, no?. Em sembla que cal tenir unes grans dosis de fe –a saber a què, també- per anhelar en aquesta Espanya un sistema confederal. Si una cosa més tèbia com pot ser el federalisme benintencionat ja fa dies que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers (encara prou calents), ara aquest es despenja amb la passió confederal!.
Voler practicar la sociovergència, quan encara és tant viu el “no” als pressupostos perquè en ZP no ofereix cap garantia, penso –altre cop molt humilment- que ratlla el pecat. Per això i per molts altres motius semblants, evidentment. Però és un pecatot dels grossos. Fa dies que Duran es deixa tirar massa els trastos socialistes. Tant d’amor com li professa en Zaragoza no pot ser mai bo. Ni ver, ni substancial, ni desitjable. Ni creïble. Sort que n’Iceta, quan toca, toca de peus a terra. I els trastos te’ls fum pel cap. Em costa d’entendre, doncs, com es pot fer el préssec d’aquesta forma i amb tantes ganes.
Duran és l’artífex d’aquesta cosa estratègica que és el marcar perfil dins la federació. Suposo que aquest discurs que no vol sentir de sobiranies i que, en canvi, sent un amor sobtat pel socialisme és part de la mateixa comèdia. Unió sempre ha fet una mica massa el ruc amb el partit socialista. I, a vegades, encara fa més l’ase amb l’excusa d’anar a la cerca del perfil favorable.
Em sembla que comença a ser hora d’aprendre la lliçó. Després de tants anys de remenar la cua i acumular tant d’experiència, seria molt desitjable que el fet de voler tenir un discurs propi dins la coalició no suposi introduir-hi confusió. Si ara ja fa mal d’orelles sentir segons què, espero que en arribar les eleccions no hi hagi un darrer numeret, tal ja és costum en els prohoms d’Unió. Més confusió d’aquesta no crec que la puguem suportar.
A mi em sembla perfecte i respectable que en Duran aguanti vint-i-cinc anys o el que li quedi, encara, al front d’aquesta organització. Si li ho permeten, si l’aguanten, si no hi ha ningú més capaç, perquè hauria de plegar?. A mi em sembla un líder polític tan sòlid com solvent. A més, mai m’ha agradat això de la limitació dels mandats. Ni les restriccions, en general.
Ara, el que no m’ha fet tanta gràcia ha estat el discurs sobre la sociovergència i el sobiranisme, que tant han retrunyit amb la seva reelecció. Ha imprès un segell irreconeixible a la Unió real. M’ha semblat una forma una mica bèstia d’intentar marcar perfil, l’altre gran objectiu que es proposa aquest partit i que, més que una novetat, ja comença a ser tot un clàssic pesat.
Amb la humilitat que sigui i, des del respecte absolut, vull dir que em sembla contradictori renunciar al sobiranisme o aquesta cosa tan lletja (com radical) de La Casa Gran i apostar per l’Espanya confederal. A la confederació s’hi arriba des de la sobirania. O és què, com sol passar en aquestes latituds, quan parlem de confederació, ves a saber tu en realitat de què vols parlar, no?. Em sembla que cal tenir unes grans dosis de fe –a saber a què, també- per anhelar en aquesta Espanya un sistema confederal. Si una cosa més tèbia com pot ser el federalisme benintencionat ja fa dies que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers (encara prou calents), ara aquest es despenja amb la passió confederal!.
Voler practicar la sociovergència, quan encara és tant viu el “no” als pressupostos perquè en ZP no ofereix cap garantia, penso –altre cop molt humilment- que ratlla el pecat. Per això i per molts altres motius semblants, evidentment. Però és un pecatot dels grossos. Fa dies que Duran es deixa tirar massa els trastos socialistes. Tant d’amor com li professa en Zaragoza no pot ser mai bo. Ni ver, ni substancial, ni desitjable. Ni creïble. Sort que n’Iceta, quan toca, toca de peus a terra. I els trastos te’ls fum pel cap. Em costa d’entendre, doncs, com es pot fer el préssec d’aquesta forma i amb tantes ganes.
Duran és l’artífex d’aquesta cosa estratègica que és el marcar perfil dins la federació. Suposo que aquest discurs que no vol sentir de sobiranies i que, en canvi, sent un amor sobtat pel socialisme és part de la mateixa comèdia. Unió sempre ha fet una mica massa el ruc amb el partit socialista. I, a vegades, encara fa més l’ase amb l’excusa d’anar a la cerca del perfil favorable.
Em sembla que comença a ser hora d’aprendre la lliçó. Després de tants anys de remenar la cua i acumular tant d’experiència, seria molt desitjable que el fet de voler tenir un discurs propi dins la coalició no suposi introduir-hi confusió. Si ara ja fa mal d’orelles sentir segons què, espero que en arribar les eleccions no hi hagi un darrer numeret, tal ja és costum en els prohoms d’Unió. Més confusió d’aquesta no crec que la puguem suportar.
divendres, d’octubre 17, 2008
Catalans emmirallats
Hi ha moments com aquests en els que voldria sentir altre cop un Joel Joan dient coses del tipus: senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!. Paraules d’un ridícul antològic que va adreçar públicament no fa pas tant al President basc. Si aleshores ja feien sentir vergonya aliena, en el context actual no sé quin dring poden provocar. I tants i tants catalanets que miren com a perfectes babaus cap a la política d’Euskadi sense garbellar mínimament la informació que d’allí ens arriba. L’emmirallament basc és una de les coses més ridícules i catalanetes que conec. Perquè es fa prescindint del context i donant màxim valor a la literalitat, ja siguin paraules o simples gestos.
Algun d’aquests reiets de la perpètua basquitis m’hauria d’explicar com es menja aquest recolzament als pressupostos del govern espanyol, tenint el concert econòmic sota el braç i la humiliació reiterada cada cop que hi ha un pla Ibarretxe a la vista. Encara és ben calenta la darrera i sonada afaitada nacional.
El galleguisme del BNG és molt més discret que el nacionalisme a Euskadi o a Catalunya. Ha anat creixent, mica en mica. Sempre que no era tocant cuixa, ni amb cotxe oficial. Sense fer massa soroll i amb molta constància ha anat traçant una línia ascendent. Ull viu, a Galícia, el nacionalisme són ells. Tots els ous al mateix cistell. Això sí, el PSOE fent-los l’abraçada de l’ós. Caldrà veure, doncs, la resistència en el temps d’aquest projecte.
En moments com els presents m’agradaria saber la vida que cal dedicar a un invent com Galeusca. Clínicament mort, des del punt de vista polític. Potser és una eina molt útil per organitzar congressos lletraferits, jornades folklòriques o reunions transnacionals de tuperware. Però poca cosa més. El resultat és què Espanya pot dormir tranquil·la. Lluny queden els temps en que a un president espanyol un invent semblant podia treure-li la son. Lluny haurien de quedar, també, els emmirallaments de tants catalanets.
Algun d’aquests reiets de la perpètua basquitis m’hauria d’explicar com es menja aquest recolzament als pressupostos del govern espanyol, tenint el concert econòmic sota el braç i la humiliació reiterada cada cop que hi ha un pla Ibarretxe a la vista. Encara és ben calenta la darrera i sonada afaitada nacional.
El galleguisme del BNG és molt més discret que el nacionalisme a Euskadi o a Catalunya. Ha anat creixent, mica en mica. Sempre que no era tocant cuixa, ni amb cotxe oficial. Sense fer massa soroll i amb molta constància ha anat traçant una línia ascendent. Ull viu, a Galícia, el nacionalisme són ells. Tots els ous al mateix cistell. Això sí, el PSOE fent-los l’abraçada de l’ós. Caldrà veure, doncs, la resistència en el temps d’aquest projecte.
En moments com els presents m’agradaria saber la vida que cal dedicar a un invent com Galeusca. Clínicament mort, des del punt de vista polític. Potser és una eina molt útil per organitzar congressos lletraferits, jornades folklòriques o reunions transnacionals de tuperware. Però poca cosa més. El resultat és què Espanya pot dormir tranquil·la. Lluny queden els temps en que a un president espanyol un invent semblant podia treure-li la son. Lluny haurien de quedar, també, els emmirallaments de tants catalanets.
dijous, d’octubre 16, 2008
En crisi, per força
És un símptoma de crisi incontestable el discurs oficial que s’ha instal·lat a Catalunya. La governació del país s’ha produït pensant que qualsevol pot agafar-ne les regnes i el resultat sempre és el mateix de productiu. Anem més que tocats pel populisme tipus “som com tu” i per les crides buides de contingut, però això sí, recatadament progres. És així que fem tard a tot arreu. Per arrodonir la situació només ens manca arribar a destemps quan plana una crisi econòmica. Global o no.
A l’altra legislatura ja va ser còmica –entre d’altres episodis- la resposta contundent de’n Carod davant un primer cas de deslocalització, apuntat per l’empresa Phillips. Aleshores, va brollar un atac d’esquerranositat irrefrenable: la Generalitat no comprarà cap bombeta d’aquesta marca si no reconsideren la seva postura. Són d’aquelles frases que han de passar a la història, per força. I és aquesta visió tan extraviada de la realitat la que després porta a matar les mosques a canonades. Ara, quan es fa el ridícul d’aquesta forma tant esperpèntica, aleshores cal atiar el rosari de sempre: el capitalisme salvatge, el neoliberalisme salvatge, el liberalisme també salvatge i així hom pot deixar a cobert la incompetència pròpia.
Ridícul d’un salvatge semblant vaig trobar aquest dimarts el bombo i plateret que se li va donar a la “taula per les infraestructures”. Notícia que naturalment ens va obsequiar la televisió regional catalana. Davant de tal anunci, què hi esperes veure en una taula com aquesta?: Cambres de comerç, agents socials, representants polítics, patronals, població afectada, economistes de prestigi, etc., etc., etc. . Essent com és un tema crucial el de les infraestructures a casa nostra i convocant el president d’aquesta Generalitat, a la cosa se li podia suposar un gran nivell. O no?.
Al final resultà que a una banda de’n Montilla hi havia els senyors d’Iniciativa i a l’altra senyors socialistes. Ningú més. La discussió, evidentment, fou per marejar la perdiu en el seu enèsim cop. No pas per atacar les febleses del país en aquesta matèria. La cosa va ser una reunió d’intendència entre dos socis de govern, units en matrimoni de conveniència. Un assumpte d’aquesta naturalesa, no fa pas massa temps, s’hagués ventilat amb discreció absoluta i sense tanta llum ni cap taquígraf. De les misèries polítiques rarament ningú en els seus cabals en fa cap mena d’ostentació. Mig país entrampat per unes infraestructures esgotades i resulta que el veritablement rellevant és comunicar a la població una reunioneta de politicastres enllotats per la incompetència.
Quan plana un visió tan residual de Catalunya i l’analfabetisme polític és d’aquesta volada, el més fàcil –i potser l’únic possible- és intentar desviar l’atenció a d’altres bandes. Preconitzar malures, perseguir dimonis, prevenir contubernis són el més efectiu per no haver de confessar el que avui ja és manifest: patim una crisi profunda. Però, insisteixo, és d’arrel mental més que material. Un país confiat a una visió tan extraviada per força ha d’entrar en crisi. Per força.
A l’altra legislatura ja va ser còmica –entre d’altres episodis- la resposta contundent de’n Carod davant un primer cas de deslocalització, apuntat per l’empresa Phillips. Aleshores, va brollar un atac d’esquerranositat irrefrenable: la Generalitat no comprarà cap bombeta d’aquesta marca si no reconsideren la seva postura. Són d’aquelles frases que han de passar a la història, per força. I és aquesta visió tan extraviada de la realitat la que després porta a matar les mosques a canonades. Ara, quan es fa el ridícul d’aquesta forma tant esperpèntica, aleshores cal atiar el rosari de sempre: el capitalisme salvatge, el neoliberalisme salvatge, el liberalisme també salvatge i així hom pot deixar a cobert la incompetència pròpia.
Ridícul d’un salvatge semblant vaig trobar aquest dimarts el bombo i plateret que se li va donar a la “taula per les infraestructures”. Notícia que naturalment ens va obsequiar la televisió regional catalana. Davant de tal anunci, què hi esperes veure en una taula com aquesta?: Cambres de comerç, agents socials, representants polítics, patronals, població afectada, economistes de prestigi, etc., etc., etc. . Essent com és un tema crucial el de les infraestructures a casa nostra i convocant el president d’aquesta Generalitat, a la cosa se li podia suposar un gran nivell. O no?.
Al final resultà que a una banda de’n Montilla hi havia els senyors d’Iniciativa i a l’altra senyors socialistes. Ningú més. La discussió, evidentment, fou per marejar la perdiu en el seu enèsim cop. No pas per atacar les febleses del país en aquesta matèria. La cosa va ser una reunió d’intendència entre dos socis de govern, units en matrimoni de conveniència. Un assumpte d’aquesta naturalesa, no fa pas massa temps, s’hagués ventilat amb discreció absoluta i sense tanta llum ni cap taquígraf. De les misèries polítiques rarament ningú en els seus cabals en fa cap mena d’ostentació. Mig país entrampat per unes infraestructures esgotades i resulta que el veritablement rellevant és comunicar a la població una reunioneta de politicastres enllotats per la incompetència.
Quan plana un visió tan residual de Catalunya i l’analfabetisme polític és d’aquesta volada, el més fàcil –i potser l’únic possible- és intentar desviar l’atenció a d’altres bandes. Preconitzar malures, perseguir dimonis, prevenir contubernis són el més efectiu per no haver de confessar el que avui ja és manifest: patim una crisi profunda. Però, insisteixo, és d’arrel mental més que material. Un país confiat a una visió tan extraviada per força ha d’entrar en crisi. Per força.
dimecres, d’octubre 15, 2008
Temps de crisi
Són temps de crisi refotuda els que vivim. Sens dubte. Viure tan afartats no pot ser mai bo. El que ha fet la economia ha estat fer aflorar una recessió mental, més que material. També ha posat de manifest l’efecte indiscutible de la globalització i allò que en un temps se’n va dir “aldea global”. Ha deixat a la fresca tants eslògans de pòrex que sempre acaben afirmant que una altra cosa és possible. Sí, sempre que no es confongui desig amb realitat.
La crisi que bufa d’Amèrica ha fet escriure unes teories surrealistes sobre el capitalisme, el liberalisme i neoliberalisme. Tothom s’ha fet l’hamburguesa a mida, segons la gana exhibida. L’ha farcit com ha volgut i patapam: l’ha publicat. Ara, per exemple, acabo de llegir que el neoliberalisme fa un quart de segle que rutlla. Només em resta saber què és exactament aquesta cosa.
Fa dies que sento parlar amb una alegria sorprenent sobre liberalisme i altres derivats. És per aquí que apunta la crisi de debò. Perquè el que hom només gosava engaltar en una tertúlia de casino, avui es venta on sigui. Fins i tot amb segell d’informació “veraç i objectiva”. Les ments tan summament calentes d’esquerranositat posen al mateix sac “liberalisme”, “neoliberalisme”, “capitalisme salvatge” i “fi del capitalisme salvatge”. I més coses que ara em deixo, per no avorrir i per no abundar en el mateix: l’índex d’estupidesa mental exhibit darrerament, gràcies als Estats Units, posa de manifest una crisi molt profunda a casa nostra.
Les esquerres en aquesta banda de món fa dies que naveguen. Europa és el paradigma d’aquest fracàs. Els seus ideòlegs, fins i tot, han arribat a apostar primer per “terceres vies” i darrerament pel “liberalisme social”. Una i altra cosa són filigranes difícils de digerir quan, en realitat, el què hom que cerca és salvar els mobles.
Però ara els vents que bufen d’Amèrica permeten treure pit a l’amatent i disciplinat usuari del manual d’esquerra. Pot carregar amb veu alta contra el dimoni que suposa tot el que representa el liberalisme. Deixa al descobert la seva ignorància i s’arrapa com una fera al que vulgarment en diem el consol dels tontos. Que els altres tinguin problemes no significa que els teus quedin resolts.
Ara, quan arribes a confondre una xorissada, un delicte, un negoci fraudulent, una jugada indigne, amb liberalisme, malament. Mai he llegit enlloc que el liberalisme patrocini coses semblants, més que en boca dels seus detractors. Sí que es dona, en canvi, el fenomen de la prosperitat allí on s’aplica la llibertat individual. És això el que genera el pànic en un món somiat a l’esquerra. I és de tal magnitud que s’arriba a confondre un lladre amb un liberal, la qual cosa posa de manifest fins a quin punt hi ha resident una crisi d’intel·lectualitat a casa nostra molt fonda.
Passi el que passi a l’altra punta del planeta terra no podem renunciar a la llibertat. Això sí, els xorissos han d’acabar sota alguna mena de custòdia. Però tots. Els que propugnen negocis i polítiques fraudulentes. Receptar l’engany no pot quedar mai impune.
La crisi que bufa d’Amèrica ha fet escriure unes teories surrealistes sobre el capitalisme, el liberalisme i neoliberalisme. Tothom s’ha fet l’hamburguesa a mida, segons la gana exhibida. L’ha farcit com ha volgut i patapam: l’ha publicat. Ara, per exemple, acabo de llegir que el neoliberalisme fa un quart de segle que rutlla. Només em resta saber què és exactament aquesta cosa.
Fa dies que sento parlar amb una alegria sorprenent sobre liberalisme i altres derivats. És per aquí que apunta la crisi de debò. Perquè el que hom només gosava engaltar en una tertúlia de casino, avui es venta on sigui. Fins i tot amb segell d’informació “veraç i objectiva”. Les ments tan summament calentes d’esquerranositat posen al mateix sac “liberalisme”, “neoliberalisme”, “capitalisme salvatge” i “fi del capitalisme salvatge”. I més coses que ara em deixo, per no avorrir i per no abundar en el mateix: l’índex d’estupidesa mental exhibit darrerament, gràcies als Estats Units, posa de manifest una crisi molt profunda a casa nostra.
Les esquerres en aquesta banda de món fa dies que naveguen. Europa és el paradigma d’aquest fracàs. Els seus ideòlegs, fins i tot, han arribat a apostar primer per “terceres vies” i darrerament pel “liberalisme social”. Una i altra cosa són filigranes difícils de digerir quan, en realitat, el què hom que cerca és salvar els mobles.
Però ara els vents que bufen d’Amèrica permeten treure pit a l’amatent i disciplinat usuari del manual d’esquerra. Pot carregar amb veu alta contra el dimoni que suposa tot el que representa el liberalisme. Deixa al descobert la seva ignorància i s’arrapa com una fera al que vulgarment en diem el consol dels tontos. Que els altres tinguin problemes no significa que els teus quedin resolts.
Ara, quan arribes a confondre una xorissada, un delicte, un negoci fraudulent, una jugada indigne, amb liberalisme, malament. Mai he llegit enlloc que el liberalisme patrocini coses semblants, més que en boca dels seus detractors. Sí que es dona, en canvi, el fenomen de la prosperitat allí on s’aplica la llibertat individual. És això el que genera el pànic en un món somiat a l’esquerra. I és de tal magnitud que s’arriba a confondre un lladre amb un liberal, la qual cosa posa de manifest fins a quin punt hi ha resident una crisi d’intel·lectualitat a casa nostra molt fonda.
Passi el que passi a l’altra punta del planeta terra no podem renunciar a la llibertat. Això sí, els xorissos han d’acabar sota alguna mena de custòdia. Però tots. Els que propugnen negocis i polítiques fraudulentes. Receptar l’engany no pot quedar mai impune.
divendres, d’octubre 03, 2008
Cara la galeria
Sembla ser que hi ha acord sobre el finançament. L’estira i arronsa que ha hagut en aquesta cursa em va descavalcar les ganes de fer-ne un seguiment diari. El cert és que un ciutadà “normal” no té una quantitat de temps semblant a la que pot gaudir un polític democràticament escollit, per invertir-les en coses altament improductives. De seguida veus que l’assumpte anirà d’afaitada en afaitada. Encara que al final uns ho bategin com el “millor acord” o els altres afirmin que el possibilisme no podia donar més de sí. Fet i fet, el que no pesa finalment és complir amb el que diu la llei. Que, d’altra banda, seria motiu més que suficient per plantar-se i deixar la dignitat intacta. Quan et roben, t’espolien, et maltracten o t’humilien no pots, a més, deixar escapar ni un bocinet de la pròpia dignitat. És una forma de perpetuar aquest estatus tan hostil.
Comença a ser una necessitat el pensar seriosament amb l’opció de plantar-se. Em demano què és pitjor, en un escenari de crisi global: si protagonitzar una encaixada de mans, per haver tancat un negoci tal que permet seguint donar corda a l’espoli, el robatori, al maltractament i la humiliació sostinguda o plantar-se. Quina capacitat de reacció podem suposar-nos en una situació de recessió sobtada si acceptem no poder ni cobrir els mínims?.
En el context d’aquesta suposada negociació hi pesa massa el factor galeria. Més que l’embolic al qual ens aboca un mal acord -o deixar de banda el que pugui dir la llei!. Encara està massa calent el mort de l’Estatut, que jeu damunt la taula. Així és que CiU no vol tornar a ser el primer en representar una foto que il·lustri un desacord. És una llufa que pesa com una llosa. Els socialistes han de generar el fum suficient, per poder fer-te creure la quadratura del cercle. Al cap d’avall són aquells que aquí signen la lluna en un cove i allí negocien asseguts al cantó de les espanyoles voluntats. ERC encara està intentant trobar la seva línia de flotació i vol arrapar-se al primer flotador que ha trobat en el seu imaginari, ara ja tan poc compartit. Ha repescat l’equidistància, en la versió més malmesa. No es pot ser jutge i part. No pots tenir la clau i fer veure que vols representar un centre de gravetat objectiu. I aleshores han convertit l’equidistància amb l’erc-quisdistància. El més semblant a patir una manca de criteri. Ells signen quan els altres hauran signat.
De cara la galeria arribarem a un nou desastre. Tractar al ciutadà “normal” com si fos una criatureta ha de tenir conseqüències, perquè no és la millor forma de creure en el sistema, de generar il·lusió, de retornar la confiança en la classe política. De cara la galeria només hi trobes les folklòriques o alguna altra mena de sapastre. Veure la nostra classe política tan orfe de coratge, tan poc disposada a jugar fins el final les millor cartes per culpa d’algun tipus de servilisme, és ben descoratjador. I fer-ho, pensat que de cara la galeria només hi ha innocència adolescent, inacceptable.
Comença a ser una necessitat el pensar seriosament amb l’opció de plantar-se. Em demano què és pitjor, en un escenari de crisi global: si protagonitzar una encaixada de mans, per haver tancat un negoci tal que permet seguint donar corda a l’espoli, el robatori, al maltractament i la humiliació sostinguda o plantar-se. Quina capacitat de reacció podem suposar-nos en una situació de recessió sobtada si acceptem no poder ni cobrir els mínims?.
En el context d’aquesta suposada negociació hi pesa massa el factor galeria. Més que l’embolic al qual ens aboca un mal acord -o deixar de banda el que pugui dir la llei!. Encara està massa calent el mort de l’Estatut, que jeu damunt la taula. Així és que CiU no vol tornar a ser el primer en representar una foto que il·lustri un desacord. És una llufa que pesa com una llosa. Els socialistes han de generar el fum suficient, per poder fer-te creure la quadratura del cercle. Al cap d’avall són aquells que aquí signen la lluna en un cove i allí negocien asseguts al cantó de les espanyoles voluntats. ERC encara està intentant trobar la seva línia de flotació i vol arrapar-se al primer flotador que ha trobat en el seu imaginari, ara ja tan poc compartit. Ha repescat l’equidistància, en la versió més malmesa. No es pot ser jutge i part. No pots tenir la clau i fer veure que vols representar un centre de gravetat objectiu. I aleshores han convertit l’equidistància amb l’erc-quisdistància. El més semblant a patir una manca de criteri. Ells signen quan els altres hauran signat.
De cara la galeria arribarem a un nou desastre. Tractar al ciutadà “normal” com si fos una criatureta ha de tenir conseqüències, perquè no és la millor forma de creure en el sistema, de generar il·lusió, de retornar la confiança en la classe política. De cara la galeria només hi trobes les folklòriques o alguna altra mena de sapastre. Veure la nostra classe política tan orfe de coratge, tan poc disposada a jugar fins el final les millor cartes per culpa d’algun tipus de servilisme, és ben descoratjador. I fer-ho, pensat que de cara la galeria només hi ha innocència adolescent, inacceptable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)