dimarts, de setembre 16, 2008

Sort vertadera

Dintre d'uns moments marxo direcció a l’aeroport de Barcelona. Hi he d’anar a recollir un molt bon amic, nicaragüenc. És un d’aquells sandinistes hasta la muerte. Tot i això, he de dir que em considero afortunat de tenir un amic com ell.

Fa anys que ens coneixem. El primer cop que vaig visitar aquell país centroamericà, ell em va fer de guia. Varem fer molts kilòmetres i només ens vam deixar un bocí concret de Nicaragua perquè, segons ell, el visitaríem quan jo decidís sentar el cap. És un lloc on es veu que s’hi arriba només amb canoa i allí s’hi troben les dones més boniques del país. El paio que hi fa cap s’hi queda de per vida. Vistes les referències, vaig preferir no jugar amb foc. I ara ja és massa tard per intentar-ho.

Ell em va mostrar fins i tot zones on encara hi havia guerra. Els carros, els helicòpters de combat anaven amunt i avall. Les tropes de soldats armades creuaven els carrers amb pas lleuger. Per accedir-hi vam haver de passar una gran tanca formada per filferros infectats de punxes i camuflats amb fullaraca i una fila de camions enormes i soldats –guarnits també amb la mateixa traça- resseguia tota aquella ferralla. No havia estat mai en una zona en guerra i no sabia que aquell dia justament la visitaríem. Ja em va fer mala espina que em vingués a cercar en Jeep i guarnit de militar, amb tot l’estol de medalles penjades. Jo, com sempre, vaig partir amb una samarreta –blanca- de màniga curta, texans i bambes. Ah, i la màquina de fer fotos. Fotia una calor de mil déus, però en canvi vaig sentir una fredor interior que encara la recordo perfectament quan ens vam aturar davant el control. També em va venir al cap allò tan clàssic de la meva mare: així has de sortir de casa??? Així???. Tenia més angúnia que por, si he de ser sincer. Jo era una nota tan discordant en aquell entorn que em sentia molt molt incòmode. I ell es va fotre a riure i va exclamar: companyero, esto es la guerra!.

Aleshores Nicaragua era un país fumejant. A qualsevol racó, el primer que veies en arribar a un poble, era una cortina de fum que s’enlairava i molta canalla que corria guarnida amb quatre parracs. Era un contrast que sobtava. D’una banda, les cases derruïdes, una desolació que feia encongir el cor. I d’altra, les rialles de les criatures, que feien fugir qualsevol mena de mal esperit. És una sensació molt especial.

Un cop vam haver fet molts i molt quilòmetres vaig agafar solemnement el meu amic, sandinista hasta la muerte, i li vaig dir que no guanyarien pas les eleccions. Quan hi ha tanta gana com la que hem vist no hi ha revolució que valgui. Vaig veure el mal que li van fer les meves paraules, però es va guardar molt d’exterioritzar-lo. En alguna altra ocasió vaig repetir el mateix advertiment i sort que fou en presència del meu amic, que anava altre cop engalanat de militar i fet un perfecte paó exhibint totes les seves medalles. Sort. Vaig topar amb un fill de puta rematat de les joventuts sandinistes que una mica més i treu la pistola. Quan dic fill de puta he d’advertir que sóc molt mesurat. Sort que va veure que el meu amic a més de medalles podia dur una metralleta al cotxe. Sí, vaig tenir molta sort.

Vaig aprendre moltes lliçons aquells dies. Hi vaig anar per conèixer la revolució, sense filtres, i vaig tornar donant valor a tantes coses que mai hi havia parat. El luxe autèntic que és un got d’aigua, per exemple. O el saldo que arriba a ser el pensament autoanomenat d’esquerra en aquesta banda de món. Vaig captar millor tot el drama que provoca una guerra. Totes les referències a la que va patir Catalunya i que em quedaven tant lluny i que se’m feien sempre tant pesades, van quedar com a mínim racionalitzades. Vaig posar molt d’ordre mental allí on mai m’ho hagués esperat. I sí, penso que vaig descobrir també la sort.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Quant la llarga má dels EE.UU. a Nicaragua pren el nom de Tachito Somoza, no és gens d'extrany que después passi el que passa.

Igual que a Bolivia amb els descendents dels "ustachas" croats, col.laboradors dels nazis de'n Hitler, que amb la desfeta de la II G. Mundial, es refugiaren a S.Amèrica de la má de la CIA.

I sé de qué parlo, donç tingué la ocasió de coneixre per motius professionals, ja fa molts d'anys, a un tal Klaus Altmann Wilhelme, boliviá resident a Barcelona, ja mort en accident (diuen) que era, ni més ni menys que el fill de n Klaus Barbié, "el carnicer de Lió" que es feia dir Klaus Altmann.

Ja veieu, tota una joia de personatges.

Els EE.UU. faría bé de triar millor els seus "socis".

Noctas ha dit...

Un escrit deliciós Dessmond..saludus

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Per fer cuare Somoza el Frente va "armar al pueblo". Imagina't com havia d'anar la cosa perquè quan es van convocar les primeres eleccions democràtiques aquest poble no votés pel Sandinisme.

Noctas,
Celebro que t'hagi agradat!.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dess,

El que ha passat a Nicaragüa en els ùltims cent anys, prou que ho sabem.

Els Europeus, varem tenir la sort d'evolucionar sense gaires injerencies externes, i malgrat tot, forem capassos d'organitzar guerres de cent anys, de trenta anys, dos guerres mundials brutals sense contar una infinitat més que per la quantitat, és molt llarg enumerar. Tot plegat, guerres civils europées.

No tenim dret moral de donar lliçons a ningú.

El millor seria que els deixesim seguir el seu camí sense interferencies.

Cordialment.

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Jo no pretenc donar lliçons morals a ningú. El que si que poso molt -però molt- en dubte és el mite del sandinisme. Aquí sempre ens van arribar les bondats quasi miraculoses de la revolució i la realitat fou tota una altra. Aquell país era un desastre. I amb això no s'ha de deduir que amb Somoza vivien millor. Ni parlar-ne.
En tot cas la revifada els va arribar amb la reinstauració de la democràcia i amb unes pinzellades liberals en la seva economia. El canvi va ser clar, encara que ha quedat molt camí per recórrer.
Jo, com a bon liberal, estic d'acord en que puguin fer el seu camí. Crec que és un país que està situat estratègicament i que podria treure'n molt rendiment d'això.

joliu ha dit...

He llegit aquest post amb molt d'interès mentre dinava. Sort que tingueres sort.

Dessmond ha dit...

Joliu,
Va ser una sort aquell viatge. Va ser una gran lliçò per tota la vida.

Anònim ha dit...

Benvolgut DessMond,

M'ha agradat molt. M'ha fascinat.
I m'ha fet, gràcies a De ssMond, reflexionar una mica. A mi em pregunten quines 10 persones "polititzdes en positiu" no haurien anat mai a conèixer la Nicaragua sandinista, i suposo que hagués inclós al gentelman DessMond.

I l'hagues pifiat totalment. La llibertat, la curiositat, el criteri personal, sortosament, sempre estan pel damunt de les classificacions alienes.

De debo, ja eres liberal aquella epoca? En tot cas del Sergio Ramírez....(he, he, he).

I el benvolgut Josep-Empordà també em sorprén i explica uns fets viscuts, com aquell que diu que fa una mica de calor, sense cap tipus d'apassionament, amb objectivitat.

Benvolgut Josep, benvolgut Dess Mond. Si us plau, de tant en quant, si us plau, aneu explicant vivències personals com aquestes.
La realitat de debó es aquesta, més que la que llegim als diaris.

Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Andreu,
En aquella època era nacionalista i prou. El liberalisme em va venir amb el Grup Hayek.
Posteriorment vaig tornar a Nicaragua. Altre cop perquè va insistir el meu amic i vaig veure un gran canvi i per bé. Aleshores governava el Partido Liberal Constitucionalista, que va introduir una altra forma de gestió.
Ara, Nicaragua és un magnífic lloc per descobrir. És apassionant i és una gran sort haver-hi entrat de la mà d'aquesta persona, perquè he pogut tenir una visió molt més afinada.
Andreu, jo encantat d'explicar batalletes. Sobre tot si hi ha gent que té l'humor de sentir-les. Per cert, que el meu amic ja vol que posi data per tornar cap a Centreamèrica. No sé quina història li he d'explicar ara a la meva dona per poder tocar el dos. Comfesso que m'en moro de ganes.

El veí de dalt ha dit...

Collons, això sí que és visitar un país! Ja et veig reptant per sota els filferros sonant bales amunt i avall. Això és viure una revolució "amb els de dins"

Anònim ha dit...

Benvolgut Andreu,

No fou a Nicaragüa, fou a Villeurbanne, al costat de Lió.

Jo tenia 16 anys i era militant del PSUC perque em repugnaba el franquisme (no hi havia res més d'organitzat contra el franquisme).

Era allá per motius d'estudi, a casa d'un conegut, dirigent del PCF. Varem anar a un acte d'aquest partit al que assistiren molts d'espanyols, entre ells la vidua de Julian Grimau, la Ibárruri, a les que vaig coneixre, i molts més. A meitat de l'acte, arrivaren dos "xicotots" grans com catedrals i anunciaren que eran dos representants de la "organització armada" ETA.

Tothom, i quant dic tothom vull dir tothom, es va aixecar i va començar a cridar viscas i a aplaudir. A les hores, eran "patriotes antifranquistes"...vaja!, com ara!.

Com canvian els temps!.

Anònim ha dit...

PS.

I les persones! (jo inclos, és clar).