dissabte, d’agost 16, 2008

Dia de la "Virken" Maria

Ahir fou la Mare de Déu d’agost. L’església del poble on sóc celebrà el seu trentè aniversari. Trobo que és un bon motiu per veure que s’hi fa. La institució de l’Església ha estat sempre una peça clau en els moments més delicats. Sempre ha estat al costat del país. Clar que també hi ha hagut una versió espanyola que va fer els seu agost al costat del franquisme. Però l’Esglèsia catalana sempre ha estat molt sensible amb la nació.

Potser ara s’estila un pensament anticlerical. Amb la mateixa reflexió profunda que pot donar-se amb l’antiamericanisme o l’anticatalanisme. A mi em sembla francament ridícul. Com el debat sobre les arrels cristianes d’Europa, que en alguna ocasió n’he parlat per aquí molt més civilitzadament o en d’altres bandes, encara que sigui de forma troglodita.

El dia que l’Església perdi la partida a casa nostra, estic segur que a Catalunya –o a Mallorca- li començarà a ballar un dels seus pilars més importants. Moltes vegades no sabem el valor de les coses fins que les perdem.

La meva vida religiosa sempre ha estat més aviat escassa. Per no dir nul·la. En canvi, m’agradaria que fos tot el contrari. Tenir una mica de fe o una cultura religiosa més ferma, penso que em faria molt de bé. Els temps en el quals anava a missa, per obligació, queden lluny. Sempre van ser una motiu d’avorriment esclatant. Sempre s’em va fer una muntanya de les grosses intentar treure l’entrellat d’un sermó.

Ahir, doncs, vaig decidir anar a missa de dotze. La primera sensació fou d’alegria, perquè era feta en mallorquí. Vaig pensar: anem bé, molt bé. Un cor d’afeccionats feia unes interpretacions molt boniques. Vaig pensar: carambes, la de galls que havia arribat a sentir jo!. Anem molt bé, doncs. A la fi d’un dels càntics, per obra d’algun d’aquests misteris mai revelats i que s’expliquen només a cop de posar-hi molta fe, el capellà va enfilar en espanyol.

L’oficiant, jove, per acabar-ho d’adobar va llegir de dalt a baix el sermó enfundat en plàstic, com una d’aquelles xuletes però de gran format que caracteritzen en Montilla. No va treure l’ull del paper i no va ser bo per improvisar ni una de les obvietats que oscil·laven entre el dia que era ahir -de la “Virken Maria” que en deia ell- i els trenta anys d’aquella parròquia. La combinació entre totxos i fe cristiana em va semblar d’allò més patètica. I aquest anar botant de l’espanyol al mallorquí, molt ridícul. M’ha semblat un símptoma de renúncia en una de les tasques que també són pròpies a la sagrada institució com és el de ser sensible amb la cultura pròpia d’allí on es mou.

Em va passar que en les estones en que s'oficiava en mallorquí, l’atenció s’em despertava. Però en fer-ho en castellà, tot i l'accent tant mallorquinot, em transportava a l’època en que jo anava a missa regularment. Només se celebraven en castellà molt tancat i on vaig sentir coses tant summament transcendentals com ara el perquè del “acojonamiento de los empresarios”. Temps semblants al del Nodo, vaja. Va ser així que vaig tenir motius per invertir la meva fe en coses potser més terrenals però més racionals.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena:
El vil lingüisme


Una de les coses més desquiciants per un català a Mallorca és l’actitud que fan anar els mallorquins amb “sa llengo”. És d’una sobirana deixadesa. I es desquiciant per què sempre sempre sempre passa igual.

Quan t’adreces a un parlant mallorquí amb el teu català del Principat, la resposta és en castellà. Ni el bon dia et respecten. Jo sempre he insistit en que “sé xerrar en mallorquí”. I res. Hi ha un resort molt interioritzat en l’ànima dels mallorquins que tossudament els fa continuar castellanament. És un fenomen que a dia d’avui encara no hi he trobat resposta satisfactòria. M’hi he familiaritzat, que consti. I m’he passat a “l’amo!, perquè putes me xerrau en foraster”?. Aquesta forma de vil lingüisme és de les coses que més m’encenen dels mallorquins, ho confesso. Com això de fer les misses amb aquestes macedònies i tant poc sentides.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi em passa amb la meua escassa fé cristiana el mateix que la fé en el mon occidental.

Pertanyo a la cristiandat, però el cinisme de la església catòlica me n'ha fet perdre la fé...aixó no vol dir que m'hagi fet mussulmá, jueu o budista. Continuo sent cristiá i catòlic...però només culturalment, sense cap mena de fé.

Pertanyo al mon occidental, em declaro no socialdemòcrata, no comunista i si lliberal, sense que sigui antiquasirés, però accions que duen a terme els responsables politics d'aquest mon occidental, tant carregades de cinisme com la esglesia, fan que poc a poc, en vagi perdent la fé...sense que aixó vulgui dir que em reconverteixo en un altre cosa. Simplement, soc un occidental cada vegada més crític i escèptic.

Ossètia del Sur, ha sigut la gota que ha fet vessar el got.

Podem pretendre que algú ens recolzi si volem ser independents?...después del que ha passat, en podem tenir esperances?.

Amb neguitejat afecte.

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Jo també he perdut moltes "fés", tot i que tampoc em converteix en anti-res.
El tema d'Ossètia del Sur és una bona lliçò pels plantejaments tant sòmines que corren per Catalunya. Sense els americans no hi ha independència possible, tot i que Espanya no és Rússia.
Nosaltres hem de saber quin camí hem de fer. Posar per davant la reconstrucció nacional. Després, si això s'aconsegueix, podem somiar qualsevol truita que avui sembla impossible. N'estic convençut i no perdo aquesta fe.

Anònim ha dit...

Si, benvolgut Dessmond, pero....

La Espanya castellana, és molt orgullosa, però a l'hora de cercar recolzaments internacionals, no li fa res baixar-se els pantalons a l'alçada dels turmells. Només son forts amb els dèbils...com nosaltres.

Els americans, no mouran un dit per nosaltres. No tenim res a oferir-los. Ecspanya...si.I malgrat tot, els hi ofereix, i a bon preu, si cal. Fins i tot en Franco anaba amb els pantalons abaixats per tal de ser recolzat pels americans.

En el passat, tinguerem bons recolzaments: l'imperi Austro-Hongarés i Ingalaterra, les dues més grans potencies de l'època, i quant els hi va convenir, ens varen deixar tirats i a mercé d'un genocidi ja anunciat...i sense ni despentinar-se.

Qué no farian ara?.

Aixó d'Ossètia del Sur, m'ha obert els ulls i m'ha omplert de pessimisme. Ho sento.

Cordialment

Kostas ha dit...

En questió religiosa ho tinc molt clar: cadesqun amb la seva i jo amb cap, em sento molt millor així.

Joana ha dit...

Dess,
Quina crònica més aguda d'aquesta estada per terres mallorquines.
Ja m'he posat al dia...Estava un pèl despistada. Deu ser per la calor ;)
Després de les vacances hauràs de fer una mica de footing perquè tot té molt bona pinta.
I de les lliçons he après molt!
Salut i bona estada!

Salvador ha dit...

Això que et passa amb mallorquins que et contesten en castellà a mi m'ha passat amb francesos a Andorra. Els començo a parlar en francès i els paios em contesten en castellà, i un castellà bastant deficient perquè aquests són tant negats pels idiomes com els espanyols. La situació és bastant còmica, jo parlant en francès i ell en castellà. Una sortida és que jo els continui parlant en català, molts l'entenen perquè fa temps que volten per aquí i si no que em parlin en la seva llengua.

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Hem de pensar més en clau nostra. Mirar què passa al món, però tenir model propi. No hem de fer calcs d'enlloc. A mi el que passa a Ossètia m'interessa relativament. El que és francament preocupant és pensar que pots arribar a la independència a base de fer gran a qui no te la vol donar. Amb idees tant troneres com aquesta, com és regalar la presidència del país a qui vol convertir-lo en una caricatura de si mateix, no em cal mirar a Ossètia. Ni em queda vergonya per anar a trucar cap porta americana.
Els catalans hem de tenir interés per veure com rutlla el món. Però sobre tot ser molt rigorosos amb el nostre comportament. També nosaltres som responsables del nostre destí.

Kostas,
En qüestió religiosa i en qualsevol altre: que tothom faci el que cregui millor, respectant els altres. Ara, a mi m'agradaria poder combregar més amb segons què.

Joana,
Celebro que t'hagi agardat. Hi ha molt per on voltar a la blogosfera. És normal que amb la calor estiguis més per navegar a l'aigua que per internet!.
Després de les vacances haurè de començar l'enèssim règim, que el Naldal trencarà religiosament.

Salvador,
No sabia que això fos una mena de passa o un fenòment tant extès. A què ho atribueixes?.

Salvador ha dit...

Ho atribueixo a què ells consideren al català una llengua de segona, un dialecte o patois, i molt pocs s'han molestat a aprendre'l i com que saben que tots sabem castellà ens hi parlen per fer-se els simpàtics, sense saber que moltes vegades provoquen un efecte oposat.

Mar ha dit...

dessmond, m'ha agradat la teva crònica, tant en la vessant religiosa com en la lingüística.
jo el que no suporto és la gent que quan un estranger que no entén ni el català ni el castellà els pregunten alguna cosa, els parlen molt fort, molt a poc a poc, i en castellà. coi! que no entendrien igualment res en català i més fluixet???

Dessmond ha dit...

Salvador,
Jo crec, però, que no és el cas de Mallorca. Aquí la gent canvia perquè veu el catalanoparlant no és amb dialecte balear. No hi ha mala fe, sinó una manca de consciència que fa fredar.

Mar,
Celebro que t'hagi agradat.
La reacció que tu menciones és tan certa com garrulissima. Sembla com si parlant fort en castellà es pugui arribar a fer el miracle. Molt ridícul, sí.

Salvador ha dit...

En el cas de la majoria dels francesos tampoc és mala fe, és que sempre han tingut molt clar que hi han idiomes de primera i de segona i nosaltres per desgràcia entrem dins del segon grup.
Als mallorquins tampoc podem criticar-los perquè els catalans fan exactament igual, a la que detecten un accent diferent es posen a parlar en castellà, és com un reflexe condicionat.