Sembla ser que avui s’ha muntat la Taula Nacional de la Sequera. Més de seixanta convidats a fer una versió laica i atemporal del pessebre vivent. Han marxat tal com havien arribat. No acabo d’entendre aquesta mena de comèdies, quan el problema ha petat de fa dies. No m’ho explico més que com un intent de mirar de camuflar la incompetència pròpia. Tots asseguts en una llarga i infinita taula, ben retratats, a veure si la responsabilitat queda més repartida. Al menys, gràficament.
Una argúcia d’aquestes presidida pels qui anaven en contra del que ara s’hi defensa és una taula on només s’hi poden fer els pastorets. Credibilitat zero. Hem arribat a un punt de descrèdit altíssim, propi d’un país entre subdesenvolupat i analfabet.
Fa masses dies que la demagògia és la carta de presentació de la nostra política. I això no surt de franc. Hi ha carretades -cada cop més nombroses- de vots que van directes al desencant. El grau de desencís polític és cada cop major. La irresponsabilitat, la demagògia, l’engany, la poca vergonya política fa que moltes persones decideixin girar l’esquena a tot aquest circ de vol tant rasant.
El tema de l’aigua és lamentable. És la mostra palpable de com la incompetència o la manca d’escrúpols pot arribar al cap d’amunt del sistema. Sembla increïble, però és així.
Es veia a venir que la cosa hídrica seria un desastre de referència. (Ep, encara ens podem superar per aquesta banda, que consti!). La forma amb la qual va quedar silenciada, quan ja era un bon problema, va ser un indici de que no anava per bon camí. Un desastre que desapareix de l’escena per mor d’un altre desastre acaba sent una tragèdia.
I en mig d’un panorama tan desolador es fa molt difícil entendre el missatge d’ERC, que està a favor i en contra dels possibles remeis. A mi em sembla que no es poden fer tots els papers de l’auca en la mateixa comèdia.
Aquesta mena de rampells em fan explicar, per exemple, que un outsider com és en Carretero agafi tanta empenta en aquesta cursa cap al congrés de juny. Al Facebook, la causa del RCat ja té més de cent membres. Les altres opcions no hi arriben o els queda ben lluny la xifra. I això és, entre d’altres coses, perquè en Carretero projecta una imatge bastant més cabal en un panorama presidit per tanta sequera.
No es tracta de dir una cosa i fer-ne una altra. Això no hi ha caparronet que ho processi satisfactòriament. No hi ha ningú que en el seu fur intern t’ho accepti. Encara que costi haver de plegar veles, a la llarga la coherència té recompensa. Que és el que de moment li està passant a en Carretero.
dimarts, d’abril 29, 2008
diumenge, d’abril 27, 2008
Blogs amb bona Estrella
Disciplinadament em disposo a fer difusió dels blocs amb estrella entre la militància d’ERC. De la A a la C. Així és que començo la ronda i topo, entre d’altres, amb n’Agustí Cerdà. És el president de la Federació Valenciana d'ERPV.
Penso que demanar-li a algú que forma part de l’aparell que s’apunti al cantó d’en Carretero ratlla la provocació. N’Agustí Cerdà va ser diputat a Madrid en l’anterior legislatura. Vull dir que alguna mena de bona relació ha de tenir amb la direcció d’ERC. Tot i així, pam: li deixo un comentari al seu blog.
Poc després m’arriba un correu-e aclarint que el meu comentari no serà penjat, donat el caràcter personal que té la meva reflexió. Jo contesto i això dona lloc a una altra resposta. N’Agustí Cerdà era el paio que s’acomiadava de n’Eliseu Climent quan la tropa del Grup Hayek va arribar a l’edifici Octubre, ara fa dues setmanes.
Després he vist que en Cerdà ha estat molt vinculat a Acció Cultural del País Valencià. Des del 1984. Això ja em dona una idea de quina mena de personatge pot ser. Per tenir l’humor de ser nacionalista a València cal tenir molta corda. Això explica el to tan amable amb el qual ha respost a la meva invitació de formar part dels Blocs amb Estrella.
Després he estat mirant les fotos que vaig fer d’aquesta escapada al País Valencià. Me n’ha quedat un record molt grat. Va ser molt alliçonador. Els catalans principatins acostumem a tenir una idea molt clara del que en realitat no són els Països Catalans. A vegades penso que els catalans som uns perfectes idiotes. Però molt perfectes. No tenim ni punyetera idea de qui són valencians, andorrans o baleàrics. Però fem veure que el coneixement és absolut. Som uns autistes de primera.
Aquest abisme suposo que té la mateixa distància de Barcelona a València que de València a Barcelona. Per això em sembla que n’Agustí Cerdà viu molt més santament tota aquesta cosa de la cursa cap al congrés de juny. Crec que aquest paio segurament se sentirà còmode amb qualsevol que pugui bastir un discurs clarament nacional. A València afortunadament no hi ha arriben certs ecos. No hi ha massa temps per a determinades formes poc afortunades de safareig.
Em va saber greu no poder agafar el tren Jaume I, direcció cap a València. Diu n’Agustí que ha estat un “xute d’adrenalina” i per Alacant!. Em vaig quedar amb les ganes de voltar més enllà de València capital. Qualsevol excusa és bona per fer una escapada. Qualsevol moment és bo per arribar a conèixer la realitat del país. I la gent que encara el respecta, com l’Agustí.
Trobo que aquesta història dels Blocs amb Estrella és una cosa apassionant. Hi ha un fotimer de bones estones. M’ha fet contactar una patum amb molta marxa. I la que em queda per descobrir!. Això no pot ser altra cosa que bona estrella. I com diu en Cerdà, que diu n’Eliseu: encara queda fe en Israel.
PS: Val a dir que la persona que ostenta el càrrec de president de la Federació Valenciana d'ERPV, és un membre nat de la direcció del partit.
Penso que demanar-li a algú que forma part de l’aparell que s’apunti al cantó d’en Carretero ratlla la provocació. N’Agustí Cerdà va ser diputat a Madrid en l’anterior legislatura. Vull dir que alguna mena de bona relació ha de tenir amb la direcció d’ERC. Tot i així, pam: li deixo un comentari al seu blog.
Poc després m’arriba un correu-e aclarint que el meu comentari no serà penjat, donat el caràcter personal que té la meva reflexió. Jo contesto i això dona lloc a una altra resposta. N’Agustí Cerdà era el paio que s’acomiadava de n’Eliseu Climent quan la tropa del Grup Hayek va arribar a l’edifici Octubre, ara fa dues setmanes.
Després he vist que en Cerdà ha estat molt vinculat a Acció Cultural del País Valencià. Des del 1984. Això ja em dona una idea de quina mena de personatge pot ser. Per tenir l’humor de ser nacionalista a València cal tenir molta corda. Això explica el to tan amable amb el qual ha respost a la meva invitació de formar part dels Blocs amb Estrella.
Després he estat mirant les fotos que vaig fer d’aquesta escapada al País Valencià. Me n’ha quedat un record molt grat. Va ser molt alliçonador. Els catalans principatins acostumem a tenir una idea molt clara del que en realitat no són els Països Catalans. A vegades penso que els catalans som uns perfectes idiotes. Però molt perfectes. No tenim ni punyetera idea de qui són valencians, andorrans o baleàrics. Però fem veure que el coneixement és absolut. Som uns autistes de primera.
Aquest abisme suposo que té la mateixa distància de Barcelona a València que de València a Barcelona. Per això em sembla que n’Agustí Cerdà viu molt més santament tota aquesta cosa de la cursa cap al congrés de juny. Crec que aquest paio segurament se sentirà còmode amb qualsevol que pugui bastir un discurs clarament nacional. A València afortunadament no hi ha arriben certs ecos. No hi ha massa temps per a determinades formes poc afortunades de safareig.
Em va saber greu no poder agafar el tren Jaume I, direcció cap a València. Diu n’Agustí que ha estat un “xute d’adrenalina” i per Alacant!. Em vaig quedar amb les ganes de voltar més enllà de València capital. Qualsevol excusa és bona per fer una escapada. Qualsevol moment és bo per arribar a conèixer la realitat del país. I la gent que encara el respecta, com l’Agustí.
Trobo que aquesta història dels Blocs amb Estrella és una cosa apassionant. Hi ha un fotimer de bones estones. M’ha fet contactar una patum amb molta marxa. I la que em queda per descobrir!. Això no pot ser altra cosa que bona estrella. I com diu en Cerdà, que diu n’Eliseu: encara queda fe en Israel.
PS: Val a dir que la persona que ostenta el càrrec de president de la Federació Valenciana d'ERPV, és un membre nat de la direcció del partit.
dimarts, d’abril 22, 2008
Monjos violents de Lhassa
M'arriba això i tal qual ho penjo.Que cadascú en tregui conclusions.
***********************************Cal difondre-ho arreu! El govern xinès és pitjor encara del que pensàvem. Tot i la imaginació que hi hem posat!Veieu com la Xina fa la desinformació.Aquí teniu una foto de militars xinesos a punt de vestir-se amb hàbits de lames tibetans. Recordeu la informació: els monjos de Lhasa van dir que s'havien quedat tancats sense intervenir per res en les manifestacions. La foto ha passat per Itàlia i França i araarriba a nosaltres. Seria desitjable que travassés totes les fronteresi la veiés el món sencer. Cal fer-ne via per no donar temps que Yahoo, o d'altres servidors de correu, filtrin els missatges.
dilluns, d’abril 21, 2008
Experiència 2.0.
Dijous i divendres passat en Marc Vidal, en Roc Fages, en Sergio Cortés i en Ramon Sangüesa van conduir la primera Experiència 2.0. . Un exercici magnífic de reflexió en més d’un sentit. La meva lectura, però, discorre per una via diferent al que seria estrictament l’ús de la nova tecnologia. No me’n considero un expert i, fins a cert punt, tampoc en vull acabar sent-ne. Però és innegable la influència que tindrà –encara més- en un futur a mig termini, en les formes de relació. Tant en les personals com en les professionals. És indubtable que suposen una oportunitat. Cada cop que es produeix un avanç tècnic significa eixamplar els horitzons.
Es va parlar molt, per exemple, de l’important que és arribar a incorporar la cultura –actitud?- 2.0. en les empreses. Del gran pas que es pot donar obrint les empreses, de fer-les transparents per assolir cotes de rendiment i resultats superiors. Vam incidir en la importància de saber crear xarxa i de com la jerarquia en l’empresa pot arribar a desaparèixer per tal d’afavorir l’èxit. Tot això a base d’anar fent xarxes, de gestionar xarxes, de donar joc a les xarxes, de pensar en clau de xarxes. Un punt de vista trencador. Per a mi, vull dir. Tot a base d’anar incorporant eines tecnològiques, la majoria de les quals són a l’abast de qualsevol butxaca.
L’empenta del 2.0. a l’empresa, en les persones, ha de tenir forçosament una repercussió en clau col·lectiva. En el sentit d’identitat. Aquest punt me’l vaig reservar per a mi. A la taula de l’Experiència 2.0. no tocava treure aquesta derivada. Però és evident que la nostra salvació serà amb xarxa o no serà.
Si el món el fa avançar un tres per cent de la població a cop de genialitat, vol dir una altra vegada que la Xina ostenta un gran potencial dins aquest futur. No solament pel que fa a l’economia, sinó quant a pensament, recerca, coneixement. El tres per cent de 1600 milions de persones dona com a resultat un exèrcit de cervells privilegiats. És el compte de la vella que feia l’altre dia en David Madí, en un escenari diferent. També podria ben passar que la font del coneixement desplaci el seu centre tradicional de gravetat, direcció cap a la Xina.
És important, doncs, saber conrear una actitud 2.0. per guanyar aquest futur que avui s'insinua tant apassionant. Saber crear i gestionar xarxes serà probablement el secret de la supervivència en més d’un sentit. Cal ser-ne molt conscient, per poder aprofitar totes les oportunitats que se’ns presentaran.
L’Experiència 2.0. va ser una ocasió magnífica per adquirir perspectives noves. Fou un esdeveniment molt ben organitzat i que provoca una gran satisfacció el veure que a Catalunya es promouen iniciatives com aquestes. A més de reflexió hi va haver lloc per la bona teca, al Celler de Can Roca. Sobren les paraules i només cal preguntar-se: i la propera Experiència 2.0., quan arribarà?. Mentre, adjunto al costat el video-resum que ha fet en Marc Vidal en el seu darrer post.
Es va parlar molt, per exemple, de l’important que és arribar a incorporar la cultura –actitud?- 2.0. en les empreses. Del gran pas que es pot donar obrint les empreses, de fer-les transparents per assolir cotes de rendiment i resultats superiors. Vam incidir en la importància de saber crear xarxa i de com la jerarquia en l’empresa pot arribar a desaparèixer per tal d’afavorir l’èxit. Tot això a base d’anar fent xarxes, de gestionar xarxes, de donar joc a les xarxes, de pensar en clau de xarxes. Un punt de vista trencador. Per a mi, vull dir. Tot a base d’anar incorporant eines tecnològiques, la majoria de les quals són a l’abast de qualsevol butxaca.
L’empenta del 2.0. a l’empresa, en les persones, ha de tenir forçosament una repercussió en clau col·lectiva. En el sentit d’identitat. Aquest punt me’l vaig reservar per a mi. A la taula de l’Experiència 2.0. no tocava treure aquesta derivada. Però és evident que la nostra salvació serà amb xarxa o no serà.
Si el món el fa avançar un tres per cent de la població a cop de genialitat, vol dir una altra vegada que la Xina ostenta un gran potencial dins aquest futur. No solament pel que fa a l’economia, sinó quant a pensament, recerca, coneixement. El tres per cent de 1600 milions de persones dona com a resultat un exèrcit de cervells privilegiats. És el compte de la vella que feia l’altre dia en David Madí, en un escenari diferent. També podria ben passar que la font del coneixement desplaci el seu centre tradicional de gravetat, direcció cap a la Xina.
És important, doncs, saber conrear una actitud 2.0. per guanyar aquest futur que avui s'insinua tant apassionant. Saber crear i gestionar xarxes serà probablement el secret de la supervivència en més d’un sentit. Cal ser-ne molt conscient, per poder aprofitar totes les oportunitats que se’ns presentaran.
L’Experiència 2.0. va ser una ocasió magnífica per adquirir perspectives noves. Fou un esdeveniment molt ben organitzat i que provoca una gran satisfacció el veure que a Catalunya es promouen iniciatives com aquestes. A més de reflexió hi va haver lloc per la bona teca, al Celler de Can Roca. Sobren les paraules i només cal preguntar-se: i la propera Experiència 2.0., quan arribarà?. Mentre, adjunto al costat el video-resum que ha fet en Marc Vidal en el seu darrer post.
diumenge, d’abril 20, 2008
Breu
Dijous se celebrarà l’assemblea de l’Associació catalano-lituana, CT-LT. En acabar hi haurà un sopar amb n’Alfons López Tena com a convidat. El Cercle d’Estudis Sobiranistes i aquesta associació volen organitzar properament algun acte conjunt.
Ara, el que em sembla més rellevant és poder conèixer l’opinió de n’Alfons sobre la qüestió de l’Estatut. La coincidència del PP i del PSOE en aquest tema era pràcticament calcada. La diferència només fou de calendari, de concretar la data per enterrar definitivament la nostra carta magna. Ara ja no cal fer comèdia ni repartir talante d'allò més postís. Ja han passat les eleccions espanyoles i ja es pot posar fil a l’agulla. Què haurem de fer en cas de veure tombat l'Estatut?.
Si vols assistir-hi, envia’m un correu-e abans de dimarts. El sopar serà a Barcelona i el preu de 30 euros.
Ara, el que em sembla més rellevant és poder conèixer l’opinió de n’Alfons sobre la qüestió de l’Estatut. La coincidència del PP i del PSOE en aquest tema era pràcticament calcada. La diferència només fou de calendari, de concretar la data per enterrar definitivament la nostra carta magna. Ara ja no cal fer comèdia ni repartir talante d'allò més postís. Ja han passat les eleccions espanyoles i ja es pot posar fil a l’agulla. Què haurem de fer en cas de veure tombat l'Estatut?.
Si vols assistir-hi, envia’m un correu-e abans de dimarts. El sopar serà a Barcelona i el preu de 30 euros.
dissabte, d’abril 19, 2008
No som aquesta mena d’imbècils
Prendre’t per imbècil és també una forma de carregar-se el país.
Prendre’t per esclau és la versió políticament correcta de sotmetre el país. És la darrera etapa d’un trajecte embolcallat de glamurós exercici democràtic. Trobem el seu origen fa al voltant de tres-cents anys, en una desfeta on és va perdre bastant més que bous i esquelles. Catalunya va quedar trinxada, com aquella carn amb la qual pots fer-te una hamburguesa de mida i forma que vulguis.
Contra pronòstic va revifar i amb força. Imparable. Tant va ser així que només que t’ho miris amb una mica de precisió veuràs que la guerra civil espanyola va ser un “sant-torne-m’hi”. Una nova gran guerra contra Catalunya. Els morts aquí eren catalans. Vull dir que les bales les rebíem per l’esquena. Allò de la dreta i l’esquerra va funcionar a Espanya. Però en aquestes terres les bales tant xiulaven del davant com pel darrera. I és així que tota aquella efervescència que respiràvem es va acabar tot d’una amb l’assassinat, la repressió, a cop de bomba o pistola. No hi ha altra forma més eficaç per recordar-te qui és l’amo i qui és l’esclau.
El segell del franquisme ens ha dut avui fins el políticament correcte. Que és la cançoneta de sempre. Sense gota de sang, és clar. Vols que parlem de coses serioses?. Parlem-ne. Vols un Estatut perquè la llei vigent et pren per imbècil?. Puja’t al Festatut i a ritme de samba parlem del que hauria de ser el moll de l’os, la constitució d’aquest país que somies. I el resultat és una formosa buina que coneixes i que un dia d’aquest te n’hauràs d’acomiadar definitivament. Conclusió: passes de la consideració d’esclau a la d’imbècil.
Fins ara la humiliació la rebies en forma de bomba, ganivetada o d’un tret al clatell d’alguna força espanyola. Ara tenim el bufons, els incompetents de fabricació casolana, que els fan la feina. Vols la independència, perquè cada cop n’estàs més fart?. Doncs com un bolet surt del no res el col·laboracionista que munta una performance que et fa sentir com un perfecte imbècil, que et fa venir vergonya aliena directament de les teves legítimes aspiracions. Vol enfonsar-te la il·lusió a base de ridiculitzar el que consideres transcendent.
No en van tenir prou amb aquell compte enrere dels 30 segons cap a la independència, no. Cal insistir en que aquest assumpte és d’un infantilisme semblant a la carta als Reis d’Orient. Et prenen per un perfecte imbècil. El pas següent ja l’imagino. T’ho escopiran a la cara, en un acte d’originalitat.
Entre tu i jo: vols caminar cap a la independència?. Suma’t a RCat. Que no ens prenguin més per imbècils, si us plau!.
Prendre’t per esclau és la versió políticament correcta de sotmetre el país. És la darrera etapa d’un trajecte embolcallat de glamurós exercici democràtic. Trobem el seu origen fa al voltant de tres-cents anys, en una desfeta on és va perdre bastant més que bous i esquelles. Catalunya va quedar trinxada, com aquella carn amb la qual pots fer-te una hamburguesa de mida i forma que vulguis.
Contra pronòstic va revifar i amb força. Imparable. Tant va ser així que només que t’ho miris amb una mica de precisió veuràs que la guerra civil espanyola va ser un “sant-torne-m’hi”. Una nova gran guerra contra Catalunya. Els morts aquí eren catalans. Vull dir que les bales les rebíem per l’esquena. Allò de la dreta i l’esquerra va funcionar a Espanya. Però en aquestes terres les bales tant xiulaven del davant com pel darrera. I és així que tota aquella efervescència que respiràvem es va acabar tot d’una amb l’assassinat, la repressió, a cop de bomba o pistola. No hi ha altra forma més eficaç per recordar-te qui és l’amo i qui és l’esclau.
El segell del franquisme ens ha dut avui fins el políticament correcte. Que és la cançoneta de sempre. Sense gota de sang, és clar. Vols que parlem de coses serioses?. Parlem-ne. Vols un Estatut perquè la llei vigent et pren per imbècil?. Puja’t al Festatut i a ritme de samba parlem del que hauria de ser el moll de l’os, la constitució d’aquest país que somies. I el resultat és una formosa buina que coneixes i que un dia d’aquest te n’hauràs d’acomiadar definitivament. Conclusió: passes de la consideració d’esclau a la d’imbècil.
Fins ara la humiliació la rebies en forma de bomba, ganivetada o d’un tret al clatell d’alguna força espanyola. Ara tenim el bufons, els incompetents de fabricació casolana, que els fan la feina. Vols la independència, perquè cada cop n’estàs més fart?. Doncs com un bolet surt del no res el col·laboracionista que munta una performance que et fa sentir com un perfecte imbècil, que et fa venir vergonya aliena directament de les teves legítimes aspiracions. Vol enfonsar-te la il·lusió a base de ridiculitzar el que consideres transcendent.
No en van tenir prou amb aquell compte enrere dels 30 segons cap a la independència, no. Cal insistir en que aquest assumpte és d’un infantilisme semblant a la carta als Reis d’Orient. Et prenen per un perfecte imbècil. El pas següent ja l’imagino. T’ho escopiran a la cara, en un acte d’originalitat.
Entre tu i jo: vols caminar cap a la independència?. Suma’t a RCat. Que no ens prenguin més per imbècils, si us plau!.
dimarts, d’abril 15, 2008
Xat amb en Joan Carretero
Demà dimecres a les 18.00h, xat amb en Joan Carretero. A Vilaweb. Fes-ho córrer!
Ser o no ser impresentable
Les hores d’esmorzar a València foren, també, el moment ideal per donar un cop d’ull a la premsa: El País, La Vanguardia, Las Províncias i algun altre diari que ara no recordo. La imatge del cafè fumejant, un entrepanet, mil tonteries que et serveixes al buffet i el primer raig de sol faria l’enveja de qualsevol. Vull dir que simplement relatant les coses a base de mitges veritats jo podria quedar com una persona atinada, educada, selecta. Afortunada.
Doncs, no. No t’enganyis. Ho vaig voler tastar tot com una criatura. Vaig endrapar com una perfecta truja. Confesso que em va escandalitzar aquesta incontinència. També he de dir que la meva dona i jo érem els únics al menjador de l’hotel, de bon matí. Ella, pobreta, coneix episodis encara més tristos pel que fa a la meva insaciable forma de descobrir món, pel cantó gastronòmic.
En realitat em vaig sentir com un perfecte desgraciat, tot i que la cosa no va transcendir. He de dir en minsa defensa meva que tot l’estol de matèria exposada era excel·lent. Però en fi, això no justifica res.
Un cop arribat al punt d’infelicitat per aquesta forma tan lamentable d’obrar, venia la lectura. Lectures en diagonal, titulars, ulls cap a les imatges. I veia tot allò que s’estava coent amb la presa de posició dels nous ministres. I em va semblar un altre despropòsit.
Per exemple, la ministra de defensa. Si una imatge val més que mil paraules, només podies deduir que la senyora era al punt de recollir els nebodets a la guarderia. Mai, mai gràficament una imatge ha dit menys que mil paraules. Si no feies l’esforç de mirar el peu de foto, podies pensar que era l’hora del bollycao més que una presa de possessió ministerial.
Quan penses, per exemple, que en mateixes circumstàncies en Bono va muntar una festeta amb tota la crema i nata, que vol dir passejar la Concha Velasco o l’incombustible Raphael, honradament totes les meves males humorades, la mala consciència pel meu obrar -fet en privat- volaven lluny.
Crec que ser impresentable no es justificable en cap cas ni circumstància. Però fer-ne ostentació, com a mínim, hauria de ser pecat. O penat. El que deia ahir: València em va tornar l’esma i la dignitat als porus més extraviats.
Doncs, no. No t’enganyis. Ho vaig voler tastar tot com una criatura. Vaig endrapar com una perfecta truja. Confesso que em va escandalitzar aquesta incontinència. També he de dir que la meva dona i jo érem els únics al menjador de l’hotel, de bon matí. Ella, pobreta, coneix episodis encara més tristos pel que fa a la meva insaciable forma de descobrir món, pel cantó gastronòmic.
En realitat em vaig sentir com un perfecte desgraciat, tot i que la cosa no va transcendir. He de dir en minsa defensa meva que tot l’estol de matèria exposada era excel·lent. Però en fi, això no justifica res.
Un cop arribat al punt d’infelicitat per aquesta forma tan lamentable d’obrar, venia la lectura. Lectures en diagonal, titulars, ulls cap a les imatges. I veia tot allò que s’estava coent amb la presa de posició dels nous ministres. I em va semblar un altre despropòsit.
Per exemple, la ministra de defensa. Si una imatge val més que mil paraules, només podies deduir que la senyora era al punt de recollir els nebodets a la guarderia. Mai, mai gràficament una imatge ha dit menys que mil paraules. Si no feies l’esforç de mirar el peu de foto, podies pensar que era l’hora del bollycao més que una presa de possessió ministerial.
Quan penses, per exemple, que en mateixes circumstàncies en Bono va muntar una festeta amb tota la crema i nata, que vol dir passejar la Concha Velasco o l’incombustible Raphael, honradament totes les meves males humorades, la mala consciència pel meu obrar -fet en privat- volaven lluny.
Crec que ser impresentable no es justificable en cap cas ni circumstància. Però fer-ne ostentació, com a mínim, hauria de ser pecat. O penat. El que deia ahir: València em va tornar l’esma i la dignitat als porus més extraviats.
dilluns, d’abril 14, 2008
Estimar València
Ja hem tornat de València. Una agradable estada, asoleiadeta i vivificant. Una agenda molt ben orquestrada, que no vaig poder acabar-la. Em vaig deixar una visita a l’Albufera i la casa de Joan Fuster, a Sueca.
A més de rondar per València ciutat, que és un lloc molt recomanable, vam fer trobades molt productives. Aquesta ciutat té un casc antic preciós, entranyable. Molt ben cuidat i mantingut. I té una part nova que emergeix amb una empenta que cal visitar i comprendre.
La primera trobada fou amb el conseller de la Generalitat de Inmigración y Ciudadanía, el Sr. Rafael Blasco. Algú l’ha qualificat com “el secret de València”. I això no s’entén fins que no descobreixes que és el conseller amb més trajectòria de la Generalitat valenciana. Vull dir que ha exercit d’honorable primer amb socialistes i ara amb peperos. Un home clau per fer guanyar les campanyes, de qui sigui. Una persona complexa, de raça política molt consistent i gestor magnífic de les contradiccions que pot avocar tant de pragmatisme. Gràcies a ell, també, TV3 va poder emetre al País Valencià. Tot un cas.
Blasco parla sense embuts i sense por. Posa les coses al seu lloc. És amable i fi. Però diu les coses tal com segurament són. Tal i com la beneiteria principatina molts cops no deixa veure ni vol sentir. Aporta les claus de perquè avui el PP representa majoria absoluta: perquè entra magníficament en sectors clarament de classe treballadora, populars. Remena les cireres en feus on el manual diu que són exclusivament d’esquerres. Parla de’n Zaplana o de na Rita Barberà. Del primer en lloa la intel·ligència i de la batlesa la seva capacitat de sintonitzar amb el votants. De fet és en Zaplana qui, acabat d’aterrar de Múrcia, el fitxa per poder entrar directament al cor de la societat valenciana. En Blasco va ser un dels artífexs de la victòria socialista i arquitecte de l’edifici legislatiu que va arrencar amb la presidència d’en Lerma. Comptar amb un element com en Blasco és tenir en Ronaldinho –de la primera època, és clar. I l’havies sentit anomenar gaire?. Un perfecte geni. Educat, camaleònic, ara preocupat per la immigració, pel nacionalisme hídric i per l’ofec econòmic al qual sotmet l’administració de l’estat al País València. Un personatge ple de raons, predisposat a la discussió civilitzada. Apunta als assumptes de naturalesa econòmica per fomentar l’acostament entre catalans i valencians. Apunta en la mateixa direcció que després faran els demés, gent del Bloc o n’Eliseu Climent.
Probablement sota el paraigües PP hi ha molta més teca que el clixé. Les coses tenen bastant més complexitat que el blanc o el negre. Vaja, com ha passat a casa nostra. Si CiU fos estrictament de dretes o estrictament nacionalista o estrictament partit de botiguers mai hagués tocat la majoria absoluta. Ara, certament costa d’admetre la transversalitat del PP. La pressió de la brunete d’esquerres és tal que costa d’imaginar determinada casuística. Un cas semblant al PP balear. Ni les illes ni València van tenir el seu Pujol. I el seu producte el va recollir el PP.
L'endemà vam tenir una llarga llarga conversa amb tres persones que van dur el Bloc a les portes d’aconseguir el 5%, necessari per poder entrar a les Corts Valencianes. Tots tres han passat a millor vida que la política. Tenen una visió crítica, interessant, del País Valencià. I a parer meu, els manca tres coses fonamentals: resistència del corredor de fons, manca de complicitat amb altres visions semblants del país i, sospito, que poca complicitat fora de València.
La diagnosi d’ells i la de n’Eliseu són clavades. Ara, ni els uns ni els altres els veuràs asseguts a la mateixa taula. Un cas clínic i ben català. Aquesta gent del Bloc és molt vàlida. Fan reflexions intel·ligents i critiquen des del desencant la darrera política d’aliances que ha dut el partit. S’han aliat amb Izquierda Unida i han anat de pet al desastre. Aquí també cal fer notar el paper d’ERC al País Valencià. En un univers de vots nacionalistes tant escàs, que coi hi fa ERC?. Esquarterar el panorama, ja de per si inexistent. Al Bloc se li obre un panorama fosc com el sutge. I, des del punt de vista nacionalista, aboca agrament al desencant.
Ells i n’Eliseu parlen de l’alt grau de coneixement del valencià. Tot un èxit. Aquesta lectura del panorama no he lograt encara desxifrar-la. A Valencia ciutat aquest coneixement, si corre per alguna banda, ha de ser en la intimitat. Els del Bloc penso que ho diuen per no deprimir-se encara més. I n’Eliseu perquè sap què cal dir a qualsevol tropa catalaneta que tingui a bé fer una excursió fins a casa seva.
Eliseu Climent és una institució catalana a València. És un valencià amb catalanitat/valencianitat conscient. L’únic cas semblant que jo conec i que et fa sentir el parentiu, tant remot com proper. Ens va mostrar un dels seus projectes més emblemàtics, l’edifici octubre. Tota una joia. Allí va encetar una extensa xerrada.
Va fer un repàs, molt condensat, de la història política moderna del País Valencià. Com s’ha arribat al punt que és ara València. Com es va anar tramant la política, com es va dilapidar tot l’actiu nacionalista que inicialment era a la banda socialista i com avui el PP campa tant ferm pel territori.
València va bé, econòmicament molt bé. I els catalans només mirem al nord, cap a França. Caldria aprofitar l’embranzida que viu el País Valencià, per relligar la nació. Políticament qualsevol estratègia és morta abans de començar. En canvi, ara mateix, l’economia és un escenari on catalans i valencians funcionem la mar de bé. Perquè no aprofitar-ho?. Perquè els catalans no decidiu intervenir més al País Valencià?. De forma coordinada, això sí.
N’Eliseu insufla vitamina cap a l’esperit necessitat. Hom surt alleugerit i amb tots els pecats purgats. Eliseu diu que els valencians “han de matar el pare”, cas ja descrit per en Freud. I esclata en rialles. Li ha tocat viure temps molt difícils i els explica amb una energia tan positiva que fa fredar. Parla de l’època quan li arribaven torrons per Nadal que eren bombes de fabricació casolana. Un sisè sentit li feia no obrir el paquet. Ho diu rient, tot i que la situació en realitat havia de ser dramàtica. La llibreria Tres i Quatre va patir uns quants atemptats. Avui això està superat, remarca. Ara, en veure el nostre regal, el primer que li va suggerir fou novament un paquet bomba. I per si de cas va deixar anar: perquè no me l’obres tu?.
A més de rondar per València ciutat, que és un lloc molt recomanable, vam fer trobades molt productives. Aquesta ciutat té un casc antic preciós, entranyable. Molt ben cuidat i mantingut. I té una part nova que emergeix amb una empenta que cal visitar i comprendre.
La primera trobada fou amb el conseller de la Generalitat de Inmigración y Ciudadanía, el Sr. Rafael Blasco. Algú l’ha qualificat com “el secret de València”. I això no s’entén fins que no descobreixes que és el conseller amb més trajectòria de la Generalitat valenciana. Vull dir que ha exercit d’honorable primer amb socialistes i ara amb peperos. Un home clau per fer guanyar les campanyes, de qui sigui. Una persona complexa, de raça política molt consistent i gestor magnífic de les contradiccions que pot avocar tant de pragmatisme. Gràcies a ell, també, TV3 va poder emetre al País Valencià. Tot un cas.
Blasco parla sense embuts i sense por. Posa les coses al seu lloc. És amable i fi. Però diu les coses tal com segurament són. Tal i com la beneiteria principatina molts cops no deixa veure ni vol sentir. Aporta les claus de perquè avui el PP representa majoria absoluta: perquè entra magníficament en sectors clarament de classe treballadora, populars. Remena les cireres en feus on el manual diu que són exclusivament d’esquerres. Parla de’n Zaplana o de na Rita Barberà. Del primer en lloa la intel·ligència i de la batlesa la seva capacitat de sintonitzar amb el votants. De fet és en Zaplana qui, acabat d’aterrar de Múrcia, el fitxa per poder entrar directament al cor de la societat valenciana. En Blasco va ser un dels artífexs de la victòria socialista i arquitecte de l’edifici legislatiu que va arrencar amb la presidència d’en Lerma. Comptar amb un element com en Blasco és tenir en Ronaldinho –de la primera època, és clar. I l’havies sentit anomenar gaire?. Un perfecte geni. Educat, camaleònic, ara preocupat per la immigració, pel nacionalisme hídric i per l’ofec econòmic al qual sotmet l’administració de l’estat al País València. Un personatge ple de raons, predisposat a la discussió civilitzada. Apunta als assumptes de naturalesa econòmica per fomentar l’acostament entre catalans i valencians. Apunta en la mateixa direcció que després faran els demés, gent del Bloc o n’Eliseu Climent.
Probablement sota el paraigües PP hi ha molta més teca que el clixé. Les coses tenen bastant més complexitat que el blanc o el negre. Vaja, com ha passat a casa nostra. Si CiU fos estrictament de dretes o estrictament nacionalista o estrictament partit de botiguers mai hagués tocat la majoria absoluta. Ara, certament costa d’admetre la transversalitat del PP. La pressió de la brunete d’esquerres és tal que costa d’imaginar determinada casuística. Un cas semblant al PP balear. Ni les illes ni València van tenir el seu Pujol. I el seu producte el va recollir el PP.
L'endemà vam tenir una llarga llarga conversa amb tres persones que van dur el Bloc a les portes d’aconseguir el 5%, necessari per poder entrar a les Corts Valencianes. Tots tres han passat a millor vida que la política. Tenen una visió crítica, interessant, del País Valencià. I a parer meu, els manca tres coses fonamentals: resistència del corredor de fons, manca de complicitat amb altres visions semblants del país i, sospito, que poca complicitat fora de València.
La diagnosi d’ells i la de n’Eliseu són clavades. Ara, ni els uns ni els altres els veuràs asseguts a la mateixa taula. Un cas clínic i ben català. Aquesta gent del Bloc és molt vàlida. Fan reflexions intel·ligents i critiquen des del desencant la darrera política d’aliances que ha dut el partit. S’han aliat amb Izquierda Unida i han anat de pet al desastre. Aquí també cal fer notar el paper d’ERC al País Valencià. En un univers de vots nacionalistes tant escàs, que coi hi fa ERC?. Esquarterar el panorama, ja de per si inexistent. Al Bloc se li obre un panorama fosc com el sutge. I, des del punt de vista nacionalista, aboca agrament al desencant.
Ells i n’Eliseu parlen de l’alt grau de coneixement del valencià. Tot un èxit. Aquesta lectura del panorama no he lograt encara desxifrar-la. A Valencia ciutat aquest coneixement, si corre per alguna banda, ha de ser en la intimitat. Els del Bloc penso que ho diuen per no deprimir-se encara més. I n’Eliseu perquè sap què cal dir a qualsevol tropa catalaneta que tingui a bé fer una excursió fins a casa seva.
Eliseu Climent és una institució catalana a València. És un valencià amb catalanitat/valencianitat conscient. L’únic cas semblant que jo conec i que et fa sentir el parentiu, tant remot com proper. Ens va mostrar un dels seus projectes més emblemàtics, l’edifici octubre. Tota una joia. Allí va encetar una extensa xerrada.
Va fer un repàs, molt condensat, de la història política moderna del País Valencià. Com s’ha arribat al punt que és ara València. Com es va anar tramant la política, com es va dilapidar tot l’actiu nacionalista que inicialment era a la banda socialista i com avui el PP campa tant ferm pel territori.
València va bé, econòmicament molt bé. I els catalans només mirem al nord, cap a França. Caldria aprofitar l’embranzida que viu el País Valencià, per relligar la nació. Políticament qualsevol estratègia és morta abans de començar. En canvi, ara mateix, l’economia és un escenari on catalans i valencians funcionem la mar de bé. Perquè no aprofitar-ho?. Perquè els catalans no decidiu intervenir més al País Valencià?. De forma coordinada, això sí.
N’Eliseu insufla vitamina cap a l’esperit necessitat. Hom surt alleugerit i amb tots els pecats purgats. Eliseu diu que els valencians “han de matar el pare”, cas ja descrit per en Freud. I esclata en rialles. Li ha tocat viure temps molt difícils i els explica amb una energia tan positiva que fa fredar. Parla de l’època quan li arribaven torrons per Nadal que eren bombes de fabricació casolana. Un sisè sentit li feia no obrir el paquet. Ho diu rient, tot i que la situació en realitat havia de ser dramàtica. La llibreria Tres i Quatre va patir uns quants atemptats. Avui això està superat, remarca. Ara, en veure el nostre regal, el primer que li va suggerir fou novament un paquet bomba. I per si de cas va deixar anar: perquè no me l’obres tu?.
divendres, d’abril 11, 2008
Viatge a València amb el Grup Hayek
Avui toca anar cap a València. A conèixer-la una mica millor. Amb el Grup Hayek. He de dir que aquesta institució ha organitzat sortides memorables, com la d’Andorra o Mallorca. En aquesta ocasió el programa altre cop promet i molt. Compartirem taula amb un conseller de la Generalitat Valenciana, amb emprenedors locals i, com no podia ser, amb n’Eliseu Climent.
Al Grup Hayek se li poden dir moltes coses, perquè es declara liberal. Però és –per a mi, és clar- una de les vies més bones que tinc per arribar a conèixer les coses tal i com són. No com diuen les cròniques, ni el corrent d’opinió oficial. Tal i com són. I sóc jo qui jutjo després en el sentit que sigui.
Una de les coses que més he valorat en aquest Grup és el coratge. Clar, que declarar-se liberal ja és una mostra de coratge explícit. Recordo en particular el cas de n’Heribert Barrera. Fa temps va haver una campanya contra el president Barrera, per unes declaracions que es van publicar en un llibre, que si no recordo malament el signava n’Enric Vila. Era una conversa. I pam, un bon dia comença a aparèixer tota una interpretació d’allò més recargolada de les seves paraules. La conclusió era deixar-lo com un empestat de xenofòbia. Recordo, també, com de miserables van ser la cúpula del partit per fer-li el buit. Van deixar-lo sol davant els gossos. L’important era que el primer tripartit no se’n ressentís. Quin acte tan vil!.
Doncs bé, el Grup Hayek va decidir organitzar un acte amb ell com a convidat. Amb quin motiu?: fer-li arribar afecte. Res més que pur afecte, agraïment, admiració. Que es trobés còmode i estimat en uns moments on tothom d’una forma o altra li feia el buit. Tothom de la oficialitat, vull dir. Aquells dies van ser per a mi una mostra de fins a quin punt a Catalunya es pot confondre filldeputisme i analfabetisme.
Després el GH va decidir fer-li un homenatge, públic. I va comptar amb l’ajut de la Fundació Catalunya Oberta. Liberals també, però amb bastants més quartos. I l’home només va demanar una cosa: res de polítics en actiu. Va ser un dia que no oblidaré mai a la vida. Van sorgir episodis de l’exili i dels primers anys del retorn de la democràcia, dels pactes amb CiU, de la seva presidència al Parlament que simplement feien emocionar. Aquelles dosis tan altes de concentració patriòtica us asseguro que són difícils de repetir. L’home va revifar.
Vaig convidar un fotògraf. Al final de l’acte em volia retratar amb ell. Aquesta tonteria al final es convertí en una llarga cua on els assistents volien acabar immortalitzats amb ell. Com passa a les bodes, que tothom es vol fer la foto amb els nuvis. L’home va acabar plorant emocionat. Quines imatges!.
No sé si el món tornarà més transfronterer, si l’economia oberta ens farà més lliures, si la iniciativa privada triomfarà per mor de la influència del Grup Hayek. Ara, jo de moment, el que ja he lograt és sentir-me patriòticament més ric, més ple. Molt més catalanament feliç. Coses que té el liberalisme a casa nostra. No s’ha d’oblidar que el liberalisme vetlla per la llibertat. Lli-ber-tat!. M’explico?.
Avui toca marxar cap València. Espero que fer-ho amb el Grup Hayek torni a significar una nova joia per a la col·lecció dels bons records.
Al Grup Hayek se li poden dir moltes coses, perquè es declara liberal. Però és –per a mi, és clar- una de les vies més bones que tinc per arribar a conèixer les coses tal i com són. No com diuen les cròniques, ni el corrent d’opinió oficial. Tal i com són. I sóc jo qui jutjo després en el sentit que sigui.
Una de les coses que més he valorat en aquest Grup és el coratge. Clar, que declarar-se liberal ja és una mostra de coratge explícit. Recordo en particular el cas de n’Heribert Barrera. Fa temps va haver una campanya contra el president Barrera, per unes declaracions que es van publicar en un llibre, que si no recordo malament el signava n’Enric Vila. Era una conversa. I pam, un bon dia comença a aparèixer tota una interpretació d’allò més recargolada de les seves paraules. La conclusió era deixar-lo com un empestat de xenofòbia. Recordo, també, com de miserables van ser la cúpula del partit per fer-li el buit. Van deixar-lo sol davant els gossos. L’important era que el primer tripartit no se’n ressentís. Quin acte tan vil!.
Doncs bé, el Grup Hayek va decidir organitzar un acte amb ell com a convidat. Amb quin motiu?: fer-li arribar afecte. Res més que pur afecte, agraïment, admiració. Que es trobés còmode i estimat en uns moments on tothom d’una forma o altra li feia el buit. Tothom de la oficialitat, vull dir. Aquells dies van ser per a mi una mostra de fins a quin punt a Catalunya es pot confondre filldeputisme i analfabetisme.
Després el GH va decidir fer-li un homenatge, públic. I va comptar amb l’ajut de la Fundació Catalunya Oberta. Liberals també, però amb bastants més quartos. I l’home només va demanar una cosa: res de polítics en actiu. Va ser un dia que no oblidaré mai a la vida. Van sorgir episodis de l’exili i dels primers anys del retorn de la democràcia, dels pactes amb CiU, de la seva presidència al Parlament que simplement feien emocionar. Aquelles dosis tan altes de concentració patriòtica us asseguro que són difícils de repetir. L’home va revifar.
Vaig convidar un fotògraf. Al final de l’acte em volia retratar amb ell. Aquesta tonteria al final es convertí en una llarga cua on els assistents volien acabar immortalitzats amb ell. Com passa a les bodes, que tothom es vol fer la foto amb els nuvis. L’home va acabar plorant emocionat. Quines imatges!.
No sé si el món tornarà més transfronterer, si l’economia oberta ens farà més lliures, si la iniciativa privada triomfarà per mor de la influència del Grup Hayek. Ara, jo de moment, el que ja he lograt és sentir-me patriòticament més ric, més ple. Molt més catalanament feliç. Coses que té el liberalisme a casa nostra. No s’ha d’oblidar que el liberalisme vetlla per la llibertat. Lli-ber-tat!. M’explico?.
Avui toca marxar cap València. Espero que fer-ho amb el Grup Hayek torni a significar una nova joia per a la col·lecció dels bons records.
dijous, d’abril 10, 2008
Constel·lació Carretero
En Carretero ahir va baixar de Puigcerdà i, en comptes d’anar directe al Camp Nou, va protagonitzar el tercer sopar que s’organitza des d’aquest blog.
Aquesta mena d’acte són sempre una mena de descoberta. En més d’un sentit.
La primera és l’entusiasme que ha voltat l’organització del sopar. Des del primer moment n’Elies va fer una tasca de suport impagable. Les seves aportacions van anar sumant qualitativament, en positiu, el plantejament inicial. Rondar la setantena de comensals no és fruit de la generació espontània. També tinc un agraïment infinit als blogaires com ara en Josep Sort, en Joan Arnera, L’Espelt, en Marc, en Joliu, l’altre Marc, en Manel Bargalló i a d’altres no tan blogaires. Aquí hi ha el nucli d’on surt el projecte http://www.blocsambestrella.cat/ i que espero ben aviat t’hi sumis.
En Carretero va oferir-nos una visió mundana de la política. Va defugir el discurs feixuc per anar al debat. Prefereix deixar de banda certa retòrica i entrar al cos a cos. Amb una certa fleuma, si vols. Però és la seva forma de fer política. Potser és això el que desconcerta més. Estem massa acostumats a veure polítics encesos. Al final, per vendre fum. Però encesos com un misto. I ahir en Carretero el que va fer és continuar la seva feina de formigueta. Sense alterar-se. Sense despentinar-se, que diria en Josep Sort.
Certament, el seu discurs trenca el que sentim a dir a la línia oficial d’ERC i va a empeltar amb els valors de sempre que havia lluït aquesta formació. Primer el país. Després tot el que tu vulguis, però davant de tot, el nord que dona sentit a la tasca política és Catalunya. Sense embuts ni retòrica de venedor ambulant. Propugna un discurs directe i franc, que no doni lloc a sorpreses. Ni als seus ni als que no ho són. És la seva recepta per tal de generar la confiança que ara mateix li manca a la política.
En Carretero té el seu estil. I s’ha de fer notar que ara mateix és en campanya. Però en campanya estricta de partit. S’ha d’agrair, doncs, el fet que ahir ens dediques una llarga estona perquè de nosaltres no rebrà un suport directe a les urnes. No som militants, no som gent de la qual pugui obtenir un rendiment immediat pel seu –legítim- interès. Un detall com aquest ja és un símptoma de que representa nous valors, lluny de la politiqueta de circumstàncies, de les miques, de perfil baix, que avui amara tant el panorama.
És això el que fa animar a la gent preocupada positivament per Catalunya. Dins i fora les parets del partit on milita. És aquí on Carretero i el RCat trobaran la seva força el juny i probablement més enllà del congrés, si continuen sembrant d’aquesta forma.
Estic convençut que mica en mica, anirà apareixent una constel·lació d’estrelles cada cop més gran en el firmament del sobiranisme. En Carretero té molta feina a fer. Però no oblidis que tu, també.
Aquesta mena d’acte són sempre una mena de descoberta. En més d’un sentit.
La primera és l’entusiasme que ha voltat l’organització del sopar. Des del primer moment n’Elies va fer una tasca de suport impagable. Les seves aportacions van anar sumant qualitativament, en positiu, el plantejament inicial. Rondar la setantena de comensals no és fruit de la generació espontània. També tinc un agraïment infinit als blogaires com ara en Josep Sort, en Joan Arnera, L’Espelt, en Marc, en Joliu, l’altre Marc, en Manel Bargalló i a d’altres no tan blogaires. Aquí hi ha el nucli d’on surt el projecte http://www.blocsambestrella.cat/ i que espero ben aviat t’hi sumis.
En Carretero va oferir-nos una visió mundana de la política. Va defugir el discurs feixuc per anar al debat. Prefereix deixar de banda certa retòrica i entrar al cos a cos. Amb una certa fleuma, si vols. Però és la seva forma de fer política. Potser és això el que desconcerta més. Estem massa acostumats a veure polítics encesos. Al final, per vendre fum. Però encesos com un misto. I ahir en Carretero el que va fer és continuar la seva feina de formigueta. Sense alterar-se. Sense despentinar-se, que diria en Josep Sort.
Certament, el seu discurs trenca el que sentim a dir a la línia oficial d’ERC i va a empeltar amb els valors de sempre que havia lluït aquesta formació. Primer el país. Després tot el que tu vulguis, però davant de tot, el nord que dona sentit a la tasca política és Catalunya. Sense embuts ni retòrica de venedor ambulant. Propugna un discurs directe i franc, que no doni lloc a sorpreses. Ni als seus ni als que no ho són. És la seva recepta per tal de generar la confiança que ara mateix li manca a la política.
En Carretero té el seu estil. I s’ha de fer notar que ara mateix és en campanya. Però en campanya estricta de partit. S’ha d’agrair, doncs, el fet que ahir ens dediques una llarga estona perquè de nosaltres no rebrà un suport directe a les urnes. No som militants, no som gent de la qual pugui obtenir un rendiment immediat pel seu –legítim- interès. Un detall com aquest ja és un símptoma de que representa nous valors, lluny de la politiqueta de circumstàncies, de les miques, de perfil baix, que avui amara tant el panorama.
És això el que fa animar a la gent preocupada positivament per Catalunya. Dins i fora les parets del partit on milita. És aquí on Carretero i el RCat trobaran la seva força el juny i probablement més enllà del congrés, si continuen sembrant d’aquesta forma.
Estic convençut que mica en mica, anirà apareixent una constel·lació d’estrelles cada cop més gran en el firmament del sobiranisme. En Carretero té molta feina a fer. Però no oblidis que tu, també.
dimecres, d’abril 09, 2008
www.blocsambestrella.cat
Avui ha de ser un gran dia. Hi haurà el sopar amb en Joan Carretero, que tanta expectació ha creat. A veure que en diran les cròniques el dia després. Jo estic segur que no deixarà indiferent.
D’altra banda, ha aparegut el portal http://www.blocsambestrella.cat/ . Serà un lloc per donar recolzament a la feina que vol tirar endavant RCat. Et suggereixo que hi donis una bona ullada, que t’hi adhereixis i que llueixis en el teu blog algun dels motius que pots trobar en la secció de descàrregues. Si vols publicar-hi, envia el teu post via correu-e a: info(arroba)blocsambestrella(punt)cat .
De moment, res més. Però només de moment.
D’altra banda, ha aparegut el portal http://www.blocsambestrella.cat/ . Serà un lloc per donar recolzament a la feina que vol tirar endavant RCat. Et suggereixo que hi donis una bona ullada, que t’hi adhereixis i que llueixis en el teu blog algun dels motius que pots trobar en la secció de descàrregues. Si vols publicar-hi, envia el teu post via correu-e a: info(arroba)blocsambestrella(punt)cat .
De moment, res més. Però només de moment.
diumenge, d’abril 06, 2008
Una pinça al nas d'en Carod
En Carod fa una intervenció al Consell Nacional. Parla de la pinça. No la que, suposo, ha de portar al nas per poder aguantar segons què. No. Parla d’una pinça permanent que diu han orquestrat el govern d’Espanya i l’oposició que representa CiU per ataconar la Generalitat.
Jo suposo que ha de dur la pinça al nas. Perquè ja m’explicarà quan va fer tal descoberta aquest prodigi de la política. Vol fer-nos creure que això de la pinça és un invent nou de trinca?. Allò d’intentar empresonar el President de la Generalitat perquè feia nosa, allò si que fou una pinça. Aleshores si que Catalunya era temuda. Tant, que la visió entre progre i feixista de l’època, va decidir tirar pel dret. Allò si que va ser una tenalla. La contundència amb la qual es va anar tramant tot allò va ser un escàndol majúscul. Carod, vols parlar de pinça?. Força una neurona i recorda.
És aquesta mena de desmemòria que un dia, pam, fa saltar de les sigles la “R” i la “C”. I no passa res. Ens hem tornat Esquerra, a seques. No sé qui realment fa la pinça a Catalunya, quan hom la tracta com si fos d’allò més accessori. De debò creu aquest homenet que és el govern d’Espanya el que ha de treure les castanyes del foc als catalans, en cas de sequera?.
Aleshores és quan Catalunya esdevé un eslògan. Una província espanyolíssima d’Espanya. No li cal cap pinça de fora per convertir-la en un tolit. Cal tenir la pinça al nas per avenir-se a rebaixar el teu país a la consideració de pueril regioneta, incapaç de fer res que no sigui rutinari i gestionat a cop de segell funcionarial. La mentalitat d’estat la hi reserva pel govern d’Espanya. No hi ha pitjor pinça que la mental.
Fer la pinça és ploriquejar quan el país reclama estar a l’alçada de les circumstàncies. Quin fart de fer el ridícul quan va passar allò del Carmel. La desgràcia l’accepto, perquè pot passar a qui sigui. El que és inadmissible, per aquell qui pensi que Catalunya és un país, que per adobar-ho aspira a viure lliure, és que el president d’aquest país no se li acudeixi altra cosa que dir que té un amic seu socialista que ens empaperarà de dòlars. I que la resta la hi posarà el govern amic. Això si que és fer una bona pinça. Això és tallar d’arrel qualsevol aspiració d’una Catalunya sobirana.
El dia que en Carod entengui que l’ordre correcte és: Catalunya, República i Esquerra, l’home començarà a veure les pinces allí on són. Mentrestant, la única que segurament coneix és la que porta al nas. Altrament, es fa difícil d’entendre com pot aguantar segons quina mena de ferum tant a prop seu.
Jo suposo que ha de dur la pinça al nas. Perquè ja m’explicarà quan va fer tal descoberta aquest prodigi de la política. Vol fer-nos creure que això de la pinça és un invent nou de trinca?. Allò d’intentar empresonar el President de la Generalitat perquè feia nosa, allò si que fou una pinça. Aleshores si que Catalunya era temuda. Tant, que la visió entre progre i feixista de l’època, va decidir tirar pel dret. Allò si que va ser una tenalla. La contundència amb la qual es va anar tramant tot allò va ser un escàndol majúscul. Carod, vols parlar de pinça?. Força una neurona i recorda.
És aquesta mena de desmemòria que un dia, pam, fa saltar de les sigles la “R” i la “C”. I no passa res. Ens hem tornat Esquerra, a seques. No sé qui realment fa la pinça a Catalunya, quan hom la tracta com si fos d’allò més accessori. De debò creu aquest homenet que és el govern d’Espanya el que ha de treure les castanyes del foc als catalans, en cas de sequera?.
Aleshores és quan Catalunya esdevé un eslògan. Una província espanyolíssima d’Espanya. No li cal cap pinça de fora per convertir-la en un tolit. Cal tenir la pinça al nas per avenir-se a rebaixar el teu país a la consideració de pueril regioneta, incapaç de fer res que no sigui rutinari i gestionat a cop de segell funcionarial. La mentalitat d’estat la hi reserva pel govern d’Espanya. No hi ha pitjor pinça que la mental.
Fer la pinça és ploriquejar quan el país reclama estar a l’alçada de les circumstàncies. Quin fart de fer el ridícul quan va passar allò del Carmel. La desgràcia l’accepto, perquè pot passar a qui sigui. El que és inadmissible, per aquell qui pensi que Catalunya és un país, que per adobar-ho aspira a viure lliure, és que el president d’aquest país no se li acudeixi altra cosa que dir que té un amic seu socialista que ens empaperarà de dòlars. I que la resta la hi posarà el govern amic. Això si que és fer una bona pinça. Això és tallar d’arrel qualsevol aspiració d’una Catalunya sobirana.
El dia que en Carod entengui que l’ordre correcte és: Catalunya, República i Esquerra, l’home començarà a veure les pinces allí on són. Mentrestant, la única que segurament coneix és la que porta al nas. Altrament, es fa difícil d’entendre com pot aguantar segons quina mena de ferum tant a prop seu.
divendres, d’abril 04, 2008
Sopar amb en Carretero
Acabo de trametre les confirmacions per assistir al sopar. Ja no queden llocs lliures. M’he dut una bona sorpresa de la quantitat de gent que hi vol venir. S’ha de dir que l’ajut de n’Elíes ha estat molt important. Ha estat un efecte de bola de neu. Pensa que rondem la setantena de persones. I entre els convidats, alguns de significatius.
Crec que serà un d’aquests actes per recordar. El bo i millor del sobiranisme, vaja. (Exagero, però tampoc gaire).
El tema serà aconseguir que les expectatives es vegin acomplertes. Crec que en Joan Carretero tindrà una gran oportunitat de poder llençar un bon missatge polític i de país. Espero que sigui molt conscient de quina mena d’auditori serà davant seu.
Jo diria que el món blogaire es caracteritza per una cosa: exigeix autenticitat. Allò que desperta interès, credibilitat, afecció, és la veritat. No hi ha tanta permissivitat amb la picaresca. El que crea adhesió als blogs és la càrrega d’autenticitat que pugui destil·lar. Quan tens la sensació que t’estan fotent el número en algun blog, el deixes de banda. Hi ha on triar i remenar i ningú pot fer-te combregar amb rodes de molí.
Molts van arribar a la vocació blogaire com a reacció. La gran decepció que va significar el curs polític en el qual entràvem amb el primer tripartit va esperonar l’obertura d’uns quants blogs. Hi ha un gran desig per tornar la política al seu lloc. Així es posa de manifest contínuament a la xarxa. Hi ha una clara voluntat de posar el país per davant els interessos de vol rasant, d’una visió miop de futur. A la xarxa aflora tot el que no reflecteix la premsa amiga, els mitjans totalment sotmesos, la docilitat dels mercenaris de la ploma. A la xarxa si que hi apareix Catalunya.
Si Carretero sap captar tota això, ens tindrà al seu costat. Serà imparable.
Crec que serà un d’aquests actes per recordar. El bo i millor del sobiranisme, vaja. (Exagero, però tampoc gaire).
El tema serà aconseguir que les expectatives es vegin acomplertes. Crec que en Joan Carretero tindrà una gran oportunitat de poder llençar un bon missatge polític i de país. Espero que sigui molt conscient de quina mena d’auditori serà davant seu.
Jo diria que el món blogaire es caracteritza per una cosa: exigeix autenticitat. Allò que desperta interès, credibilitat, afecció, és la veritat. No hi ha tanta permissivitat amb la picaresca. El que crea adhesió als blogs és la càrrega d’autenticitat que pugui destil·lar. Quan tens la sensació que t’estan fotent el número en algun blog, el deixes de banda. Hi ha on triar i remenar i ningú pot fer-te combregar amb rodes de molí.
Molts van arribar a la vocació blogaire com a reacció. La gran decepció que va significar el curs polític en el qual entràvem amb el primer tripartit va esperonar l’obertura d’uns quants blogs. Hi ha un gran desig per tornar la política al seu lloc. Així es posa de manifest contínuament a la xarxa. Hi ha una clara voluntat de posar el país per davant els interessos de vol rasant, d’una visió miop de futur. A la xarxa aflora tot el que no reflecteix la premsa amiga, els mitjans totalment sotmesos, la docilitat dels mercenaris de la ploma. A la xarxa si que hi apareix Catalunya.
Si Carretero sap captar tota això, ens tindrà al seu costat. Serà imparable.
dijous, d’abril 03, 2008
Votar en blanc
Amb motiu de les darreres eleccions es va encetar un debat, al voltant del vot en blanc. Com ja vaig dir, em sembla una pèrdua absoluta i respectable de temps. Sobre tot perquè hem de tenir en compte el context on es produeix. En un país on la salut democràtica és pletòrica, el vot en blanc seria un element d’alarma, un toc d’atenció, un avís. En una democràcia de perfil baix com la espanyola, el vot en blanc és la nota folklòrica. Digues-me, si vas decidir votar en blanc, si hores d’ara no et sents més transparent i prescindible que mai.
Als polítics els importa ben poc aquesta opció. I la premsa, al servei amatent d’un lobby polític, tres quarts del mateix. Uns i altres acaben convertint el sistema en un negociet que no té en compte lectures en clau de democràcia saludable. És per això que quan et manifestes a les urnes, ho has de fer apostant per algú. Altrament, quedes absorbit, digerit i expulsat de l’escenari. Gairebé d’immediat.
Una altra mostra del vot en blanc. En aquesta ocasió, aberrant la lectura que en fan uns i altres: polítics i camàlics amb carnet de periodista. Il·lustra perfectament aquesta democràcia de taverna que s’ha imposat com a model. Em refereixo a la polèmica suscitada al voltant de l’elecció del socialista Bono, com a president del Congreso.
S’han vist, per exemple, titulars on un polític o periodista es feia l’astorat perquè en Duran podia ser que arribes a votar en blanc. “Després de com Bono tracta Catalunya, encara hi ha qui s’ho rumia!”, es deia amb to d’escàndol. Aquesta és la lectura que et deixen sobre la taula, per rematar-la amb coses tipus “regionalista” o “botifler” o el que sigui, en forma poc amable.
Aquesta mena d’observacions només les fan aquells qui ja en tenen prou amb edulcorar el perfil baix d’aquesta democràcia. Comparar el que tu pots fer a les eleccions amb el que està fent un diputat al Congreso és, pel cap baix, frau. No és comparable. Quan es tria president del Congreso no hi ha possibilitat d’abstenir-se ni de fer-ho en blanc. Només pots votar al candidat, dipositant una butlleta amb el seu nom –en aquest cas en Bono- o no fer-ho, que és dipositar una butlleta sense el nom del candidat. No hi ha més.
Així es tria un president del Congreso. La cosa és de Sí o No. Però es manifesta en els termes que he dit. (Res comparable amb el que has fet tu mai!). Les altres interpretacions són per mirar de prendre’t la mida per enèsim cop. A veure si jugant amb la desinformació, encara es pot arribar a fer el darrer esforç per decantar el resultat a base d’intoxicar l’opinió pública. És aquest recurs de la por, dut a l’extrem, que converteix aquest sistema en una democràcia de solvència agònica.
T’ho dic ara, que no som en campanya: la regeneració o la fas tu o no la farà ningú més. Entens perquè no et pots ni permetre votar en blanc?.
Als polítics els importa ben poc aquesta opció. I la premsa, al servei amatent d’un lobby polític, tres quarts del mateix. Uns i altres acaben convertint el sistema en un negociet que no té en compte lectures en clau de democràcia saludable. És per això que quan et manifestes a les urnes, ho has de fer apostant per algú. Altrament, quedes absorbit, digerit i expulsat de l’escenari. Gairebé d’immediat.
Una altra mostra del vot en blanc. En aquesta ocasió, aberrant la lectura que en fan uns i altres: polítics i camàlics amb carnet de periodista. Il·lustra perfectament aquesta democràcia de taverna que s’ha imposat com a model. Em refereixo a la polèmica suscitada al voltant de l’elecció del socialista Bono, com a president del Congreso.
S’han vist, per exemple, titulars on un polític o periodista es feia l’astorat perquè en Duran podia ser que arribes a votar en blanc. “Després de com Bono tracta Catalunya, encara hi ha qui s’ho rumia!”, es deia amb to d’escàndol. Aquesta és la lectura que et deixen sobre la taula, per rematar-la amb coses tipus “regionalista” o “botifler” o el que sigui, en forma poc amable.
Aquesta mena d’observacions només les fan aquells qui ja en tenen prou amb edulcorar el perfil baix d’aquesta democràcia. Comparar el que tu pots fer a les eleccions amb el que està fent un diputat al Congreso és, pel cap baix, frau. No és comparable. Quan es tria president del Congreso no hi ha possibilitat d’abstenir-se ni de fer-ho en blanc. Només pots votar al candidat, dipositant una butlleta amb el seu nom –en aquest cas en Bono- o no fer-ho, que és dipositar una butlleta sense el nom del candidat. No hi ha més.
Així es tria un president del Congreso. La cosa és de Sí o No. Però es manifesta en els termes que he dit. (Res comparable amb el que has fet tu mai!). Les altres interpretacions són per mirar de prendre’t la mida per enèsim cop. A veure si jugant amb la desinformació, encara es pot arribar a fer el darrer esforç per decantar el resultat a base d’intoxicar l’opinió pública. És aquest recurs de la por, dut a l’extrem, que converteix aquest sistema en una democràcia de solvència agònica.
T’ho dic ara, que no som en campanya: la regeneració o la fas tu o no la farà ningú més. Entens perquè no et pots ni permetre votar en blanc?.
dimecres, d’abril 02, 2008
RENOVEM ERC. ARA PODEM!
Ara que hem deixat enrere les eleccions, ara comença a haver senyals de congrés. N’hi ha d’haver a ERC i també a Convergència. Són dues situacions diferents. Uns són part del govern els altres són a l’oposició. Els uns han confirmat una tendència cap al daltabaix polític i els altres ho poden dissimular millor. Els uns sense els altres són misèria i companyia. En gradacions diferents, però misèria de totes totes.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)