dimarts, de gener 29, 2008

Sobre l’abstenció (2)
Els polítics


L’altre cara de la moneda són, sens dubte, els polítics. Ingredient imprescindible per aconseguir una abstenció exemplar.

Catalunya –i també Espanya- porta un recorregut de vint-i-cinc o trenta anys de cursa política democràtica. Entre altres coses això significa que som entre la segona i marxant cap a la tercera fornada de polítics en exercici. Vol dir tenir molt present un factor que per a mi és d’una importància cabdal: de la primera fornada a la segona hi ha un abisme. Res a veure, però, amb el que succeeix amb la segona i la tercera. I sospito que amb les posteriors.

Quan irromp una vocació política en la clandestinitat, sotmesa pel franquisme, vol dir que el procés per arribar a exercir és llarg. A més d’incert, naturalment. Té un alt component de risc i cap altra professió aleshores segurament se li pot comparar. És a dir, que cal gaudir d’una confluència de valors molt ben travats, immutables, capaços de resistir qualsevol envestida. Cal tenir un alt desig de llibertat, cal tenir una vocació autèntica de compromís social, de servei al proïsme, i cal estar molt convençut que la feina, cas de realitzar-se, serà a llarg termini. És a dir, que el polític nascut en la foscor franquista és el més semblant a un corredor de fons. Amb l’afegit d’haver de comptar amb la possibilitat de no arribar a creuar mai la meta. Calia ser d’una fusta especial per embrancar-s’hi. El polític de la transició s’ha criat fent xarxa, tocant societat civil i territori, teixint complicitats molt més enllà de l’estricte àmbit de partit. I el que és més important: s’ha hagut de guanyar les garrofes fora de la política. Coneix el món real.

La segona fornada de polítics ha crescut dins un despatx. Del partit o de l’administració. No coneix cap altre risc, ni l’exterior. Té una experiència professional nul·la o tendent a zero, fora del seu redol. Ha dut una vida plena d’asèpsia. De molta disciplina, però de partit. La seva xarxa de relacions es redueix al seu entorn immediat, altre cop partit o administració. No ha dedicat massa temps a filosofar, ni a gastar gaires estones per a reunir-se amb gent d’àmbits diversos per compartir un projecte comú, de tu a tu. Té una vida relativament curta i poca èpica. És com un pollastre criat a granja. Ha substituït la xarxa, la complicitat de la societat civil pel resultat que torna l’enquesta. El ciutadà és un número. Una porta freda. Ni puta idea de com sacsejar-li la fibra.

El que va començar en forma de mitja conyeta, allò de que contra Franco vivíem millor, ha acabat essent una gran veritat. Franco fou un objectiu molt ben delimitat i l’estratègia a seguir, àmpliament compartida. Sense un Franco a l’horitzó, ha calgut treballar a base de fer un gran esforç d’abstracció. Una realitat que s’ha anat complicant i una experiència vital molt més reduïda, poc permeable, han fet que les expectatives generals hagin caigut en un picat alarmant. El polític avui té autèntics problemes per advertir cap a on van els desitjos col·lectius. Prova d’això és l’oferta que fa a la ciutadania. Cada cop més vague, menys concreta. Més volàtil. Un punyeter perfum. És el reflex d’un certa impotència o incapacitat per proposar remeis contundents, agosarats. Fiables. La política, avui, és un circ format per una carrua de veritables extraterrestres.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió,

Això del pollastre de granja ho he trobat collonut. Ara, l'escrit regalima una mena de "qualquier tiempo pasado..." que a mi m'agrada acabar amb un "fué anterior". Comparteixo, bàsicament, el diagnòstic, però, i l'alternativa? Com s'ha de "criar" un polític? En conec alguns, companys d'estudi i altres batalletes. És gent que ha treballat en l'àmbit privat compaginant l'activitat política "de base", gent en la que hi confio. Ara bé, em temo que són una mica excepcionals. De fet ja eren una mica excepcionals fa 15 o 20 anys. Crec que cal diagnosticar amb encert, però cal aprofondir en el tractament...

Salut i independència!

L'anònim de la porta oberta

Dessmond ha dit...

Admirat i impacient independentista,
Jo ara intento veure el punt en que som. En absolut crec que els temps passats fossin millor. El que sí que significo és que en el passat era clar que un polític tenia que pensar en clau de llarg recorregut. Això no és així, avui. Hi podem contemplar les excepcions que tu vulguis, que jo també conec. Però l'excepció, si alguna cosa fa, és confirmar la regla. Pel que fa al tractament, ho deixaré pel final.
Salut!

Anònim ha dit...

Discrepo. La politica sota Franco ens ha donat grans noms, pero tambe va omplir la esquerra de personatges que encara avui viuen del mite de la resistencia dels 70s i de la transicio, pero que essencialment es van passar el regim franquista fer porros i cubates. Hi ha un llibre del Marc-Alvaro, els assassins de Franco, que els deixa retrats.

En termes generals, la pregunta relevant es perque la gent bona que hi ha a catalunya no es fan politics. Si els politics son mediocres per culpa de la seva vida de despatxos es perque despres ningu els hi pren el lloc.

joliu ha dit...

No et falta raó. Deu venir d'aquí aquesta incapacitat de Convergència d'arrossegar els milers de desencantats amb la situació actual. És una capacitat de connexió que si tenia Pujol i ell ho sabia perfectament. Mentre l'oposició parlava de la sociaetat ell en deia la gent, ho recordeu? Ell era un de nosaltres que havíem escollit per ser president. Ara ens planten al davant candidats escollits per els partits entre la gent del partit.
Veig la Chacón i agafa tot el sentit la teva metàfora, pollastres de granja.
El més il·larant és el sistema que empren per fer-nos creure que l'escollit és un dels nostres: agafar-lo tant curt, tant cutre, tant quillo, tant lluç com sigui possible, passar-lo per un ministeri, fer-lo somriure ensenyant les dents blanques i si pot ser una mica de regatera. Exactament la tàctica Operación Triumfo.

Esperem el tractament.

reflexions en català ha dit...

Chapeau! Has fet una descripció fantàstica dels nous extraterrestres. Ara el que em pregunto és: com podem capgirar aquesta situació? És impossible sortir d'aquesta teranyina? ¿Els polítics que van de cara i volen anteposar el país al partit ho tenen impossible?

Trina Milan ha dit...

Dess,
el nostre polític és el fruit del nostre sistema democràtic, de la llei electoral, de la llei de partits, de tot plegat. Durant la transició es va fer un gran esforç envoltat d'una por extraordinària que ens va comportar el que tenim en l'actualitat; i per això estem mancats d'algunes estratègies que milloren el perfil del polític...per suposat que ens calen anys de pràctica com en tot, però és que a més, ens ha tocat un temps tan increïblement interessant per les modificacions ultraràpides que estem vivint que no som capaços com a societat de donar resposta amb la mateixa rapidesa; només aquells que estiguin ben preparats i siguin capaços de treballar en xarxa se ne'n sortiran, i a més serà fonamental la posició de tots i cadascú de nosaltres, l'e-democràcia és una part del futur i això, nosaltres, els blocaires ho sabem perfectament...

joliu ha dit...

Bonica nova imatge. D'on has tret aquest fons que sembla un paviment hidraulic?

Anònim ha dit...

I el llibre d'Âlvaro diu alguna cosa del successor del Caudillo i actual cap d'estat, amb una imatge pública de lluitador per la democràcia i tot això i al que els partits monàrquics catalans fan el gara-gara dia sí i dia també?

Pel que fa als polítics d'avui, no fan sinó tractar d'imitar en tot -amb notable èxit, a més- els de la transició, i més concretament els que en van sortir triomfants, que van ser lògicament els que més coses contràries al seu ideari van ser capaços d'empassar-se.

Amb excepcions, és clar.

Dessmond ha dit...

Ra,
No et falta raó. He llegit el llibre i l'he recomanat molt. El Grup Hayek va fer un debat sobre el llibre amb l'autor. És molt bo i certament les coses són com dius. Ara, també val a dir que a Catalunya, sobre tot, va haver això i més. Podies trobar en moltissima gent amb cultura de fer política, més enllà de l'òrbita del partits.
Avui, el tall generacional al qual fa referència en Francesc-Marc Àlvaro no en té ni punyetera idea.

Totalment d'acord amb el que dius sobre la pregunta rellevant. Ho és i molt. Diria gairebé que és "la pregunta".

Joliu,
Jo crec que és la incapacitat convergent i molta major mesura dels altres partits. Tot i que pugui semblar el contrari. Els socialistes, per exemple, fa molt més temps que fan vida de partit i qui acaba estirant del carro és el líder que tenen al PSOE.
Convergència pateix -i pot patir molt més- d'aquest mal. Sens dubte.
Mira't qualsevol que tingui l'edat de la Chacón i segurament i veuràs un pollastre.
I si, és molta cultureta d'Operación Triumfo. Que per cert, hauries quines ments van invertar aquest producte.

Reflexions en català,
Crec que és en temps. I mirant de trencar certs mites/vulgars tòpics. Crec que serà a base de conscienciar-nos que els canvis requereixen implicació de tothom. De nosaltres. A veure si puc escriure properament el que penso.

Trina,
Sí, combrego molt amb el teu comentari.
Cal ser molt àgil per fer front als canvis, però cal plantar la llavor en el sistema educatiu. Donar valor a l'esforç, a premiar el pencaire, obtenir resultats consistents, regularitat, sentit de responsabilitat a l'individu, tot això fa que després els assumptes de la cosa pública els sentits teus i amb més capacitat, també, d'afrontar-los.

Joliu,
Paviment hidraulic mallorquí. M'agraden molt els dissenys dels paviments. Els col·lecciono.

popota,
Et recomano molt el llibre. Entenc pel teu to (potser m'equivoco, i en tal cas prego em disculpis) que va adreçat a una generació com la teva, que s'ha trobat en Franco mort i enterrat. No recordo que deixi al rei com lluitador de res. Fa temps que el vaig llegir.
Bé fer política a vegades comporta haver de combregar amb rodes de molí. Si es tingues un coneixement més terrenal del fet polític, això no escandalitzaria ningú. Al contrari, és un mèrit passar per aquest estadi.