dilluns, de gener 28, 2008

Sobre l’abstenció (1)
El ciutadà


En el post sobre l’efecte Fujimori en B.Costa em demana la fórmula màgica per lluitar contra l’abstenció. He de dir que el màxim que puc arribar a fer és donar la meva humil opinió al respecte. Necessitaré, però, més d’un post per poder tocar el tema.

Per començar, suggereixo una atenta lectura del document que va elaborar el Grup Hayek, en la jornada que va organitzar el 9 de novembre del 2007, titulada "Crisi de la Democràcia a Europa: Estat de la qüestió i propostes". És a dir, sobre aprofundiment democràtic. El pots trobar al seu lloc web o bé baixar-te’l des d’aquí. Aquest és un material que accepta punts de vista nous i debat. Pots trametre la teva opinió directament al Grup o si prefereixes, me la fas arribar a mi. Justament aquesta setmana vaig parlar-ne amb el seu redactor, en aquest sentit: que aquest redactat sigui susceptible de ser ampliat, retocat, millorat, via aportacions externes. Estaria bé, doncs, que facis córrer el document. Sobre tot si sents el pes de l’abstenció damunt la teva consciència. I és clar, que trametis la teva opinió, encara que sigui per dir si et sembla bé, malament, millor o pitjor.

Entenc que el fenomen creixent de l’abstenció és el final d’un procés, on hi ha més d’una part implicada. Vull dir que la culpa no és o d’uns o dels altres. Ni d’un fet puntual. Crec, molt cert, que els polítics són responsables d’aquesta situació. Però crec que també és la visió fàcil i naïf de voler encarar el tema. L’altra banda, la que correspondria a la ciutadania, s’ha tirat pel pendent de la deserció en qüestions bàsiques, elementals, d’una forma vergonyant. Aquest ciutadà mig, anomenat com a referent de tantes coses, no és més que una vulgar mostra de pura decadència. De caricatura d’ell mateix. I aquí no s’hi val a donar culpes a tercers.

Si avui la política decep tant és perquè la ciutadania es mou per unes pulsacions poc saludables i difícils d’empeltar amb el sistema. Principalment perquè no vol assumir cap mena de responsabilitat. Ni pública, ni privada. És més, és conscient que certes actituds són d’una irresponsabilitat absoluta. Ara, prefereix seguir essent actor passiu i irresponsable perquè la impunitat dona un marge immens. És molt difícil ser identificat davant de segons quines situacions. La ciutadania ha fet un ús excessiu, demencial, suïcida, de la pròpia impunitat.

Hi ha dos vasos comunicants que no s’aguanten per enlloc. Per a mi il·lustren perfectament aquesta decadència cantada. D’una banda vivim en una època on mai com ara havíem tingut una producció anual tant alta d’universitaris i d’altra, veiem com canvia el criteri informatiu dels mitjans. No cap a notícies que se sofistiquen intel·lectualment, sinó cap a flaixos cada cop més desproveïts de fets realment importants. Només cal mirar qualsevol dilluns la importància atorgada a l’esport en una portada de La Vanguardia d’avui i una de fa vint anys. El resultat és simplement aberrant.

Una ciutadania que només reacciona a estímuls relacionats amb l’oci dona com a resultat un país entre malalt i mort. Una ciutadania que no està disposada a aplicar-se domèsticament determinada disciplina, és un fenomen absolutament prescindible en el curs de la vida. Hi ha un cert nivell d’exigència individual, que per pur esperit de supervivència, no pots delegar, ajornar o no executar. Per més que t’empari la impunitat.

Una ciutadania a la qual cal advertir que no abandoni impunement un gos, o que cal recollir-li la caca si la bèstia ho fa en via pública, és una ciutadania malalta. I que no està en disposició de fer gaires retrets tintats de moralina a ningú. Ni als seus polítics. Un país mentalment tan feble és pràcticament impossible que pugui resistir el pes de la democràcia. No està predisposat a assumir la quota de responsabilitat a la qual t’obliga el fet de ser lliure i de malavejar a continuar sent-ho.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió,

Coincidència plena!

Podria escriure moltes ratlles al respecte per tal de recolzar amb exemples el que dius. Que ningú pateixi: en breu, crec que el que està realment de moda és l'egoïsme, del que deriven dos capteniments: no assumir responsabilitats i fer crítica "barata" de tot i tothom.
L'egoïsme és la malatia d'occident.


Salut i independència!

L'anònim de la porta oberta

Un indígena ha dit...

L'has encertat de ple. Culpar de l'abstenció només als polítics és ser molt curt de mires. Les reflexions que fas respecte a la societat actual, quan dius que "Una ciutadania que només reacciona a estímuls relacionats amb l’oci dona com a resultat un país entre malalt i mort", són plenament encertades. Gran part de l'abstenció no és fruit del descrèdit de la política sinó moltes vegades ho és de la ignorància, de la manca d'interès, de la desídia. Com bé dius, és el no voler assumir responsabilitat. Quan jo anava a l'institut, parlava de política amb els amics. Discutíem i contrastàvem opinions. Aneu ara a escoltar de què parlen els nanos a la porta de l'institut.

Anònim ha dit...

Bé, si us preneu la molèstia de fer una ullada a la portada dl diari monàrquic i nacionalista La Vanguardia del dia 25 de Gener de 1988 veureu que a la foto principal hi surten dos jugadors amb el següent titular: "El Barça, en un callejón sin salida". A sota hi ha una foto de la banqueta blaugrana amb el Charli fent veure que treballa.

Al quart superior de la pàgina hi ha una notícia sobre les tensions entre X-Men González i Nico Redondo pare.

El que vull dir amb això és que compartint gran part de la reflexió sobre l'abstenció, atribuir-la a ara no es correspon amb la realitat. Ja des dels primers moments de la transició, l'ocultació de la realitat al poble, llur marginació de la política, reduïda a una série de reunions secretes amb pactes i martingales de tot tipus com els que tristament vem veure fa dos anys a la Moncloa ha estat a l'ordre del dia, amb l'inestimable colaboració del periodisme.

Salut,

Josep (sl) ha dit...

magnífic article.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Els articles prometen. I molt.
Jo, tanmateix, no seria tan pessimista. La societat és la que està plena d'irresponsables. Quanta gent va a les reunions de la comunitat de veins? Quants pares o mares van a les de les Ampa's o les de seguiment educatiu dels seus fills? Quants accionistes (rendistes encara en queden alguns) van a les Juntes ?

Millorarà? La responsabilitat social dels individus majors d'edat no crec. La participació a eleccions: crec que sí, sobretot si els parlaments prenguessin mesures radicals de canvi, noves.
LListes obertes, es clar,; eleccions en dia feiner (polèmica tindrem, naturalment);
anul.lació de drets civics per absència continuada a 3 ó 4 eleccions consecutives (com els punts del carnet conduir, si, també novetat radical que alguns titllaran de bogeria,..),
donar caràcter obligatori al fet d'anar a votar, copiant normes dels països escandinaus de fa 60 anys,.. i, sobretot, una mena d'aïllament social als qui, com ara, a més, ben cofois, diuen que no hi van o que no hi van anar, en forma de crítica entre el cercle d'amistats, etc.

No crec en el vot electrònic digital i em fa molta por de "puchero", que diuen, ni gaire en allargar els dies de votació. No som hindús, encara.

Si crec en facilitar el vot per correu de manera àmplia, amb mitjans ofimàtics del mateix nivell que l'accés a l'agència tributària, per exemple, i poca cosa més.

Em sap greu dir-ho, però em preocupa poc el nivell d'abstenció, amb els paràmetres actuals. No hi puc fer res, i qui se'n margina, allà ell.

De tota manera, quan gent molt "polititzada" i "informada" defensa amb ungles i dents no anar-hi, votar en blanc, en nul polític o en nul tatxadura i frase, es quan torno a quedar-me tranquil amb mí mateix. No ho entenc ni ho entendré mai , per la qual cosa a les llistes obertes i poca cosa mes.

Poca teoria o sociologia hi ha, Dessmond, però no hi veig gaire alternatives concretes que es puguin instrumentar realment en el curt o mitjà termini.

Cordialment,

Andreu

pipand ha dit...

No crec que sigui greu. Un pais que és un referent per molts com els USA té uns índex d'abstenció elevats, per no parlar de Suïssa. Aquí no tenim el mateix nivell democràtic però ells van començar molt abans que nosaltres, tot és qüestió de temps.

Dessmond ha dit...

Benvolgut anònim,
Celebro conicidir més enllà de la somiada independència. Entenc que la catalana.
I sí, jo també estic d'acord en que hi ha bastant de rerefons egoista. I de poca vergonya generalitzada. La crítica barata te la trobes arreu. Abans la gent s'ho pensava dues vegades, per dir segons què.

Indígena,
Estic content que t'hagi agradat. I si us plau, no em facis anar a cap Institut. No em vulguis aterrotizar!

popota,
Estic molt d'acord amb tu que el paper dels mitjans és decisiu per enfonsar qualsevol projecte. Engrescador o no. Sí, són una part responsable d'aquest desencís col·lectiu.

josep (sl),
Molt agraït, de debó.

Andreu,
Realment canviar les inèrcies sempre resulta complicat. Tu apuntes algunes idees, que vol dir canviar radicalment el xip. És qüestió d'empenyer en aquesta direcció. Ara, i tant que costarà!.

Pipand,
Em consola ben poc que siguem igual de "desgraciats" que altres llocs del món. Crec que no s'hi val agafar-s'ho per aquest cantó.
A mi m'agradaria comparar-me amb els USA o Suïssa amb tot. No fraccionàriament, perquè aleshores són exemples poc fiables. Amb Amèrica, crec que no és comparable amb nosaltres. És molt diferent intentar engrescar a 300 milions de persones que a 7. Ser en el mateix punt, ratlla l'escàndol. I Suïssa té una situació política impossible de comparar amb la catalana. Aquells si que poden dir que passen d'anar a votar perquè potser ja estan massa satisfets. Res a veure amb el cas català.
Que bonic s'arriba a veure Catalunya, des d'Andorra!

Anònim ha dit...

Recordo que vam tenir un debat sobre si la societat civil havia dimitit. Estic d'acord que la societat pot tenir part o molta de la culpa de la situacio politica actual.

Pero tambe s'ha de ser realista i centrar-nos en el que es pot millorar. No dic que sigui facil canviar les lleis electorals, pero molt mes dificil es canviar de que parlen els nanos a l'institut. I soc tan optimista que fins i tot crec que un canvi a la classe politica pot animar gent a fer-se responsable: es quelcom que, si proves, es immensament agrait...

PS Volia llegir el document del GH, pero 64 pagines, 160mil paraules... no podem trobar una versio una mica mes breu?

Dessmond ha dit...

Ra,
Sí, el debat l'havíem tingut. Però crec que per parlar d'bastenció cal fer referència altre cop a la responsabilitat que té aquesta societat civil. No és menor.
Jo estic fent la reflexió per capítols. Crec que en faré quatre. No pretenc ser exhauitiu, però al final si que miraré de donar la meva opinió pel que fa al que és millorable.

PS: Només hi ha una versió llarga, ho sento. Parlaré amb l'autor, a veure com ho veu. Bona idea, que consti!