dimecres, de gener 16, 2008

Químicament impur

A vegades la política s’ha volgut reduir tant i tant que és oportú fer notar que no som químicament purs. Vull dir els que tenim la única condició de votants. Així és com em sento jo. Impur del tot.

No reaccionem com ho poden fer els elements de la taula periòdica. No som un bocí aïllat i petri, uniforme. Som molt sensibles a l’entorn i no ens movem en condicions ideals. Les de laboratori permeten elaborar lleis que mai fallen. Formulacions i més formulacions que poden ajudar a fer avançar la humanitat. Però sempre cal aplicar un coeficient de correcció, perquè la realitat acaba imposant-se. Sabem que adaptar els experiments de laboratori al context és el més segur per optar a l’èxit.

A vegades penso que els nostres polítics miren la realitat amb uns ulls radicalment extraviats. Estan convençuts que som químicament purs, com ells. Vist el comportament que s’estila, els militants d’una organització estan obligats ha creure’s químicament purs. Allò què es diu, el què es pensa, com es proclama. Sempre és infalible, si la cretinada és de collita pròpia. O cal ser artificiosament crític i destructiu, si el discurs ve de fora.

Jo em declaro químicament impur. Avui voto CiU i demà puc votar ERC. O a qui sigui, mentre m’ofereixi les millors garanties. Pensar així és pecat per a un militant, que ha posat l’ànima -i molts cops les garrofes- al servei d’una causa política. Només sap ullar en clau de puresa interna. El món només se li aguanta al laboratori, portes endins. Per això té aquesta mirada tan perduda quan treu el nas per la finestra. No sap què ha d’interpretar. El que passa fora és una incògnita permanent.

Els que decidim anar votar ens preocupa ben poc la retòrica interna que pateix un lacai de partit. Lacai a estones i bufó en d’altres. A mi m’és ben igual la puresa de la dreta o d’esquerra. Ho considero tan volàtil, com qualsevol altre fantasma. Ho proclamo sense cap trauma i sent molt conscient d’estar fent coses químicament impures.

Diré més: quanta més puresa se’m reclama, més incompetència hi veig. Més deslliurat em sento de no seguir un determinat cant. Més caducat trobo el missatge, més truculent, més ganes tinc de canviar de musiqueta.

Un votant té molta més complexitat que qualsevol element de la taula periòdica. No el pots reduir tan fàcilment a Oxigen o Ferro. A blanc o negre. A dreta o esquerra. No. Fins i tot crea una certa angúnia veure que el vot es pot anar pidolant d’una forma anímicament aïllada, tan mancada de context. On queda aleshores aquesta Catalunya de naturalesa tant i tant rica, però químicament tan impura?.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Principi de reciprocitat:

Em sembla -i jo no sóc militant- que al teu argument s'hi pot aplicar el principi de reciprocitat: Un militant té molta més complexitat que qualsevol element de la taula periòdica. I també: Un no militant només sap ullar en clau de puresa externa. Ho dic perquè penso que els partits no són ni ramats ni sectes, encara que a alguns liders els hi agradaria. Una cosa és la disciplina i la lleialtat, i l'altra l'autisme i la no personalitat. Això, en un partit i en qualsevol altra organització.

Salut i independència!

"l'anònim que sempre troba la porta oberta"

Marketing Cultural Heritage Class ha dit...

Mou-te i no sortiràs a la foto.

Dessmond ha dit...

Anònim,
Hi ha moments en que tot això que dius sobre els militants, que s'ha perdut rotundament. Semblen autistes i mancats de personalitat. Sobre tot quan veus determinats tipus d'argumentari que fan anar per justificar o pe rebatre determinades iniciatives. Catalunya n'és plena d'exemples decebedors, políticamament parlant.

defak,
Mítica frase de n'Alfonso Guerra. Una mostra d'un geni de la puresa química. Com poques.

Elies ha dit...

Dessmond: GRAN post! Hi estic totalment d'acord. A més, m'hi sento molt proper perquè d'alguna manera està emparentat amb posts que he fet reflexionant una mica sobre aquestes coses, com el dels "àlex". Endavant!

Anònim ha dit...

Estic totalment d'acord, aquest és justament el motiu que m'ha fet declinar nombroses invitacions a militar en partits politics (catalanistes, off curse).

Dessmond ha dit...

Elíes,
Gràcies pel teu amable comentari.
Certament té relació amb reflexions que tu també planeteges al teu blog. Molt bé el dels "Àlex".

josep-empordà,
Jo si que he estat militant. Per tant no pretenc generalitzar, donat que sempre la realitat és més complexa. Però a final de comptes toca passar per l'adreçador o te n'has d'anar a casa. Tot i així, penso que militar en un partit és imprescindible per entendre millor la política.

Anònim ha dit...

Benvolgut amfitrió,

No crec que s'hagi perdut "en general". I en tot cas, repeteixo que no és un mal exclusiu dels partits. En qualsevol organització/empresa, hi trobes, malhauradament, analogía. Tant de caps que volen ovelles com de treballadors que volen pastor. Tenir criteri, personalitat i argument, si bé pot ser "perillós", és el que dóna sentit i dignitat a una organització i, per extensió, a un país. Altrament, està malalt. I no tinc clar que aquesta malaltia sigui només dels partits, ni que en siguin el focus.

Salut i independència!

Un cop més, gràcies per tenir les portes obertes.

Dessmond ha dit...

Benvolgut anònim,
Ben mirat no et manca raó. Però sí que és en la política on les coses couen. Perquè el servilisme que s'hi pugui donar té conseqüències al comú de la població. Si en Montilla, per exemple, calla en determinats moments per no ferir la tàctica de'n ZP, el tema trascendeix molt més enllà del propi partit. L'únic remei davant d'això -i hi ha casos ben escandalosos- és la militància. Que pot ser crítica o no. I en general la reposta no és la crítica, sinó aprofundir en el dogma de fe, en la puresa ideològica per justificar una barrabasada. Després no sé amb quina cara volen demanar-nos el vot.
En una empresa/organització el tema comença i acaba en aquest escenari. Això no el fa millor, moralment. Però no té tanta repercusió social.
La política no és comparable a cap altra activitat.