Molt Bon 2008!
No serà per manca de bons desitjos que jo espero que tinguis un molt bon any nou. Només sé que el 2008 ho serà de bo si hi repercuteixes les dosis de realisme necessàries. Si he de ser-te sincer, em penso que no serà l’any anunciat. No vull dir que per això hagi de ser un any dolent. Però no serà d’aquesta llisor, tan diàfan, benèvol i fins i tot amable com ho han estat els precedents.
Hi ha un desglaç al qual no podem respondre com aquell qui sent xiular. Hi ha pols del món econòmic que comencen a fondre els seus icebergs. La temperatura monetària s’està escalfant per allí on no et diuen i potser es refreden massa en les nostres latituds. El desglaç sempre duu sorpreses, sempre porta amagat algun tresor. És així que ens ho hem de mirar.
La nostra Europa s’ha engreixat artificiosament. Sobretot, la part que representem. Tota ella s’ha reclòs com una iaia, en una habitació fosca. No vol sentir parlar de la seva miopia, de la manca de reflexos, de fer nous salts endavant. Nosaltres estem enclavats en una de les articulacions més maldestres, que ha hagut de sobreviure a base d’anestèsies. De rebre una pluja de diners que ara ja no rajaran. Europa ha incorporat territoris que ha de ressuscitar de la mort econòmica.
Europa gaudeix d’una moneda forta. Això fa que sigui més difícil el que ha estat tradicionalment així: que els americans ens treguin les castanyes del foc. Espanya en particular té una balança comercial desastrosa, cosa que un euro tan musculat referma el desastre de l’exportació.
El desglaç de la Xina farà pujar moltes marees. Farà capgirar moltes situacions i està per veure si la iaia Europa vol anar en barca. Si vols surar, tingues com a mínim una zodíac ben a prop. Inflada. La Xina és un pol econòmic que té una empenta irrefrenable, plena de xinesos bojament motivats, que volen progressar. Aquest nervi els portarà més progrés, més llibertat. I això posarà en marxa una roda amb molt més progrés i molta més llibertat. Mentre nosaltres hem posat el fre de mà i anem desflorant margarides.
El món canvia. Els que avui diuen que els pisos poden llogar-se amb 200 euros i que les criatures en valen 2500 o 3000, demà faran de xerraires ambulants de fira. Aquells que pel mateix preu t’arrenquen un queixal o amb un pot de betum et fan créixer la melena.
L’any 2008 serà un bon any si no fas cas dels remeis impossibles. Dels guariments miraculosos. De pensar que la vida es resol parant la ma o que existeix el Déu de la peonada. Sempre ha estat així que l’home ha progressat: dedicant moltes hores de feina, amb una altíssim grau de responsabilitat, com si cada minut hi anés la vida, i una voluntat de fer les coses excel·lentment.
Confio, doncs, que el 2008 et suposarà un bon any. Ho pot ser, sens dubte. Tingues el convenciment de que el miracle de cada dia el fas tu o no te l’obsequiarà ningú. Com ha estat sempre, des que la humanitat va decidir fer camí amb dues potetes. És així que tindràs aquest Molt Bon 2008, que tant et desitjo. Molt d’anys!.
dilluns, de desembre 31, 2007
dissabte, de desembre 29, 2007
Benazir Bhutto
L’assassinat de Bhutto ha corregut com un reguerol de pólvora. Ha creuat el món de punta a punta i s’ha colat a les taules de casa nostra. Fins i tot és tema de conversa en aquestes infinites reunions familiars nadalenques. He de dir que a mi em va impressionar. Vaig creure que en un moment o altre ella i sèquit volarien pels aires. Pensant-ho fredament no respon a cap impuls gaire fonamentat. Conec poc el personatge. Conec poc la història del Pakistan i conec encara menys tot aquest laberint indesxifrable que conforma la seva vida política.
Ho dic amb el màxim respecte, però rotundament: no en sé res perquè m’interessa ben poc. Entre rave i cogombre és el tipus d’importància que li atorgo. I no és que en vulgui fer ostentació. Simplement confesso que no en sé res d’aquesta dona i el seu context. És a dir, el que puc llegir o sentir per algun mitjà: res de res.
M’ha sobtat aquesta mena d’obligació que hi ha a fer referència a aquest assassinat. I m’ha sobtat, sobretot, el cúmul d’obvietats que s’han dit al respecte.
Començant per la informació que arriba del Pakistan mateix. Hi ha un ball de versions oficials que convida a passar pàgina. Resulta que la mort la hi ha provocat finalment un cop de cap contra la maneta del sostre del cotxe, que és –era?- articulat. Demà potser serà una altra cosa. Demà també sabrem què ha de fer el seu partit. Es veu que va deixar instruccions precises, arribat el cas. A mi em sembla que haurà de passar un bon tros de temps per poder fer-me una composició de lloc fiable. Ara tot balla frenèticament segons com sembli que pot bufar el vent. Fins i tot la veritat.
He fet un repàs per la blogosfera i he quedat sorprès. Sembla, repeteixo, que hi ha una mena d’obligació a fer referència a la senyora Bhutto. I m’he quedat glaçat de veure el cúmul d’obvietats que s’han escrit sobre ella. Algunes esfereïdores, perquè a segons quin autor li suposava més... vergonya?.
En un moment donat he sentit la temptació de proporcionar-te una llista dels top ten que m’han semblat més desgraciats. Però el meu coret amanyagat per la cosa nadalenca de seguida m’ha fet tirar enrere de tal iniciativa. Només un impuls de vertadera bondat em permet suggerir-te que llegeixis això. És una carta que la mateixa Benazir Bhutto va escriure, quan ja va tenir el primer avís en forma de traca mortal. Trobo molt elegant que en Ferran Caballero s’hagi limitat a proporcionar-nos la traducció del que va aparèixer a Le Figaro, l’octubre passat. Elegant i molt oportú.
En contrapartida et demano el mateix. Si trobes alguna cosa digne de menció, si us plau fes-m’ho saber. No vull res que tingui a veure amb poemes, palles mentals feministes, o material amb l’eterna conclusió que la culpa és d’en Bush. Gràcies. No vull pas ara convertir-me en cap expert en la matèria. Em ve de gust topar amb una mica d’informació. Res més que això.
L’assassinat de Bhutto ha corregut com un reguerol de pólvora. Ha creuat el món de punta a punta i s’ha colat a les taules de casa nostra. Fins i tot és tema de conversa en aquestes infinites reunions familiars nadalenques. He de dir que a mi em va impressionar. Vaig creure que en un moment o altre ella i sèquit volarien pels aires. Pensant-ho fredament no respon a cap impuls gaire fonamentat. Conec poc el personatge. Conec poc la història del Pakistan i conec encara menys tot aquest laberint indesxifrable que conforma la seva vida política.
Ho dic amb el màxim respecte, però rotundament: no en sé res perquè m’interessa ben poc. Entre rave i cogombre és el tipus d’importància que li atorgo. I no és que en vulgui fer ostentació. Simplement confesso que no en sé res d’aquesta dona i el seu context. És a dir, el que puc llegir o sentir per algun mitjà: res de res.
M’ha sobtat aquesta mena d’obligació que hi ha a fer referència a aquest assassinat. I m’ha sobtat, sobretot, el cúmul d’obvietats que s’han dit al respecte.
Començant per la informació que arriba del Pakistan mateix. Hi ha un ball de versions oficials que convida a passar pàgina. Resulta que la mort la hi ha provocat finalment un cop de cap contra la maneta del sostre del cotxe, que és –era?- articulat. Demà potser serà una altra cosa. Demà també sabrem què ha de fer el seu partit. Es veu que va deixar instruccions precises, arribat el cas. A mi em sembla que haurà de passar un bon tros de temps per poder fer-me una composició de lloc fiable. Ara tot balla frenèticament segons com sembli que pot bufar el vent. Fins i tot la veritat.
He fet un repàs per la blogosfera i he quedat sorprès. Sembla, repeteixo, que hi ha una mena d’obligació a fer referència a la senyora Bhutto. I m’he quedat glaçat de veure el cúmul d’obvietats que s’han escrit sobre ella. Algunes esfereïdores, perquè a segons quin autor li suposava més... vergonya?.
En un moment donat he sentit la temptació de proporcionar-te una llista dels top ten que m’han semblat més desgraciats. Però el meu coret amanyagat per la cosa nadalenca de seguida m’ha fet tirar enrere de tal iniciativa. Només un impuls de vertadera bondat em permet suggerir-te que llegeixis això. És una carta que la mateixa Benazir Bhutto va escriure, quan ja va tenir el primer avís en forma de traca mortal. Trobo molt elegant que en Ferran Caballero s’hagi limitat a proporcionar-nos la traducció del que va aparèixer a Le Figaro, l’octubre passat. Elegant i molt oportú.
En contrapartida et demano el mateix. Si trobes alguna cosa digne de menció, si us plau fes-m’ho saber. No vull res que tingui a veure amb poemes, palles mentals feministes, o material amb l’eterna conclusió que la culpa és d’en Bush. Gràcies. No vull pas ara convertir-me en cap expert en la matèria. Em ve de gust topar amb una mica d’informació. Res més que això.
divendres, de desembre 28, 2007
Diners i cooperants
Que el món és ple de desagraïts, no en tinguis cap dubte. Que el món giravolta cada cop de forma més confusa, tampoc. Que barrejar aquest desagraïment amb tanta confusió només pot donar com a resultat un gran nayp, també hauria de ser una cosa més que sabuda.
Llegeixo una brevíssima notícia a l’Avui. És una barreja de tots aquests ingredients. Aparentment, hi ha la ma que sacseja una coctelera repleta d’impulsos demencials. A Somàlia han segrestat dues cooperants. Les alliberaran a canvi d’una cosa tan lletja com són els diners. I no pocs. Al menys pel tren de vida que hom pot pimpar-se per Somàlia amb un grapat de doblers equivalent a 250 000 dòlars.
Clar, el primer que se m’ha acudit és pensar en una grandíssima obvietat: aquests negrates no tenen sentiments. Són una colla d’ingrats. Desagraïts. Filibusters, que diria el capità Haddock.
Un cop ja més serè, he vist que el tema no havia de ser necessàriament així d’obvi. La combinació d’una metgessa espanyola amb una infermera argentina, també és un còctel difícil de digerir. I a Somàlia!. No vull ni pensar si cap de les dues és, a més, psicòloga.
Poca conya, doncs, amb uns somalis que després de fer de segrestadors són capaços de trametre una carta a una emissora local per difondre la seva decidida acció. Hi ha alguna cosa que, en definitiva, tanta cooperació no acaba de resoldre.
A vegades penso, veig, que una gran majoria d’aquests cooperants són una mena de florers que van a donar color més que solucions als problemes dels necessitats. Hi ha de tot, és clar. Però hi ha cooperants amb una santa barra, que si no la guarneixen d’altruisme i a l’altra punta de món, no hauria forma ni manera de que mengessin calent dos dies seguits a casa seva. El món de la cooperació és una història molt grotesca. El concepte de la cooperació, a casa nostra, ratlla en molt casos el ridícul o l’estafa.
Vols un exemple d’estafa i públicament consentida?: aquella colla de carcamals, que quan van ensumar aires de glòria, van anar cap a Irak a fer d’escuts humans. Notícia retransmesa per TV3. Fer d’escut humà és una cosa heroica, a menys que la intenti un d’aquests cooperants. Un escut humà se la juga amb el seu propi cos, amb la seva pròpia vida. Aquella seva heroïcitat consistí en organitzar un partit de futbol, que se celebrà en un descampat iraquià. Quan les metralletes americanes van començar a ser carregades al farcell, aquesta colla d’energúmens ja tornava a ser a casa. Amb la mama. A menjar calent. I explicant per ràdio, premsa i tv’s, com si tu i jo fóssim la viva estampa de la imbecil·litat, el fruit d’una experiència tan colpidora. Aquell dia va quedar clar que la cooperació no era altra cosa més que desenvolupar un sentit altruista quan hom no logra aprovar cap oposició de funcionari. Creure i fer creure que allò era un escut humà és perdre el sentit de la vergonya. Infinitament més decent són els pastorets que es representen cada desembre i ningú gosa –encara- atorgar-hi el rang d’heroïcitat.
A Somàlia estic segur que amb un feix de cash se'n pot fer molta feina. Estic segur que la cosa podria sortir-nos fins i tot barata. Sabeu la de forats que es poden tapar amb un feix de 250 000 dòlars per allí?. Doneu-los els quartos i deixeu que ells es maneguin la seva vida. Suportar un cooperant amb segons quins fums no és tema fàcil. I no crec que sigui gaire productiu. És sabut que el món cada dia està més necessitat, sí. Però de diners, més que de cooperants.
Que el món és ple de desagraïts, no en tinguis cap dubte. Que el món giravolta cada cop de forma més confusa, tampoc. Que barrejar aquest desagraïment amb tanta confusió només pot donar com a resultat un gran nayp, també hauria de ser una cosa més que sabuda.
Llegeixo una brevíssima notícia a l’Avui. És una barreja de tots aquests ingredients. Aparentment, hi ha la ma que sacseja una coctelera repleta d’impulsos demencials. A Somàlia han segrestat dues cooperants. Les alliberaran a canvi d’una cosa tan lletja com són els diners. I no pocs. Al menys pel tren de vida que hom pot pimpar-se per Somàlia amb un grapat de doblers equivalent a 250 000 dòlars.
Clar, el primer que se m’ha acudit és pensar en una grandíssima obvietat: aquests negrates no tenen sentiments. Són una colla d’ingrats. Desagraïts. Filibusters, que diria el capità Haddock.
Un cop ja més serè, he vist que el tema no havia de ser necessàriament així d’obvi. La combinació d’una metgessa espanyola amb una infermera argentina, també és un còctel difícil de digerir. I a Somàlia!. No vull ni pensar si cap de les dues és, a més, psicòloga.
Poca conya, doncs, amb uns somalis que després de fer de segrestadors són capaços de trametre una carta a una emissora local per difondre la seva decidida acció. Hi ha alguna cosa que, en definitiva, tanta cooperació no acaba de resoldre.
A vegades penso, veig, que una gran majoria d’aquests cooperants són una mena de florers que van a donar color més que solucions als problemes dels necessitats. Hi ha de tot, és clar. Però hi ha cooperants amb una santa barra, que si no la guarneixen d’altruisme i a l’altra punta de món, no hauria forma ni manera de que mengessin calent dos dies seguits a casa seva. El món de la cooperació és una història molt grotesca. El concepte de la cooperació, a casa nostra, ratlla en molt casos el ridícul o l’estafa.
Vols un exemple d’estafa i públicament consentida?: aquella colla de carcamals, que quan van ensumar aires de glòria, van anar cap a Irak a fer d’escuts humans. Notícia retransmesa per TV3. Fer d’escut humà és una cosa heroica, a menys que la intenti un d’aquests cooperants. Un escut humà se la juga amb el seu propi cos, amb la seva pròpia vida. Aquella seva heroïcitat consistí en organitzar un partit de futbol, que se celebrà en un descampat iraquià. Quan les metralletes americanes van començar a ser carregades al farcell, aquesta colla d’energúmens ja tornava a ser a casa. Amb la mama. A menjar calent. I explicant per ràdio, premsa i tv’s, com si tu i jo fóssim la viva estampa de la imbecil·litat, el fruit d’una experiència tan colpidora. Aquell dia va quedar clar que la cooperació no era altra cosa més que desenvolupar un sentit altruista quan hom no logra aprovar cap oposició de funcionari. Creure i fer creure que allò era un escut humà és perdre el sentit de la vergonya. Infinitament més decent són els pastorets que es representen cada desembre i ningú gosa –encara- atorgar-hi el rang d’heroïcitat.
A Somàlia estic segur que amb un feix de cash se'n pot fer molta feina. Estic segur que la cosa podria sortir-nos fins i tot barata. Sabeu la de forats que es poden tapar amb un feix de 250 000 dòlars per allí?. Doneu-los els quartos i deixeu que ells es maneguin la seva vida. Suportar un cooperant amb segons quins fums no és tema fàcil. I no crec que sigui gaire productiu. És sabut que el món cada dia està més necessitat, sí. Però de diners, més que de cooperants.
dijous, de desembre 27, 2007
Cara de cul
Després de vint-i-cinc anys que vam fer nou acopi de santa paciència. No per cap vocació retorçada, sinó perquè veníem de jugar a l’extermini. Nosaltres fèiem de rates i ells tenien les escopetes. La brutalitat de les armes. Ens van trinxar sense gaires remordiments. Vam patir un dictador que va guanyar i un altre que va perdre. Quan simplement mereixíem justícia, de mala gana vam acceptar que la millor forma d’enterrar-los, tots dos, era haver de suportar una nova travessia en el temps. Amb el perill de que se’ns tornes a glaçar l’ànima.
Després de vint-i-cinc anys, refotudament eterns, anquilosats, moralment garrepes, extorquidors, -com a mínim jo- vaig apreciar un lent moviment cap endavant. Va ser aleshores que vam sentir la veu clara de l’embranzida. La promesa merescuda, el premi a tant desconsol.
Després de més de vint-i-cinc anys, la darrera cosa que esperava és un altre maleït paper de merda. Un nou tràmit. Més paperam. Més burocràcia. Un nou paper per signar. Un nou manifest. Més llargues esperes en una sala on ningú reparteix torn. Ningú gosa mirar-me a mi, jo no goso mirar ningú. Ni de reüll. De tant estafats com ens sentim. Ens quedem com estaques, immòbils, de la vergonya pròpia i aliena que arribem a experimentar.
L’esport em fa autèntica basarda. És aquella mena de mirall on sempre fas cara de cul. Acceptant que només hi ha cul, voldria veure-hi com a mínim unes natges rodones i pletòriques, dolçament colrades, però només hi apareix un cervellet de periquito. Ja sia perquè rodoles com una ànima extraviada rere una forma esfèrica, ja sia perquè plantant la poma a la grada només grunys. A l’esport només hi sobreviu el cul.
Després de tanta cridòria, de sentir l’empenta, l’embranzida nacional encara que només fos a l’esport, no em vinguis ara amb una merda desconsolada de manifest. Després de vint-i-cinc anys sento que reculo. Que mai havia avançat gaire, però ara sento la marxa enrere. En tota aquella merda que és l’esport, quan jugava Catalunya hi veies el president. Fent la comèdia de la normalitat. Avui ni aquest paio creu que val la pena aixecar-se d’una taula plena de torrons per contemplar una Catalunya semblant. Per què és una solemne i oficial merda. Aquest manifest amb prou feines servirà per netejar-nos la cara. Ni el cul.
Després de vint-i-cinc anys que vam fer nou acopi de santa paciència. No per cap vocació retorçada, sinó perquè veníem de jugar a l’extermini. Nosaltres fèiem de rates i ells tenien les escopetes. La brutalitat de les armes. Ens van trinxar sense gaires remordiments. Vam patir un dictador que va guanyar i un altre que va perdre. Quan simplement mereixíem justícia, de mala gana vam acceptar que la millor forma d’enterrar-los, tots dos, era haver de suportar una nova travessia en el temps. Amb el perill de que se’ns tornes a glaçar l’ànima.
Després de vint-i-cinc anys, refotudament eterns, anquilosats, moralment garrepes, extorquidors, -com a mínim jo- vaig apreciar un lent moviment cap endavant. Va ser aleshores que vam sentir la veu clara de l’embranzida. La promesa merescuda, el premi a tant desconsol.
Després de més de vint-i-cinc anys, la darrera cosa que esperava és un altre maleït paper de merda. Un nou tràmit. Més paperam. Més burocràcia. Un nou paper per signar. Un nou manifest. Més llargues esperes en una sala on ningú reparteix torn. Ningú gosa mirar-me a mi, jo no goso mirar ningú. Ni de reüll. De tant estafats com ens sentim. Ens quedem com estaques, immòbils, de la vergonya pròpia i aliena que arribem a experimentar.
L’esport em fa autèntica basarda. És aquella mena de mirall on sempre fas cara de cul. Acceptant que només hi ha cul, voldria veure-hi com a mínim unes natges rodones i pletòriques, dolçament colrades, però només hi apareix un cervellet de periquito. Ja sia perquè rodoles com una ànima extraviada rere una forma esfèrica, ja sia perquè plantant la poma a la grada només grunys. A l’esport només hi sobreviu el cul.
Després de tanta cridòria, de sentir l’empenta, l’embranzida nacional encara que només fos a l’esport, no em vinguis ara amb una merda desconsolada de manifest. Després de vint-i-cinc anys sento que reculo. Que mai havia avançat gaire, però ara sento la marxa enrere. En tota aquella merda que és l’esport, quan jugava Catalunya hi veies el president. Fent la comèdia de la normalitat. Avui ni aquest paio creu que val la pena aixecar-se d’una taula plena de torrons per contemplar una Catalunya semblant. Per què és una solemne i oficial merda. Aquest manifest amb prou feines servirà per netejar-nos la cara. Ni el cul.
dimecres, de desembre 26, 2007
Sant Esteve
Ha passat escassament vint-i-quatre hores del forçat periple d’en Pare Nöel, que tot el que provoca ja jeu en algun contenidor de brossa. Tots els desitjos, tot el seu misteri ha fet el seu “plop”, com una erràtica bombolla de sabó. Fins l’any vinent que no es tornarà fer acopi de forces, de diners, d’anhels de cartró, per fer-los evaporar en un temps rècord.
Enguany tots els menuts saben qui és el subnormal de’n Pare Nöel. Fan la seva comèdia per aparentar la candidesa de sempre. Que el show no s’aturi, que els més mal parats podrien ser ells. És una de les primeres lliçons que han après de la vida. Res comparat a aquestes tonteries dels rens voladors que llisquen pels núvols tirant d’un trineu replet de presents. Ells fan veure que són innocents com sempre, a canvi de parar la ma.
Enguany hem aterrat molts mites. Els menuts i jo. El que fa por de debò és saber si el sòmines del pare o la mare acceptarà que el seu adorable menut els ha pres la cabellera sencera.
Enguany hem fet un dinar de Nadal al voltant d’una taula llarga llarga llarga. Hem cantat nadales i després d’això li ha seguit una llarga, també, sobretaula. Els menuts i jo hem anat a banda. Els he proposat fer una pel·lícula amb la meva càmera. Els ha fet una il·lusió tremenda protagonitzar-la i els he posat una condició: aquest vídeo només el podreu ensenyar als vostres pares només en el cas que hagin fet molta bonda. Sinó, castigueu-los. El tracte s’ha acceptat unànimement.
Treballar amb menuts és delicat. Requereix molta paciència. Però si la causa és noble, ells també s’entreguen. L’èxit garantit amb els menuts sempre rau en el mateix: dispendi de temps. Cal emprar molt de temps amb ells. Ser-hi molt al damunt. A la fi crec que podem estar ben orgullosos de resultat. La pel·lícula l’hem titulat: “Un ca que nom “els meus pits””. Si l’any vinent encara hi ha un pare convençut que cal fer el beneït com aquest 2007, serà jo que hauré de parlar seriosament amb ell. De moment, que la màgia del Nadal no l’aturi res. Ni el cantó més cru de la vida.
Ha passat escassament vint-i-quatre hores del forçat periple d’en Pare Nöel, que tot el que provoca ja jeu en algun contenidor de brossa. Tots els desitjos, tot el seu misteri ha fet el seu “plop”, com una erràtica bombolla de sabó. Fins l’any vinent que no es tornarà fer acopi de forces, de diners, d’anhels de cartró, per fer-los evaporar en un temps rècord.
Enguany tots els menuts saben qui és el subnormal de’n Pare Nöel. Fan la seva comèdia per aparentar la candidesa de sempre. Que el show no s’aturi, que els més mal parats podrien ser ells. És una de les primeres lliçons que han après de la vida. Res comparat a aquestes tonteries dels rens voladors que llisquen pels núvols tirant d’un trineu replet de presents. Ells fan veure que són innocents com sempre, a canvi de parar la ma.
Enguany hem aterrat molts mites. Els menuts i jo. El que fa por de debò és saber si el sòmines del pare o la mare acceptarà que el seu adorable menut els ha pres la cabellera sencera.
Enguany hem fet un dinar de Nadal al voltant d’una taula llarga llarga llarga. Hem cantat nadales i després d’això li ha seguit una llarga, també, sobretaula. Els menuts i jo hem anat a banda. Els he proposat fer una pel·lícula amb la meva càmera. Els ha fet una il·lusió tremenda protagonitzar-la i els he posat una condició: aquest vídeo només el podreu ensenyar als vostres pares només en el cas que hagin fet molta bonda. Sinó, castigueu-los. El tracte s’ha acceptat unànimement.
Treballar amb menuts és delicat. Requereix molta paciència. Però si la causa és noble, ells també s’entreguen. L’èxit garantit amb els menuts sempre rau en el mateix: dispendi de temps. Cal emprar molt de temps amb ells. Ser-hi molt al damunt. A la fi crec que podem estar ben orgullosos de resultat. La pel·lícula l’hem titulat: “Un ca que nom “els meus pits””. Si l’any vinent encara hi ha un pare convençut que cal fer el beneït com aquest 2007, serà jo que hauré de parlar seriosament amb ell. De moment, que la màgia del Nadal no l’aturi res. Ni el cantó més cru de la vida.
dissabte, de desembre 22, 2007
Bocí nadalenc
Ara que ve Nadal la gent té ganes de sortir. És una mica sarcàstic perquè aquestes ganes no he vist mai que minvin la resta de l’any. Però en aquestes dates és converteix en una mena d’obligació. Així que cal sortir.
Vam anar al teatre a veure “El Llibertí”. Una obra molt bona, al Poliorama. Seria fantàstic si no fos pel públic. Els actors són part de la colla d’afortunats que els veus a tot arreu: al Cor de la ciutat, a Ventdelpla, a la sopa de galets. Dia si, dia també. Les ties maries de Catalunya omplien el teatre i reien infatigablement. Cadascun d’aquests actors s’ha passejat cada dia pel menjador de casa seva. Una bona estona. Son ja part de la família. Les tietes senten tan d’afecte cap a ells, que cada moment sembla apropiat per riure. Cada instant, encara que no hagi motiu per fer-ho. Una forma molt bèstia de rebentar l’obra.
Quan vaig arribar a casa vaig trobar a la bústia de correu un sobre que contenia una nadala. L’havia fet n’Illia i els seus fills. Es tota una obra d’enginyeria de les manualitats. En obrir-la es despleguen tot un cel estrellat, una segona filera d’arbres i muntanyes i alguna caseta llunyana i en primer pla sorgeix tot l’estol de personatges que composa una escena nadalenca. No hi falta ningú. I finalment hi ha la part escrita amb els bons desitjos i les corresponents signatures de la família al complert. Una fantàstica nadala tridimensional feta amb els dacs i el cor, vaja.
L’endemà, en obrir el correu-e, trobo un llarg missatge. També de n’Ília. Parla de que ja han guarnit la casa i que el pessebre ja està plantat. És, també, una llarga declaració de principis. No puc estar-me de compartir amb tu un bocinet tan nadalenc d’aquest missatge:
“És un poti -poti, que us convido si el voleu veure........
Però, de la mateixa manera que la nadala que us dediquem cada any, ens serveix a tota la família petita per viure NADAL, lluny de les extravagàncies que ens precediran aquest dies, fer el pessebre i guarnir la casa també ens acosta a l'esperit de NADAL que reivindico, ara que a moltes escoles només volen celebrar el solstici d’hivern, com una història exemplar, tendra i deliciosa.
No oblideu que Sant Josep exercia una professió liberal, com la majoria de nosaltres, que per temes burocràtics els van fastiguejar l’embaràs, que Maria no tenia complexes de parir en un estable , que la solidaritat dels pastors era sincera, que els reis ho eren per savis, no per territoris conquerits, amb l’elegància del coneixement ecumènic des de diferents països i races, tot molt multicultural , i qui sap , l’estètica del pessebre també ens il·lustra el famós canvi climàtic ja que hi ha pessebres on hi ha desert i palmeres, neu i avets, tots junts........
Molts petons a totes,
Ília Gràcia Trencapals”
Dels petons dirigits exclusivament a “elles” pots deduir que el missatge va arribar a la meva safata d’entrada de forma poc ortodoxa. Sí, ho confesso. Però qui pot resistir-se a un bocinet semblant de Nadal?.
Ara que ve Nadal la gent té ganes de sortir. És una mica sarcàstic perquè aquestes ganes no he vist mai que minvin la resta de l’any. Però en aquestes dates és converteix en una mena d’obligació. Així que cal sortir.
Vam anar al teatre a veure “El Llibertí”. Una obra molt bona, al Poliorama. Seria fantàstic si no fos pel públic. Els actors són part de la colla d’afortunats que els veus a tot arreu: al Cor de la ciutat, a Ventdelpla, a la sopa de galets. Dia si, dia també. Les ties maries de Catalunya omplien el teatre i reien infatigablement. Cadascun d’aquests actors s’ha passejat cada dia pel menjador de casa seva. Una bona estona. Son ja part de la família. Les tietes senten tan d’afecte cap a ells, que cada moment sembla apropiat per riure. Cada instant, encara que no hagi motiu per fer-ho. Una forma molt bèstia de rebentar l’obra.
Quan vaig arribar a casa vaig trobar a la bústia de correu un sobre que contenia una nadala. L’havia fet n’Illia i els seus fills. Es tota una obra d’enginyeria de les manualitats. En obrir-la es despleguen tot un cel estrellat, una segona filera d’arbres i muntanyes i alguna caseta llunyana i en primer pla sorgeix tot l’estol de personatges que composa una escena nadalenca. No hi falta ningú. I finalment hi ha la part escrita amb els bons desitjos i les corresponents signatures de la família al complert. Una fantàstica nadala tridimensional feta amb els dacs i el cor, vaja.
L’endemà, en obrir el correu-e, trobo un llarg missatge. També de n’Ília. Parla de que ja han guarnit la casa i que el pessebre ja està plantat. És, també, una llarga declaració de principis. No puc estar-me de compartir amb tu un bocinet tan nadalenc d’aquest missatge:
“És un poti -poti, que us convido si el voleu veure........
Però, de la mateixa manera que la nadala que us dediquem cada any, ens serveix a tota la família petita per viure NADAL, lluny de les extravagàncies que ens precediran aquest dies, fer el pessebre i guarnir la casa també ens acosta a l'esperit de NADAL que reivindico, ara que a moltes escoles només volen celebrar el solstici d’hivern, com una història exemplar, tendra i deliciosa.
No oblideu que Sant Josep exercia una professió liberal, com la majoria de nosaltres, que per temes burocràtics els van fastiguejar l’embaràs, que Maria no tenia complexes de parir en un estable , que la solidaritat dels pastors era sincera, que els reis ho eren per savis, no per territoris conquerits, amb l’elegància del coneixement ecumènic des de diferents països i races, tot molt multicultural , i qui sap , l’estètica del pessebre també ens il·lustra el famós canvi climàtic ja que hi ha pessebres on hi ha desert i palmeres, neu i avets, tots junts........
Molts petons a totes,
Ília Gràcia Trencapals”
Dels petons dirigits exclusivament a “elles” pots deduir que el missatge va arribar a la meva safata d’entrada de forma poc ortodoxa. Sí, ho confesso. Però qui pot resistir-se a un bocinet semblant de Nadal?.
dijous, de desembre 20, 2007
El nou e-GH
Acaba de sortir el darrer número de l'e-GH, el butlletí digital del Grup Hayek.
Ja és penjat al lloc web del Grup o bé el pots consultar aquí. Tu mateix.
Si el trobes interessant et suggereixo que t'hi subscriguis. Així el rebràs automàticament cada cop que surti i de forma totalment gratuïta.
Acaba de sortir el darrer número de l'e-GH, el butlletí digital del Grup Hayek.
Ja és penjat al lloc web del Grup o bé el pots consultar aquí. Tu mateix.
Si el trobes interessant et suggereixo que t'hi subscriguis. Així el rebràs automàticament cada cop que surti i de forma totalment gratuïta.
Blogs Solidaris
Na Joana, primer, i el Veí de dalt, després, em passen un mort d’aquests que en diem meme. Una cosa que jo no acostumo a fer, encara que porti el títol tant encomiable de Blog Solidari. Ara, vist que aquest mort ve d’on ve, no m’hi puc negar. No voldria començar el Nadal de l’inrevés. Suposo que el fet de conèixer-los fa la pressió irresistible.
Com que no amago la meva simpatia a això dels memes, vull dir que amb aquesta llista els “nominats” no estan obligats a res. Sé que l’esperit del Blog Solidari vol provocar l’efecte dominó. Però en aquest cas penso que podeu fer bonament el que creieu. Sense cap mena de remordiment de consciència.
Això del Blog Solidari consisteix en distingir set «blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps». Podeu trobar més informació al blog de’n Jesús Badenes, tot i que la història sembla que la comença en Carles Puigdemont.
En Duran i Lleida
He escollit aquest blogaire perquè fa relativament poc que s’ha estrenat en aquest món. Des que va començar l’he anat seguint. Crec que fa unes entrades molt interessants, al marge de si pots compartir –o no- la seva opinió. El que més em meravella és el ritme frenètic de blogaire que porta. Espero que no es desinfli.
També he decidit triar-lo perque és un polític en primera línia. Aviat tindrem una nova crida a les urnes i en Duran necessitarà una obvietat que es fa imprescindible per tocar la mel de l’èxit: convèncer els seus. La lectura del seu blog penso pot ajudar a aquestes ments ara tan extraviades.
Jo li agraeixo, sobretot, que permeti comentar les seves entrades. I ell molt cops les respon. S’agraeix i molt, venint d’un polític encara que tingui crosta.
En Joan Safont
Tot i que darrerament s’ha contingut, en Joan fa –feia- unes entrades molt llargues. Però sempre molt treballades. Jo vaig començar a llegir-lo a partir d’una que tractava sobre el Pròxim Orient. Doneu una ullada a la carpeta que té oberta al respecte. En Joan milita a Esquerra. És a dir, recomano un altre “polític”. Però aquest és molt jove. Té la virtut de ser una persona summament educada que irradia molta confiança. I dona la impressió que ha de ser molt difícil fer-lo emprenyar. Té un gran recorregut per endavant. Espero que les misèries pròpies de l’ofici no el facin desistir de fer camí en el terreny de la política.
En Ferran Caballero
Té un blog anomenat Paraula d’Stone. També se’l pot trobar al blog de’n Salvador Sostres. Crec que és un dels millors fitxatges que el polèmic periodista va fer. Mentre aquella finestra en més d’una o des dues ocasions s’ha convertit en un galliner, ell sempre ha seguit el seu ritme de creuer amb les seves disquisicions filosòfiques. Malgrat les seves reflexions, sempre profundes, és un paio molt jove. I liberal. Un altre personatge amb un gran futur per endavant, vaja.
En Roc Armenter
Té un blog amb batejat de forma curiosa: El nom dels peixos. Viu a Nova Iork i treballa per la secció de recerca del Federal Reserve Bank of New York. Això, que d’una banda llueix molt, d’altra, l’impossibilita escriure pel Grup Hayek. Sempre fa unes entrades molt subtils sobre la vida americana. És un luxe trobar algú que parli amb la voluntat de ser just, equilibrat, escrupolosament objectiu amb el que troba al seu voltant. A Catalunya només pots trobar cacatues parlant d’Amèrica. Per això resulta tan profitós topar amb un esperit liberal al moll de l’ós de la cosa capitalista. Només espero que en temes de vestir, no hagi rebut les influències d’en Sala i Martín.
N’Elíes 115
Fa temps que segueixo el seu blog. Molt d’ERC, ell. Fa temps que el llegeixo i m’agrada molt el que hi planteja. Generalment són coses que qualsevol nacionalista pot subscriure. A vegades l’atzar et porta a un cantó o altre. Si jo t’expliqués, Elíes... Però hi ha persones que malgrat el carnet que puguin tenir, el que realment els pesa és el país. Un partit és un instrument per a construir una obra que valgui la pena. Quan aquest mitjà fa llufa, sempre queda el blog. Ell ha lograt convertir el seu en un bon esperó de la causa nacionalista. Per rematar-ho: una molt bona persona.
N’Anna Tarambana
El seu blog és una mica de tot. Sembla que pot ser una mica autobiogràfic. Es defineix com a idealista romàntica. Sort d’això, perquè tracta amb criatures. Bé, jo vaig començar a llegir-la quan havia de lidiar amb gent molt menuda. Enguay ha ascendit i es dedica a ensenyar anglès. Té més responsabilitats, més estrès. I en ocasions ben distants en el temps i en blogs diferents sempre ha mostrat un orgull especial pel seu cul. Jo sempre li he reclamat proves concloents en comptes de simples declaracions de principis. Mai he rebut resposta, però això no ha fet que deixés de seguir-la. Blog molt fresc i recomanable.
En Roi Marphille
Jo diria que el blog de’n Roi em va fer decidir començar a escriure en aquest mitjà. Per casualitat vaig entrar en el seu blog i vaig llegir les seves històries sobre (cito de memòria) “el moviment de vint centítmetres d’una illa de l’Eixample”. El vaig trobar genial. O les seves cartes obertes a en David Meca o en Josep Cuní. I tantes i tantes d’altres històries. Tot i que no té res a veure amb el que jo escric, confesso que la seva influència va ser decisiva a l’hora de pensar en obrir l’Itching like grass. Gràcies, Roi. Jo he flipat moltes mandarines amb tu.
Na Joana, primer, i el Veí de dalt, després, em passen un mort d’aquests que en diem meme. Una cosa que jo no acostumo a fer, encara que porti el títol tant encomiable de Blog Solidari. Ara, vist que aquest mort ve d’on ve, no m’hi puc negar. No voldria començar el Nadal de l’inrevés. Suposo que el fet de conèixer-los fa la pressió irresistible.
Com que no amago la meva simpatia a això dels memes, vull dir que amb aquesta llista els “nominats” no estan obligats a res. Sé que l’esperit del Blog Solidari vol provocar l’efecte dominó. Però en aquest cas penso que podeu fer bonament el que creieu. Sense cap mena de remordiment de consciència.
Això del Blog Solidari consisteix en distingir set «blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps». Podeu trobar més informació al blog de’n Jesús Badenes, tot i que la història sembla que la comença en Carles Puigdemont.
En Duran i Lleida
He escollit aquest blogaire perquè fa relativament poc que s’ha estrenat en aquest món. Des que va començar l’he anat seguint. Crec que fa unes entrades molt interessants, al marge de si pots compartir –o no- la seva opinió. El que més em meravella és el ritme frenètic de blogaire que porta. Espero que no es desinfli.
També he decidit triar-lo perque és un polític en primera línia. Aviat tindrem una nova crida a les urnes i en Duran necessitarà una obvietat que es fa imprescindible per tocar la mel de l’èxit: convèncer els seus. La lectura del seu blog penso pot ajudar a aquestes ments ara tan extraviades.
Jo li agraeixo, sobretot, que permeti comentar les seves entrades. I ell molt cops les respon. S’agraeix i molt, venint d’un polític encara que tingui crosta.
En Joan Safont
Tot i que darrerament s’ha contingut, en Joan fa –feia- unes entrades molt llargues. Però sempre molt treballades. Jo vaig començar a llegir-lo a partir d’una que tractava sobre el Pròxim Orient. Doneu una ullada a la carpeta que té oberta al respecte. En Joan milita a Esquerra. És a dir, recomano un altre “polític”. Però aquest és molt jove. Té la virtut de ser una persona summament educada que irradia molta confiança. I dona la impressió que ha de ser molt difícil fer-lo emprenyar. Té un gran recorregut per endavant. Espero que les misèries pròpies de l’ofici no el facin desistir de fer camí en el terreny de la política.
En Ferran Caballero
Té un blog anomenat Paraula d’Stone. També se’l pot trobar al blog de’n Salvador Sostres. Crec que és un dels millors fitxatges que el polèmic periodista va fer. Mentre aquella finestra en més d’una o des dues ocasions s’ha convertit en un galliner, ell sempre ha seguit el seu ritme de creuer amb les seves disquisicions filosòfiques. Malgrat les seves reflexions, sempre profundes, és un paio molt jove. I liberal. Un altre personatge amb un gran futur per endavant, vaja.
En Roc Armenter
Té un blog amb batejat de forma curiosa: El nom dels peixos. Viu a Nova Iork i treballa per la secció de recerca del Federal Reserve Bank of New York. Això, que d’una banda llueix molt, d’altra, l’impossibilita escriure pel Grup Hayek. Sempre fa unes entrades molt subtils sobre la vida americana. És un luxe trobar algú que parli amb la voluntat de ser just, equilibrat, escrupolosament objectiu amb el que troba al seu voltant. A Catalunya només pots trobar cacatues parlant d’Amèrica. Per això resulta tan profitós topar amb un esperit liberal al moll de l’ós de la cosa capitalista. Només espero que en temes de vestir, no hagi rebut les influències d’en Sala i Martín.
N’Elíes 115
Fa temps que segueixo el seu blog. Molt d’ERC, ell. Fa temps que el llegeixo i m’agrada molt el que hi planteja. Generalment són coses que qualsevol nacionalista pot subscriure. A vegades l’atzar et porta a un cantó o altre. Si jo t’expliqués, Elíes... Però hi ha persones que malgrat el carnet que puguin tenir, el que realment els pesa és el país. Un partit és un instrument per a construir una obra que valgui la pena. Quan aquest mitjà fa llufa, sempre queda el blog. Ell ha lograt convertir el seu en un bon esperó de la causa nacionalista. Per rematar-ho: una molt bona persona.
N’Anna Tarambana
El seu blog és una mica de tot. Sembla que pot ser una mica autobiogràfic. Es defineix com a idealista romàntica. Sort d’això, perquè tracta amb criatures. Bé, jo vaig començar a llegir-la quan havia de lidiar amb gent molt menuda. Enguay ha ascendit i es dedica a ensenyar anglès. Té més responsabilitats, més estrès. I en ocasions ben distants en el temps i en blogs diferents sempre ha mostrat un orgull especial pel seu cul. Jo sempre li he reclamat proves concloents en comptes de simples declaracions de principis. Mai he rebut resposta, però això no ha fet que deixés de seguir-la. Blog molt fresc i recomanable.
En Roi Marphille
Jo diria que el blog de’n Roi em va fer decidir començar a escriure en aquest mitjà. Per casualitat vaig entrar en el seu blog i vaig llegir les seves històries sobre (cito de memòria) “el moviment de vint centítmetres d’una illa de l’Eixample”. El vaig trobar genial. O les seves cartes obertes a en David Meca o en Josep Cuní. I tantes i tantes d’altres històries. Tot i que no té res a veure amb el que jo escric, confesso que la seva influència va ser decisiva a l’hora de pensar en obrir l’Itching like grass. Gràcies, Roi. Jo he flipat moltes mandarines amb tu.
dimecres, de desembre 19, 2007
No som pas iguals
Ma mare va tenir quatre fills. Com no cal descobrir-te, un d’ells cada dia procura escriure una nova entrada per aquí. Els altres tres ni tenen la més remota idea d’aquest blog i passen olímpicament d’internet. Prefereixen navegar per altres bandes.
La dona va dedicar les mateixes forces a educar-me a mi i els meus tres germans. Tots hem rebut alguna bona hòstia, de les que ara ja no s’estilen. I a més dels seus gloriosos canalons, també seguim rebent molt del seu infinit amor. A la meva mare no li diguis que te quatre fotocòpies. Només un tarat podria afirmar coses semblants. Jo mateix podria defensar un llarg argumentari en contra d’aquesta idea. Ni em reconec, ni m’assemblo a cap dels meus germans. Sincerament, no crec que això els hagi d’ofendre. Amb semblant raonament se’m fa encara més difícil creure que tu, respectat lector, i jo som iguals.
Hi ha un corrent obsessiu dedicat a pregonar la falsa igualtat. A no admetre la distinció entre melicotó i préssec. Tots som iguals encara que sigui faltar a la veritat més òbvia. És així que el més ruc torna llumenera. Només per decret, és clar. I és així que acaba quadrant tot, només fent anar aquesta burda llei del mínim esforç.
La ment colrada generalment d’esquerra, en fa gran bandera d’aquest principi. Pateix una certa mena de daltonisme, que li fa confondre la diferència que hi ha respecte del favoritisme o la desigualtat. O de molta demagògia a flor de pell. Aquest principi és un simple foc d’encenalls. Al final la realitat, la que no entén de decrets, acaba esmenant el que sigui.
No admetre el sentit positiu de la diferència ha de ser fruit d’algun trauma o d’alguna atròfia. Tenim una necessitat imperiosa per canviar el sentit del que ara ratlla la estupidesa, tan políticament correcta. No som refotudament iguals i no passa absolutament res. Al contrari. Admetre-ho públicament ens faria molt bé. Allò què domèsticament està més que acceptat, perquè ha de suposar cap escàndol portes enfora?.
Aprofundir en el millor de cadascun de nosaltres fa augmentar el grau de satisfacció individual. La suma de tot això dona un gran resultat col·lectiu.
Quan l’esforç s’esmerça en pro del fals igualitarisme, té la pega que sempre es fa a la baixa. Això és un arma de destrucció massiva. Les aspiracions individuals van tocades de massa anestèsia, d’inexistència de projectes personals, de sovietització encoberta. El producte col·lectiu de tot plegat és l’encefalograma pla. L’enfonsament del Titànic.
El món, segueix el seu ritme de sempre impertorbable. El que compta és marcar la diferència. No cal dir gaire més, doncs. Ni a tu ni a ma mare.
Ma mare va tenir quatre fills. Com no cal descobrir-te, un d’ells cada dia procura escriure una nova entrada per aquí. Els altres tres ni tenen la més remota idea d’aquest blog i passen olímpicament d’internet. Prefereixen navegar per altres bandes.
La dona va dedicar les mateixes forces a educar-me a mi i els meus tres germans. Tots hem rebut alguna bona hòstia, de les que ara ja no s’estilen. I a més dels seus gloriosos canalons, també seguim rebent molt del seu infinit amor. A la meva mare no li diguis que te quatre fotocòpies. Només un tarat podria afirmar coses semblants. Jo mateix podria defensar un llarg argumentari en contra d’aquesta idea. Ni em reconec, ni m’assemblo a cap dels meus germans. Sincerament, no crec que això els hagi d’ofendre. Amb semblant raonament se’m fa encara més difícil creure que tu, respectat lector, i jo som iguals.
Hi ha un corrent obsessiu dedicat a pregonar la falsa igualtat. A no admetre la distinció entre melicotó i préssec. Tots som iguals encara que sigui faltar a la veritat més òbvia. És així que el més ruc torna llumenera. Només per decret, és clar. I és així que acaba quadrant tot, només fent anar aquesta burda llei del mínim esforç.
La ment colrada generalment d’esquerra, en fa gran bandera d’aquest principi. Pateix una certa mena de daltonisme, que li fa confondre la diferència que hi ha respecte del favoritisme o la desigualtat. O de molta demagògia a flor de pell. Aquest principi és un simple foc d’encenalls. Al final la realitat, la que no entén de decrets, acaba esmenant el que sigui.
No admetre el sentit positiu de la diferència ha de ser fruit d’algun trauma o d’alguna atròfia. Tenim una necessitat imperiosa per canviar el sentit del que ara ratlla la estupidesa, tan políticament correcta. No som refotudament iguals i no passa absolutament res. Al contrari. Admetre-ho públicament ens faria molt bé. Allò què domèsticament està més que acceptat, perquè ha de suposar cap escàndol portes enfora?.
Aprofundir en el millor de cadascun de nosaltres fa augmentar el grau de satisfacció individual. La suma de tot això dona un gran resultat col·lectiu.
Quan l’esforç s’esmerça en pro del fals igualitarisme, té la pega que sempre es fa a la baixa. Això és un arma de destrucció massiva. Les aspiracions individuals van tocades de massa anestèsia, d’inexistència de projectes personals, de sovietització encoberta. El producte col·lectiu de tot plegat és l’encefalograma pla. L’enfonsament del Titànic.
El món, segueix el seu ritme de sempre impertorbable. El que compta és marcar la diferència. No cal dir gaire més, doncs. Ni a tu ni a ma mare.
dimarts, de desembre 18, 2007
Picar pedra, com sempre
El primer cop que l’ànima em va caure als peus –políticament parlant- no va ser amb la formació del tripartit. Tot i que jo no em calço amb aquest peu, tampoc tinc una visió tan naïf del país. Sé sobradament que CiU no podia –ni havia- de romandre eternament al govern de Catalunya. Fenòmens semblants només passen a Mèxic o a l’ajuntament de Barcelona. La meva aspiració nacional és decentment ambiciosa. Sí que em va saber greu la justificació, perquè era un insult generalitzat cap a la gent de bona fe. Però tot i així, se’ns ha fet la pell tant de cocodril que podem aguantar aquesta i bromes pitjors.
El que reconec veritablement com a demolidor ha estat aquell precedent de les seleccions. Una pirueta sense xarxa. No he vist una forma més ximple i gratuïta de fer-te estampar contra una paret. A mi ja em costa molt seguir el món de l’esport. Molt. És un terreny que em genera urticària. Tot i aquesta meva opinió, no pots arribar a imaginar el coi d’hores –intempestives- que vaig empassar-me de maleït hockey!. Perquè em vaig creure de debò que podíem guanyar un trosset de sobirania/independència nacional, encara que fos en l’apartat de la santa collonada que en diem esport. Ens van vendre la pell abans de matar l’ós. Ens van encendre els ànims com si els catalans fóssim l’hoste preferencial del Cotolengo.
Sí, sé que parlo d’aquesta fotesa anomenada esport i que jo deploro especialment. Sí. És aquesta caca i tova. Però amb les coses de la sobirania/independència/nacionalisme, no si juga. Quan parlem d’això sempre havia cregut que només es fa seriosament. Quan algú et vol fer saltar el mur, l’últim que imagines és que sigui un tril·ler, un indocumentat o un vulgar passarell. Quan engegues una empenta als catalans des de dalt de tot de les institucions ho has de fer amb sentit d’estat, amb tota la previsió necessària per aquests casos. Altrament, calladet fas més goig i resultes infinitament més productiu.
Després d’aquell escarni, d’aquella burla a la qual ens vam veure sotmesos públicament de la forma tan estúpida, després de tot allò, no sé massa bé que pensar. No sé la credibilitat que li puc adjudicar a ningú que ens llença a la piscina en pilota picada i amb tan poca vergonya. Quan veig un alt representant d’aquest país, que parla d’independència, tinc el cor encara més encongit que quan els altres representants semblaven simplement disposats a marejar la perdiu.
Avui ja no sé de quin país parlem, ni de quin horitzó, ni de quina llengua. De si purament confonem la sana ambició amb l’arribisme més destraler. Em demano si som massa permissius amb el desastre. Sospito que no hi ha altra sortida que seguir fent el de sempre. Malgrat aquestes promeses que ratllen el miracle, cal picar pedra. Si vols anar aplanant el camí, cal picar pedra com s’ha vingut fent des dels segles dels segles. I toca no escoltar gaire el que s’hi diu per aquestes cantonades.
El primer cop que l’ànima em va caure als peus –políticament parlant- no va ser amb la formació del tripartit. Tot i que jo no em calço amb aquest peu, tampoc tinc una visió tan naïf del país. Sé sobradament que CiU no podia –ni havia- de romandre eternament al govern de Catalunya. Fenòmens semblants només passen a Mèxic o a l’ajuntament de Barcelona. La meva aspiració nacional és decentment ambiciosa. Sí que em va saber greu la justificació, perquè era un insult generalitzat cap a la gent de bona fe. Però tot i així, se’ns ha fet la pell tant de cocodril que podem aguantar aquesta i bromes pitjors.
El que reconec veritablement com a demolidor ha estat aquell precedent de les seleccions. Una pirueta sense xarxa. No he vist una forma més ximple i gratuïta de fer-te estampar contra una paret. A mi ja em costa molt seguir el món de l’esport. Molt. És un terreny que em genera urticària. Tot i aquesta meva opinió, no pots arribar a imaginar el coi d’hores –intempestives- que vaig empassar-me de maleït hockey!. Perquè em vaig creure de debò que podíem guanyar un trosset de sobirania/independència nacional, encara que fos en l’apartat de la santa collonada que en diem esport. Ens van vendre la pell abans de matar l’ós. Ens van encendre els ànims com si els catalans fóssim l’hoste preferencial del Cotolengo.
Sí, sé que parlo d’aquesta fotesa anomenada esport i que jo deploro especialment. Sí. És aquesta caca i tova. Però amb les coses de la sobirania/independència/nacionalisme, no si juga. Quan parlem d’això sempre havia cregut que només es fa seriosament. Quan algú et vol fer saltar el mur, l’últim que imagines és que sigui un tril·ler, un indocumentat o un vulgar passarell. Quan engegues una empenta als catalans des de dalt de tot de les institucions ho has de fer amb sentit d’estat, amb tota la previsió necessària per aquests casos. Altrament, calladet fas més goig i resultes infinitament més productiu.
Després d’aquell escarni, d’aquella burla a la qual ens vam veure sotmesos públicament de la forma tan estúpida, després de tot allò, no sé massa bé que pensar. No sé la credibilitat que li puc adjudicar a ningú que ens llença a la piscina en pilota picada i amb tan poca vergonya. Quan veig un alt representant d’aquest país, que parla d’independència, tinc el cor encara més encongit que quan els altres representants semblaven simplement disposats a marejar la perdiu.
Avui ja no sé de quin país parlem, ni de quin horitzó, ni de quina llengua. De si purament confonem la sana ambició amb l’arribisme més destraler. Em demano si som massa permissius amb el desastre. Sospito que no hi ha altra sortida que seguir fent el de sempre. Malgrat aquestes promeses que ratllen el miracle, cal picar pedra. Si vols anar aplanant el camí, cal picar pedra com s’ha vingut fent des dels segles dels segles. I toca no escoltar gaire el que s’hi diu per aquestes cantonades.
dilluns, de desembre 17, 2007
Diccionari en mà
Resulta que la mar de confusió arriba quan a la política hi desembarca el partit que té més filòlegs per metre quadrat del territori. Estúpid de mi, fins aleshores havia cregut que l’independentisme era un grau més de l’escala cromàtica nacionalista. Un to més pujat, però. El primer fenòmen que passa quan arriba aquesta marea és una gran esbandida.
Sembla ser que nacionalisme i independentisme no tenen res a veure. Res. Tant és així, que les mateixes paraules ordenades en un diccionari o posades a fer política poden tenir significats completament diferents. Igual que un filòleg posat a fer política, pot semblar més un carnisser que un lletraferit.
Rere a l’interès partidista de la germandat filològica, ha anat caient mot rere mot. Trinxats i esmicolats. Que cony poden significar avui paraules com ara catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme?. Res. Absolutament res. El mirall ha quedat, també, fet bocins.
Sempre m’he considerat nacionalista, que és allò que pots trobar als diccionaris. La meva definició preferida es pot cercar al Diccionari català-valencià-balear: Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.
Però ha hagut de venir el politicastre amb carnet de filòleg per carregar-se tot un panorama que estava ben clar. Fins el punt d’arribar a la situació kafkiana d’acceptar una Catalunya sense catalans. Algun d’aquests filòlegs m’haurà de començar a explicar les bondats d’una Catalunya espanyola, sigui independent o no. Perquè ara resulta que “es colmo” del pragmatisme polític aboca a fabricar independentistes com qui cultiva xampinyons a la terrassa de casa. La genialitat resideix en no fer-los passar per l’estadi de sentir-se català. Aquest, pel que sembla, és un pas totalment prescindible.
Necessito reprendre la lliçó des del principi. Conèixer què són els sobiranistes, els independentistes, els catalanistes. A mi no em queda gens clar perquè coi he de renunciar a ser. Perquè la cosa prescindible és justament la nació, la llengua, la cultura i, de retruc, la història?. A quina mena d’hort em vol portar aquesta patum de trabucaires?.
Aquest pragmatisme de fireta se’n diu paternalisme. Prens per idiota a uns i altres. Has de considerar un perfecte idiota a qui no creus capaç d’aprendre el català. Sabent espanyol, el català resulta una quasi broma en el camp de l’esforç. I ho dic jo que he fet el trajecte a l’inversa. Vinguin d’on vinguin els nouvinguts, el català no pot suposar-los cap barrera. Ans el contrari, la llengua és l’instrument que els farà arrelar. No els prenguis per idiotes, si us plau. I a nosaltres, tampoc. Jo no em considero tan summament idiota com per acabar combregant amb plantejaments summament idiotes. En nom de quin estúpid pragmatisme em vols fer creure que he de renunciar al que sóc?. Escolta, parla clar. Diccionari en mà.
Resulta que la mar de confusió arriba quan a la política hi desembarca el partit que té més filòlegs per metre quadrat del territori. Estúpid de mi, fins aleshores havia cregut que l’independentisme era un grau més de l’escala cromàtica nacionalista. Un to més pujat, però. El primer fenòmen que passa quan arriba aquesta marea és una gran esbandida.
Sembla ser que nacionalisme i independentisme no tenen res a veure. Res. Tant és així, que les mateixes paraules ordenades en un diccionari o posades a fer política poden tenir significats completament diferents. Igual que un filòleg posat a fer política, pot semblar més un carnisser que un lletraferit.
Rere a l’interès partidista de la germandat filològica, ha anat caient mot rere mot. Trinxats i esmicolats. Que cony poden significar avui paraules com ara catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme?. Res. Absolutament res. El mirall ha quedat, també, fet bocins.
Sempre m’he considerat nacionalista, que és allò que pots trobar als diccionaris. La meva definició preferida es pot cercar al Diccionari català-valencià-balear: Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.
Però ha hagut de venir el politicastre amb carnet de filòleg per carregar-se tot un panorama que estava ben clar. Fins el punt d’arribar a la situació kafkiana d’acceptar una Catalunya sense catalans. Algun d’aquests filòlegs m’haurà de començar a explicar les bondats d’una Catalunya espanyola, sigui independent o no. Perquè ara resulta que “es colmo” del pragmatisme polític aboca a fabricar independentistes com qui cultiva xampinyons a la terrassa de casa. La genialitat resideix en no fer-los passar per l’estadi de sentir-se català. Aquest, pel que sembla, és un pas totalment prescindible.
Necessito reprendre la lliçó des del principi. Conèixer què són els sobiranistes, els independentistes, els catalanistes. A mi no em queda gens clar perquè coi he de renunciar a ser. Perquè la cosa prescindible és justament la nació, la llengua, la cultura i, de retruc, la història?. A quina mena d’hort em vol portar aquesta patum de trabucaires?.
Aquest pragmatisme de fireta se’n diu paternalisme. Prens per idiota a uns i altres. Has de considerar un perfecte idiota a qui no creus capaç d’aprendre el català. Sabent espanyol, el català resulta una quasi broma en el camp de l’esforç. I ho dic jo que he fet el trajecte a l’inversa. Vinguin d’on vinguin els nouvinguts, el català no pot suposar-los cap barrera. Ans el contrari, la llengua és l’instrument que els farà arrelar. No els prenguis per idiotes, si us plau. I a nosaltres, tampoc. Jo no em considero tan summament idiota com per acabar combregant amb plantejaments summament idiotes. En nom de quin estúpid pragmatisme em vols fer creure que he de renunciar al que sóc?. Escolta, parla clar. Diccionari en mà.
diumenge, de desembre 16, 2007
Ara ve Nadal
Ara que ve Nadal vénen aquests pares Nöels desquiciants i la meva amiga esquerranosa. Estic convençut que una cosa és conseqüència de l’altra, sense tenir massa importància que és primer: l’ou o la gallina. La meva amiga és d’aquells que té un concepte de l’esquerra molt pessebrista. Encartronat o tronera. De la mateixa forma que rarament trobaràs un pessebre admirable, també rarament trobaràs el mateix pel cantó esquerre ideològic en les nostres latituds.
Com pots ben suposar, un dels trets que caracteritza la meva amiga és el seu anticlericalisme militant. Aquesta ostentació d’analfabetisme és la que després fa penjar un Pare Nöel subnormal, sense experimentar cap esgarrapada de vergonya interior. És aquesta mentalitat de no saber mai en quin món vius que et fa empeltar amb el mateix tros d’ase que protagonitza Cocodrile Dundee.
Grans discursos antireligiosos, anticristians, anticatòlics i apostòlics. Això si: el dia que decideix casar-se, ho fa per l’Església. I l’argument, d’una consistència semblant a la que després t’empeny a penjar el puto pare Nöel: pur exhibicionisme. Afirma que les fotos llueixen més si vas de blanc, arrossegant una gran cua de núvia.
Jo li suposo un cervellet ple de boletes de pòrex, com el personatge que representà en Paul Hogan. El cas és que ella il·lustra molt bé aquest esperit nadalenc, tan estès. D’un autisme que fa fredar. El més gruixut de tot és que la noia no és precisament cap mindundi. És una altíssima executiva d’una multinacional, que segurament dobla en unes quantes voltes el millor dels meus sous. No parlo del típic cas de caixera de Carrefour. No. Però és ben cert que l’ànima de pòrex és un cas molt transversal.
Voler arrabassar el sentit del Nadal ens converteix en una perfecta caricatura de nosaltres mateixos. Si no vols entrar a cap església perquè no li trobes el sentit, no ho facis. Ara, deixa’m en la plenitud de la meva pau. No m’obliguis a celebrar cap Nadal al menys amb tu, que només hi veus Freixenet –o Rondel-, El Tall Anglès, croquetes Findus, Toys’r’Us i una llarga llista que només engreixa un ridícul espantós.
No et demano que siguis creient; jo mateix no en sóc. Només que facis el favor d’informar-te millor sobre el món on vius. A vegades, el sentit de les coses pot arribar justament per allí on mai havies imaginat. Cal fer un esforç sostingut i personal per fer qualsevol descoberta. Quant passa això aleshores sí, aleshores ve el Nadal.
Ara que ve Nadal vénen aquests pares Nöels desquiciants i la meva amiga esquerranosa. Estic convençut que una cosa és conseqüència de l’altra, sense tenir massa importància que és primer: l’ou o la gallina. La meva amiga és d’aquells que té un concepte de l’esquerra molt pessebrista. Encartronat o tronera. De la mateixa forma que rarament trobaràs un pessebre admirable, també rarament trobaràs el mateix pel cantó esquerre ideològic en les nostres latituds.
Com pots ben suposar, un dels trets que caracteritza la meva amiga és el seu anticlericalisme militant. Aquesta ostentació d’analfabetisme és la que després fa penjar un Pare Nöel subnormal, sense experimentar cap esgarrapada de vergonya interior. És aquesta mentalitat de no saber mai en quin món vius que et fa empeltar amb el mateix tros d’ase que protagonitza Cocodrile Dundee.
Grans discursos antireligiosos, anticristians, anticatòlics i apostòlics. Això si: el dia que decideix casar-se, ho fa per l’Església. I l’argument, d’una consistència semblant a la que després t’empeny a penjar el puto pare Nöel: pur exhibicionisme. Afirma que les fotos llueixen més si vas de blanc, arrossegant una gran cua de núvia.
Jo li suposo un cervellet ple de boletes de pòrex, com el personatge que representà en Paul Hogan. El cas és que ella il·lustra molt bé aquest esperit nadalenc, tan estès. D’un autisme que fa fredar. El més gruixut de tot és que la noia no és precisament cap mindundi. És una altíssima executiva d’una multinacional, que segurament dobla en unes quantes voltes el millor dels meus sous. No parlo del típic cas de caixera de Carrefour. No. Però és ben cert que l’ànima de pòrex és un cas molt transversal.
Voler arrabassar el sentit del Nadal ens converteix en una perfecta caricatura de nosaltres mateixos. Si no vols entrar a cap església perquè no li trobes el sentit, no ho facis. Ara, deixa’m en la plenitud de la meva pau. No m’obliguis a celebrar cap Nadal al menys amb tu, que només hi veus Freixenet –o Rondel-, El Tall Anglès, croquetes Findus, Toys’r’Us i una llarga llista que només engreixa un ridícul espantós.
No et demano que siguis creient; jo mateix no en sóc. Només que facis el favor d’informar-te millor sobre el món on vius. A vegades, el sentit de les coses pot arribar justament per allí on mai havies imaginat. Cal fer un esforç sostingut i personal per fer qualsevol descoberta. Quant passa això aleshores sí, aleshores ve el Nadal.
dijous, de desembre 13, 2007
Presses
Em sap greu no poder fer una entrada a diari. No sé perquè. Però coi, és així. Em refot molt. Si no ho he fet darrerament ha estat per qüestions de feina. Començo a destil·lar senilitat, perquè ja porto un dies repetint-ho. Però és que no tinc altra raó.
Amb el Nadal arriba altres varietats de demència. Venen les presses. Ben bé no sé a que treu cap. El cas és que tothom ve amb unes presses, com si s’hagués d’acabar el món. En aquestes dates, el més difícil per a mi, és fer-li entendre a un client la diferència entre la pressa i l’autentica pressa. Per norma general es tendeix a confondre el fer les coses ràpid amb la feina ben feta. Molta gent no sap que l’interessa més tenir la feina ben feta, en comptes de ràpid. De xurros, tots en som capaços de produir. El que marca la diferència és un resultat impecable. Generalment, això només s’obté amb un temps necessari d’execució.
Quan acceptes determinats encàrrecs, tenint present que manca temps per tots cantons, penses innocentment que parles de fer els mínims i que aquest client també és conscient de la situació. Però no. Un cop li has acceptat un quasi impossible, el client respira alleugerit. Aleshores passes de fer un favor, cobrant –només faltaria!-, a convertir-te en una mena d’esclau –que cobra. Toca renunciar a hores de dia, de nit, al temps dedicat a escriure pel blog i a haver de menjar davant l’ordinador. I no hi ha cap oenagé que t’aixoplugui. Ni els de Capullos Sin Fronteres en volen saber res de tu.
A mi el paisatge nadalenc em rebenta majúsculament. Quan finalment puc voltar una mica i veig aquest estol de Pares Nöels que s’emparren per les balconades, penso: aquí o aquí hi viu el subnormal aquest de les presses que ara tinc per client. No falla. Amb aquest recurs deplorable s’ha ventilat en un plis-plas la “decoració” de casa seva. Més de pressa, impossible. Vigila, nano. Si aquest no és client teu, encara, sigues prou cabal el dia que se’t planti davant. Sobretot no oblidis dir-li clarament no, no, no i no. Aquest és dels que et pot deixar una setmana sencera sense poder fer una entrada al blog. I això si que no m’ho perdonaria.
Em sap greu no poder fer una entrada a diari. No sé perquè. Però coi, és així. Em refot molt. Si no ho he fet darrerament ha estat per qüestions de feina. Començo a destil·lar senilitat, perquè ja porto un dies repetint-ho. Però és que no tinc altra raó.
Amb el Nadal arriba altres varietats de demència. Venen les presses. Ben bé no sé a que treu cap. El cas és que tothom ve amb unes presses, com si s’hagués d’acabar el món. En aquestes dates, el més difícil per a mi, és fer-li entendre a un client la diferència entre la pressa i l’autentica pressa. Per norma general es tendeix a confondre el fer les coses ràpid amb la feina ben feta. Molta gent no sap que l’interessa més tenir la feina ben feta, en comptes de ràpid. De xurros, tots en som capaços de produir. El que marca la diferència és un resultat impecable. Generalment, això només s’obté amb un temps necessari d’execució.
Quan acceptes determinats encàrrecs, tenint present que manca temps per tots cantons, penses innocentment que parles de fer els mínims i que aquest client també és conscient de la situació. Però no. Un cop li has acceptat un quasi impossible, el client respira alleugerit. Aleshores passes de fer un favor, cobrant –només faltaria!-, a convertir-te en una mena d’esclau –que cobra. Toca renunciar a hores de dia, de nit, al temps dedicat a escriure pel blog i a haver de menjar davant l’ordinador. I no hi ha cap oenagé que t’aixoplugui. Ni els de Capullos Sin Fronteres en volen saber res de tu.
A mi el paisatge nadalenc em rebenta majúsculament. Quan finalment puc voltar una mica i veig aquest estol de Pares Nöels que s’emparren per les balconades, penso: aquí o aquí hi viu el subnormal aquest de les presses que ara tinc per client. No falla. Amb aquest recurs deplorable s’ha ventilat en un plis-plas la “decoració” de casa seva. Més de pressa, impossible. Vigila, nano. Si aquest no és client teu, encara, sigues prou cabal el dia que se’t planti davant. Sobretot no oblidis dir-li clarament no, no, no i no. Aquest és dels que et pot deixar una setmana sencera sense poder fer una entrada al blog. I això si que no m’ho perdonaria.
dimarts, de desembre 11, 2007
La força d’un telenotícies
El Senat aprova el veto de CiU al Pressupost General de l’Estat. Sembla ser que la secció d’habitatge envaeix competències de la Generalitat. I per aquest motiu el PP, ERC i CC li donen suport.
La foto de tot plegat té el seu encant, no ho puc negar. Però és d’aquell bon gust que dura poc. Un fogot més que altra cosa. Hi ha pesat més allò d’actuar com a mal menor que el pur convenciment. Perquè ja em diràs, si al PP, el té gaire capficat la invasió de competències del la Generalitat. Ans el contrari.
El que hauria de ser radicalment diferent és el cas d’Esquerra i no cal estendre’m en el perquè. Però és que la invasió de competències de la Generalitat ja ha estat materialitzada enguany i la clau no s’ha mogut un pam d’allí on és enterrada. El que sí ha fet ERC religiosament en aquestes dates, cada any, cada any, ha estat amenaçar en votar en contra d’aquests pressupostos. Les amenaces de’n Puigcercós foren aquell tipus de cosa tan notíciable com els grumers a l’estiu. En Puigcercós i els grumers són ja uns clàssics dels telenotíces. Però duren sempre això, un telenotícies. I ahir, empesos pels vents electorals, han fet la heroïcitat de votar quelcom que ni ells mateixos s’havien proposat. Fer el contrari podia convertir la ventada en huracà, tal i com està el panorama.
Finalment, d’aquesta foto només diré quatre coses respecte de CiU. Em fa feliç una jugada d’aquest tipus. A mi la cara se’m queda com la d’en Solbes, de sorpresa. Motius radicalment diferents, per qüestió de crosta. Ell sorprès perquè no pot planxar una mica més l’autogovern català -amb el vist-i-plau català- i jo sorprès, també, perquè els catalans no ens deixem planxar. De tant inaudit com ho trobo, em demano quan de temps aguantarà aquesta actitud de força en la federació. Serà una andanada del calibre Puigcercós o dels grumers estiuencs?. És també una reacció empesa perquè bufa el vent electoral?.
CiU sap com ningú el que ha significat voler ser part de la solució i veure’s sistemàticament estampada contra la paret. Està de tornada d’una travessia on s’ha dedicat estoicament a pensar en l’interès general. Després d’obtenir uns resultats cada cop menors, per a la federació i per Catalunya, em demano si realment s’ha entès que, en endavant, en comptes de voler ser part de la solució el que hem de fer és convertir-nos en part activa del problema.
És possible que ara, després de tots aquests anys, algú –a més d’en López Tena- entengui que en realitat som part del problema, més enllà de qualsevol calendari electoral?.
El Senat aprova el veto de CiU al Pressupost General de l’Estat. Sembla ser que la secció d’habitatge envaeix competències de la Generalitat. I per aquest motiu el PP, ERC i CC li donen suport.
La foto de tot plegat té el seu encant, no ho puc negar. Però és d’aquell bon gust que dura poc. Un fogot més que altra cosa. Hi ha pesat més allò d’actuar com a mal menor que el pur convenciment. Perquè ja em diràs, si al PP, el té gaire capficat la invasió de competències del la Generalitat. Ans el contrari.
El que hauria de ser radicalment diferent és el cas d’Esquerra i no cal estendre’m en el perquè. Però és que la invasió de competències de la Generalitat ja ha estat materialitzada enguany i la clau no s’ha mogut un pam d’allí on és enterrada. El que sí ha fet ERC religiosament en aquestes dates, cada any, cada any, ha estat amenaçar en votar en contra d’aquests pressupostos. Les amenaces de’n Puigcercós foren aquell tipus de cosa tan notíciable com els grumers a l’estiu. En Puigcercós i els grumers són ja uns clàssics dels telenotíces. Però duren sempre això, un telenotícies. I ahir, empesos pels vents electorals, han fet la heroïcitat de votar quelcom que ni ells mateixos s’havien proposat. Fer el contrari podia convertir la ventada en huracà, tal i com està el panorama.
Finalment, d’aquesta foto només diré quatre coses respecte de CiU. Em fa feliç una jugada d’aquest tipus. A mi la cara se’m queda com la d’en Solbes, de sorpresa. Motius radicalment diferents, per qüestió de crosta. Ell sorprès perquè no pot planxar una mica més l’autogovern català -amb el vist-i-plau català- i jo sorprès, també, perquè els catalans no ens deixem planxar. De tant inaudit com ho trobo, em demano quan de temps aguantarà aquesta actitud de força en la federació. Serà una andanada del calibre Puigcercós o dels grumers estiuencs?. És també una reacció empesa perquè bufa el vent electoral?.
CiU sap com ningú el que ha significat voler ser part de la solució i veure’s sistemàticament estampada contra la paret. Està de tornada d’una travessia on s’ha dedicat estoicament a pensar en l’interès general. Després d’obtenir uns resultats cada cop menors, per a la federació i per Catalunya, em demano si realment s’ha entès que, en endavant, en comptes de voler ser part de la solució el que hem de fer és convertir-nos en part activa del problema.
És possible que ara, després de tots aquests anys, algú –a més d’en López Tena- entengui que en realitat som part del problema, més enllà de qualsevol calendari electoral?.
dilluns, de desembre 10, 2007
Acte de caritat
El paio m’agafa a banda i comença explicar-me el seu deliri existencial. Hi ha situacions que no permeten marge per escaquejar-se. I aquesta seria una d’aquelles en la qual ho faria encantat. No conec tant aquest paio, que està emperrat a fer-me saber el seu neguit.
Diu que té una feina molt bona –és empresari-, està feliçment casat, té dues filles precioses –hauran sortit a la mare, està ben clar-, però hi ha alguna cosa que no el satisfà. Té un bon cotxe, una bona casa i viatja quan “em surt, i no et pensis tu de qualsevol forma”. Li agrada el bon menjar i no s’està de res. Coneix els millors restaurants del país, sempre segons la seva versió. En molts d’aquests establiments el tracten a cop de reverència. Tot i així sent una gran buidor. No als budells, sinó una mica més endins. O més amunt, al terrat.
Em diu que ho ha fet tot en aquesta vida, que allò que s’ha proposat ho ha aconseguit i que ja no li queden més fites per conquerir. És una mena de milhomens autòcton.
-I vols dir que no ets una mica jove per a una jubilació avançada?. Ratlles la quarantena!.
-No. Parlo de fer maletes i anar-me’n dos anys a la Índia.
-A fer què?. Com la tia aquella dels Mecano, la Torroja?.
Li dic que ja no podrà tornar dient capullades tipus “mi experiència con la Madre Teresa me ha marcado” i després de rondar tota la vida a cos de rei “no et veig netejant el cul de cap leprós”.
El paio comença a pensar que sóc cruel, insensible, poc receptiu. Ben cert, és així. Aquesta merda de pamflet, propi d’una Corin Tellado lela, m’importa un cogombre. Aquest energumen no s’ha preocupat mai de res més que no sigui ell i el seu coi de tupè. Les seves camises o les seves sabatetes italianes. I ara em surt amb aquestes!. No sé si m’ha pres per imbècil. Tot i així faig un darrer esforç i l’obsequio amb una d’aquelles idees que, per no fer-la pagar, mai sabrà apreciar-ne el seu veritable valor. Munta una ONG, coi. Tu t’ho pots permetre. “Capullos Sin Fronteras”. Així, tal qual. En espanyol. Té més sortida i de capullos n’hi ha a patades per aquí.
No sap si riure, encara que sigui discretament. Així és que decideix interrogar-me, en comptes de continuar amb les seves tribulacions d’opereta.
-I a tu no t’ha passat mai això? De voler un canvi radical a la teva vida?
-Si. Voldria, a més de fer quartos, la independència. I arribar a collir els tomàquets que he plantat. T’asseguro que només amb això no em queda temps per anar a fer l’indú. Aquests que se’n van a l’altre punta de món per voler descobrir la plenitud, a la riba del Ganges, em deixen parat. És un riu infecte, on hi baixa de tot i mort: vaques, nens, iaios, rentadores, bolquers cagats... Hòstia, et penses que no n’hi ha de coses per fer aquí?. Estàs convençut que ja ho has vist tot?. Es tracta de saber obrir els ulls, de treure el nas. Si vols gaudir de tu mateix o retrobar-te ho pots fer aquí, ara. Aquí hi tens de tot: misèria, necessitat, angoixes, barrejat amb l’opulència. Com a la Índia, hòstia. Per anar a salvar el món no cal fer les maletes. O per salvar-te tu. Aquí hi ha tanta feina a fer que no te l’acabaràs. No vulguis ser un altre capullu sense fronteres. El teu problema ja va ser descrit per Sant Agustí: caritat mal entesa.
El paio m’agafa a banda i comença explicar-me el seu deliri existencial. Hi ha situacions que no permeten marge per escaquejar-se. I aquesta seria una d’aquelles en la qual ho faria encantat. No conec tant aquest paio, que està emperrat a fer-me saber el seu neguit.
Diu que té una feina molt bona –és empresari-, està feliçment casat, té dues filles precioses –hauran sortit a la mare, està ben clar-, però hi ha alguna cosa que no el satisfà. Té un bon cotxe, una bona casa i viatja quan “em surt, i no et pensis tu de qualsevol forma”. Li agrada el bon menjar i no s’està de res. Coneix els millors restaurants del país, sempre segons la seva versió. En molts d’aquests establiments el tracten a cop de reverència. Tot i així sent una gran buidor. No als budells, sinó una mica més endins. O més amunt, al terrat.
Em diu que ho ha fet tot en aquesta vida, que allò que s’ha proposat ho ha aconseguit i que ja no li queden més fites per conquerir. És una mena de milhomens autòcton.
-I vols dir que no ets una mica jove per a una jubilació avançada?. Ratlles la quarantena!.
-No. Parlo de fer maletes i anar-me’n dos anys a la Índia.
-A fer què?. Com la tia aquella dels Mecano, la Torroja?.
Li dic que ja no podrà tornar dient capullades tipus “mi experiència con la Madre Teresa me ha marcado” i després de rondar tota la vida a cos de rei “no et veig netejant el cul de cap leprós”.
El paio comença a pensar que sóc cruel, insensible, poc receptiu. Ben cert, és així. Aquesta merda de pamflet, propi d’una Corin Tellado lela, m’importa un cogombre. Aquest energumen no s’ha preocupat mai de res més que no sigui ell i el seu coi de tupè. Les seves camises o les seves sabatetes italianes. I ara em surt amb aquestes!. No sé si m’ha pres per imbècil. Tot i així faig un darrer esforç i l’obsequio amb una d’aquelles idees que, per no fer-la pagar, mai sabrà apreciar-ne el seu veritable valor. Munta una ONG, coi. Tu t’ho pots permetre. “Capullos Sin Fronteras”. Així, tal qual. En espanyol. Té més sortida i de capullos n’hi ha a patades per aquí.
No sap si riure, encara que sigui discretament. Així és que decideix interrogar-me, en comptes de continuar amb les seves tribulacions d’opereta.
-I a tu no t’ha passat mai això? De voler un canvi radical a la teva vida?
-Si. Voldria, a més de fer quartos, la independència. I arribar a collir els tomàquets que he plantat. T’asseguro que només amb això no em queda temps per anar a fer l’indú. Aquests que se’n van a l’altre punta de món per voler descobrir la plenitud, a la riba del Ganges, em deixen parat. És un riu infecte, on hi baixa de tot i mort: vaques, nens, iaios, rentadores, bolquers cagats... Hòstia, et penses que no n’hi ha de coses per fer aquí?. Estàs convençut que ja ho has vist tot?. Es tracta de saber obrir els ulls, de treure el nas. Si vols gaudir de tu mateix o retrobar-te ho pots fer aquí, ara. Aquí hi tens de tot: misèria, necessitat, angoixes, barrejat amb l’opulència. Com a la Índia, hòstia. Per anar a salvar el món no cal fer les maletes. O per salvar-te tu. Aquí hi ha tanta feina a fer que no te l’acabaràs. No vulguis ser un altre capullu sense fronteres. El teu problema ja va ser descrit per Sant Agustí: caritat mal entesa.
dissabte, de desembre 08, 2007
El noi de la crosta
Viure cada dia sotmès a una indesitjada closca és un martiri. Dels bons, dels xinesos. El noi de la crosta, doncs, té molt més que la son trencada. El suplici és de nit, però també de dia. Les crostes no deixen veure els paisatges tan radiants com són, ni la plenitud dels elements, ni l’oxigenació del món. No l’hi deixa apreciar els cants dels aucells a trenc d’alba, no pot discernir entre hivern i estiu (Bé, això és també culpa del canvi climàtic. El noi de la crosta n’hauria de ser al corrent).
El noi de crosta du l’esma de la Vaca Cega. Mai topa amb el cap, però ho fa amb aquesta cuirassa que l’embolcalla el caparronet. El noi de la crosta pateix soufflés a diari i li costa de fer-los baixar. Aquell qui suporta directament el martiri de la crosta sap de quin terrible mal parlo.
El noi de la crosta n'és molt de la crosta. De la seva, és clar. Tan pètria és que no li queda tacte per sentir més. Ni sap si altres nois estan afligits per altres crostes. Ni si la seva pot perjudicar els més propers. El noi de la crosta ha tornat ermità com un cranc. Però a vessar d’ira i de terribles propòsits.
El noi de la crosta és al llindar de la bogeria. O així sembla, pel que pregona esverat. Vol que els altres nois de la crosta extirpin la seva, que facin via sense closca. Quan a la Mediterrània topes amb un crostaci semblant ja pots pensar que és parent més o menys llunyà del musclo tigre.
Treure’t la closca, sense més, pot ser el més semblant a demanar-te que deixis de respirar. I la pregunta és perquè he de deixar només jo, de respirar?. El noi que es lamenta tan de la crosta en prepara alguna de les seves. Una de musclo tigre, segur. El noi de la crosta no diu el que pensa. Brama el que simplement li convé. A la seva crosta, és clar.
Viure cada dia sotmès a una indesitjada closca és un martiri. Dels bons, dels xinesos. El noi de la crosta, doncs, té molt més que la son trencada. El suplici és de nit, però també de dia. Les crostes no deixen veure els paisatges tan radiants com són, ni la plenitud dels elements, ni l’oxigenació del món. No l’hi deixa apreciar els cants dels aucells a trenc d’alba, no pot discernir entre hivern i estiu (Bé, això és també culpa del canvi climàtic. El noi de la crosta n’hauria de ser al corrent).
El noi de crosta du l’esma de la Vaca Cega. Mai topa amb el cap, però ho fa amb aquesta cuirassa que l’embolcalla el caparronet. El noi de la crosta pateix soufflés a diari i li costa de fer-los baixar. Aquell qui suporta directament el martiri de la crosta sap de quin terrible mal parlo.
El noi de la crosta n'és molt de la crosta. De la seva, és clar. Tan pètria és que no li queda tacte per sentir més. Ni sap si altres nois estan afligits per altres crostes. Ni si la seva pot perjudicar els més propers. El noi de la crosta ha tornat ermità com un cranc. Però a vessar d’ira i de terribles propòsits.
El noi de la crosta és al llindar de la bogeria. O així sembla, pel que pregona esverat. Vol que els altres nois de la crosta extirpin la seva, que facin via sense closca. Quan a la Mediterrània topes amb un crostaci semblant ja pots pensar que és parent més o menys llunyà del musclo tigre.
Treure’t la closca, sense més, pot ser el més semblant a demanar-te que deixis de respirar. I la pregunta és perquè he de deixar només jo, de respirar?. El noi que es lamenta tan de la crosta en prepara alguna de les seves. Una de musclo tigre, segur. El noi de la crosta no diu el que pensa. Brama el que simplement li convé. A la seva crosta, és clar.
divendres, de desembre 07, 2007
Feina de formiga
Arriben encara els ecos de la manifestació, en forma de satisfacció. Mires la foto i, coi, fa molta patxoca. La mires i la remires i t’infles com un bolet deshidratat en remull. I no surts de tanta satisfacció. Però un cop endreces la foto i treus el nas per la finestra, hi ha el panorama de sempre. Hi ha potser alguna amenaça més, però la situació dels catalans, la d’aquells que viuen i treballen a Catalunya i, a més, volen ser-ho, comença a entrar en vies de fossilització.
Ja vaig comentar que el més important és l’endemà. El 18-F va ser un precedent que no va dur absolutament enlloc. Si els grans saraus no els gestiona la classe política, tot queda en fum i quatre fotos. Però, recony, és que et mires aquesta classe política i et quedes ben de pedra.
La família socialista, deixa-la córrer soleta. Són a punt de fer-nos creure que Catalunya és un parc temàtic. Els senyors d’Esquerra han d’anar a una distància mínima de dos-cents metres si es manifesten amb els nacionalistes. La federació de CiU necessita un parell –mallorquí- de consells de bricolatge per veure si apuntala o enfonsa el xiringuito. Els guapos d’ICV que només reguen i abonen els seu trosset de terra, que és com un cop de puny, però no els treuràs del seu autisme polític. Els del PP, quasi extraterrestres, a les ordes d’un Darth Vader resident a la galàxia veïna. I la resta, escombraries que no saps ben bé en quin cistell l’has de fotre ja sigui el blau, verd o groc. Però saps que és material de deixalla.
No anar a votar torna a sonar com a solució. O votar en blanc. “Es colmo” de la impotència, vaja. Al final un país comanat per una plataforma només és una foto. Anant molt bé, una holografia amb banda sonora. Però poca cosa més que un souvenir.
Un cop trencat l’eix nacional hem començat una deriva difícil de superar. Hi ha valors substancials de la nostra ànima que han quedat molt tocats. Res comparable amb el caos de renfe o de qualsevol altre infraestructura o apagada de llum o la sequera que encara no hem estrenat.
Les properes eleccions no són cap fita, certament. Jo crec, però, que cal anar a votar. Encara que la feina de debò haurà de venir dels congressos que celebraran determinats partits. Ara és l’hora de ser immensament pesats amb els militants dels partits. Ara és el moment de fer arribar el nostre missatge, abans que quedi diluït en la febre electoral. Aquest missatge ha de ser contundent, amenaçador. Sembla que aquesta gent que viu de la política no entén cap altra mena de llenguatge. Si no comences a pressionar avui i ara, demà pots esdevenir un fòssil. Amb molta sort, seràs exhibit dintre de mil anys com aquella formiga que li va caure una gota d’àmbar. Perquè algú la va trobar.
Arriben encara els ecos de la manifestació, en forma de satisfacció. Mires la foto i, coi, fa molta patxoca. La mires i la remires i t’infles com un bolet deshidratat en remull. I no surts de tanta satisfacció. Però un cop endreces la foto i treus el nas per la finestra, hi ha el panorama de sempre. Hi ha potser alguna amenaça més, però la situació dels catalans, la d’aquells que viuen i treballen a Catalunya i, a més, volen ser-ho, comença a entrar en vies de fossilització.
Ja vaig comentar que el més important és l’endemà. El 18-F va ser un precedent que no va dur absolutament enlloc. Si els grans saraus no els gestiona la classe política, tot queda en fum i quatre fotos. Però, recony, és que et mires aquesta classe política i et quedes ben de pedra.
La família socialista, deixa-la córrer soleta. Són a punt de fer-nos creure que Catalunya és un parc temàtic. Els senyors d’Esquerra han d’anar a una distància mínima de dos-cents metres si es manifesten amb els nacionalistes. La federació de CiU necessita un parell –mallorquí- de consells de bricolatge per veure si apuntala o enfonsa el xiringuito. Els guapos d’ICV que només reguen i abonen els seu trosset de terra, que és com un cop de puny, però no els treuràs del seu autisme polític. Els del PP, quasi extraterrestres, a les ordes d’un Darth Vader resident a la galàxia veïna. I la resta, escombraries que no saps ben bé en quin cistell l’has de fotre ja sigui el blau, verd o groc. Però saps que és material de deixalla.
No anar a votar torna a sonar com a solució. O votar en blanc. “Es colmo” de la impotència, vaja. Al final un país comanat per una plataforma només és una foto. Anant molt bé, una holografia amb banda sonora. Però poca cosa més que un souvenir.
Un cop trencat l’eix nacional hem començat una deriva difícil de superar. Hi ha valors substancials de la nostra ànima que han quedat molt tocats. Res comparable amb el caos de renfe o de qualsevol altre infraestructura o apagada de llum o la sequera que encara no hem estrenat.
Les properes eleccions no són cap fita, certament. Jo crec, però, que cal anar a votar. Encara que la feina de debò haurà de venir dels congressos que celebraran determinats partits. Ara és l’hora de ser immensament pesats amb els militants dels partits. Ara és el moment de fer arribar el nostre missatge, abans que quedi diluït en la febre electoral. Aquest missatge ha de ser contundent, amenaçador. Sembla que aquesta gent que viu de la política no entén cap altra mena de llenguatge. Si no comences a pressionar avui i ara, demà pots esdevenir un fòssil. Amb molta sort, seràs exhibit dintre de mil anys com aquella formiga que li va caure una gota d’àmbar. Perquè algú la va trobar.
dijous, de desembre 06, 2007
De Ferran al Nodo
En aquest intent de posar-me al dia sobre el que passava en la vida terrícola, vaig trobar que una de les perles més grosses eren les declaracions del diputat socialista Joan Ferran: "Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista". Aquesta declaració de principis anava precedida per un numeret quasi pornogràfic. En seu parlamentaria, els socialistes s'exclamaven al director de la Corporació Catalana de Radio i Televisió d’haver sectarisme desbordant en els mitjans institucionals que ell comana. La cosa sonaria mitjanament afinada sinó fos que a banda i banda d’aquesta discussió hi ha el mateix carnet socialista. El flaix, doncs, convida a una reflexió múltiple.
Que un diputat socialista retregui a en Joan Majó –encara més socialista-, que dirigeix uns mitjans descaradament antisocialistes vol dir que tu i jo ja som part del mobiliari. Assistim, a tot estirar, a una esgarrapada de monyo domèstica, que temps enrere s’hauria fet on toca: al carrer de Nicaragua. Però ara, que tota institució d’aquest país llueix el macramé socialista, ja no cal gastar ni pudor. Si tot és socialista, el Parlament és socialista. Conseqüentment, les discussions familiars poden escenificar-se on sigui.
El PSC, tot i la seva hegemonia, és un valor sobredimensionat. Ha arribat a aquesta concentració de poder a precari. No pas per mèrits propis ni com a resultat de l’engrescament popular. Però això és una cosa que s’oblida ràpidament. Després de la manifestació de l’1-D, la solitud socialista s’ha fet visible. És un contrast molt fort aquesta ostentació tan àmplia de poder amb aquest rebuig popular, també tan ampli i vers el poder establert.
El socialista militant comença a esgarrifar-se de rebre tanta fredor. Mentre tu i jo contemplem la possibilitat que pugui gelar aquest Nadal, ell està preocupat perquè la gelada no li arribi el març. El pare i la mare, Noëls, ja han començat a fer els seus regalets. Però són d’aquells que només els podràs tocar molt més enllà del dia de reis.
El socialisme, ara mateix, està preocupat per la tàctica. Està posant ordre dins la família i ha llençat un avís per a navegants. I el mobiliari, és a dir, tu i jo, haurà d’aguantar estoicament a l’esquena aquesta ràdio i televisió públiques de Catalunya, convertides aviat en la seva piruleta. Primer es llença la proclama victimista –i surreal- i després s’hi posa ordre.
No poden badar gaire, que hi ha núvols de turmenta. D’aquí a les eleccions generals assistirem al canvi de ploma televisiu i radiofònic. Bé, serà encara més patent. Cal pujar el to, perquè sembla que el missatge de les bondats socialistes no acaba d’arrelar. A mesura que anem arribant a març veurem de quin color ha tornat l’objectivitat i quin pes serà el d’aquest atroç antisocialisme que regna avui.
Els que bramaven a favor de la pluralitat, de l’excés de la concentració de poder en una sola coloraina política, on coi s’amaguen?. Perquè d’aleshores la vida ha perdut gamma cromàtica pel camí. I arribarà el moment que tornarem al blanc i negre i a la lletania casposa dels Nodos.
PS: En un dia com avui, 6-D, aprofito per recomanar aquesta entrada.
En aquest intent de posar-me al dia sobre el que passava en la vida terrícola, vaig trobar que una de les perles més grosses eren les declaracions del diputat socialista Joan Ferran: "Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista". Aquesta declaració de principis anava precedida per un numeret quasi pornogràfic. En seu parlamentaria, els socialistes s'exclamaven al director de la Corporació Catalana de Radio i Televisió d’haver sectarisme desbordant en els mitjans institucionals que ell comana. La cosa sonaria mitjanament afinada sinó fos que a banda i banda d’aquesta discussió hi ha el mateix carnet socialista. El flaix, doncs, convida a una reflexió múltiple.
Que un diputat socialista retregui a en Joan Majó –encara més socialista-, que dirigeix uns mitjans descaradament antisocialistes vol dir que tu i jo ja som part del mobiliari. Assistim, a tot estirar, a una esgarrapada de monyo domèstica, que temps enrere s’hauria fet on toca: al carrer de Nicaragua. Però ara, que tota institució d’aquest país llueix el macramé socialista, ja no cal gastar ni pudor. Si tot és socialista, el Parlament és socialista. Conseqüentment, les discussions familiars poden escenificar-se on sigui.
El PSC, tot i la seva hegemonia, és un valor sobredimensionat. Ha arribat a aquesta concentració de poder a precari. No pas per mèrits propis ni com a resultat de l’engrescament popular. Però això és una cosa que s’oblida ràpidament. Després de la manifestació de l’1-D, la solitud socialista s’ha fet visible. És un contrast molt fort aquesta ostentació tan àmplia de poder amb aquest rebuig popular, també tan ampli i vers el poder establert.
El socialista militant comença a esgarrifar-se de rebre tanta fredor. Mentre tu i jo contemplem la possibilitat que pugui gelar aquest Nadal, ell està preocupat perquè la gelada no li arribi el març. El pare i la mare, Noëls, ja han començat a fer els seus regalets. Però són d’aquells que només els podràs tocar molt més enllà del dia de reis.
El socialisme, ara mateix, està preocupat per la tàctica. Està posant ordre dins la família i ha llençat un avís per a navegants. I el mobiliari, és a dir, tu i jo, haurà d’aguantar estoicament a l’esquena aquesta ràdio i televisió públiques de Catalunya, convertides aviat en la seva piruleta. Primer es llença la proclama victimista –i surreal- i després s’hi posa ordre.
No poden badar gaire, que hi ha núvols de turmenta. D’aquí a les eleccions generals assistirem al canvi de ploma televisiu i radiofònic. Bé, serà encara més patent. Cal pujar el to, perquè sembla que el missatge de les bondats socialistes no acaba d’arrelar. A mesura que anem arribant a març veurem de quin color ha tornat l’objectivitat i quin pes serà el d’aquest atroç antisocialisme que regna avui.
Els que bramaven a favor de la pluralitat, de l’excés de la concentració de poder en una sola coloraina política, on coi s’amaguen?. Perquè d’aleshores la vida ha perdut gamma cromàtica pel camí. I arribarà el moment que tornarem al blanc i negre i a la lletania casposa dels Nodos.
PS: En un dia com avui, 6-D, aprofito per recomanar aquesta entrada.
dimarts, de desembre 04, 2007
Desafecció
He tingut un cap de setmana més tortuós que el debat estatutari. Molt surrealista i esgotador i sospito que el millor encara ha d’arribar. Ja tenia planejat no fer el pont, de fa temps. Ara, el que no sospitava és el cacau que se m’acosta. Penso, un cop més, que assistir a la manifestació em va venir de perles.
No he tingut temps ni de llegir cap diari ni de veure televisió. Fins aquesta matinada no he donat el primer cop d’ull a la premsa i he pogut cercar en la dimensió blogaire. En Mikel va recomanar l’editorial de El Pais i he de confessar que no em va sorprendre gaire. Em va emprenyar, que és una cosa diferent, però de sorpresa ben poca. És en coses com aquestes que aflora certa poètica i recordes a en Josep Pla quan diu que el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes.
Però després, amb la perspectiva de les quaranta-vuit hores i els ulls frescos, continuo llegint i a més de la poètica el que m’assalta és el flaire de la “desafecció”. Ja podem anar “ratllant” amb aquesta cançoneta a l’estranger, ja. No cal advertir ningú perquè el mestre de la desafecció volta per aquí.
Abans de l’1-D Montilla deia que es desmarcava de la manifestació fent notar que no és hora de l'èpica, sinó de l’eficàcia. Passat l’esdeveniment, la pensada presidencial dona per afirmar que "mai s'havia actuat amb tant realisme" ni s'havia "invertit tant" per part de la Generalitat i l'administració central com ara.
Bé, si això fos part del discurset que pot obsequiar-nos la ment redactora dels editorials de El Pais, La Razón, o l’ABC pots arribar a pensar: correcte. Sense novetat. Ara, que ho faci tot un president de la Generalitat la cosa canvia, perquè ell solet esvalota el fantasma de la desafecció. Aquí mateix, dins el nostre país. I no cal anar a Espanya amb aquesta mena de romanços.
He tingut un cap de setmana més tortuós que el debat estatutari. Molt surrealista i esgotador i sospito que el millor encara ha d’arribar. Ja tenia planejat no fer el pont, de fa temps. Ara, el que no sospitava és el cacau que se m’acosta. Penso, un cop més, que assistir a la manifestació em va venir de perles.
No he tingut temps ni de llegir cap diari ni de veure televisió. Fins aquesta matinada no he donat el primer cop d’ull a la premsa i he pogut cercar en la dimensió blogaire. En Mikel va recomanar l’editorial de El Pais i he de confessar que no em va sorprendre gaire. Em va emprenyar, que és una cosa diferent, però de sorpresa ben poca. És en coses com aquestes que aflora certa poètica i recordes a en Josep Pla quan diu que el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes.
Però després, amb la perspectiva de les quaranta-vuit hores i els ulls frescos, continuo llegint i a més de la poètica el que m’assalta és el flaire de la “desafecció”. Ja podem anar “ratllant” amb aquesta cançoneta a l’estranger, ja. No cal advertir ningú perquè el mestre de la desafecció volta per aquí.
Abans de l’1-D Montilla deia que es desmarcava de la manifestació fent notar que no és hora de l'èpica, sinó de l’eficàcia. Passat l’esdeveniment, la pensada presidencial dona per afirmar que "mai s'havia actuat amb tant realisme" ni s'havia "invertit tant" per part de la Generalitat i l'administració central com ara.
Bé, si això fos part del discurset que pot obsequiar-nos la ment redactora dels editorials de El Pais, La Razón, o l’ABC pots arribar a pensar: correcte. Sense novetat. Ara, que ho faci tot un president de la Generalitat la cosa canvia, perquè ell solet esvalota el fantasma de la desafecció. Aquí mateix, dins el nostre país. I no cal anar a Espanya amb aquesta mena de romanços.
diumenge, de desembre 02, 2007
I ara, què?
Com deia, tinc molta feina. Per tant seré telegràfic.
Ple fins la bandera. Un autèntic rotllo haver d’esperar més d’una hora per poder arrencar la marxa. Però el que és dolent per un cantó resulta fantàstic per l’altre. Vol dir que l’assistència era en nombre desmesurat. Altre cop torno a topar amb n’Elíes!.
Miserable em va semblar la presencia oficial d’ICV. Les pancartes oficials fan referència explícita a responsabilitzar del caos de les infraestructures a CiU i a persones destacades de la coalició. És aquesta visió miserable que els va fer pujar en el darrer moment al carro. No per convenciment sinó per por de cara la galeria. Cal ser un perfecte miserable per no fer responsable a l’estat en allò que és competència exclusiva de l’estat. Cal ser ben miserable per no tenir visió de país en un dia com el d’ahir i pensar només en la seva esquifideta parcel·leta de vots. No arriben ni a tenir la categoria de botiguer ranci. Quina mesquinesa política!. Quins farsants!.
Una manifestació d’aquestes és un gran pas. Però l’endemà, què?. Qui gestiona tot això?. Hem de pensar en algun sistema assembleari, autogestionari?. Quan a primera fila de la manifestació hi posem la Núria Feliu, i els polítics desfilen al seu darrere declaro un cert escepticisme. Penso que qualsevol energumen, de fora o de dins, ens pot eclipsar fàcilment per més que ens manifestem de milers en milers. I que els miserables puguin tenir una alta consideració que en cap lloc del món la hi tindrien.
Necessitem reforçar, prestigiar, valorar la classe política. Necessitem fer esbandida i al mateix temps no oblidar que el país el dirigeix la classe política. Contemporitzar amb l’intrusisme en aquest gremi ens pot enfonsar. La Núria Feliu que faci la seva feina i els polítics, també. I la societat civil que no confongui cap paper, que prou feina té en trobar el seu. Em fa un mal d’ulls terrible veure en Maragall diluït entre la multitud, amb un posat pesarós de bubota. I tota una primera fila de gent, simpatiquíssima, molt educada, ben vestida, pentinada i segurament molt altruista. Però cap d’aquests, l’endemà, no tindrà altra feina que preocupar-se de les seves garrofes. Insisteixo: qui assumeix la responsabilitat efectiva d’aquest pes?. Em voleu fer riure i dir que un altre món és possible?.
Com deia, tinc molta feina. Per tant seré telegràfic.Ple fins la bandera. Un autèntic rotllo haver d’esperar més d’una hora per poder arrencar la marxa. Però el que és dolent per un cantó resulta fantàstic per l’altre. Vol dir que l’assistència era en nombre desmesurat. Altre cop torno a topar amb n’Elíes!.
Miserable em va semblar la presencia oficial d’ICV. Les pancartes oficials fan referència explícita a responsabilitzar del caos de les infraestructures a CiU i a persones destacades de la coalició. És aquesta visió miserable que els va fer pujar en el darrer moment al carro. No per convenciment sinó per por de cara la galeria. Cal ser un perfecte miserable per no fer responsable a l’estat en allò que és competència exclusiva de l’estat. Cal ser ben miserable per no tenir visió de país en un dia com el d’ahir i pensar només en la seva esquifideta parcel·leta de vots. No arriben ni a tenir la categoria de botiguer ranci. Quina mesquinesa política!. Quins farsants!.
Una manifestació d’aquestes és un gran pas. Però l’endemà, què?. Qui gestiona tot això?. Hem de pensar en algun sistema assembleari, autogestionari?. Quan a primera fila de la manifestació hi posem la Núria Feliu, i els polítics desfilen al seu darrere declaro un cert escepticisme. Penso que qualsevol energumen, de fora o de dins, ens pot eclipsar fàcilment per més que ens manifestem de milers en milers. I que els miserables puguin tenir una alta consideració que en cap lloc del món la hi tindrien.
Necessitem reforçar, prestigiar, valorar la classe política. Necessitem fer esbandida i al mateix temps no oblidar que el país el dirigeix la classe política. Contemporitzar amb l’intrusisme en aquest gremi ens pot enfonsar. La Núria Feliu que faci la seva feina i els polítics, també. I la societat civil que no confongui cap paper, que prou feina té en trobar el seu. Em fa un mal d’ulls terrible veure en Maragall diluït entre la multitud, amb un posat pesarós de bubota. I tota una primera fila de gent, simpatiquíssima, molt educada, ben vestida, pentinada i segurament molt altruista. Però cap d’aquests, l’endemà, no tindrà altra feina que preocupar-se de les seves garrofes. Insisteixo: qui assumeix la responsabilitat efectiva d’aquest pes?. Em voleu fer riure i dir que un altre món és possible?.
dissabte, de desembre 01, 2007
Festa, pel funcionari
Aquest cap de setmana ha de ser productiu. No pot ser d’altra forma. En moments o en dies com aquest penso en els horaris del funcionari. En els drets universals. En les conquestes socials. En aquells que diuen i repeteixen que tenim la vida regalada; que els en donem les gràcies en forma de vot. Tot això és una cantarella que xiula ben lluny. Deu ser que a mi només m’hi arriben els ecos, molt extenuats.
He de fer una feina que ha d’estar llesta per marxar a primera hora de dilluns. D’ella, a més d’un servidor de vostè, en depèn el futur d’uns quants més. És un molt bon projecte ens més d’un sentit. No solament pel crematístic, que també.
És important perquè obre noves perspectives i això vol dir haver de fer reconversions mentals, veloces. Haver de pensar en una clau radicalment diferent, haver de canviar els sistema de treball, haver de contactar amb gent nova i conèixer altre tipus de professionals. Pot arribar a ser una gran dosi d’energia renovada. És, simplement, un bon projecte de futur.
Malgrat tot això, trobo que hi ha encara una raó superior. El destinatari del projecte és estranger, d’un país llatinoamericà. És el primer cop que hi treballo i, en la primera vegada, és importantíssim fer-ho excel·lentment bé encara que després l’encàrrec no es concreti. D’aquí penjarà, en el futur, el concepte que puguin tenir de mi, sí. Em preocupa molt el dia després, el que puguin pensar “d’aquest català”.
Malgrat el panorama que tinc per endavant, avui no penso faltar a la manifestació 1-D. És aquesta mena de deure que tinc envers el fet de ser –i sentir-me- català. És una obligació no escrita, que per això agafa tanta importància.
Torno, doncs, a pensar en la vida del funcionari. En la vida pautada pels horaris, els drets universals i les conquestes socials. El súmmum de la vida regalada. Un cop té assegurada tan refotudament bé la seva parcel·la, no sé si un funcionari està disposat a fer hores extres, a llaurar futur. En dia festiu i amb una quantitat d’hores que no el contempla ni el pitjors dels contractes escombraria. Ah, i tenint en compte que hi ha la gran possibilitat que sigui per a no res.
El que sé, pero, és que la vida de funcionari provoca manifestacions. La d’avui és en contra de les ments funcionàries. Contra la ineficiència, la irracionalitat de la gestió, la manca de coratge polític, el despropòsit sostingut. En contra d’aquesta casta funcionarial, sigui política o administrativa, incapaç de resoldre, de preveure o d’aplicar justícia. Contra la impunitat i la deixadesa tercermundista.
La vida t’esperona de forma múltiple, sempre apuntant cap a l’esperit de superació. O fas això o desapareixes. O fas això o penses en els drets universals i les conquestes socials. O treus el temps d’on sigui o agafa el tren i fes-te funcionari.
Aquest cap de setmana ha de ser productiu. No pot ser d’altra forma. En moments o en dies com aquest penso en els horaris del funcionari. En els drets universals. En les conquestes socials. En aquells que diuen i repeteixen que tenim la vida regalada; que els en donem les gràcies en forma de vot. Tot això és una cantarella que xiula ben lluny. Deu ser que a mi només m’hi arriben els ecos, molt extenuats.
He de fer una feina que ha d’estar llesta per marxar a primera hora de dilluns. D’ella, a més d’un servidor de vostè, en depèn el futur d’uns quants més. És un molt bon projecte ens més d’un sentit. No solament pel crematístic, que també.
És important perquè obre noves perspectives i això vol dir haver de fer reconversions mentals, veloces. Haver de pensar en una clau radicalment diferent, haver de canviar els sistema de treball, haver de contactar amb gent nova i conèixer altre tipus de professionals. Pot arribar a ser una gran dosi d’energia renovada. És, simplement, un bon projecte de futur.
Malgrat tot això, trobo que hi ha encara una raó superior. El destinatari del projecte és estranger, d’un país llatinoamericà. És el primer cop que hi treballo i, en la primera vegada, és importantíssim fer-ho excel·lentment bé encara que després l’encàrrec no es concreti. D’aquí penjarà, en el futur, el concepte que puguin tenir de mi, sí. Em preocupa molt el dia després, el que puguin pensar “d’aquest català”.
Malgrat el panorama que tinc per endavant, avui no penso faltar a la manifestació 1-D. És aquesta mena de deure que tinc envers el fet de ser –i sentir-me- català. És una obligació no escrita, que per això agafa tanta importància.
Torno, doncs, a pensar en la vida del funcionari. En la vida pautada pels horaris, els drets universals i les conquestes socials. El súmmum de la vida regalada. Un cop té assegurada tan refotudament bé la seva parcel·la, no sé si un funcionari està disposat a fer hores extres, a llaurar futur. En dia festiu i amb una quantitat d’hores que no el contempla ni el pitjors dels contractes escombraria. Ah, i tenint en compte que hi ha la gran possibilitat que sigui per a no res.
El que sé, pero, és que la vida de funcionari provoca manifestacions. La d’avui és en contra de les ments funcionàries. Contra la ineficiència, la irracionalitat de la gestió, la manca de coratge polític, el despropòsit sostingut. En contra d’aquesta casta funcionarial, sigui política o administrativa, incapaç de resoldre, de preveure o d’aplicar justícia. Contra la impunitat i la deixadesa tercermundista.
La vida t’esperona de forma múltiple, sempre apuntant cap a l’esperit de superació. O fas això o desapareixes. O fas això o penses en els drets universals i les conquestes socials. O treus el temps d’on sigui o agafa el tren i fes-te funcionari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)