dimecres, de setembre 26, 2007

Professió liberal

Quan hom parla de professió liberal, de seguida pensa amb els arquitectes. També hi ha els advocats o economistes, però els arquitectes en són un gran referent d’aquest clixé. Estic segur que aquest tòpic ara mateix seria més difícil d’encunyar. Avui dia és un dels oficis més intervinguts, amb una més que dubtosa fortuna.

Parlo del comú dels arquitectes. No aquesta mena de llúdrigues empolainades que poden aparèixer en un plató de TV. El comú d’aquest personal està condemnat a fer de funcionari o a lliutar contra un cos de funcionaris. Després de molt molt molt gratar és possible que trobis una espurna d’arquitectura en algun despatx. La major part del temps es dedica a acomplir normatives de naturalesa diversa.

Segurament, a mesura que t’allunyes de Barcelona i el seu anell metropolità, hi ha més condicions objectives per poder treballar tenint per objecte el crear una obra d’arquitectura. Barcelona és l’expressió màxima d’intervenció, de fiscalització, de burocratització, d’esclerotització de la professió. Penseu que la cosa està tan regulada, que fins i tot no pots pintar casa teva del color que et surti de la flor. Hi ha una carta cromàtica que defineix el color pel qual només és apte casa teva.

Hi ha normativa que regula la quantitat de vidre o de pedra que ha de tenir una façana. Hi ha una zona concreta a l’Eixample, d’especial protecció, on això és molt rígid. Que vetlla perquè la superfície de pedra prevalgui sobre el vidre. Però segurament te la deus poder saltar amb un bon padrí, quan mires l’edifici que guareix les oficines de la Diputació. El vidre guanya de llarg a la pedra.

Això del vidre i de la pedra és tema menor en l’encotillament al qual està sotmesa l’arquitectura. Generalment, quan existeix molta regulació vol dir que alguna cosa no rutlla correctament. Però interpretar la llei que regula criteris subjectius –l’arquitectura també és un exercici de creació artística- dona peu a situacions que es mouen entre la impunitat i la pura indefensió. Qui coi és vostè per certificar que casa meva farà més goig de color fúcsia si a mi m’agrada més el beige?.

M’agradaria que algun dia podéssiu comparar el paperam administratiu que va ser necessari per poder arribar a construir el Palau de la Música i el de la vivenda unifamiliar més senzilla que s’hagi visat al Col·legi d’Arquitectes. Veureu clarament perquè un arquitecte només pot aspirar a fer d’enginyer. I perquè hem passat del Modernisme a l’arquitectura de parc temàtic en poc menys de cent anys. Una vulgar reforma quintuplica la paperassa administrativa que va necessitar el Palau. I el resultat no és ni de bon tros per incloure’l en cap ruta arquitectònica.

9 comentaris:

N ha dit...

Tot i estar d'acord amb tu que moltes vegades la regulació és excessiva, crec que una normativa que marqui unes directrius a seguir és més que necessària.

En el cas del paisatge urbà, defenso sense cap dubte l'existència de les cartes de color i altres mesures, ja que més d'una vegada ens podem trobar amb algunes desgràcies estètiques acaben degradant sense remei un barri, un poble, una ciutat. En tot cas, alguna vegada he parlat del perill de crear "pessebres marcats per la grisor", volent alertar així contra l'hiperregulació que hi ha en determinades zones de les ciutats, on s'arriba a prohibir la col·locació d'alguns elements que són insignificants.

Dessmond ha dit...

narcís sastre i fulcarà,
Jo estic d'acord en que es marquin unes directrius. Però no parlo d'això, sino de l'excés de regulació.
Arriba a tal extrem, que fa temps vaig llegir un article de n'Oriol Bohigas -un dels senyors que ha fet de regulador- on proposava una possible solució: passar olímpicament de la normativa.
No crec necessàries les cartes de color. Si un edifici té una qualitat arquitectònica, no cal que a priori li haguis de preveure cap coloraina. És una decisió feta absolutament fora de context.
El problema és que el regulador parteix de la base que les actuacions que es faran són cutres. Ara, qui regula el regulador per garantir que ho farà millor que el que no regula?.

Anònim ha dit...

Massa regulats i encotillats estem benvolgut Dessmond. Ens dirigeixen en tot...

Dessmond ha dit...

Avi,
Ja ho havia notat, doncs? Semblen els únics!

ddriver ha dit...

la regulacio es la base de la recaudacio,si algo no esta regulat no es pot multar.
Doncs al eixample hi ha cada nyap de bloc..

joliu ha dit...

Vaja, sembla que has tingut algun problema amb algún col·lega del meu ram.
Jo també m'he passat molt de temps donant la culpa de tots els mal a les normatives. Al final trobo que encara n'hi ha poques!
Jo catalogaria tota aquella edificació anterior a la guerra, a no ser que l'administració t'aprovi un informe de descatalogació, (que evidentment redactaria un arquitecte, ho sento, hem de buscar feines noves)
Faria que les catalogacions afectessin els interiors dels habitatges i no només les façanes. I, sobretot, prohibiria les divisions dels pisos antics de l'Eixample que donen lloc a pisos petits, sense ventilació creuada i sense lloc per estendre la roba.

No saps el mal que em fa veure com encara s'enderroquen mostres dignes d'arquitectura per substituïr-se per nius de promotora. No saps la ràbia que em fa veure contenidors plens de paviments hidràulics i mosaics d'un finolis que s'ha forrat de porcelanosa un pis del 1900.

Fins que ho sapiguem fer millor, hem de protegir allò que van fer els nostres avis.

Dessmond ha dit...

ddriver,
Suposo que hi ha bastant d'això. Si no, no m'ho acabo d'explicar.

joliu,
Aquesta ràbia que comentes, jo també la sento. Però dubto molt que fent més normatives amb això s'erradiqui. El que cal és pujar el nivell personal, la culturització real. Això fa que quan tens un paviment hidràulic, que en coneixes el seu valor -material i històric- te'l mires amb el respecte que mereix. Una normativa nova t'inculcarà respecte o una nova prohibició?.
A cop de regulació o decrets no s'erradiquen els problemes.

Carme Rosanas ha dit...

Crec que finalment només hi haurà com a defensa psible la solució Bohigas: passar del les normatives.

És vergonyós tot el que passa a Barcelona, en qüestió de normatives absurdes i contradictòries i manicomials. Si no sabeu de què parlo llegui l'Asterix aquell que parlava de la burocacia. Es queda curt!

Carme

Dessmond ha dit...

Carme Rosanas,
A mi em costa de creure que tothom es miri de dalt a baix els expedients. Realment hi ha un excès difícil de justificar.