dimecres, de setembre 19, 2007

Espanya escanya

Un dels capítols del llibre de n’Alfons López Tena tracta de xifres. El paràgraf final és contundent, perquè visualitza la trajectòria en la qual és immersa l’economia catalana: l’any 1930 Catalunya representa el quaranta per cent del PIB espanyol. El 2005 aquest PIB s’ha convertit en el divuit amb nou. És a dir, a menys de la meitat.

D’altra banda, fa temps que sentim a diversos autors alertar que en quinze o vint anys Catalunya podria convertir-se en el que avui és i representa Extremadura. Des d’un punt de vista econòmic, és clar. Això és tan gruixut que el missatge no acaba de fer forat.

De totes formes també passa que Catalunya està canviant de paradigma, perquè el món també canvia. Que Espanya escanya és un fet demostrat. Però que molts ja estan contents escanyats és un altre fet que ja es demostrarà.

Hi ha un cert discurs perillós a casa nostra, que ha decidit renunciar a dir les coses pel seu nom. És més fàcil prometre sonotones que cantar les quaranta, a qui sigui. Aquesta classe política ha optat pel barra lliure, que la casa és gran, sota la closca de les “polítiques socials”. Espanya i Catalunya són pioneres socialment parlant perquè a la resta de món sembla ser que només hi ha sapastres.

La Catalunya social eclipsa la Catalunya real. Això no vol dir que que aquesta darrera no existeixi. Segueix fent com sempre, però fa poc soroll. El bombo i el plateret és per a les polítiques socials i els venedors de fum. Allà se les componguin. La Catalunya real segueix fent com sempre, però a l’altra punta de món.

Ja no som als anys 30. Avui el cinquanta per cent de l’economia catalana la trobem fora d’Espanya. S’ha internacionalitzat. Que volen fer-te boicot al cava?. El “pum” el farem a Moscou. O a la Xina. Que boicotegin el que vulguin i que regalin sonotones. Si fem el “pum” a Rússia, ningú quedarà accidentalment sord per aquí.

El problema gruixut serà quan arribi aquest moment en el qual Catalunya tingui un pes equivalent a l’extremeny. Això és un pla dirigit i acceptat des del centre de poder espanyol que gaudeix de certa connivència a casa nostra. Espanya escanya mentre a Catalunya gaudim d’uns serveis tercermundistes, unes infraestructures de país subdesenvolupat i un espoli fiscal sostingut. I amb la ment més devotament rociera possible, així que en ZP aterra a Catalunya, el màxim que fem és cridar: “Jóse, no nos falles!”. Com si els mals d’aquests país s’arreglin a cop de saetes. O regalant sonotones.

9 comentaris:

esparver ha dit...

D'acord, tenim un diagnòstic:

No diem les coses pel seu nom i perdem pistonada esperant que el govern ens resolgui la vida.

Ara, jo hi afegiria una altra cosa: la gent que té calers i/o idees al país no fa el pas de, un cop havent-se lamentat si cal, tirar endavant coses noves i arriscar una mica.

Sincerament, penso que la crisi no és només per l'expoli, el que podem fer tampoc ho fem.

Dessmond ha dit...

Esparver,
Si esperem que les coses, fins i tot les més vitals, hi hagi un tercer que les faci per tu. Encara que t'hi vagi la vida. D'una absurditat mental escandalosa.
La iniciativa privada, individual, ha decidit anar absolutament a la seva. Per això perdem tanta pistonada.

Anònim ha dit...

No vull excusar l'absència d'iniciativa privada, però quan visualitzes quin és l'entorn, quina mena de Govern (sempre amb l'accent en "som progressistes"!), una administració que ha asumit el pitjor d'aquella que està a Madrit i que tant criticam, la sensació arrelada a la societat de que algu ja m'arreglará els meus problemes, etc. Què hi faries tu? Estic d'acord que molts d'ells ho critiquen en petit comite i després ningú diu res o dóna la cara en públic o davant el conseller de torn.
En Dessmond té raó: hi ha molta gent que decidit anar a la seva, ja sigui amb el seu projecte, empresa o idees.

Dessmond ha dit...

Aucanada,
El pitjor que ha fet Catalunya en aquest anys de -suposat- autogovern és implementar una administració ineficaç i sumament intervencionista. Rere aquesta administració, per adobar-ho, no s'hi ha trobat precisament el més capaç. Per tant, si vols dur a terme qualsevol projecte, acabes fent només el que t'afecta directament a tu. Voler compaginar iniciatives altruistes i eficaces amb les institucions és un treball titànic i descoratjador.
Com més nivells institucionals has de travessar, més estúpid t'acabes sentint. Això mata qualsevol sentiment productiu cap al bé col·lectiu, cap al conjunt de la societat. L'administració et xucla les forces per dalt i per baix. I si no, demana-li a en Tremosa que en pensa de tot plegat.

esparver ha dit...

Per a mi el "problema" no és que aquesta gent vagi a la seva. El problema és que a vegades no ens adonem que nosaltres també som "aquesta gent".

M'explico, si escrivim aquí és perquè tenim idees o inquietuds, doncs, què carai, arrisquem-nos a tirar-les endavant, busquem qui les encarrili, afegim-nos a les idees interessants que sorgeixin a Londres, a Riga o a Tumbuctú.

No ens mirem tant el melic, mirem a Madrid només pel que és imprescindible i confiem una mica més en les nostres capacitats.

Modgi ha dit...

Perdoneu la meva ignorància però jo lo que vec és que si aquí els rics no es juguen els calers i tiren del carro, nosaltres no hi tenim res a fotre.

No hi ha mecanismes democràtics per accedir a una existència ni fóra ni a part d'Espanya.

Creieu que per moltes plataformes amb suport multitudinari que es muntin, que per molts referèndums d'autocollonades, l'Estat dirà, democràticament: ah, vale, doncs té, la independència?

L'estat no controla una merda. Mai.

Anònim ha dit...

El fet que la gent vagi a la seva no ha de tenir necessàriament una connotació negativa. Si cadascun amb el seu projete, treball i idees o pot materialitzar sense trabes i obstacles, la suma de tots fa que el resultat sigui superior.
Ara be, el que sí realment crec absolutament necessari és dispondre d'un lideratge moral i polític que, malauradament a dia d'avui, no veig per enlloc. Fes una ullada a la classe dirigent dels partits polítics (primer i segon nivell), empresarial (circulos&cia), sindicats,etc.: són els mateixos de fa vint anys i no crec que puguin engresgar més enllà de la colla del barri.
En Dessmond ja n'ha parlat en algun post sobre el lideratge d'en Pujol a Catalunya, però el que ha comportat a posteriori.

Ramon Bassas ha dit...

Home, si ets sord, sí que t'arregla alguna cosa el 'sonotone'...

Anònim ha dit...

Crec, com allò del got, que ni està a punt de buidar-se ni de depassar-se.
Econòmicament, durant 20 anys es va fer prou bé moltes coses. La internacionalització econòmica i el canvi de paradigma dels mercats, interiors i exterior, han estat fets prou positius.
Cert, però logic. L'administració no es massa moderna ni eficient... però totes (municipals, diputacio- nals, espanyoles,també). I caldria recordar els temes de sempre: poder de rígids sindicats espanyolitzats,anclats en el passat,els mèdia a l'estat, pures corretges no dependents,..
Però també a sectors economics es produeixen ineficiències grans, sobretot a les grans empreses que encara tenim.

Més aviat diria que, en síntesi, ens falta aconseguir, o avançar, en la "separació real" de funcions: els empresaris a dur bé les empreses i no fer contractacions il.legals i no dedicar molt temps a tenir subvencions, i l'administració i els partits, a no tenir dependència oneroses de sectors econòmics. Estem en una economia lliure social de mercat, però no ho sembla. I per massa intervencionismes, en alguns casos i nivells, i per absència volguda de regulació o d'influència, per part de l'administració davant alguns poderosos.

I absències clamoroses ho són, per exemple, l'excés de poders d'alguns executius, en alguns sectors clau, economicament, financerament, i per al pais, que només importen el nivell dels seus sous , sense importar les pràctiques , dedicacions i transparències que caracteritzen els empresaris i executius alemanys, anglesos o danesos.

No tenim consells de vigilància, ni, de facto, d'administració, i si a Alemanya ho pateixen quan encara funcionen prou bé, imaginem el nostre cas.

Si coincideixo amb alguns de vosaltres en subratllar que nosaltres mateixos, la societat civil aquesta que diem, deixem de complir algunes de les nostres obligacions, i preferim, per comoditat, atribuir-ho tot als politics o a les administracions, quan , en la majoria dels casos, no en són gens responsables de les nostres mancances privades.

Bona nit!

Jordi