Itching like grass

Tirant enrere

Aquests desencontres entre nacionalistes crec que, en el fons, són fruit de misèries humanes. Potser sí que a voltes no se li dona el valor que acaben tenint. Tampoc el remei, molts cops, no és tan fàcil de trobar.

El fustigament contra CiU que ara presideix l’ambient, aquest divertiment tan visceral, no ve de fa quatre dies. El que passa és que ara el visualitzem. I de tan visualitzar-lo, s’hi ha sumat molta gent al carro. Gent curta, realment, i gent no tan curteta. En Bru de Sala, per exemple, no diria pas que és un curt de gambals i darrerament ha començat a sembrar el seu hortet amb aquesta llavor anticonvergent. També hi ha qui s’ho explica dient que aquest personatge està conreant amb molt d’amor aquella conselleria de cultura que CiU mai li va oferir. És una darrera versió que connecta amb aquesta misèria –humana- de la que parlo.

El cert és que aquesta mena de tronadura començà a tenir un punt d’influència suficient ja fa el seu temps. Jo el detecto claríssimament en els onzes de setembres. Matí i tarda.

Recordo, que tot d’una, els convergents els vam haver de celebrar en la foscor de la nit, amb aquella atmosfera de catacumba. I la raó no fou perquè som els més nacionalistes que ha parit aquesta pàtria i a les 12 i un minut de la matinada el cor ens batega quatribarradament. No. La raó fou la miserable actitud que els més nacionalistes que nosaltres et rebentaven l’acte. Quan Convergència i Unió feia la seva celebració, es va arribar a tal punt, que es va haver de trobar aquesta “solució”. No hi va haver flaixos, ni declaracions, ni imatges de tota aquesta infàmia. Només el records. I qualsevol que hagi anat pel matí, el moment just i escarransit que dura el depositar una corona de flors al peu del monument a Rafael de Casanova, pot sentir-ne només les beceroles. La part ben light.

Aquest filldeputisme s’ha conreat amb la complicitat d’alguns que havien d’haver-s’hi oposat contundentment. Anessis on anessis, allò que comença amb insults tipus “botiflers”, “els cadells d’en Roca”, va anar pujant de to amb “fills de la gran puta”, “cabrons, morts als cabrons”, deixant de banda les xiulades de campionat quan algú de la Joventut Nacionalista se li acudia fer un parlament a la llum del dia, sigui al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques.

Aquesta mena d’imbècil, hores d’ara i per una lògica de via natural li correspon estar remenant les cireres. És aquesta mena d’imbècil que temps enrere trobaves a la “mani” de la tarda d’un onze de setembre, on tothom llueix la seva enganxina. Pel fet de lluir-la de la JNC se’t plantava al davant una colla –que ara s’han convertit ja en perfectes imbècils- i amb aquest aire tan nostrat dels caramelles et fotien a parir amb alguna cançoneta breu i amb rima forçada. Reacció que, amb uns mínims de salut mental, ni se t’acudirà fer ni als que pensen com tu ni als que ho fan de l’inrevés. A una certa edat, vull dir.

Allò, que aleshores ho veies com una anècdota de mal gust, allò sospito que ha agafat cos i ha arrelat. Allò que no li donaves contesta, potser l’havia d’haver tingut.

Ara, crec que aquesta forma d’actuar, tard o d’hora té unes conseqüències. Sobretot perquè acaben anant en contra de qui ho practica. Acaba espetegant amb la mateixa discreció, però en contra de qui ha tingut la lucidesa de voler actuar així. Què és, curt i ras, exactament el que els acostuma a passar als devots de la imbecil·litat.