Itching like grass

La vida continua

Ahir vaig anar a sopar amb un bon amic. Bon, bon i curiós amic. Ens veiem de tant en tant però sempre és una delícia la trobada. Hi ha cops que fa una mandra de les grosses quedar amb algú perquè el dia ha estat horripilant i ja només tens gana d’arribar a casa.
Amb aquest, però, tens la sospita que actuarà de bàlsam tot i estar ja encarat cap amb el cotxe direcció El Maresme.

Jo sóc una persona lenta de reflexos. Em costa a algú considerar-la com amic. Amic significa assumir una sèrie de les conseqüències no escrites. És a dir, que si no hi ha un mínim de deu anys, no goso parlar d’amistat.

És curiós el que m’ha passat amb aquest personatge. En fa potser vint que ens coneixem. Quan érem més joves ens vam tractar amb molt de respecte. Sobre tot perquè era un amic d’un altre bon amic. Després hem coincidit per tongades de situacions diferents. Ell va ser clau per a que un invent com el que és el Grup Hayek ara, sigui una realitat ben tangible.

És una persona que diu el que pensa. Tan és així que quan obra la boca es fa el silenci. He passat situacions ben incòmodes seient al seu bàndol. Particularment el dia que va opinar sobre en Duran, en mig d’un grupet de gent ciuera –vull dir que havia material convergent i d’Unió-. Però la cosa “hard” fou que un dels components d’aquest grup era el mateix Duran. Aquell dia tothom es va voler fondre i jo, particularment, vaig trobar que era una gran virtut això de ser totalment alopècic. Si n’hagués tingut, la melena d’en Duran s’hagués afuat al complert.

Ell i jo no hem estat mai candidats a ser bons amics. Crec que hi ha fet molt les nostres respectives parelles, que van aparèixer molt tardanament. La meva dona me l’ha fet veure d’una forma bastant diferent de com jo l’he vist sempre i li ho ben agraeixo, perquè ha tingut molta raó. Tenim una cosa en comú: sempre sortim rebotats dels llocs per dir el que bonament creiem. Ell ho fa de forma ben diferent a la meva. Però el fons diria que és calcat.

Ahir vam entrar en un restaurant gallec, que algú li havia aconsellat. Hi vam anar amb les parelles, finalment. La seva dona encara és més temible que ell mateix quan les diu. Però pel cantó innocent.

Va haver un moment que ens vam quedar encallats en unes postres, que anomenaven “leche frita”. Que cony és això?. Li demanem al cambrer –home summament amable- com es fan aquestes postres. Ens explica el detall de l’elaboració, però posem en dubte que sigui cert, perquè el tipus xerra un català de “tota la vida”. “Vol fer el favor de demanar-li a qui ho ha fet, que ha de ser gallec, per que ens ho podem creure?”.

El tio és mig ofèn, per haver posat en dubte la seva paraula. I nosaltres, també, perquè ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra.

-És clar que jo no sóc gallec. I per això no puc saber el “truc” d’aquestes postres?. No fotem. Jo sóc andalús i el se fer millor que la cuinera!

L’últim que ens podíem pensar és que aquell home nascut fora de Catalunya. Ell i nosaltres ens vam fotre a riure. I la dona del meu amic va tancar l’acalorada conversa.

-Vostè segur que faria millor de President que les postres!
-President?
-De la Generalitat! Vigili que encara hi és a temps, però ja n’hi ha un que li pot fotre la cadira!.