Itching like grass

Comèdia nadalenca

Comença a haver ferum de Nadal. He de dir que jo en sóc molt de sensible a les ferums. De totes formes, aquesta és una ferum metafòrica, però que també m’afecta. És el tema central de Nadal. Aquell que travessa de dalt a baix i de dins a fora les llars en aquests dies assenyalats: l’excés.

No sé si és d’un temps ençà o bé a mesura que he anat creixent que la meva perspectiva ha anat evolucionant. A mi el Nadal m’acostuma a deprimir, sobre tot per l’actitud tan postissa en que ha acabat degenerant tota la mandanga nadalenca.

Hem agafat una tradició religiosa i li hem buidat el contingut, talment com ho fa el bacteri de la càries amb un queixal. I quan mires l’origen de la celebració amb el resultat dels nostres dies, arribo a sentir vergonya aliena.

Comencem el ritme infernal del despropòsit amb els àpats de Nadal. Encara no he entrat a desembre que ja estic programant els odiosos àpats de Nadal. Tot Déu vol fer un estúpid àpat de germanor per ... commemorar el Nadal?. Quan arribo a meitats de desembre n’estic sobradament fart de fer àpats compromesos de Nadal, amb gent que ni em va ni em ve. Però collons, no s’hi pot faltar perquè és l’àpat de Nadal de la feina, de l’associació, del Grupet, de la colleta, dels antics alumnes, dels circumcidats amb bisturí d’acer galvanitzat amb aliatge 12/10. Moltes d’aquestes fartaneres són infumables, perquè molts volen fer la gran celebració amb un pressupost inviable. Perquè és clar, després s’empalma amb el despropòsit familiar.

El que fem portes en fora, també ho fem portes endins. Val a dir que amb molta més qualitat. La teca s’ho mereix, com a mínim en la meva família. Però aquesta és temible, perquè hi la miopia de confondre amor amb excés en les racions. I, hòstia, com li dius a algú que potser només el veus per Nadal que guardi tres quartes parts del que t’ha preparat amb tan “d’amor”?. Hi ha gent que pensa que els estómacs es donen a partir del quinze de desembre fins passat Reis.

Entre mig hi ha la forma tan dement de fer entendre el Nadal i Reis a les criatures. Criatures que van més que fartes la resta de l’any pel que fa a joguines, regals i altres xantatges emocionals. Nens que no els fa falta de res, absolutament de res i que no han fet massa per merèixer aquesta situació privilegiada. A més d’anar majúsculament farts, s’els genera una expectativa artificial de sorpresa. Em deprimeixen la gran majoria de pares que conec en aquestes dates. El greu és doble, perquè resulta que són bons bons amics meus o potser germans. Són gent que hi tinc una relació molt estreta i sòlida. Però quan veig que aquesta fartanera arriba al punt de que hi ha hagut joguines que s’han trencat abans de ser desembolicades, em pregunto a quin punt de demència hem pogut arribar.

No sóc gens feliç quan arriba el Nadal. Al contrari. M’agradaria poder ser tan directe i tan clar com ho sóc a la resta de l’any. Però hi ha un sisè sentit que també m’encara a la via de l’excés. És el que em dona permís per deprimir-me sense filar prim i el que em convida a fer tota la comèdia que calgui. El Nadal és llarg i fred.