Itching like grass

Odis d’arrel comuna

Sopar amb en Vicenç Villatoro és una d’aquelles sorts que no toca cada dia. El que més em meravella d’aquesta persona és la seva inacabable afabilitat. I em meravella, també, el fet que sigui un personatge tan accessible. És un home que s’apunta a un bombardeig.

Ahir vam fer un sopar d’amics, a casa d’un particular, on a més hi vam colar el Sr.Villatoro. La cosa és així de simplonament casolana. Però fou una vetllada per recordar.

Hi va sortir de tot. Abastament, les eleccions catalanes. El tripartit. El tripartit disseccionat. CiU i la consegüent dissecció. ERC i les famílies internes, també foren disseccionades. El PSC, des del congrés del 94 amb foto fixa dels obiolistes, maragallistes i montillistes. Vam parlar d’uns quants trotskistes, però tot i així, ICV van ser els absents de la conversa. Petites dosis inevitables de PP-Piqué i PP-Rajoy. El Barça i com han volat els drets televisius de TV3 cap a Mediapro. En Joan Laporta. El dia després, tema molt obert. Els jueus i els xuetons de Mallorca. Els jueus i Israel. El sionisme.

En Villatoro té la virtut de donar contingut a moltes de les coses que potser et ronden de forma intuïtiva. Te les fa palpables amb un esforç d’abstracció monstruós. Mentre parla, traça quatre esboços a l’aire com si dibuixes no sé què i, “ta-txan”!, allí les tens. Allí t’apareix nítidament l’explicació de l’anticatalanisme i l’antisemitisme: “és la reacció en contra la modernitat”. És un odi d’arrel comuna.

Catalans i jueus són una colla de botiguers, que han basat el seu èxit en la meritocràcia. No encaixen en els vells esquemes d’una societat pautada per la sang, que s’estructura per la gràcia de Déu. Uns i altres la destaroten per complert: amb esforç i diners pots passar de l’estament més baix a una ascensió cap al cim més alt. “És la lluita entre els guerrers i els mercaders”. Aquesta animadversió existent a Espanya vers catalans i jueus té aquesta matriu comuna, i en Villatoro te l’explica en el temps de cruspir-te una cuixa de conill amb cloïsses. Crec que, a més, pot fer-se extensiu a l’antiamericanisme militant i estúpid, que també amara tantes raconades del nostre món. Els americans han fet de la meritocràcia la seva religió. Pecat més gros no pot existir, a ulls de tant funcionari de fet o vocacional.

Ens aixequem de la taula a quarts de dues, ben llargs. Encara dona per fer-la petar a peu dret. En Villatoro, que venia escopetejat de Vilafranca del Penedès, s’acomiada de tothom amb un somriure que torna a xuflar amabilitat pels quatre cantons. I posa la directa cap a Terrassa, que demà serà un altre dia.