Itching like grass

Fent diàling

Aquest cap de setmana no he obert ni un sol cop la televisió. És un bon símptoma, perquè resulta que no m’he mogut de casa. Començo a pensar que és un objecte més que prescindible, tot i que fomenti usos particularment encomiables com ara la lectura.

Llegir el diari té la pega d’anar desfasat unes vint-i-quatre hores respecte de la notícia. No pot suplir la immediatesa, que és el que durant molt de temps m’ha fet estar “enganxat” a la televisió. Però d’un temps ençà, aquest valor afegit que té la notícia televisada la trobo absolutament prescindible, vist el cúmul de material disfressat d’informació, quan en realitat no és més que pura anècdota.

Estem baixant a nivells dantescs. No sé per on caldrà cercar la informació de debò, però el que és cert és que no corre pels canal que fins ara havíem entens com a mitjans de comunicació. S’ha fet norma el publicitar l’anècdota, la collonadeta, amb l’agravant que aquest costum fa forat i marca tendència.

Avui anant cap a la feina, he engegat la ràdio. M’ha servit per posar-me al dia. I he confirmat que el material noticiable és absoluta beneiteria, que implica perversament periodistes i polítics. Han estat aquests darrers els que s’han dedicat a fer mítings, amb un contingut que em fa sentir vergonya aliena. A vegades no saps si Polònia s’emet en sessió contínua, tot i que les programacions no t’ho confessin. Són els periodistes que se’n fan ressò d'aquesta misèria i per mor d’això, el polític es creu obligat a enfilar el camí de la ruqueria, per tal d’assegurar-se una quota de notícia.

He començat a fer dialing. Anava de RAC1 a Catalunya Ràdio. Ha hagut un moment sobiranament frustrant: a la primera, unes iaies parlaven de la situació vergonyant de les vídues en aquest país. (He pensat que s’ha que de ser molt hipòcrita per anar muntant xiringuitos per salvar el Congo Belga, com si a casa nostra no hi hagués causes solidàries per resoldre). I a Catalunya Ràdio en Madí i Zaragoza protagonitzaven un debat només apte per a ments trastocades. Es fa indispensable patir una pèrdua abundosa de matèria gris per poder aguantar-los. Semblaven dos extraterrestres donat l’interès que els centrava la conversa, tan gremial i només pensant en clau dels seus respectius partits. La realitat corre molt en paral·lel a aquesta classe política.

Fent dialing m’he quedat amb el dubte: és aquest periodisme tan banal el que obliga a que els nostres polítics hagin de baixar a un terreny tan miserable, on aparèixen com a subhumans o són els mateixos polítics que no tenen prou fons i només proporcionen material informatiu tan abominable?.