Itching like grass

El problema anomenat informació

Tenim un problema, i aquest és diu informació. A mi em sap greu que hores d’ara hi hagi tanta gent que dubta d’anar a votar. No de si ho faré per tal o qual i el dia abans canvio d’opinió, per mor de la jornada de reflexió i voto exactament el contrari que havia dit el primer dia. No. Em sap greu la gran quantitat de gent que hores d’ara té claríssim que no anirà a votar.

Hi ha una gran part de culpa que potser la podríem imputar directament a la classe política. Però n’hi una altra, que jo considero molt superior, que la tenen els mitjans de comunicació sense cap mena de dubte.

La cadena de transmissió que hauria de significar un diari per connectar ciutadania amb representants polítics en aquest cursa electoral, falla estrepitosament. La distància que pots trobar entre el que ha dit un polític i el que després explica un periodista és tan abismal, que és impossible de sospitar. Però la tergiversació és tan summament important que pot donar com a resultat la deserció i la desgana ciutadana.

Penso que en aquesta campanya es diuen coses interessants. Però si les vols escoltar no tens cap altre remei que interessar-te per saber-les de primera mà. Sense cap altre filtre. Ens alimentem a base d’una informació cuinada en una sucursal tipus Mc Donald's: teca ràpida, sense mirar que passarà a la llarga amb l’excés de greixos o de colesterol.

Per això embarco o recomano sobre tot als indecisos a que treguin el nas als actes de campanya. Del partit que sigui. Cal rebre directament l’energia que desprèn la nostra classe política. Altrament, podem pensar que realment el panorama és tan gris i poc encoratjador com el pinta la oficialitat informativa.

I així ho faig jo. Tal i com vaig dir, vaig assistir dimarts passat a un acte d’en Mas. A mi em va agradar. Molt. Va parlar de vàries coses, però sobre tot es va voler adreçar a un tall generacional determinat: el que ara corre entre els 30-45 anys. És el tall que ha de tenir el relleu generacional i que, per lògica, hauria de començar a pensar en liderar el país.

Del seu discurs en destacaria aquestes idees, que són les que a mi particularment em van fer més forat:
-Hem de començar a treure’ns els complexes del damunt, com a catalans. És injustificat la quantitat de cops que arribem a demanar perdó.
-Hem de voler participar compromesament en el relleu generacional. O fem això, que significarà liderar una etapa nova, o no fer-ho vol dir situar-nos a la cua d’un període caduc. La generació que va fer la transició no és un projecte de futur, hores d’ara.
-Hem d’exigir-nos l’excel·lència. L’excel·lència porta a l’èxit. Però, ull viu: l’èxit es produeix si la classe dirigent té al darrera una societat civil que empeny, que segueix el discurs de l’excel·lència. L’èxit no és tal si un d’aquest dos components falla.
-Catalanisme com a motor de transformació de la societat. El catalanisme és molt més que una qüestió identitària. El catalanisme ha estat l’element que ha aportat el progrés dins i fora de Catalunya. Aquest factor cal revisar-lo i tenir-lo molt present per tal que així continuï sent.
-L’esperit emprenedor i el desig d’excel·lència ha de tenir ànima.

M’aturo aquí. No pretenc allargar massa més el post i, finalment, vull adjuntar la crònica d’una “enviada especial” del diari Avui, que també va ser en aquest acte. Conscientment no n’he volgut citar l’autoria. I vosaltres podeu dir-me si tenim o no tenim un problema que es diu informació:

“Sóc un tòpic fet dona: obro l'armari i no sé què posar-me. M'han promès que avui finalment em presentarien l'Artur Mas, i això no passa cada dia. Si tot va bé, el cara a cara es produirà després d'un dinar amb la Generació C@T, formada per gent emprenedora de 30 a 45 anys. En tinc 37 i mig: em trobo ben bé a l'epicentre. Però, desenganyem-nos, m'aparto una mica del perfil ideal, que és el d'individus que van créixer alimentats amb filets. A mi em donaven carn arrebossada, o bistec d'aquell que fa bola.

Una amiga de 40 anys necessitada de certa alegria testosterònica m'hi vol acompanyar, però a última hora es fa enrere: té por que la prenguin per convergent. És una llàstima, perquè els convidats masculins al Palau de Congressos fan cara de ser bons partits. I els preocupa el mateix que a tothom en una boda: que els hagi tocat una bona taula.

Compartint tovalles amb en Mas, hi ha l'empresari Marc Prenafeta, fill d'en Lluís, i un tal Josep Piqué, que es diu com es diu però no en té cap culpa: dirigeix el Parc d'Innovació La Salle. En aquesta taula dels nuvis també hi veig l'escriptor Jordi Cabré, nebot d'en Xavier Trias, que a l'hora del cafè (aigualit) explicarà als assistents que el guru de la Generació C@T és en Jan Laporta. Ja ho sospitava, tot i que a prop meu seu en Jordi Moix, un dels directius blaugranes que van dimitir amb Sandro Rosell.

I l'esperat cara a cara, què? A última hora m'he acomplexat entre tants neocons i he fugit amb la cua entre cames. Demà serà un altre dia (i només en faltaran sis de campanya).”