Itching like grass

Davant el Colmado Quílez

Hi ha cops que m’agrada deixar passar el temps. Sense fer res en concret, simplement deambular. Crec que és un luxe descobrir un plaer com aquest. És un autèntic perill si t’hi aficiones. Però si ho fas de tant en tant, és molt saludable. Sinó recordo malament ja n’he parlat en alguna altra ocasió, quan vaig anar al Tall Anglès.

M’agrada veure molt els aparadors. Transmeten, sens dubte, el segell de cada casa. En els aparadors s’hi poden fer moltes lectures. Per exemple, si volto pel centre de Barcelona, intento fer-m‘ho venir bé per anar a petar a l’aparador del Colmado Quílez. A vegades em ve més de gust anar a veure La Pedrera o la Casa de les Punxes. Però també cal mirar de tant en tant el Colmado Quilez. Hi ha molt de missatge subliminal entaforat. La forma com han composat tota aquella mini-escenografia destil·la molt més que el vulgar impuls d’intentar encolomar-te una llauna de tonyina o de bonítol, d’espàrrecs o una pota dissecada del millor jabujo. Hi ha sempre material de primera dins aquell establiment, o sia que si vas afamat, pots anar directe a l’interior que sempre en sortiràs content.

Hi ha alguna ment sensible que, per exemple, tria els tons de la mercaderia a exhibir. Fa una composició prou harmònica amb tota una sèrie d’objectes que no s’han concebut precisament per formar cap part orquestrada d’una obra d’art. Hi ha la majoria dels cops un cant al minimalisme.

Hòstia, jo recordo les lloances que rebia en Michael Nyman. Aquest personatge va començar fent bandes sonores amb el director Peter Greenaway. L’any 1982 un i altre van fer un treball memorable a “The Draughtsman's Contract”, que la recomano de totes, totes. Després d’això i amb temps i una canya en Nyman va anar pujant com l’escuma fins que es va convertir en el pare del puto minimalisme dut a les bandes sonores. L’any 1988 tornen a fer feina junts a “Drowing by numbers” i allí ja comença albirar la ploma minimal del compositor. Ara, en Nyman, quan va cavalcar en el minimalisme talment com una divinitat, va ser venent discs i fent concerts a base de tocar un “La” en el seu puto piano durant trenta-set minuts. Després d’això un dels seus ditets anava –magistralment- a la tecla del “La sostingut” tres cops, i tres cops més per tocar –interpretar- un “Si bemoll”. Això el duia a recuperar el primer “La”, que repetia novament per espai de trenta-set minuts més, tancava la tapa del piano, aixecava el cul de la cadira, s’inclinava reverencialment al públic –snob- de Barcelona que li llençava una sonada ovació i una quantitat gens menyspreable de “bravos”. (No vull ni pensar un bis d’aquest personatge, que tranquil·lament podia significar una nova tongada de “La’s”).

I això és el que em suggereix l’aparador del Colmado Quilez, tot ell endreçat, fent repeticions d’una llauna bàsicament groga -de tonyina-, combinant intencionadament amb alguna d’espàrrecs o de cloïsses: una composició impecable d’art entre pop i minimal. No veig el perquè una obra com aquesta no mereixi els mateixos aplaudiments que un pedant i puto concert d’en Nyman. De debó que no ho entenc, a més de considerar-ho una monumental injustícia.

Quan m’estic encenent, un dit sincopadament repica en el meu omòplat. Em giro i no, no és el capoll de’n Nyman.

-Me podria dar una moneda de dos euros?
Molt gilipollament començo a furgar i veig que no porto ni una moneda al damunt. Per sort me n’adono, també, que estic fent el gilipolles. I el paio sembla que m'ho vol fer notar:

-No me quieres dar nada porque soy àrabe, verdad? Eres un poco racista.
-Bueno, hay dos cosas indiscutibles: que no tengo ni una moneda y que tu, àrabe o no, eres un jeta con tarifa plana.
- Eres otro racista. Por eso te molesta que haya tantos àrabes en Barcelona.
-No. (I li assenyalo l’aparador). Me parece patetico que, delante de todo esto, lo único que se te ocurra sea dar la lata.