Itching like grass

Blogs, polítics i productivitat

Dissabte passat el periodista Manel Cuyàs va escriure un article prou interessant, que a més va fer prou fortuna. Segurament ha estat un dels més llegits en aquests darrers dies, com a mínim en la blogosfera. Certament, s’ho ben mereix.

Però no és aquest periodista l’únic que passeja per aquest món i descobreix sensacions o paràmetres nous en la vida de les persones. Pistes que semblen revolucionàries, que ens faran canviar molts esquemes que abans semblaven immutables, imperibles.

Hi ha molt de teòric ja posat en marxa, que està radiografiant el panorama i aventurant futuribles. Hi ha, també, molt d’expert que encara ha de demostrar que ho és. Hi ha molt de visionari desfermat; molt erudit de “pasta de xurro”.

En aquest deliri de l’excurssionisme bloggaire m’hi situo jo també. Però el que m’assalta no són reflexions tan elevades. No m’interessen massa els tombants dels blogs ni d’aquesta generació emergent. La meva ciència d’internauta dura menys que cap de les amenaces d’en Puigcercós: dos telediaris. Anant molt bé, jo tot just n’aguantaria un i mig.

Què he descobert, doncs, jo en la bloggosfera?:

Un aspecte positiu: és un instrument absolutament transversal. La temàtica dels blogs és finita, però com la vida mateixa. S’hi pot trobar de tot. Però un sector que va en alça, sens dubte és el blog polític. Aquest tipus el tracta abasta, contínua i saberudament en Saül Gordillo.

Me n’he fet un fart de visitar-los. Un fart. I això m’empeny a apuntar una primera traça: en general gaudeixen de l’autisme mateix que poden patir en el món no virtual. Es limiten a fer “cut and paste” amb un desfici superior a la mitjana. No conec cap blogger polític que aporti un plus de novetat. L’ànima del blog segueix essent la versió oficial del partit. Allò de trencador, allò que potser mai diries en un context formal, el blog més que permetre-ho, t’ho demana. Excepte quan ets un esperit amb un carnet polític.

La segona i terrenal traça que m’apunta el fruit dels meus passejos: en quines hores es dediquen a engreixar el blog?. N’hi ha alguns que són absolutament maratonians, que sí, que potser hi ha molt de “cut and paste”, però cony, la feinada va molt més enllà d’això. El manteniment es fa simplement en hores de lleure?

Tercera traça, que potser hauria de ser un subapartat de l’anterior: de les meves rondes per la blogosfera política veig que els autors només ens parlen i, fins i tot il·lustren, les seves inacabables estones dedicades a fer proselitisme. Evidentment en hores de feina. Hi trobo gent amb càrrecs públics fent-la petar per la seva causa partidista en hores que, jo crec (i ho dic molt i molt humilment), haurien de ser dedicades al comú dels mortals. Hi ha un fotimer de batlles, regidors en el govern de les ciutats o a l’oposició... tots fent “bolos”. Em demano si en Tremosa, per exemple, imputa una partida com aquesta quan fa números sobre el cost ocult que tenim posat en dansa en aquest país. País tan blogger, tot ell.