dimarts, de setembre 05, 2006

Jo també vull un estat propi

M’afegeixo a la crida fet per feta per en Xavier Mir. Consti que no sóc massa partidari de fer coses purament testimonials, perquè tenen data de caducitat segura. La sobirania no s’ha de reclamar a cap instància, s’ha de d’exercir. Malament quan la reclames, perquè vol dir que estàs desesperat o en vies de ser-ho. I jo no n’estic; ans el contrari. Cada dia tinc més clar amb quin peu em llevo, amb quin idioma he de donar les gràcies per tornar a tenir tota una nova jornada per endavant o de sentir-me tan afortunat per haver crescut humanament en aquest redol de món. No necessito que ningú em beneeixi aquest esclat de joia domèstica. Per més que algú decreti el contrari, jo i els meus, seguirem sent així. Com els set, deu, dotze milions de persones que han tingut la meva sort.

Però valoro amb la mateixa rectitud i generositat aquells amb qui compartim una situació desigual de veïnatge. He d’acceptar que tot moment té un cicle vital i que evoluciona. He de reconèixer que cal actualitzar aquesta Hegemonia Catalana en la Política Espanyola, que tan brillantment va descriure en dos volums el geni de la filosofía catalana, en Francesc Pujols. Em sembla just, igual que qualsevol pare vol pels seus cadells, que algun dia comencin a llaurar-se el futur en la pròpia responsabilitat i independència. És d’una justícia incontestable el fer-ho.

És per això que vull proclamar que Jo també vull un estat propi, pels espanyols. Han corregut un llarg camí que els capacita abastament per esdevenir una nació lliure de complexos, del jou català que ara mateix tan els trasbalsa. La nostra acció, cal reconèixer, que no els deixa viure plenament i en la llibertat que qualsevol esperit nacional necessita per a poder-se realitzar completament, sense una servitud com la nostra.

Demano valentia als nostres compatriotes. Demano fermesa i coratge, davant el trascendental moment on reclamo un estat propi per als espanyols, que els deslliuri del que podria acabar convertint-se en despotisme català. Una estructura independent de la nostra els farà ser cabals, mesurats, viure la vida sense cap mena d’amenaça que la nostra presència els pugui provocar.

Catalans, desperteu i adoneu-vos-en com he fet jo, que cal urgentment prendre aquesta determinació. Que la por no us faci abassegadors. Però és que és la vida mateixa la que ens obliga a cada pas.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Queda entès, el dia que la majoria ens creiem el que som i actuem amb normalitat, sense complexos, tot serà més fàcil, oi?

Dessmond ha dit...

Absoluta i ben entes, Antoni.

Anònim ha dit...

Estic totalment d´acord en que la sobirania s´ha d´exercir. Precisament avui estava reunit amb un enginyer, un constructor (ambdós catalanoparlants) i un electricista (castellanoparlant) i els dos primers es dirigien a l´altre en castellà i jo en català, i un moment que un se li ha dirigit en català, li ha demanat disculpes, i l´electricista li ha dit que tranquil, que entenia perfectament el català. Quan aprendrà la gent que és absolutament normal usar la teva llengua al teu país ?

Anònim ha dit...

molt bo l'escrit. Hem de saber que la nostra cultura és tan vàlida com qualsevol altre i que no l'hem d'abandonar mai

Dessmond ha dit...

Sulpertu,
Encara hi ha molt de complexes per superar. Quan algu es pensa que parlar en català, d'entrada, és una manca d'educació, és que alguna cosa no xuta correctament.

Deric,
Estem totalment d'acord. No ho hem d'oblidar. Ser catalans és la cosa més normal del món i no ho hem pas d'amagar.

Mikel ha dit...

plas plas plas plas plas , m´ha agradat molt aquest post , de fet quan vaig rebre l´email demanant que els bloggers manifestesin lo del l´estat propi sincerament ni ho entenia ni hi veia la oportunitat pero de la forma en que tu ho has plantejat em sembla genial plas plas plas plas

Dessmond ha dit...

Mikel,
Molt agrait pel teu comentari.

l'home de la musica ha dit...

La nostra es una llengua de la que ens debem sentir orgullosos. Hi haura qui sigui mes extrem, qui sigui menys. Pero l'orgull catala, es tant valid com l'orgull andalus, vasc, galleg, o canari.

Dessmond ha dit...

L'home de la música,
De tot ens n'hem de sentir orgullosos!

Anònim ha dit...

Completament d'acord, Dessmond. I que consti que si ens hem d'asseure a negociar i establir que, com a regal, els donem en Gasol o en Xavi, cap problema. Per una qüestió de "serrells" no quedarem pas malament.

Si ja ho dèien "Els Pets": de català no s'hi neix, sinó que se n'exerceix.

Dessmond ha dit...

Karbeis,

Amb serrels d'aquesta mena, i tant que no discutirem! I de regal en Tamudo.

Anònim ha dit...

Ja ho sap el teu admirat Ramon Bassas, això teu?

Dessmond ha dit...

sinatra,
Si ho llegeix, potser si.