diumenge, de setembre 03, 2006

Cares de pòquer

Ahir vaig anar a veure món, cap a la Noguera. Hi ha uns paisatges de secà preciosos, on de tant en tant hi apareix una masia. Sempre n’hi ha alguna que és més despampanat que una altra i que està abandonada. Hi treus el nas amb els teus amics. Hi veus una paret –paret mestre, coi- que guerxa més del que la gravetat acostuma a permetre. Mires amunt i hi ha allò que un dia fou escletxa i ara és un tall vertical que travessa la paret al darrer pis de dalt de tot. Tot aquell frontó suporta quatre pisos a les tentines. La paret, però, té elements interessants com ara una llinda amb la data 1765. T’ho mires i remires, hi apareixen més coses, que fan pressuposar que temps passats foren millors.

Les dones queden a l’era i el meu amic i jo entrem i cap a munt. Volem descobrir les entranyes d’aquesta majestuosa edificació. Les parets exteriors són de pedra gruixuda i s’hi veuen diferent èpoques. La forma amb la qual s’han fet les parets a dins –de tapial- ens ho diu clarament. Els terres són de morter de calç i n’hi ha més d’un que cal millor passar-hi de puntetes. O no passar-hi. Arribem a dalt de tot. Ara ja tenim aquell tall que travessa verticalment la paret davant dels nassos. Em provoca un nus a l’estómac. A traves del tall s’hi veu el paisatge dels camps. Hem pujat una cota ben alta i la visual que tenim és privilegiada. Faig quatre fotos, i en reservo una per aquesta enervant escletxa. Un cop feta ens enretirem. Som en unes golfes destartalades, mig a les fosques i amb la companyia d’unes ratapinyades, que fan els vols amb bastanta mandra.

Allà dalt hi ha paisatge i molta quietud. Sentim un cruixir sec. Un segon cruixir, que creix. En uns segons aquesta part de la casa s’ensorra. El meu amic i jo ens hem enretirat suficient. En pocs segons hem vist com la teulada, les parets, els envans, les bigues, els contraforts d’un mirador, finestres, el mateix mirador, tot se n’anava cap avall i una bafarada espessa de pols s’ens ha menjat. Quatre pisos han baixat de pet.

Li dic al meu amic: arribem a néixer un minut i mig més tard i ara tu i jo tindríem aquella llinda de “puta mare” per barret.

Les dones i la seva filleta –que té un any i mig-, fa una estoneta voltaven per allí. Les dones saben que nosaltres hem tingut la mala idea d’anar a veure aquell coi d’escletxa. A tots quatre ens envaeix el pànic. Nosaltres comencem a cridar i no sentim cap resposta.. Jo volia esperar uns moments. A les fosques i dins d’aquell núvol irrespirable de pols, em semblava una bogeria moure’m. Podríem prendre mal, perquè l’abast del despreniment no el teníem clar. Elles temen el pitjor, quan reaccionen. Han presenciant com baixava una bona part de la casa i la consegüent gran polseguera. Criden i tampoc no obtenen resposta. Hi va haver una vall de llàgrimes. La petita cridava desconsolada, perquè va notar que n’estava passant una de ben grossa.

Vam sortir per una altra banda, com dos esperits que vénen del més enllà. Vam sortir blancs de la foscor. Érem talment dos esperits que no necessitàvem llençol per fer por.

Ahir sembla que no era el nostre dia. No ho era per cap dels quatre –o dels cinc-. Que n’arriba ser de lleu la línia que separa el negre del blanc, la joia del desconsol, la vida de la mort. Fa basarda que t’ho mostrin davant els nassos.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Ens estas dient que et dediques a carregar-te el patrimoni catala? I ara no ens diguis que ho heu fet sense voler, eh?!
Es que no et podrem deixar sortir de casa!!!

Dessmond ha dit...

Si, gairebé i no ho comptem...

Alepsi ha dit...

I vols dir que ahir no era el vostre dia????
Caram, tu, ja ho diu la mama: no et fiquis allà on no et demanen (però clar, jo, potser hagués fet el mateix... allò havia de cridar l'atenció per força...)

Dessmond ha dit...

Alepsi,
En realitat m'havien demanat que m'hi "fiqués". És part d'un encàrrec.

Anònim ha dit...

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
Alguns urbanites sou uns torrats.(sigui dit amb tota simpatia).

Dessmond ha dit...

Anonymous,
Que et fa suposar que son urbanites? Ens "coneixem"?

Anònim ha dit...

Heu tornat a néixer! M'alegro que només hagi estat un ensurt. Segur que se us han passat les ganes de tornar-hi! Una abraçada blocaire a tots cinc per ajudar-vos a refer-vos de l'ensurt!

Dessmond ha dit...

Chamb,
En el sentit que dius tu, sí. Si que era el meu dia.
Jo volia dir que no era el meu dia, per "marxar"...

Violant,
Molt amables les teves paraules.
Les ganes les torno a tenir. No em queda altre remei. Tot i que la cosa sembli una aventura de "diumengeros", no és així.
Jo sóc soci d'un estudi d'arquitectura i el meu amic és un expert arquitecte especialitat en rehabilitació de patrimoni arquitectònic, que m'assessora. Ahir va pujar un grau la seva experiència -i la meva!-.
Tot això ho estem fent per encàrrec. I hi haurem de tornar, segur.

MaRiNa ha dit...

sa de neixer amb una flor al cul!! encara q la sort no ve sola sino q es busca. considerat una persona amb sort

Dessmond ha dit...

Marina,
Val a dir que sí. Crec que malgrat tot vam actuar prudentment. Penso que per això, cas de que arribes a passar el pitjor èrem a resguard.

Anònim ha dit...

Cony, Dessmond, es pot dir que vau ser afortunats i que tot va quedar en un ensurt. Sempre és bo tenir "anècdotes" per explicar, perquè quan passes per moments així, aquests moments el pas del temps els converteix en "anècdotes"

Dessmond ha dit...

Sulpertu,
Sí, en aquest cas el millor de tot és que la podrem explicar.

vilapou ha dit...

Amic Dessmond... Anava llegint i em pensava que la cosa acabaria d'una altra manera.
Bé, seguiu fent els vostres fascinants (segur que ho són) "encàrrecs" però amb compte. Ja ens ho anireu explicant, no?

Anònim ha dit...

Sort que només va ser un ensurt, suposo que el soroll de tot plegat trigarà a oblidar-se però com a mínim ens ho has pogut explicar que ja va bé per treure fantasmes de dins el cap. Sort!