dimecres, de setembre 20, 2006

Campana de vidre

Encara que el discurs mediàtic sembri la idea contraria, resulta que jo humil, però confés ciuero, a ERC hi tinc bons amics. No ho dic simplement com a forma retòrica, sinó que els considero de debò bons amics. Curiosament, en algun cas, la coneixença l’he fet quan “les forces d’esquerra” es van conjurar.

Amb una d’aquestes persones, a mesura que la legislatura ha anat avançant, la nostra amistat ha anat creixent també. Us puc assegurar que les nostres converses són maratonianes i temudes per les nostres respectives dones. He de dir, que fins i tot el vaig embrancar cap a Lituània, a la Catweek i això va ajudar fer caure molts dels tòpics que a Catalunya planen sobre ERC i CiU, sobre la dreta i l’esquerra, sobre cert tipus de filldeputisme que logra indisposar els nacionalistes a favor d’Espanya. La influència és recíproca.

No és que jo, ciuero, pontifiqui sobre el bé i el mal i ell, erky de carnet, hagi de dir amén. No és així ni de bon tros. Ell posa sobre la taula algun tema que crema. O el poso jo. En surt la visió d’esquerra i la convergent. I després de discutir en resulta un mix absolutament assumible per ambdues parts, sense haver de fer cap renúncia majúscula.

La societat catalana, i en particular, la gent d’un tall generacional semblant al nostre no és tan diversa. Mentalment és molt més transversal del que se’ns vol fer creure. Hi ha una necessitat d’introduir en el discurs polític català noves variables que s’aguanten més en l’artifici que en la realitat.

Un cop li vaig dir: “fins que no et vaig descobrir les lituanes, sempre m’has mirat amb desconfiança. (Les lituanes són material digne d’un post a part, i només reservat a lectors masculins o lectores interessades en la bellesa insultantment femenina). Quan et dic una determinada cosa, sempre m’has pres o per imbècil o per ressentit. Imbècil perquè no em creus amb prou criteri per poder recolzar determinades idees de “motu propi” perquè també les defensa en Mas o en Felip Puig. Fins no fa massa em perdonaves la vida: amb la mirada em deies ets un imbècil, però bon nano. Mira que defensar el mateix que en Mas!. El pes de la cosa mediàtica no t’ha deixat marge per pensar que en Mas o en Puig recullen el sentiment de molta gent”.

També ha pensat que em movia per pur ressentiment. En una reunió amb un conseller -aleshores-, que aquest amic va provocar, m’ho vaig haver de sentir més del que era educadament correcte. És una idea molt escampada, sobre tot pels mitjans. Vint-i-tres anys de governar et fan molt més camaleònic de situacions del que mai el millor dels erkys pot suposar. Els d’ERCc encara no han tingut temps de passar aquest procés; amb prou feines el van començar a ensumar. Des del mateix dia que ens van presentar –eren els dies que s’acabava de formar el tripartit-, així que ens encaixàvem les mans que li vaig espetar: “ets, d’ERC? Amb carnet i tot? Ja saps que els socialistes se us follaran vius?”. Crec que es va quedar molt amb aquest flaix -i la cara de pòquer-.

Poc després de l’aventura lituana –la crisi de govern ens va arribar a Kaunas per sms-, el meu amic erky treia focs pels queixals, de ràbia anticonvergent. Li vaig dir: per un moment imagina’t que no llegeixes cap diari, ni sents cap ràdio ni veus cap canal de TV. Que després de tot el que hem parlat, arribem a la conclusió que cal fer política per tirar endavant Catalunya. Que cal fer un partit polític que canalitzi aquesta idea que tenim de país. Creus que realment que seria inevitable que tu fundis un partit i jo un altre? Després de la moguda que hem fet per Lituània tu aniries per un cantó i jo per un altre?. El meu amic es va quedar glaçat per l’obvietat. No sóc ni tan imbècil ni tan ressentit com et penses. Cal que trenquem la campana de vidre en la que hem entrat. La ciuera i la erky. Hi ha una barrera invisible que no ens deixa tornar a encaixar-nos les mans ni estirar-nos del monyo entranyablement.

11 comentaris:

Dessmond ha dit...

jbauer,
ho sento, però jo amb els amics sempre hi embolico la política.
No vull que sigui un tema tabú.
Si amb els amics no pots parlar del país, malament.

Hanna B ha dit...

molt bonic el teu final dessmond. jo tinc unes idees polítiques que no encaixen amb cap partit, només trocets amb uns i altres. el que no suporto son els terribles sectarismes i la ferum que fa tot partit un cop t'hi endinses. i no diguem govern...
espero el post de les lituanes, sempre va bé la competència :)

Dessmond ha dit...

HannaB,
No hi ha ningú que encaixi al cent per cent en cap opció política. Per sort. Cal assumir-ho i pendre-hi part, però.
Sense la política no anem enlloc.
Rumiaré això de les lituanes, a veure quina mena de post puc fer.

Homebala ha dit...

Dilecte Dessmond:
Efectivament, als casaments ja no deixen fumar. Així i tot, et continuen regalant puros (no sé si algú s'està plantejant regalar Nicotinels o alguna cosa semblant...)
Eps! I espero fervent el vostre post sobre Lituanes...
Salutacions.

vilapou ha dit...

Pocs dies després de les darreres autonòmiques el diar El Punt va fer una enquesta entre "quadres" de ERC i CiU. Mentre a les converses de carrer semblava que el nacionalisme (perdó, catalanisme?) podia anar junt, la pràctica totalitat de "mandos" d'ERC estaven pel tripartit. És allà on hi ha un ressentiment (infantil) que s'ha de superar.

Anònim ha dit...

Amic Dessmond, tot català ben nascut té amics a CiU i a ERC. Jo, com tu, també sóc "ciuero", què t'he de dir (jo ho atribueixo a una qüestió de maduració, intel.ligència i sentit comú, i així els meus amics d'ERC es posen frenètics i m'insulten... però seguim sent amics).

Com et dèia, doncs, tot CiUero català té amics "erkys", i viceversa. Se'n diu normalitat.

Els "rifs rafs" entre ambdós partits, són normals si tenim en compte que un és "d'esquerres" i l'altre "de dretes" puix que poca diferència (o nula) percebries, com a ciutadà, si governéssin uns o els altres. A quin pais "la dreta" i "l'esquerra" es porten bé? Mira al pais veí: els del PP i els del PSOE es porten a matar entre ells.

Que hi hagi merder entre els uns i els altres aqui, doncs, no deixa de ser normal.

Però després hi ha una altra qüestió a tenir en compte, que és la lluita a que ens veiem abocats els catalans per defensar-nos davant dels colonitzadors. I és aqui on tant a uns com als altres no ens queden més collons que fer la "pinça" per fer front al PSOE-C i al PPC. La pinça, si convé l'hauriem de fer fins i tot amb els amics d'IC-V, la majoria dels quals provinents del PSUC, i en gran part ultra-independentistes.

Com ja t'he apuntat en alguna ocasió, primer hem d'arribar a esdevenir un estat sobirà. I un cop siguem sobirans i, per tant, "normals", ja ens les fotrem entre nosaltres, els catalans.

Dessmond ha dit...

Esmolat Homebala,
Potser el post de les lituanes l'haure de fer a base de fotos...

Vilapou,
Si els quadres ens van deixar les cares ídem. Va ser pueril, sí. I a més en van sortir escaldats, tots. Ells i nosaltres.

Dessmond ha dit...

Apreciat Karbeis,
Això de que uns representen la dreta no està tan clar. Els que representen l'esquerra, si. Però la gent de CiU no accepta que la titllin de dretes. Per més que els media -i les formacions "d'esquerra"- et pengin la llufa.
Per variar comparteixo la visió del panorama polític a casa nostra.

Anònim ha dit...

Em sembla que jo no hi tocaré mai de peus a terra. Ni jo , ni la meva amiga. A hores d'ara , tot ho veiem massa difícil.
Gràcies pel comentari.
M'agrada molt el teu blog , i veig que generes molt debat. Pel que fa a aquest post , no puc opinar: sóc apolítica i , tot i que aquest novembre podria votar (per primer cop) , no ho faré. Però després tampoc em queixaré. El país i la societat seguiran anant igual de malament. ;)

Anònim ha dit...

Ah... i jo també vull llegir el post de les lituanes ;)

Dessmond ha dit...

Carita de Rosa,
Gràcies a tu per "visitar" aquest blg i benvinguda i gràcies per les teves amables paraules.
Em sobta quan algú diu que és apolítica, perque humanament és impossible. Però ho trobo molt respectable.
Pel que fa al post de les lituanes, miraré de fer-lo. És una cosa difícil de fer, perque jo tinc la limitació del llemguatge...