Il·lusos enterradors
És cert que al General Primo de Rivera s’hi van fer moltes animalades. Moltes. Mestres i alumnes.
El mestre de primer si et distreies xerrant a classe et llençava l’esborrador al cap. Vaig veure obrir més d’una cella, amb el consegüent bassal de sang. El de segon t’atonyinava quan, per exemple, ens va descobrir què era una pizza i pronunciava “picha”, per fe-se l’entès:
-Coges una picha i te la llevas a casa.
-Y que se hace, con dos pichas?.
-Coges una. U-NA!. Son muy grandes; te la comes.
-Ecsss. (Befa, més befa. Cabreig del professor i ball de bastonets)
A tercer hi havia el Buho. Pegava amb un llistonet de fusta. La mà et quedava que treia fum. La seva cara també; tenia la pell molt blanca i quan anava a fotre-la amb el bastó, hi posava tanta passió que se li encenia d’un roig roent. I així anar fent. Tots tenien una o altra tècnica. És a dir: cada maestrillo con su librillo.
Però com comentava ahir en Buri, d’aquells anys es va forjar una gran amistat. D’aquelles que potser s’haurien de fer al batxillerat o al COU. O potser a la universitat. Nosaltres, extranyament, la vam forjar a l’ensenyament bàsic. Així és que vam començar a moure fils, després de vint-i-cinc anys de no veure’ns –com a mínim la majoria de nosaltres-. Vam organitzar una feinada que ens va dur nou mesos llargs, per tal de lograr repescar tothom. Vam consultar arxius, vam recòrrer a la polícia i a detectius i vam lograr un resultat espectacular. Pràcticament tothom va quedar localitzat. Em penso que ens queden dues persones, com a molt. I vam fer un sopar memorable, que va acabar a altíssimes hores de la matinada. Tot plegat ha provocat la sana intenció de fundar una associació que ens serveixi de nexe.
Després d’aquesta trobada tens una perspectiva francament afalagadora: allí on deia “Prohibido el paso”, avui hi diu “Benvinguts”. Allí on lluia “C.N.M. General Primo de Rivera”, avui ho fa “Baldiri i Reixach”, pedagog català. Però el que és més revelador: sempre ens vam relacionar en castellà. La nostra formació fou impecablement espanyola. Vint-i-cinc anys després tothom, tothom, parla català. Va ser el català la llengua vehicular de la trobada. I us asseguro que una gran majoria no era autòctona. Pocs fèiem servir el català a casa. Amb absolutament tothom jo vaig xerrar en la nostra llengua. No sabeu el goig i la emoció interior que això em va proporcionar. Va haver en algun cas –un o dos- que em van contestar en espanyol, però em van demanar que jo continués parlant en català. Aquesta actitud tan positiva davant la llengua, d’algu que ha estat adoctrinat per fer el contrari, significa una alenada incommensurable d’esperança. Tant hi fa el que digui el lletraferit de torn. Una situació de partida pitjor que la viscuda per nosaltres, no crec que existeixi. La generació següent és la que donarà radicalment el tomb a la truita. Sens dubte.
Darrer apunt. No sé pas quan de temps fa que vaig llegir la teoria freudiana que la personalitat d’un nen es forma entre els quatre i els set anys. Retrobar els meus amics al cap de vint-i-cinc anys ho comfirma. La vida ens ha rebregat o proporcionat alegries. A tots, en la mesura que sigui. Però realment vaig reconèixer l’humor i el caràcter d’aquells que un dia –com jo- érem una colla de marrecs. Tothom era tal qual l’havia conegut. Era la cosa més semblant a estar escoltant un disc-de vinil- i en un moment donat de la cançó aixeques l’agulla. La deixes enlairada vint-i-cinc anys, fins que no decideixes tornar-la a baixar. Aleshores, la música continua exactament al punt on l’ha havies deixat. És una sensació colpidora com poques. Ni el Boig va lograr mai sacsejar el dedins com ho ha fet aquest sopar de retrobada.
dissabte, de setembre 30, 2006
divendres, de setembre 29, 2006
El Boig
-post número 100-
El primer curs el fèiem a la planta baixa. Segon, tercer, quart i cinquè era a la planta pis. En el de més amunt, la resta: sisè, setè i vuitè.
A la planta pis s’hi arribava per una escala que donava a un replà, comú, que et distribuïa a totes les classes. Així és que des que tenies set anys als deu te’ls passaves allí. Hi arribaves acollonit per la fama del Boig, el mestre de cinquè, De tan freakie, era l’únic mestre que se li havia col·locat el malnom en català. Freakie i molt tarat.
Durant tres anys senties les trifulgues que el Boig armava amb els alumnes des de la teva classe estant. Ara me n’adono que si nosaltres les sentíem, la resta de professors no havien de ser menys. Quina colla de fills de puta!. L’any que feia quatre les vivies en directe i començaven el primer dia.
El primer dia a cinquè es feia amb una entrada solemne. Et cridaven des de l’altra banda de la porta, entraves i deies “presente!”. “Sientate aquí”, et responia assenyalant el lloc i mirant la llista. I t’hi asseies. Quan el ritual havia acabat i tothom tenia clar on havia de seure en endavant, el Boig deia una llista de dotze, tretze cognoms a l’atzar: “estos van a ser el pelotón de los torpes”. Es fa estrany, que de bon començament ja et classifiquin tan pejorativament, sense venir a cuento de res.
Així és que el pirmer cop que es va posar a ploure, no vam poder sortir “al recreo”. El Boig va dir que estirava la classe perquè ens emmedariam de valent si la pluja no aturava i la mesura va caure com un jerro d’aigua freda. Sí, va ploure sobre mullat, vaja. La concentració va baixar en picat, les nostres converses van pujar de to i el Boig va cridar: “el pelotón de los torpes, que salga a la pizarra”. Es va fer un silenci sepulcral i els nanos es van col·locar en filera, un al costat de l’altre. El Boig es va treure l’americana, la va penjar i es va arromangar la camisa. Amb la primera hòstia que va engaltar en va fer caure tres, per efecte domino. Es va asseure damunt d’un dels caiguts i va agafar un raspall de pues de plàstic verdes que servia per esborrar la pissarra molts cops. La va empendre amb el nano: amb una mà l’apallissava amb el raspall i amb l’altra l’estirava dels cabells. És aquella mena d’espectacle que costa d’esborrar, fins i tot amb raspall.
Un a un, els membres del pelotón de los torpes es va estrenar, de la manera més cretina. L’escena és tan summament horrible que el pànic fa que de sobte no sentis cap soroll; només contemplis la terrible escena. De sobte torna el so i sents els crits dels teus companys, les hòsties, els cops que embestia contra la pissarra, El so et va i bé per algun motiu que desconec. El fill de puta del Boig gaudia enormement, foten una hostia de campionat que et deixava estes i després t’alçava del terra agafan-te de les patilles. T’enlairava com ho feia en Darth Vader, fins que els peus no tocaven a terra. Era un espectacle aterridor veure aixecar un nano per les patilles, a pes. Fins el més prim i escanyolit acabava vermell i suat com una truja. Més d’una patilla se li havia quedat als dits, ja sigui perque havia criatures amb problemes de sobrepès o pel simple fet que quan ets a l’aire i en aquestes condicions, arribes a moure’t tan frenètica i espasmòdicament que en un d’aquests moviments secs la patilla no ho resisteix.
El Boig era un criminal. Un tipus alt com una torre, molt tocat de l’ala; el filldeputisme personificat. Només desitjo de tot cor i sense rancúnia de cap mena que hagi envellit de la forma més despiadada possible, miserablement. Que alguna malaltia irreversible se l’hagi anat cruspint poc a poc. I que la vida li hagi multiplicat per deu en dolor i desgràcia cada hòstia que va repartir a nanos que a tot estirar feien onze anys.
Tot i això, no va haver un dia que m’agafés mandra per anar amb els meus companys a classe. Ben mirat, aquell fill de puta es va convertir en una puça de merda. Recordo, malgrat tot, que al Parc Güell hi vaig ser molt i molt feliç. Va haver dies, també, en que nosaltres ens hi vam tornar.
-post número 100-
El primer curs el fèiem a la planta baixa. Segon, tercer, quart i cinquè era a la planta pis. En el de més amunt, la resta: sisè, setè i vuitè.
A la planta pis s’hi arribava per una escala que donava a un replà, comú, que et distribuïa a totes les classes. Així és que des que tenies set anys als deu te’ls passaves allí. Hi arribaves acollonit per la fama del Boig, el mestre de cinquè, De tan freakie, era l’únic mestre que se li havia col·locat el malnom en català. Freakie i molt tarat.
Durant tres anys senties les trifulgues que el Boig armava amb els alumnes des de la teva classe estant. Ara me n’adono que si nosaltres les sentíem, la resta de professors no havien de ser menys. Quina colla de fills de puta!. L’any que feia quatre les vivies en directe i començaven el primer dia.
El primer dia a cinquè es feia amb una entrada solemne. Et cridaven des de l’altra banda de la porta, entraves i deies “presente!”. “Sientate aquí”, et responia assenyalant el lloc i mirant la llista. I t’hi asseies. Quan el ritual havia acabat i tothom tenia clar on havia de seure en endavant, el Boig deia una llista de dotze, tretze cognoms a l’atzar: “estos van a ser el pelotón de los torpes”. Es fa estrany, que de bon començament ja et classifiquin tan pejorativament, sense venir a cuento de res.
Així és que el pirmer cop que es va posar a ploure, no vam poder sortir “al recreo”. El Boig va dir que estirava la classe perquè ens emmedariam de valent si la pluja no aturava i la mesura va caure com un jerro d’aigua freda. Sí, va ploure sobre mullat, vaja. La concentració va baixar en picat, les nostres converses van pujar de to i el Boig va cridar: “el pelotón de los torpes, que salga a la pizarra”. Es va fer un silenci sepulcral i els nanos es van col·locar en filera, un al costat de l’altre. El Boig es va treure l’americana, la va penjar i es va arromangar la camisa. Amb la primera hòstia que va engaltar en va fer caure tres, per efecte domino. Es va asseure damunt d’un dels caiguts i va agafar un raspall de pues de plàstic verdes que servia per esborrar la pissarra molts cops. La va empendre amb el nano: amb una mà l’apallissava amb el raspall i amb l’altra l’estirava dels cabells. És aquella mena d’espectacle que costa d’esborrar, fins i tot amb raspall.
Un a un, els membres del pelotón de los torpes es va estrenar, de la manera més cretina. L’escena és tan summament horrible que el pànic fa que de sobte no sentis cap soroll; només contemplis la terrible escena. De sobte torna el so i sents els crits dels teus companys, les hòsties, els cops que embestia contra la pissarra, El so et va i bé per algun motiu que desconec. El fill de puta del Boig gaudia enormement, foten una hostia de campionat que et deixava estes i després t’alçava del terra agafan-te de les patilles. T’enlairava com ho feia en Darth Vader, fins que els peus no tocaven a terra. Era un espectacle aterridor veure aixecar un nano per les patilles, a pes. Fins el més prim i escanyolit acabava vermell i suat com una truja. Més d’una patilla se li havia quedat als dits, ja sigui perque havia criatures amb problemes de sobrepès o pel simple fet que quan ets a l’aire i en aquestes condicions, arribes a moure’t tan frenètica i espasmòdicament que en un d’aquests moviments secs la patilla no ho resisteix.
El Boig era un criminal. Un tipus alt com una torre, molt tocat de l’ala; el filldeputisme personificat. Només desitjo de tot cor i sense rancúnia de cap mena que hagi envellit de la forma més despiadada possible, miserablement. Que alguna malaltia irreversible se l’hagi anat cruspint poc a poc. I que la vida li hagi multiplicat per deu en dolor i desgràcia cada hòstia que va repartir a nanos que a tot estirar feien onze anys.
Tot i això, no va haver un dia que m’agafés mandra per anar amb els meus companys a classe. Ben mirat, aquell fill de puta es va convertir en una puça de merda. Recordo, malgrat tot, que al Parc Güell hi vaig ser molt i molt feliç. Va haver dies, també, en que nosaltres ens hi vam tornar.
dijous, de setembre 28, 2006
L’assetjament escolar
A vegades, quan faig memòria, crec que l’etapa més feliç de la meva vida ha estat la que va transcórrer en el període que se’n deia l’ensenyament bàsic. Dels 5/6 anys als 13/14. Vaig tenir la fortuna de iniciar la vida més o menys conscient amb uns companys que em van deixar un record tant bo, que mai més l’he tornat a trobar. Per a mi anar al col·legi era una cosa molt i molt estimulant, sobre tot per mor d’aquests companys.
L’institució en sí era bastant gris. Segurament fou un dels llocs on el feixisme franquista va quedar més enquistat ben passada la mort del dictador. Com a nota curiosa només cal que us digui que duia el nom de “Colegio Nacional Mixto General Primo de Rivera”. Vam deixar aquell col·legi l’any 79. Tot i així, jo vaig arribar a tenir llibres de text on les darreres pàgines hi figuraven instruccions precises del que calia fer en cas de tenir la fortuna que “el Generalísimo visite tu ciudad”. Cara el sol, inclós.
S’em fa difícil explicar com era tot plegat, perquè en realitat tot duia un segell molt més ancorat en el passat del que era normal. Em va anar molt bé la pel·lícula “Los chicos del coro”, per explicar segons quina situació a l’incrèdula de la meva dona . Il·lustra perfectament aquella atmòsfera. La diferència és que varem ser nosaltres els que vam deixar enrere l’escola, en comptes del professor. Sí que vam fer volar un munt d’avions de paper, que duien missatges escrits. Però els destinataris eren les tasses de café, l’esmorzar, el refrigeri dels turistes. Fer un descans a la fresca, al bar que hi havia al Parc Güell que quedava sota nostre, podia tranquil·lament convertir-se en un suplici. Rebre un avionet fa gràcia. Hi havia qui hi trobava la poètica innocent d’una criatura. Però setanta o vuitanta, emprenyen a la persona més civilitzada. Sobre tot perquè el tó del missatge va degenerant, avionet rera avionet. La sèrie començava amb un cor o una flor –que el turista contestava amb un somriure càlid, mirant cap amunt- i el que feia setanta-cinc ja hi apareixia clarament un cul i una tifa o una titola ejaculant. La resposta del turista era clara, tot i que el japonès, l’holandés, l’alemany són idiomes que aleshores ni ara em són meridianament comprensibles.
Emprenyar els estrangers va convertir-se en un esport tan sofisticat que va acabar molts cops amb el turista i un agent de la polícia –al costat del bar hi havia una comissaria- al despatx del director. Allò, si es trobava el fil que portava al “delinqüent”, podia acabar amb una bona pallissa, expulsió temporal i deures extres.
Els turistes foren episodis molt light, dins la dinàmica de l’escola. Les vam arribar a fer de l’alçada d’un campanar, tot i que hi hagués una resposta molt contundent. I m’estranya massa que els meus pares no van sortir mai a cap telenotícies explicant que el seu fillet patia maltractaments psicològics, físics i que era víctima d’assetjament per part dels professors i alumnes de cursos superiors. Sort en vaig tenir dels meus companys, que ben aviat vam entendre que haviem de funcionar com un clan. Com aquell ramat de peixos diminuts, que en veure un enemic més gran i gros es belluga sincronitzadament en manada per foragitar-lo. En definitiva, com s’ha fet sempre, siguis del regne que siguis.
A vegades, quan faig memòria, crec que l’etapa més feliç de la meva vida ha estat la que va transcórrer en el període que se’n deia l’ensenyament bàsic. Dels 5/6 anys als 13/14. Vaig tenir la fortuna de iniciar la vida més o menys conscient amb uns companys que em van deixar un record tant bo, que mai més l’he tornat a trobar. Per a mi anar al col·legi era una cosa molt i molt estimulant, sobre tot per mor d’aquests companys.
L’institució en sí era bastant gris. Segurament fou un dels llocs on el feixisme franquista va quedar més enquistat ben passada la mort del dictador. Com a nota curiosa només cal que us digui que duia el nom de “Colegio Nacional Mixto General Primo de Rivera”. Vam deixar aquell col·legi l’any 79. Tot i així, jo vaig arribar a tenir llibres de text on les darreres pàgines hi figuraven instruccions precises del que calia fer en cas de tenir la fortuna que “el Generalísimo visite tu ciudad”. Cara el sol, inclós.
S’em fa difícil explicar com era tot plegat, perquè en realitat tot duia un segell molt més ancorat en el passat del que era normal. Em va anar molt bé la pel·lícula “Los chicos del coro”, per explicar segons quina situació a l’incrèdula de la meva dona . Il·lustra perfectament aquella atmòsfera. La diferència és que varem ser nosaltres els que vam deixar enrere l’escola, en comptes del professor. Sí que vam fer volar un munt d’avions de paper, que duien missatges escrits. Però els destinataris eren les tasses de café, l’esmorzar, el refrigeri dels turistes. Fer un descans a la fresca, al bar que hi havia al Parc Güell que quedava sota nostre, podia tranquil·lament convertir-se en un suplici. Rebre un avionet fa gràcia. Hi havia qui hi trobava la poètica innocent d’una criatura. Però setanta o vuitanta, emprenyen a la persona més civilitzada. Sobre tot perquè el tó del missatge va degenerant, avionet rera avionet. La sèrie començava amb un cor o una flor –que el turista contestava amb un somriure càlid, mirant cap amunt- i el que feia setanta-cinc ja hi apareixia clarament un cul i una tifa o una titola ejaculant. La resposta del turista era clara, tot i que el japonès, l’holandés, l’alemany són idiomes que aleshores ni ara em són meridianament comprensibles.
Emprenyar els estrangers va convertir-se en un esport tan sofisticat que va acabar molts cops amb el turista i un agent de la polícia –al costat del bar hi havia una comissaria- al despatx del director. Allò, si es trobava el fil que portava al “delinqüent”, podia acabar amb una bona pallissa, expulsió temporal i deures extres.
Els turistes foren episodis molt light, dins la dinàmica de l’escola. Les vam arribar a fer de l’alçada d’un campanar, tot i que hi hagués una resposta molt contundent. I m’estranya massa que els meus pares no van sortir mai a cap telenotícies explicant que el seu fillet patia maltractaments psicològics, físics i que era víctima d’assetjament per part dels professors i alumnes de cursos superiors. Sort en vaig tenir dels meus companys, que ben aviat vam entendre que haviem de funcionar com un clan. Com aquell ramat de peixos diminuts, que en veure un enemic més gran i gros es belluga sincronitzadament en manada per foragitar-lo. En definitiva, com s’ha fet sempre, siguis del regne que siguis.
dimecres, de setembre 27, 2006
El pecat d’ERC
Vaig escapar deliberadament de Barcelona, també per no haver de suportar una cosa tan emprenyadora com la Mercè. No sabeu que n’arriba a sentar de bé el no aguantar certes notícies, que en realitat no són notícia. La Mercè és el festival de l’autobombo, necessari enguany perquè el candidat, a més de ser “l’hereu”, necessita visibilitat.
A l’hotel on vaig fer cap hi tenen les Vanguardies com qui té paper de wàter. En trobes per arreu i multiplicat per tres o per quatre: a la recepció n’hi ha un feix enorme, al restaurant, a cada replà el feix és menor, però abundós. Així és que vaig poder assabentar-me del numeret del pregó l’endemà.
Les imatges del pregó són simplement un cant a la sociovergència. Esquerra encén el misto sense ni adonar-se’n –o no- i li passa el mort als socialistes. Ja li va anar molt bé, quan eren al govern i va muntar una convocatòria espectacular amb aquella manifestació sota la disfressa de la Plataforma pel dret a decidir. L’èxit va ser superior a l’esperat; això sí, la legislatura va acabar coixa.
Aquest cop la cosa ha estat demencial. Esquerra també és govern a la ciutat de Barcelona, de fa bastants anys. Que vindria una amiga dels socialistes se sabia de fa temps, i, si realment no agradava, calia fer anar la clau ja fa dies. No és seriós amagar l’ou, sobre tot si muntes la “mani”.
Congregar els extrems, cara a cara a la plaça Sant Jaume, és un espectacle poc edificant. I en Portabella absent i suposadament ofès, és massa. Així no es fa política. És més, aquest estil de funcionar genera el pànic escènic a tothom, perquè quan ets al govern hi has de ser a les dures i a les madures.
En Montilla dirà el que vulgui. Que vol més tripartit i tota la comèdia que ara li toca fer. Però al final, el Psoe també té els seus opinadors de la política catalana. Més que mai, perquè en un futur no llunyà el Psoe també s’hi juga el govern de l’estat. Les anades i vingudes d’ERC donen massa munició al PP.
No està gens clar un resultat, d’altra banda, que permeti formar govern en solitari a CiU. Serà un resultat a precari -per més que s’esbombi aquesta pronosticada victòria- i el proper govern ha de subministrar una imatge de solidesa a la ciutadania, que fa temps que l’espera. Montilla i Mas són el tàndem més sòlid que es pot esperar de la política catalana. Costa de veure, encara.
Ara, un altre pregó com aquest i l’impossible ERC te’l fa summament possible. Només és qüestió de clamar per l’equidistància i de sotamà anar fent la viu-viu. Un llautó com aquest no deixa indiferent a ningú, sobre tot ara que el panorama és tan obert.
Vaig escapar deliberadament de Barcelona, també per no haver de suportar una cosa tan emprenyadora com la Mercè. No sabeu que n’arriba a sentar de bé el no aguantar certes notícies, que en realitat no són notícia. La Mercè és el festival de l’autobombo, necessari enguany perquè el candidat, a més de ser “l’hereu”, necessita visibilitat.
A l’hotel on vaig fer cap hi tenen les Vanguardies com qui té paper de wàter. En trobes per arreu i multiplicat per tres o per quatre: a la recepció n’hi ha un feix enorme, al restaurant, a cada replà el feix és menor, però abundós. Així és que vaig poder assabentar-me del numeret del pregó l’endemà.
Les imatges del pregó són simplement un cant a la sociovergència. Esquerra encén el misto sense ni adonar-se’n –o no- i li passa el mort als socialistes. Ja li va anar molt bé, quan eren al govern i va muntar una convocatòria espectacular amb aquella manifestació sota la disfressa de la Plataforma pel dret a decidir. L’èxit va ser superior a l’esperat; això sí, la legislatura va acabar coixa.
Aquest cop la cosa ha estat demencial. Esquerra també és govern a la ciutat de Barcelona, de fa bastants anys. Que vindria una amiga dels socialistes se sabia de fa temps, i, si realment no agradava, calia fer anar la clau ja fa dies. No és seriós amagar l’ou, sobre tot si muntes la “mani”.
Congregar els extrems, cara a cara a la plaça Sant Jaume, és un espectacle poc edificant. I en Portabella absent i suposadament ofès, és massa. Així no es fa política. És més, aquest estil de funcionar genera el pànic escènic a tothom, perquè quan ets al govern hi has de ser a les dures i a les madures.
En Montilla dirà el que vulgui. Que vol més tripartit i tota la comèdia que ara li toca fer. Però al final, el Psoe també té els seus opinadors de la política catalana. Més que mai, perquè en un futur no llunyà el Psoe també s’hi juga el govern de l’estat. Les anades i vingudes d’ERC donen massa munició al PP.
No està gens clar un resultat, d’altra banda, que permeti formar govern en solitari a CiU. Serà un resultat a precari -per més que s’esbombi aquesta pronosticada victòria- i el proper govern ha de subministrar una imatge de solidesa a la ciutadania, que fa temps que l’espera. Montilla i Mas són el tàndem més sòlid que es pot esperar de la política catalana. Costa de veure, encara.
Ara, un altre pregó com aquest i l’impossible ERC te’l fa summament possible. Només és qüestió de clamar per l’equidistància i de sotamà anar fent la viu-viu. Un llautó com aquest no deixa indiferent a ningú, sobre tot ara que el panorama és tan obert.
dimarts, de setembre 26, 2006
Nou e-GH
Acaba de sortir el nou número del butlletí electrònic del Grup Hayek. Jo en recomano la seva lectura. Crec que encara és de les coses que es poden llegir i que aportin idees noves. Ja em direu que us en sembla; si tinc o no raó de recomanar-lo.
Cas de que el trobeu interessant, suggereixo que us hi subscribiu gratuitament, de cara a rebre'l automàticament cada cop que en surti un de nou.
Acaba de sortir el nou número del butlletí electrònic del Grup Hayek. Jo en recomano la seva lectura. Crec que encara és de les coses que es poden llegir i que aportin idees noves. Ja em direu que us en sembla; si tinc o no raó de recomanar-lo.
Cas de que el trobeu interessant, suggereixo que us hi subscribiu gratuitament, de cara a rebre'l automàticament cada cop que en surti un de nou.
Cap ni Casal
Resulta que a València, del 21 al 24 de setembre, s’hi organitzava una mostra de cultura lituana. El cert és que qualsevol excusa és bona per visitar aquesta ciutat, sobre tot si no et cal el tren per fer-ho. Tota aquesta mostra coincidia en aquest cap de setmana llarg, així és vam agafar el cotxe i cap a València.
Vam arribar-hi amb un aiguat monumental, que l’endemà va deixar la ciutat immaculada i neta, amb un cel esplèndid i uns colors més radiants del que ha de ser el normal. Feia un goig majúscul. Els carrers nets i al regne vegetal aquell aiguat li va proporcionar una energia renovada. Deambular aquest cap de setmana per València ha estat un encert.
És una ciutat sorprenent. Sorprenentment maca i sorprenentment madrilenya. Des del punt de vista arquitectònic s’ha de dir que hi ha uns edificis que estan molt bé, fins i tot els que arriben a passar el llindar dels anys 70. Dels anys 40-50 hi ha unes magnífiques edificacions fetes amb totxo vist realment precioses. El que més m’ha sorprès ha estat l’alta qualitat del conjunt.
També m’ha servit per confirmar que València ha sofert un canvi absolut d’identitat en els darrers 15 o 20 anys. Com exemple, puc dir que en tres dies he lograt parlar en català amb dues persones: un taxista i la dependenta d’una botiga, després d’una escena surreal que no ve al cas. Amb la resta dels mortals, res de res –me puede hablar en espanyol, por favor?, no entiendo lo que me esta diciendo...-. O tinc una atracció especial pel espanyols o hi ha aquest canvi d’identitat que suposo i que fa que Madrid ja tingui platja.
Em va sobtar aquest posat tan madrileny que exhibeix la gent: meleneta amb rinxolets fins el clatell, tot ben llepat i engominat. En acabar una frase, t’engalten la terminació tan prescindible “saes?”, que vol significar “sabes?”. Dilluns vam trobar una cafeteria que aparentava ser un lloc millor que l’hotel, per fer-hi l’esmorzar. Tenia el seu encant la terrassa al carrer. El cambrer ens diu que “sí, tenemos bacadillitos: de tortillita de patatas y de ensaladita de verano. Es la especilidad del dia, saes?”. Aquesta cosa que ens la va vestir com temptadora, ens va deixar un regust difícil de treure si no hi ha un miracle d’aquells que ja no se’n fan. Molt en consonància amb aquesta València que els mateixos valencians ja en diuen sorneguerament "Cap ni Casal".
Resulta que a València, del 21 al 24 de setembre, s’hi organitzava una mostra de cultura lituana. El cert és que qualsevol excusa és bona per visitar aquesta ciutat, sobre tot si no et cal el tren per fer-ho. Tota aquesta mostra coincidia en aquest cap de setmana llarg, així és vam agafar el cotxe i cap a València.
Vam arribar-hi amb un aiguat monumental, que l’endemà va deixar la ciutat immaculada i neta, amb un cel esplèndid i uns colors més radiants del que ha de ser el normal. Feia un goig majúscul. Els carrers nets i al regne vegetal aquell aiguat li va proporcionar una energia renovada. Deambular aquest cap de setmana per València ha estat un encert.
És una ciutat sorprenent. Sorprenentment maca i sorprenentment madrilenya. Des del punt de vista arquitectònic s’ha de dir que hi ha uns edificis que estan molt bé, fins i tot els que arriben a passar el llindar dels anys 70. Dels anys 40-50 hi ha unes magnífiques edificacions fetes amb totxo vist realment precioses. El que més m’ha sorprès ha estat l’alta qualitat del conjunt.
També m’ha servit per confirmar que València ha sofert un canvi absolut d’identitat en els darrers 15 o 20 anys. Com exemple, puc dir que en tres dies he lograt parlar en català amb dues persones: un taxista i la dependenta d’una botiga, després d’una escena surreal que no ve al cas. Amb la resta dels mortals, res de res –me puede hablar en espanyol, por favor?, no entiendo lo que me esta diciendo...-. O tinc una atracció especial pel espanyols o hi ha aquest canvi d’identitat que suposo i que fa que Madrid ja tingui platja.
Em va sobtar aquest posat tan madrileny que exhibeix la gent: meleneta amb rinxolets fins el clatell, tot ben llepat i engominat. En acabar una frase, t’engalten la terminació tan prescindible “saes?”, que vol significar “sabes?”. Dilluns vam trobar una cafeteria que aparentava ser un lloc millor que l’hotel, per fer-hi l’esmorzar. Tenia el seu encant la terrassa al carrer. El cambrer ens diu que “sí, tenemos bacadillitos: de tortillita de patatas y de ensaladita de verano. Es la especilidad del dia, saes?”. Aquesta cosa que ens la va vestir com temptadora, ens va deixar un regust difícil de treure si no hi ha un miracle d’aquells que ja no se’n fan. Molt en consonància amb aquesta València que els mateixos valencians ja en diuen sorneguerament "Cap ni Casal".
divendres, de setembre 22, 2006
El pecat d’en Pujol ( i II)
En diverses ocasions, dins un termini aproximat d’uns vint anys, he sentir-li dir al president: “jo em vaig enamorar de Catalunya”. Quan ets molt jove, penses que l’home està tocat de l’ala. Directament. Quan ets una mica menys jove i les ties et porten de cap i tornes a sentir la frase d’en Pujol, creus que el president és un penjat de marca major. Com et pots enamorar d’algu que no sigui una noia?. Quan més tard tens el cap més endreçat i ja estàs casat, la frase la trobes una mica quica, sí, però brutal. Sobre tot perquè reconeixes que és una frase molt sentida. Adonar-te’n que t’has enamorat de Catalunya és una revelació abassegadora, que et flagel·larà fins el final dels teus dies.
Per rematar-ho diu, també en Pujol, que es va declarar en forma d’advertiment a la seva dona: “vols casar-te amb mi? Sàpigues que, en alguna ocasió, Catalunya haurà de passar davant de tu”. S’ha de ser algun tipus realment especial per confessar-li això a la seva xicota. Ara, el més increïble de tot és que ella es decantés per dir-li que si.
La trajectòria d’en Pujol crec que ha estat molt en coherència amb aquesta mena d’amor: abans, essent president o ara mateix. La feina que ha fet és la de reconstruir Catalunya, empènyer per renacionalitzar-la –ell i molta més gent, és clar-.
Hi ha poques persones que tinguin un actiu al seu favor tan gran en una empresa com aquesta. Em sembla un despropòsit acusar de botifler –o venut-, de feixista, regionalista, de beneit, de tota una rastellera de coses que pot arribar a l’infinit a algú com el president Pujol pel simple fet que no s’ha declarat independentista. Una cosa és que no s’en declari en Vidal Quadras, en Montilla o en Maragall, que a més em sembla del tot respectable. Una altra de ben diferent és en Pujol, perquè el fets l’avalen. La interpretació de la seva tasca política té el mateix encert que la que feia un professor d’historia amb el qual vaig tenir la dissort de topar: “Vamos a saltar-nos el capítulo que hace referencia a Prat de la Riba. Es que es un racista de cojones. Tiene gracia que encima te lo encuentres en un libro de texto”.
El discurs del president és potent, posant Catalunya com a referent de la seva acció. Segurament passa que, per aquesta cosa generacional, en Pujol és un sobiranista de fet, que encara no ho ha acceptat. Però és que als fets em remeto. Pujol aspira a tornar, com a mínim, a la situació anterior a la del 1714. És per això que em sembla una mica ximple que, també des de la bona fe, a en Pujol se li demani per que coi encara no ha descobert l’opció independentista.
En diverses ocasions, dins un termini aproximat d’uns vint anys, he sentir-li dir al president: “jo em vaig enamorar de Catalunya”. Quan ets molt jove, penses que l’home està tocat de l’ala. Directament. Quan ets una mica menys jove i les ties et porten de cap i tornes a sentir la frase d’en Pujol, creus que el president és un penjat de marca major. Com et pots enamorar d’algu que no sigui una noia?. Quan més tard tens el cap més endreçat i ja estàs casat, la frase la trobes una mica quica, sí, però brutal. Sobre tot perquè reconeixes que és una frase molt sentida. Adonar-te’n que t’has enamorat de Catalunya és una revelació abassegadora, que et flagel·larà fins el final dels teus dies.
Per rematar-ho diu, també en Pujol, que es va declarar en forma d’advertiment a la seva dona: “vols casar-te amb mi? Sàpigues que, en alguna ocasió, Catalunya haurà de passar davant de tu”. S’ha de ser algun tipus realment especial per confessar-li això a la seva xicota. Ara, el més increïble de tot és que ella es decantés per dir-li que si.
La trajectòria d’en Pujol crec que ha estat molt en coherència amb aquesta mena d’amor: abans, essent president o ara mateix. La feina que ha fet és la de reconstruir Catalunya, empènyer per renacionalitzar-la –ell i molta més gent, és clar-.
Hi ha poques persones que tinguin un actiu al seu favor tan gran en una empresa com aquesta. Em sembla un despropòsit acusar de botifler –o venut-, de feixista, regionalista, de beneit, de tota una rastellera de coses que pot arribar a l’infinit a algú com el president Pujol pel simple fet que no s’ha declarat independentista. Una cosa és que no s’en declari en Vidal Quadras, en Montilla o en Maragall, que a més em sembla del tot respectable. Una altra de ben diferent és en Pujol, perquè el fets l’avalen. La interpretació de la seva tasca política té el mateix encert que la que feia un professor d’historia amb el qual vaig tenir la dissort de topar: “Vamos a saltar-nos el capítulo que hace referencia a Prat de la Riba. Es que es un racista de cojones. Tiene gracia que encima te lo encuentres en un libro de texto”.
El discurs del president és potent, posant Catalunya com a referent de la seva acció. Segurament passa que, per aquesta cosa generacional, en Pujol és un sobiranista de fet, que encara no ho ha acceptat. Però és que als fets em remeto. Pujol aspira a tornar, com a mínim, a la situació anterior a la del 1714. És per això que em sembla una mica ximple que, també des de la bona fe, a en Pujol se li demani per que coi encara no ha descobert l’opció independentista.
dijous, de setembre 21, 2006
El pecat d’en Pujol (I)
No vaig voler faltar a l’11 de setembre on Pujol assistiria per darrera vegada com a president. Sentir els segadors interpretats per l’orquestra allà al costat de l’estàtua d’en Rafael de Casanovas és –era!- un espectacle que senzillament m’emocionava. La versió orquestrada proporcionava gran solemnitat i arribava a tocar la fibra de forma especial, un cop s’hi havia fet l’ofrena floral. Res a veure amb el numeret verbenero de la Marina Rossell.
Va passar que, a diferència d’altres anys, els cafres van matinar més que mai i s’hi va congregar un bon ramat silvestre. Així que el president va aparèixer, van començar a cridar “fill de puta, et matarem. Ets un fill de la gran puta, malparit, cabró, cabró, mira’m als ulls si tens collons. Filldeputa venut, malparit...” i la cançoneta anava fent versions del mateix tema, amb una fortuna més que discutible. Aquesta mena de gentussa feia una barreja difícil de pair amb allò tan summament carregant de “Lo riu és vida” –hit parade de la política eco-nosequantos- i l’espanyolisme convergent, un clàssic que l’any següent ja es va fer transversal i també se li va dedicar a la gent d’esquerra –republicana-.
Però Pujol sempre ha exasperat, també, molta gent –afortunadament molta de més civilitzada- pel fet de que no s’hagi declarat independentista. Des dels cafres que encara es poden trobar puntualment els 11 S, fins a patums que han crescut a l’ombra convergent. De fet poc abans de l’estiu el president va fer una trobada –una de les quaranta mil que fa cada mes- amb un grup reduït de gent nacionalista i emprenedora. Volia parlar de la Xina, que és un tema que ara el té molt capficat. I evidentment, donat que la conversa havia marxat distesament, va aparèixer la mosca collonera:
-Em sabreu perdonar i que canviï de tema radicalment, però vull aprofitar l’ocasió per demanar-li al president la seva opinió sobre una cosa que preocupa de sempre a un independentista com jo.
El torracollons –educat, això sí- no se’n sabia avenir com una persona que diu estimar Catalunya no desitja la seva independència. Aquesta simploneria a l’hora de plantejar les coses a mi em sembla quasi ofensiva. Però en Pujol li va guinyar l’ull –mecànicament, és clar-. El president va dir que ell mai havia fet cap plantejament separatista. "Perquè? Perquè no". Va fer una pausa i se’l va mirant dient-li: vostè, jove és ruc? A vostè li vam donar el carnet a Convergència?. Us juro que vaig sentir com li ho deia només amb la mirada. Quan en Pujol s'en va adonar que efectivament era convergent -i ruc-, va encetar una d’aquelles disquisicions que el president deu suposar que tothom se la fa abans de decidir-se a ser o no separatista.
Primer va fer un repàs de com en els darrers dos-cents anys havien arribat a la independència a Europa –que és el cas que ens interessa- els estats i en particular els que ho van lograr els últims. “Digui’m, hi veu vostè aquestes condicions per a Catalunya avui o demà? No”. I després es va embrancar a definir que és un estat madur, fort. Va parlar de que és l’esquelet de l’estat, el que fa que un estat funcioni administrativament, a més de militarment. “M’entén?” i aquell que en sa puta vida s’havia plantejat més que directament la independència, va fer que sí amb el cap –com un ruc afable- i el president va continuar fent un repàs de l’estat espanyol tirant un parell de segles abans d’arribar al 1714, fins avui. “M’entén, oi? L’estat espanyol hi és i per això mai, mai m’ha sentit dir res en favor de les idees separatistes. Jo no en sóc de separatista”.
En aquest debat, a més d’acostumar a estar descompensat per culpa de la diferència de gruix intel·lectual, se li ha d’afegir el salt generacional. Pujol parla en un idioma, l’ànima del qual, les generacions més joves són incapaces de sintonitzar-hi. Segurament en els temps que corren, de blanc o negre, de tot o res, en Pujol no hi te cabuda. Catalunya no és apte per un Pujol, ni un Pujol és apte per aquesta Catalunya.
El pecat del president Pujol és que no ha venut mai fum. Quan defensa una idea és perquè darrera hi ha travat tot un sistema arquitectònic molt difícil de fer saltar. En Pujol sempre ha cregut que calia fer política, per tirar endavant la reconstrucció nacional. I en Pujol, sap, que la política és l’art de fer realitat el que és possible.
No vaig voler faltar a l’11 de setembre on Pujol assistiria per darrera vegada com a president. Sentir els segadors interpretats per l’orquestra allà al costat de l’estàtua d’en Rafael de Casanovas és –era!- un espectacle que senzillament m’emocionava. La versió orquestrada proporcionava gran solemnitat i arribava a tocar la fibra de forma especial, un cop s’hi havia fet l’ofrena floral. Res a veure amb el numeret verbenero de la Marina Rossell.
Va passar que, a diferència d’altres anys, els cafres van matinar més que mai i s’hi va congregar un bon ramat silvestre. Així que el president va aparèixer, van començar a cridar “fill de puta, et matarem. Ets un fill de la gran puta, malparit, cabró, cabró, mira’m als ulls si tens collons. Filldeputa venut, malparit...” i la cançoneta anava fent versions del mateix tema, amb una fortuna més que discutible. Aquesta mena de gentussa feia una barreja difícil de pair amb allò tan summament carregant de “Lo riu és vida” –hit parade de la política eco-nosequantos- i l’espanyolisme convergent, un clàssic que l’any següent ja es va fer transversal i també se li va dedicar a la gent d’esquerra –republicana-.
Però Pujol sempre ha exasperat, també, molta gent –afortunadament molta de més civilitzada- pel fet de que no s’hagi declarat independentista. Des dels cafres que encara es poden trobar puntualment els 11 S, fins a patums que han crescut a l’ombra convergent. De fet poc abans de l’estiu el president va fer una trobada –una de les quaranta mil que fa cada mes- amb un grup reduït de gent nacionalista i emprenedora. Volia parlar de la Xina, que és un tema que ara el té molt capficat. I evidentment, donat que la conversa havia marxat distesament, va aparèixer la mosca collonera:
-Em sabreu perdonar i que canviï de tema radicalment, però vull aprofitar l’ocasió per demanar-li al president la seva opinió sobre una cosa que preocupa de sempre a un independentista com jo.
El torracollons –educat, això sí- no se’n sabia avenir com una persona que diu estimar Catalunya no desitja la seva independència. Aquesta simploneria a l’hora de plantejar les coses a mi em sembla quasi ofensiva. Però en Pujol li va guinyar l’ull –mecànicament, és clar-. El president va dir que ell mai havia fet cap plantejament separatista. "Perquè? Perquè no". Va fer una pausa i se’l va mirant dient-li: vostè, jove és ruc? A vostè li vam donar el carnet a Convergència?. Us juro que vaig sentir com li ho deia només amb la mirada. Quan en Pujol s'en va adonar que efectivament era convergent -i ruc-, va encetar una d’aquelles disquisicions que el president deu suposar que tothom se la fa abans de decidir-se a ser o no separatista.
Primer va fer un repàs de com en els darrers dos-cents anys havien arribat a la independència a Europa –que és el cas que ens interessa- els estats i en particular els que ho van lograr els últims. “Digui’m, hi veu vostè aquestes condicions per a Catalunya avui o demà? No”. I després es va embrancar a definir que és un estat madur, fort. Va parlar de que és l’esquelet de l’estat, el que fa que un estat funcioni administrativament, a més de militarment. “M’entén?” i aquell que en sa puta vida s’havia plantejat més que directament la independència, va fer que sí amb el cap –com un ruc afable- i el president va continuar fent un repàs de l’estat espanyol tirant un parell de segles abans d’arribar al 1714, fins avui. “M’entén, oi? L’estat espanyol hi és i per això mai, mai m’ha sentit dir res en favor de les idees separatistes. Jo no en sóc de separatista”.
En aquest debat, a més d’acostumar a estar descompensat per culpa de la diferència de gruix intel·lectual, se li ha d’afegir el salt generacional. Pujol parla en un idioma, l’ànima del qual, les generacions més joves són incapaces de sintonitzar-hi. Segurament en els temps que corren, de blanc o negre, de tot o res, en Pujol no hi te cabuda. Catalunya no és apte per un Pujol, ni un Pujol és apte per aquesta Catalunya.
El pecat del president Pujol és que no ha venut mai fum. Quan defensa una idea és perquè darrera hi ha travat tot un sistema arquitectònic molt difícil de fer saltar. En Pujol sempre ha cregut que calia fer política, per tirar endavant la reconstrucció nacional. I en Pujol, sap, que la política és l’art de fer realitat el que és possible.
dimecres, de setembre 20, 2006
Campana de vidre
Encara que el discurs mediàtic sembri la idea contraria, resulta que jo humil, però confés ciuero, a ERC hi tinc bons amics. No ho dic simplement com a forma retòrica, sinó que els considero de debò bons amics. Curiosament, en algun cas, la coneixença l’he fet quan “les forces d’esquerra” es van conjurar.
Amb una d’aquestes persones, a mesura que la legislatura ha anat avançant, la nostra amistat ha anat creixent també. Us puc assegurar que les nostres converses són maratonianes i temudes per les nostres respectives dones. He de dir, que fins i tot el vaig embrancar cap a Lituània, a la Catweek i això va ajudar fer caure molts dels tòpics que a Catalunya planen sobre ERC i CiU, sobre la dreta i l’esquerra, sobre cert tipus de filldeputisme que logra indisposar els nacionalistes a favor d’Espanya. La influència és recíproca.
No és que jo, ciuero, pontifiqui sobre el bé i el mal i ell, erky de carnet, hagi de dir amén. No és així ni de bon tros. Ell posa sobre la taula algun tema que crema. O el poso jo. En surt la visió d’esquerra i la convergent. I després de discutir en resulta un mix absolutament assumible per ambdues parts, sense haver de fer cap renúncia majúscula.
La societat catalana, i en particular, la gent d’un tall generacional semblant al nostre no és tan diversa. Mentalment és molt més transversal del que se’ns vol fer creure. Hi ha una necessitat d’introduir en el discurs polític català noves variables que s’aguanten més en l’artifici que en la realitat.
Un cop li vaig dir: “fins que no et vaig descobrir les lituanes, sempre m’has mirat amb desconfiança. (Les lituanes són material digne d’un post a part, i només reservat a lectors masculins o lectores interessades en la bellesa insultantment femenina). Quan et dic una determinada cosa, sempre m’has pres o per imbècil o per ressentit. Imbècil perquè no em creus amb prou criteri per poder recolzar determinades idees de “motu propi” perquè també les defensa en Mas o en Felip Puig. Fins no fa massa em perdonaves la vida: amb la mirada em deies ets un imbècil, però bon nano. Mira que defensar el mateix que en Mas!. El pes de la cosa mediàtica no t’ha deixat marge per pensar que en Mas o en Puig recullen el sentiment de molta gent”.
També ha pensat que em movia per pur ressentiment. En una reunió amb un conseller -aleshores-, que aquest amic va provocar, m’ho vaig haver de sentir més del que era educadament correcte. És una idea molt escampada, sobre tot pels mitjans. Vint-i-tres anys de governar et fan molt més camaleònic de situacions del que mai el millor dels erkys pot suposar. Els d’ERCc encara no han tingut temps de passar aquest procés; amb prou feines el van començar a ensumar. Des del mateix dia que ens van presentar –eren els dies que s’acabava de formar el tripartit-, així que ens encaixàvem les mans que li vaig espetar: “ets, d’ERC? Amb carnet i tot? Ja saps que els socialistes se us follaran vius?”. Crec que es va quedar molt amb aquest flaix -i la cara de pòquer-.
Poc després de l’aventura lituana –la crisi de govern ens va arribar a Kaunas per sms-, el meu amic erky treia focs pels queixals, de ràbia anticonvergent. Li vaig dir: per un moment imagina’t que no llegeixes cap diari, ni sents cap ràdio ni veus cap canal de TV. Que després de tot el que hem parlat, arribem a la conclusió que cal fer política per tirar endavant Catalunya. Que cal fer un partit polític que canalitzi aquesta idea que tenim de país. Creus que realment que seria inevitable que tu fundis un partit i jo un altre? Després de la moguda que hem fet per Lituània tu aniries per un cantó i jo per un altre?. El meu amic es va quedar glaçat per l’obvietat. No sóc ni tan imbècil ni tan ressentit com et penses. Cal que trenquem la campana de vidre en la que hem entrat. La ciuera i la erky. Hi ha una barrera invisible que no ens deixa tornar a encaixar-nos les mans ni estirar-nos del monyo entranyablement.
Encara que el discurs mediàtic sembri la idea contraria, resulta que jo humil, però confés ciuero, a ERC hi tinc bons amics. No ho dic simplement com a forma retòrica, sinó que els considero de debò bons amics. Curiosament, en algun cas, la coneixença l’he fet quan “les forces d’esquerra” es van conjurar.
Amb una d’aquestes persones, a mesura que la legislatura ha anat avançant, la nostra amistat ha anat creixent també. Us puc assegurar que les nostres converses són maratonianes i temudes per les nostres respectives dones. He de dir, que fins i tot el vaig embrancar cap a Lituània, a la Catweek i això va ajudar fer caure molts dels tòpics que a Catalunya planen sobre ERC i CiU, sobre la dreta i l’esquerra, sobre cert tipus de filldeputisme que logra indisposar els nacionalistes a favor d’Espanya. La influència és recíproca.
No és que jo, ciuero, pontifiqui sobre el bé i el mal i ell, erky de carnet, hagi de dir amén. No és així ni de bon tros. Ell posa sobre la taula algun tema que crema. O el poso jo. En surt la visió d’esquerra i la convergent. I després de discutir en resulta un mix absolutament assumible per ambdues parts, sense haver de fer cap renúncia majúscula.
La societat catalana, i en particular, la gent d’un tall generacional semblant al nostre no és tan diversa. Mentalment és molt més transversal del que se’ns vol fer creure. Hi ha una necessitat d’introduir en el discurs polític català noves variables que s’aguanten més en l’artifici que en la realitat.
Un cop li vaig dir: “fins que no et vaig descobrir les lituanes, sempre m’has mirat amb desconfiança. (Les lituanes són material digne d’un post a part, i només reservat a lectors masculins o lectores interessades en la bellesa insultantment femenina). Quan et dic una determinada cosa, sempre m’has pres o per imbècil o per ressentit. Imbècil perquè no em creus amb prou criteri per poder recolzar determinades idees de “motu propi” perquè també les defensa en Mas o en Felip Puig. Fins no fa massa em perdonaves la vida: amb la mirada em deies ets un imbècil, però bon nano. Mira que defensar el mateix que en Mas!. El pes de la cosa mediàtica no t’ha deixat marge per pensar que en Mas o en Puig recullen el sentiment de molta gent”.
També ha pensat que em movia per pur ressentiment. En una reunió amb un conseller -aleshores-, que aquest amic va provocar, m’ho vaig haver de sentir més del que era educadament correcte. És una idea molt escampada, sobre tot pels mitjans. Vint-i-tres anys de governar et fan molt més camaleònic de situacions del que mai el millor dels erkys pot suposar. Els d’ERCc encara no han tingut temps de passar aquest procés; amb prou feines el van començar a ensumar. Des del mateix dia que ens van presentar –eren els dies que s’acabava de formar el tripartit-, així que ens encaixàvem les mans que li vaig espetar: “ets, d’ERC? Amb carnet i tot? Ja saps que els socialistes se us follaran vius?”. Crec que es va quedar molt amb aquest flaix -i la cara de pòquer-.
Poc després de l’aventura lituana –la crisi de govern ens va arribar a Kaunas per sms-, el meu amic erky treia focs pels queixals, de ràbia anticonvergent. Li vaig dir: per un moment imagina’t que no llegeixes cap diari, ni sents cap ràdio ni veus cap canal de TV. Que després de tot el que hem parlat, arribem a la conclusió que cal fer política per tirar endavant Catalunya. Que cal fer un partit polític que canalitzi aquesta idea que tenim de país. Creus que realment que seria inevitable que tu fundis un partit i jo un altre? Després de la moguda que hem fet per Lituània tu aniries per un cantó i jo per un altre?. El meu amic es va quedar glaçat per l’obvietat. No sóc ni tan imbècil ni tan ressentit com et penses. Cal que trenquem la campana de vidre en la que hem entrat. La ciuera i la erky. Hi ha una barrera invisible que no ens deixa tornar a encaixar-nos les mans ni estirar-nos del monyo entranyablement.
dimarts, de setembre 19, 2006
L’educació del fumador
Fa dies que es va posar en marxa la llei per restringir els espais on s’hi pugui fumar. Tracta sobre tot de prohibir-ho en els llocs públics i el tema ha portat més o menys polèmica, sobre tot en el bàndol de les criatures addictes al tabac.
Jo no en sóc de fumador, ni ho he estat mai. Sempre he tingut molt clar no ser-ne, tot i que els motius per no fer-ho han anat canviant amb l’edat. Quan es va posar en marxa aquesta llei, confesso que em va dividir el cor: com a bon liberal, penso que és inacceptable haver d’intervenir en un fet tan individual, personal i domèstic com el fet de fumar. Sens dubte, l’administració entra en una parcel·la de llibertat que m’és molt difícil de justificar.
Ara, deixant de banda tot el discurset sanitari per tirar la iniciativa endavant -i que jo el considero un tema menor-, també me n’adono del temps que he estat sotmès bàsicament a la mala educació dels fumadors. Des que vaig a llocs públics i no respiro fum, noto un augment exponencial en la meva qualitat de vida. Està clar que la meva llibertat també se l’han “fumat” durant molt de temps.
Considero que si algú es vol tirar de cap per una finestra, és ben lliure de fer-ho. No m’hi de posar, si ho fa en plenitud de les seves facultats mentals. Fumar, per a mi, seria més o menys això, però a càmera lenta. Ja t’ho faràs el dia que pesquis un càncer de pulmó. O quan la tràquea et quedi perforada de per vida i hagis de parlar fent pets per culpa del quitrà que t’has cruspit. Realment se me’n fot aquesta mena de patir si hi optes de forma lliure i amb les facultats mentals plenes.
Però a l’hora de la veritat, en ma vida, exceptuant un cas, mai he trobat un fumador educat. Ja no dic que sàpiga fumar, sinó que en voler fer-ho, demostri el mínim d’educació: que vol dir demanar per fumar sense forçar-te i tenir prevista la forma de recollir la llosca. El més fàcil i sabut és fotre-la per terra.
No fa massa vaig tenir una picabaralla –cap cosa greu, que consti- amb en Joan Oliver. Fumador i liberal. Contrari a aquesta llei, és clar. Argumentava que ell podia morir-se com volgués i que “no està demostrat que el tabac sigui dolent per la salut”. (Hòstia, us juro que un amic meu, fumador precoç d’amagatotis, als onze anys ja feia servir aquest argument per temptar-me!). Vaig replicar que no es tracta d’això. Si amb la panxa que fas, encara que no fumis, petaràs per una altra qüestió. De salut, això sí. En el fons, abans de parlar de salut, amb el tema del tabac cal parlar d’educació elemental. Si jo ara t’obsequio amb una, dues o tres llufes mentre xerrem, demostro tenir un sentit més alt que tu, pel que fa a l’educació. Certament, hauràs d’ensumar unes ferums probablement desagradables a tot estirar un parell de minuts. A tot estirar!. Però el teu coi de puro me l’hauré d’empassar tot el que duri la conversa i molt més. Perquè arribaré a casa i hauré de llençar la roba per rentar, de la puta pesta que m’estàs empeltant. Fins i tot deu llufes meves són un acte provat de misericòrdia a la vora de qualsevol cigarreta de merda.
Fa dies que es va posar en marxa la llei per restringir els espais on s’hi pugui fumar. Tracta sobre tot de prohibir-ho en els llocs públics i el tema ha portat més o menys polèmica, sobre tot en el bàndol de les criatures addictes al tabac.
Jo no en sóc de fumador, ni ho he estat mai. Sempre he tingut molt clar no ser-ne, tot i que els motius per no fer-ho han anat canviant amb l’edat. Quan es va posar en marxa aquesta llei, confesso que em va dividir el cor: com a bon liberal, penso que és inacceptable haver d’intervenir en un fet tan individual, personal i domèstic com el fet de fumar. Sens dubte, l’administració entra en una parcel·la de llibertat que m’és molt difícil de justificar.
Ara, deixant de banda tot el discurset sanitari per tirar la iniciativa endavant -i que jo el considero un tema menor-, també me n’adono del temps que he estat sotmès bàsicament a la mala educació dels fumadors. Des que vaig a llocs públics i no respiro fum, noto un augment exponencial en la meva qualitat de vida. Està clar que la meva llibertat també se l’han “fumat” durant molt de temps.
Considero que si algú es vol tirar de cap per una finestra, és ben lliure de fer-ho. No m’hi de posar, si ho fa en plenitud de les seves facultats mentals. Fumar, per a mi, seria més o menys això, però a càmera lenta. Ja t’ho faràs el dia que pesquis un càncer de pulmó. O quan la tràquea et quedi perforada de per vida i hagis de parlar fent pets per culpa del quitrà que t’has cruspit. Realment se me’n fot aquesta mena de patir si hi optes de forma lliure i amb les facultats mentals plenes.
Però a l’hora de la veritat, en ma vida, exceptuant un cas, mai he trobat un fumador educat. Ja no dic que sàpiga fumar, sinó que en voler fer-ho, demostri el mínim d’educació: que vol dir demanar per fumar sense forçar-te i tenir prevista la forma de recollir la llosca. El més fàcil i sabut és fotre-la per terra.
No fa massa vaig tenir una picabaralla –cap cosa greu, que consti- amb en Joan Oliver. Fumador i liberal. Contrari a aquesta llei, és clar. Argumentava que ell podia morir-se com volgués i que “no està demostrat que el tabac sigui dolent per la salut”. (Hòstia, us juro que un amic meu, fumador precoç d’amagatotis, als onze anys ja feia servir aquest argument per temptar-me!). Vaig replicar que no es tracta d’això. Si amb la panxa que fas, encara que no fumis, petaràs per una altra qüestió. De salut, això sí. En el fons, abans de parlar de salut, amb el tema del tabac cal parlar d’educació elemental. Si jo ara t’obsequio amb una, dues o tres llufes mentre xerrem, demostro tenir un sentit més alt que tu, pel que fa a l’educació. Certament, hauràs d’ensumar unes ferums probablement desagradables a tot estirar un parell de minuts. A tot estirar!. Però el teu coi de puro me l’hauré d’empassar tot el que duri la conversa i molt més. Perquè arribaré a casa i hauré de llençar la roba per rentar, de la puta pesta que m’estàs empeltant. Fins i tot deu llufes meves són un acte provat de misericòrdia a la vora de qualsevol cigarreta de merda.
dilluns, de setembre 18, 2006
Marxisme i el Sant Pare
No fa massa vaig penjar un post parlant de les arrels cristianes d’Europa. He de dir que va ser la versió light que del es va produir en la vida real, amb alguns amics (?). Per defensar aquesta idea, em vaig haver de sentir arguments d’una solidesa incontestable: “el que et passa a tu és que en ta puta vida has llegit un llibre” o “amb el temps t’estàs tornant clarament subnormal”. Aturo aquí el devessall de clarividència. Evidentment, les converses al respecte van durar més enllà d’aquestes dues frases. Recordo particularment un sopar amb sis o set persones i patètic com pocs. Fou en lloc públic i us asseguro que qualsevol persona del local hi podia dir la seva perquè el tó va anar bastant més enllà de l’àmbit de la nostra taula. Ah, i cal dir que sort que tothom en aquella tropa es defineix sobre tot com a liberal.
Referir-se a l’Església s’ha convertit en un tema tabú, si no defenses el políticament correcte. A mi em molesta soberanament aquesta onada anticlerical, que pel que he tastat és molt i molt tranversal. Hi ha molta ignorància rere aquest posat tan bledament anti i molt de prejudici injustificat. I la majoria d’aquests opinadors viscerals en contra de l’Església tot el que saben és el que han vist per la televisió. Amb aquest bagatge a les esquenes, no cal ser una fletxa per suposar el que deuen pensar hores d’ara, arran de les paraules del Sant Pare. Algunes de les suposicions ja estan contrastades i confirmades; estan molt en sintonia del que es pot llegir.
Resulta que el Sant Pare és un cràpula, per dir el que va dir. Resulta que el que va dir justifica la trencadissa, la crema i l’assassinat. Però el que de debò resulta és que Europa torna a mostrar un símptoma de debilitat política i mental descomunal. Tergiversar el sentit d’unes paraules i empassar-s’ho de la forma que ho estem fent vol dir que alguna cosa no rutlla gaire bé en el nostre món. És un clar símptoma més de debilitat i decadència en la que Europa sembla estar sumida. A partir d’aquí tot és possible, fins i tot el marxisme, però el d’en Groucho: “arrencant del no res, hem assolit els cims més alts de la misèria”.
No fa massa vaig penjar un post parlant de les arrels cristianes d’Europa. He de dir que va ser la versió light que del es va produir en la vida real, amb alguns amics (?). Per defensar aquesta idea, em vaig haver de sentir arguments d’una solidesa incontestable: “el que et passa a tu és que en ta puta vida has llegit un llibre” o “amb el temps t’estàs tornant clarament subnormal”. Aturo aquí el devessall de clarividència. Evidentment, les converses al respecte van durar més enllà d’aquestes dues frases. Recordo particularment un sopar amb sis o set persones i patètic com pocs. Fou en lloc públic i us asseguro que qualsevol persona del local hi podia dir la seva perquè el tó va anar bastant més enllà de l’àmbit de la nostra taula. Ah, i cal dir que sort que tothom en aquella tropa es defineix sobre tot com a liberal.
Referir-se a l’Església s’ha convertit en un tema tabú, si no defenses el políticament correcte. A mi em molesta soberanament aquesta onada anticlerical, que pel que he tastat és molt i molt tranversal. Hi ha molta ignorància rere aquest posat tan bledament anti i molt de prejudici injustificat. I la majoria d’aquests opinadors viscerals en contra de l’Església tot el que saben és el que han vist per la televisió. Amb aquest bagatge a les esquenes, no cal ser una fletxa per suposar el que deuen pensar hores d’ara, arran de les paraules del Sant Pare. Algunes de les suposicions ja estan contrastades i confirmades; estan molt en sintonia del que es pot llegir.
Resulta que el Sant Pare és un cràpula, per dir el que va dir. Resulta que el que va dir justifica la trencadissa, la crema i l’assassinat. Però el que de debò resulta és que Europa torna a mostrar un símptoma de debilitat política i mental descomunal. Tergiversar el sentit d’unes paraules i empassar-s’ho de la forma que ho estem fent vol dir que alguna cosa no rutlla gaire bé en el nostre món. És un clar símptoma més de debilitat i decadència en la que Europa sembla estar sumida. A partir d’aquí tot és possible, fins i tot el marxisme, però el d’en Groucho: “arrencant del no res, hem assolit els cims més alts de la misèria”.
diumenge, de setembre 17, 2006
Cara de pòquer
Ahir, enfilant el camí de tornada cap a Barcelona, la meva dona recorda que prop de casa de ma mare s’ha obert un obrador de pasta fresca italiana. A Mataró també n’hi ha un que ens ha fet les mil i una delícies. Així és que decidim anar-hi tots tres. Quedem particularment encuriosits amb una pasta farcida de sobrassada. N’agafem una racioneta -125 grams per hom- i un parell de mozzareles de búffala. A granel no n’hem trobat mai a casa nostra. La diferència és abismal, la d’aquesta mozzarella.
Quan tornem a ser a casa ella posa a bullir l’olla. Prepara un plat amb els tomàquets acabats de comprar, amb una làmina d’aquesta mozzarella i un raig d’oli. A un altre plat, amb un fons fet simplement de fulles senceres d’alfàbrega, hi aboca la pasta fresca, que ha bullit sis minuts i es corona amb encenalls de parmesà.
Han revingut els magnífics dies en que ella va ser a Torí. La pasta, la millor, és un plat directe, sense collonades. El secret és la seva senzillesa. Si la matèria prima és bona, el resultat és immillorable. Ah, sobre tot, com diuen a Itàlia, la pasta no espera. Quan te l’han abocat te l’has de cruspir de seguida. Esperar a que tothom estigui servit a la taula és una prova inequívoca de mala educació –o de simple ruqueria-.
El dinar confirma la sospita: anar a Mataró t’arregla el dia en més d’un sentit. Ah, quin dissabte el d’ahir!
Ahir, enfilant el camí de tornada cap a Barcelona, la meva dona recorda que prop de casa de ma mare s’ha obert un obrador de pasta fresca italiana. A Mataró també n’hi ha un que ens ha fet les mil i una delícies. Així és que decidim anar-hi tots tres. Quedem particularment encuriosits amb una pasta farcida de sobrassada. N’agafem una racioneta -125 grams per hom- i un parell de mozzareles de búffala. A granel no n’hem trobat mai a casa nostra. La diferència és abismal, la d’aquesta mozzarella.
Quan tornem a ser a casa ella posa a bullir l’olla. Prepara un plat amb els tomàquets acabats de comprar, amb una làmina d’aquesta mozzarella i un raig d’oli. A un altre plat, amb un fons fet simplement de fulles senceres d’alfàbrega, hi aboca la pasta fresca, que ha bullit sis minuts i es corona amb encenalls de parmesà.
Han revingut els magnífics dies en que ella va ser a Torí. La pasta, la millor, és un plat directe, sense collonades. El secret és la seva senzillesa. Si la matèria prima és bona, el resultat és immillorable. Ah, sobre tot, com diuen a Itàlia, la pasta no espera. Quan te l’han abocat te l’has de cruspir de seguida. Esperar a que tothom estigui servit a la taula és una prova inequívoca de mala educació –o de simple ruqueria-.
El dinar confirma la sospita: anar a Mataró t’arregla el dia en més d’un sentit. Ah, quin dissabte el d’ahir!
dissabte, de setembre 16, 2006
Déu és a Mataró
Dissabte passat vaig començar el dia amb l’esperit sota mínims. Potser no tinc motius per estar de mala lluna, però suposo que és característic en la condició humana el no poder triar l’humor. A vegades hi ha una conjunció de coses que fa que et llevis amb el peu esquerra. És simplement inexplicable. Si t’agrada, bé; sinó et passeges. Sembla irremeiable que el dia te’l menges tal i com s’et presenta o hi cerques l’antídot. El meu remei a aquesta desgràcia és molt casolà i efectiu. Agafo el cotxe i faig cap a Mataró.
Els dissabtes hi ha mercat. La part de la ciutat que es congrega al voltant de la plaça de Cuba es lleva amb un nervi especial. Hi ha aquesta energia vivificadora dels mercats. Hi ha un estenall de matèries primeres acabades d’exposar que irradien goig i vitamines a parts iguales. Els carrers s’estreten, de tanta concurrència i s’hi palpa un calor humà ple d’educació i civilitat com en pocs altres llocs del planeta s’hi pot trobar. Hi ha aquestes senyores velles, elegants, sortides de la perruqueria que van a triar la fruita i la verdura, que després segurament posen a l’olla com només saben fer aquestes generacions que m’han precedit i que fan les delícies el cap de setmana a una família sencera al voltant de la taula. Aquest saber popular tan entranyable plana pels matins a Mataró. El pots arribar a palpar de tanta consistència que tragina. La gent que s’aixeca aviat per proveir-se al mercat sap fer rendir el dia, moral i materialment –bé, segurament és aviat per a la meva generació, esbiaixadament tan analfabeta!-.
Us asseguro que anar a fer el tafaner de bon matí a Mataró al voltant de la plaça de Cuba és un remei infalible. La grisor de qualsevol dia acaba tornant-se en fulgor lluent i pletòric, de tanta energia que irradia. De la mateixa forma que quan el meu mòbil un moment o altre té les piles baixes, he d’endollar-lo, jo faig el mateix exercici anant a Mataró quan el meu esperit fa llufa. El mateix remei a la mateixa malaltia.
Com podeu suposar, dissabte passat el dia va acabar molt i molt bé. Tant és així que vaig avisar la meva mare que avui la duria al mercat.
-Al mercat jo? Sóc massa velleta... i a Mataró? Tira!
-Encara m’ha de durar mig segle més, fins que jo logri ser molt més vell que vostè.
A dos quarts de nou la meva mare ha pujat dòcilment al cotxe, a Barcelona. Acte seguit, hem posat la directa cap a Mataró. El cert és que el dia ha començat pletòric, amb una atmosfera neta i oxigenada. Aquestes pluges fan autèntics miracles, també. Us ben asseguro que anar cap a Barcelona el noranta per cent dels cops és engegar un viatge cap a alguna mena d’infern.
La meva mare va néixer pagesa i morirà pagesa. Ha passat tot el camí parlant de qualsevol cosa en forma de planta que hem trobat. L’aigua ha fet una feina impagable al paisatge, que de bon matí llueix una bona salut i uns colors netíssims i estridents. Hi ha molta mata verda florida que combina amb tons vermells i rosats a les mitgeres. En diu truanes i exclama: "quina preciositat, aquestes truanes!". Parla de la verdor dels pins, que apunten a l’horitzó d’Alella, “que no tenen res a veure amb aquells que vam veure per Mallorca. Res a veure. Jo el veig iguals. Nooo, aquests no fan pinyes. Mira, aquells potser en fan, però la pinya no dona pinyons!”.
La meva mare, ella tan velleta, ha plantat els peus a Mataró a un quart de deu. Les seves dolorides potetes han deambulat d’aquí d’allà, de parada en parada, guaitant fruita i verdura. Tocant els tomàquets, sacsejant els prebots vermells –a vegades dins un pebrot te’n pot sortir un altre-. Hi ha un pagès que assegura que té un gènere de primera. Li dic que té uns tomàquets que comencen a esqueixar-se, que em semblen lletjos com una mala cosa. Hi anem a trobar-lo i el pagès –que diu ser de Dosrius- li mostra els tomàquets: nen, son boníssims, aquests. Nosaltres el fèiem així. Aquest senyor els hi dona massa aigua, per això són a punt de rebentar. L’home precisa que són d’hort i ràpidament s’apressa a cantar-nos les excel·lències de les mongetes. Comença a omplir una bossa i la meva mare li diu: mestre, que la teniu una mica granadeta.... el pagès posa cara de circumstàncies i atura en sec el gest d’omplir la bossa. “Però li asseguro que és bona, bona, i també tinc ous de les meves gallines”.
Els ous van sortir ben bons, tot i que la llegenda que ens va engalipar la setmana passada segurament és falsa: “les gallines corren lliures i mengen moresc per casa”. Ens ha vist la cara de barcelonautes, però avui, amb ma mare aquesta part de la cançó se l’ha estalviat. La meva mare m’ha dit que “els pagesos som una mica gitanos” i s’ha fotut a riure amb ganes. El senyor ho ha fet per sota el nas, l’hem pagat i ens ha desitjat un bon dia.
Després hem mirat més mongetes, que han resultat ser encara més granades. Hem seguit voltant, hem comprat quatre pinyes per dos euros: conxu i aquestes sortiran ben bones!, ha exclamat després d’apreta’ls-hi el cul.
La velleta de la meva mare ha omplert unes quantes bosses de material i ben contenta ha accedit a tornar cap a Barcelona, després de voltar bona part del matí. Jo li recordo:
-Vostè no hauria de fer aquests excessos, amb l’edat que té!.
-Els pagesos som una mica gitanos!
Encara ressona el fart de riure de la meva mare, que reconeix les seves innocents gitanades. Ha passat uns dies ben dolents tota aquesta setmana. Potser ha estat el temps. Aviat enfilarà la vuitantena i està clar que el “temps” l’ha d’afectar. Però ja sabia que per tan de mal no hi ha ungüent millor que anar a Mataró.
Quan en algun lloc del món passen coses com aquestes, l’única explicació cabal és que Déu hi fa de les seves. Aquesta lògica miraculosa no és obra dels homes, sinó d’algú superior que sap entretenir els nostres esperits quan comencen a fer llufa. Ha de ser rematadament gràcies a Déu que encara puguem gaudir dels miracles que es ventilen pels carrers i que jo tinc la sort de trobar-los puntualment els dissabtes per Mataró.
Dissabte passat vaig començar el dia amb l’esperit sota mínims. Potser no tinc motius per estar de mala lluna, però suposo que és característic en la condició humana el no poder triar l’humor. A vegades hi ha una conjunció de coses que fa que et llevis amb el peu esquerra. És simplement inexplicable. Si t’agrada, bé; sinó et passeges. Sembla irremeiable que el dia te’l menges tal i com s’et presenta o hi cerques l’antídot. El meu remei a aquesta desgràcia és molt casolà i efectiu. Agafo el cotxe i faig cap a Mataró.
Els dissabtes hi ha mercat. La part de la ciutat que es congrega al voltant de la plaça de Cuba es lleva amb un nervi especial. Hi ha aquesta energia vivificadora dels mercats. Hi ha un estenall de matèries primeres acabades d’exposar que irradien goig i vitamines a parts iguales. Els carrers s’estreten, de tanta concurrència i s’hi palpa un calor humà ple d’educació i civilitat com en pocs altres llocs del planeta s’hi pot trobar. Hi ha aquestes senyores velles, elegants, sortides de la perruqueria que van a triar la fruita i la verdura, que després segurament posen a l’olla com només saben fer aquestes generacions que m’han precedit i que fan les delícies el cap de setmana a una família sencera al voltant de la taula. Aquest saber popular tan entranyable plana pels matins a Mataró. El pots arribar a palpar de tanta consistència que tragina. La gent que s’aixeca aviat per proveir-se al mercat sap fer rendir el dia, moral i materialment –bé, segurament és aviat per a la meva generació, esbiaixadament tan analfabeta!-.
Us asseguro que anar a fer el tafaner de bon matí a Mataró al voltant de la plaça de Cuba és un remei infalible. La grisor de qualsevol dia acaba tornant-se en fulgor lluent i pletòric, de tanta energia que irradia. De la mateixa forma que quan el meu mòbil un moment o altre té les piles baixes, he d’endollar-lo, jo faig el mateix exercici anant a Mataró quan el meu esperit fa llufa. El mateix remei a la mateixa malaltia.
Com podeu suposar, dissabte passat el dia va acabar molt i molt bé. Tant és així que vaig avisar la meva mare que avui la duria al mercat.
-Al mercat jo? Sóc massa velleta... i a Mataró? Tira!
-Encara m’ha de durar mig segle més, fins que jo logri ser molt més vell que vostè.
A dos quarts de nou la meva mare ha pujat dòcilment al cotxe, a Barcelona. Acte seguit, hem posat la directa cap a Mataró. El cert és que el dia ha començat pletòric, amb una atmosfera neta i oxigenada. Aquestes pluges fan autèntics miracles, també. Us ben asseguro que anar cap a Barcelona el noranta per cent dels cops és engegar un viatge cap a alguna mena d’infern.
La meva mare va néixer pagesa i morirà pagesa. Ha passat tot el camí parlant de qualsevol cosa en forma de planta que hem trobat. L’aigua ha fet una feina impagable al paisatge, que de bon matí llueix una bona salut i uns colors netíssims i estridents. Hi ha molta mata verda florida que combina amb tons vermells i rosats a les mitgeres. En diu truanes i exclama: "quina preciositat, aquestes truanes!". Parla de la verdor dels pins, que apunten a l’horitzó d’Alella, “que no tenen res a veure amb aquells que vam veure per Mallorca. Res a veure. Jo el veig iguals. Nooo, aquests no fan pinyes. Mira, aquells potser en fan, però la pinya no dona pinyons!”.
La meva mare, ella tan velleta, ha plantat els peus a Mataró a un quart de deu. Les seves dolorides potetes han deambulat d’aquí d’allà, de parada en parada, guaitant fruita i verdura. Tocant els tomàquets, sacsejant els prebots vermells –a vegades dins un pebrot te’n pot sortir un altre-. Hi ha un pagès que assegura que té un gènere de primera. Li dic que té uns tomàquets que comencen a esqueixar-se, que em semblen lletjos com una mala cosa. Hi anem a trobar-lo i el pagès –que diu ser de Dosrius- li mostra els tomàquets: nen, son boníssims, aquests. Nosaltres el fèiem així. Aquest senyor els hi dona massa aigua, per això són a punt de rebentar. L’home precisa que són d’hort i ràpidament s’apressa a cantar-nos les excel·lències de les mongetes. Comença a omplir una bossa i la meva mare li diu: mestre, que la teniu una mica granadeta.... el pagès posa cara de circumstàncies i atura en sec el gest d’omplir la bossa. “Però li asseguro que és bona, bona, i també tinc ous de les meves gallines”.
Els ous van sortir ben bons, tot i que la llegenda que ens va engalipar la setmana passada segurament és falsa: “les gallines corren lliures i mengen moresc per casa”. Ens ha vist la cara de barcelonautes, però avui, amb ma mare aquesta part de la cançó se l’ha estalviat. La meva mare m’ha dit que “els pagesos som una mica gitanos” i s’ha fotut a riure amb ganes. El senyor ho ha fet per sota el nas, l’hem pagat i ens ha desitjat un bon dia.
Després hem mirat més mongetes, que han resultat ser encara més granades. Hem seguit voltant, hem comprat quatre pinyes per dos euros: conxu i aquestes sortiran ben bones!, ha exclamat després d’apreta’ls-hi el cul.
La velleta de la meva mare ha omplert unes quantes bosses de material i ben contenta ha accedit a tornar cap a Barcelona, després de voltar bona part del matí. Jo li recordo:
-Vostè no hauria de fer aquests excessos, amb l’edat que té!.
-Els pagesos som una mica gitanos!
Encara ressona el fart de riure de la meva mare, que reconeix les seves innocents gitanades. Ha passat uns dies ben dolents tota aquesta setmana. Potser ha estat el temps. Aviat enfilarà la vuitantena i està clar que el “temps” l’ha d’afectar. Però ja sabia que per tan de mal no hi ha ungüent millor que anar a Mataró.
Quan en algun lloc del món passen coses com aquestes, l’única explicació cabal és que Déu hi fa de les seves. Aquesta lògica miraculosa no és obra dels homes, sinó d’algú superior que sap entretenir els nostres esperits quan comencen a fer llufa. Ha de ser rematadament gràcies a Déu que encara puguem gaudir dels miracles que es ventilen pels carrers i que jo tinc la sort de trobar-los puntualment els dissabtes per Mataró.
divendres, de setembre 15, 2006
El prego en català
Davant la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de designar la senyora Elvira Lindo perquè llegeixi el seu pregó de les festes de la Mercè en llengua espanyola, les entitats de la societat civil sotasignants manifestem el que segueix:
En ocasió de la festa més característica de la ciutat, la Festa Major, l'Ajuntament de Barcelona discrimina la llengua propia de la capital de Catalunya i la reemplaça per una altra llengua que, com succeeix en totes les situacions de bilingüisme institucionalitzat, tendéis a substituir la més feble,
L'elecció de l'espanyol és una opció que no beneficia el cosmopolitisme de Barcelona, si que treu del seu lloc, rebaixant-la, la llengua comuna de la ciutat, la catalana, i va en detriment també dels centenars de llengües que s'hi parlen, cap de les quals, però, pretén substituir la llengua catalana, la llengua d'inclusió social.
Encara que aparentment no ho sembli aquesta decisió de l'Ajuntament de Barcelona situa la nostra capital al nivell del provincianisme més pregon.
Evidentment aquesta actitud nostra no té res a veure amb els valors de l'escriptora escollida per fer i llegir el seu pregó. La senyora Elvira Lindo ens mereix el nostre respecte i, per això, li estaríem agraïts que renunciés a prestar-se a realitzar un servei que no beneficia ni els ciutadans de Barcelona ni el prestigi del nostre Cap i Casal.
Finalment, l'opció de l'Ajuntament de Barcelona contradiu la política lingüística de la Unió Europea, la qual vol afavorir i promoure les llengües amb dificultats, com és la catalana, perquè puguin esdevenir normals en el seu propi territori i, per tant, no subjectes a cap mena de substitució.
Per tot això,
- per superar les discriminacions mitjançant el respecte degut a la llengua comuna de les persones que integren la nació catalana;
- per dignitat envers nosaltres mateixos i envers els milions de persones que ens visiten:
- per respondre coherentment a tantes lluites dels ciutadans de Barcelona a fi de preservar la llengua propia de la ciutat;
- per la necessitat d'internacionalitzar en una data tan assenyalada, com és la Festa Major, solidàriament, l'exemple dels catalans que continúen defensant arreu els drets lingüístics dels diferents pobles;
- per visualitzar, amb l'ús de la nostra llengua comuna, la nostra opció per una Europa unida en la diversitat,
Considerem
- que l'Ajuntament de Barcelona hauria de donar models socials lingüístics d'acollida i de cohesió, cosa que no demostra amb la seva actitud actual;
- que cal permetre una aproximació real entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, els que han arribat primer i els que han arribat després
- i demanem que l'Ajuntament de Barcelona reconsideri la seva decisió i utilitzi la llengua catalana en la lectura del pregó de la Mercè, recorrent, si cal, a tants escriptors en aquesta llengua que viuen i treballen a la capital de la nació catalana.
Envieu les vostres adhesions a: activitats@ciemen.org
Primeres adhesions:CAL ( Coordinadora d'Associacions per la Llengua), CIEMEN ( Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), Plataforma per la llengua
Davant la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de designar la senyora Elvira Lindo perquè llegeixi el seu pregó de les festes de la Mercè en llengua espanyola, les entitats de la societat civil sotasignants manifestem el que segueix:
En ocasió de la festa més característica de la ciutat, la Festa Major, l'Ajuntament de Barcelona discrimina la llengua propia de la capital de Catalunya i la reemplaça per una altra llengua que, com succeeix en totes les situacions de bilingüisme institucionalitzat, tendéis a substituir la més feble,
L'elecció de l'espanyol és una opció que no beneficia el cosmopolitisme de Barcelona, si que treu del seu lloc, rebaixant-la, la llengua comuna de la ciutat, la catalana, i va en detriment també dels centenars de llengües que s'hi parlen, cap de les quals, però, pretén substituir la llengua catalana, la llengua d'inclusió social.
Encara que aparentment no ho sembli aquesta decisió de l'Ajuntament de Barcelona situa la nostra capital al nivell del provincianisme més pregon.
Evidentment aquesta actitud nostra no té res a veure amb els valors de l'escriptora escollida per fer i llegir el seu pregó. La senyora Elvira Lindo ens mereix el nostre respecte i, per això, li estaríem agraïts que renunciés a prestar-se a realitzar un servei que no beneficia ni els ciutadans de Barcelona ni el prestigi del nostre Cap i Casal.
Finalment, l'opció de l'Ajuntament de Barcelona contradiu la política lingüística de la Unió Europea, la qual vol afavorir i promoure les llengües amb dificultats, com és la catalana, perquè puguin esdevenir normals en el seu propi territori i, per tant, no subjectes a cap mena de substitució.
Per tot això,
- per superar les discriminacions mitjançant el respecte degut a la llengua comuna de les persones que integren la nació catalana;
- per dignitat envers nosaltres mateixos i envers els milions de persones que ens visiten:
- per respondre coherentment a tantes lluites dels ciutadans de Barcelona a fi de preservar la llengua propia de la ciutat;
- per la necessitat d'internacionalitzar en una data tan assenyalada, com és la Festa Major, solidàriament, l'exemple dels catalans que continúen defensant arreu els drets lingüístics dels diferents pobles;
- per visualitzar, amb l'ús de la nostra llengua comuna, la nostra opció per una Europa unida en la diversitat,
Considerem
- que l'Ajuntament de Barcelona hauria de donar models socials lingüístics d'acollida i de cohesió, cosa que no demostra amb la seva actitud actual;
- que cal permetre una aproximació real entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, els que han arribat primer i els que han arribat després
- i demanem que l'Ajuntament de Barcelona reconsideri la seva decisió i utilitzi la llengua catalana en la lectura del pregó de la Mercè, recorrent, si cal, a tants escriptors en aquesta llengua que viuen i treballen a la capital de la nació catalana.
Envieu les vostres adhesions a: activitats@ciemen.org
Primeres adhesions:CAL ( Coordinadora d'Associacions per la Llengua), CIEMEN ( Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), Plataforma per la llengua
dijous, de setembre 14, 2006
Catacumba d’esquerres
Fa dies que maregem la perdiu amb la situació de l’immigració. Tant que fins i tot un bon nombre de gent ha volgut dir la seva. Gent de tot pelatge i ofici. Ha estat tertúlia obligada d’estiu i té corda per estona, encara.
Pel que fa als polítics, Duran va obrir el foc i li va caure un devessall d’improperis "progres", tal com marca el políticament correcte. Però resulta que amb el deixar anar el temps, molts altres polítics comencen a fer-li costat. Primer és la befa, la manca de coratge polític per voler reconduir un problema i, després, veient que el problema és més seriós que el tòpic "progre", a fer-ne seguidisme barat.
Del “papeles para todos” que va exhibir el pensament d’esquerres, hem arribat a un altre conclusió, sembla ser molt d’esquerres: el govern espanyol es planteja endurir la llei d’estrangeria, si troba el consens dels partits. Fins i tot Montilla ahir declarava que som al límit en aquesta qüestió. Però no sé el convenciment que hi gasta al respecte. Perquè va diametralment en contra del que fa quatre dies proclamava, arrenglerat amb aquesta pseudopolítica del “papeles para todos”.
Hi ha un personatge especialment sorprenent en aquest escenari: la consellera de Benestar i Família de la Generalitat. La primera sorpresa que em produeix és el seguidisme del Psoe amb el qual actua. Ahir vaig sentir-ne una entrevista a Rac1 i només és qüestió de reescoltar el que s’hi va dir, per tal de veure si la meva apreciació és exagerada.
La segona sorpresa que em vaig dur va ser l’argumentari de factura pròpia: els empresaris creen l’efecte crida en l’immigració perquè es contracta gent estrangera il·legalment i això sembla ser el motiu pel qual milers de persones s’embarquen cap a les Canàries, Barajas o els Pirineus. Abans, però, va fer una referència a un estudi de La Caixa, que segons sembla, també, s’indica de l’efecte positiu per l’economia del factor immigració. Tot plegat, tan estrambòtic com la visió de governar d’en Carod, quan va proposar no comprar bombetes a Phillips.
Aquesta manera d’argumentar al millor estil Mieras, em sembla terrible en una persona que ostenta el rang de conseller de la Generalitat. En aquest tema, que al final la conclusió sigui que la culpa és dels empresaris, crec que demostra tenir una migradesa d’idees absoluta. I un concepte de l’esquerra tronera i de Nodo.
A ERC se li ha dit molts cops que necessita madurar per poder fer-se càrrec de les tasques de govern. Però veient cassos com la Mieras o aquesta flamant consellera, certament la maduració ha de fer presència en alguna banda més.
Certament, l’esquerra fa dies que té l’argumentari encallat en alguna catacumba.
Fa dies que maregem la perdiu amb la situació de l’immigració. Tant que fins i tot un bon nombre de gent ha volgut dir la seva. Gent de tot pelatge i ofici. Ha estat tertúlia obligada d’estiu i té corda per estona, encara.
Pel que fa als polítics, Duran va obrir el foc i li va caure un devessall d’improperis "progres", tal com marca el políticament correcte. Però resulta que amb el deixar anar el temps, molts altres polítics comencen a fer-li costat. Primer és la befa, la manca de coratge polític per voler reconduir un problema i, després, veient que el problema és més seriós que el tòpic "progre", a fer-ne seguidisme barat.
Del “papeles para todos” que va exhibir el pensament d’esquerres, hem arribat a un altre conclusió, sembla ser molt d’esquerres: el govern espanyol es planteja endurir la llei d’estrangeria, si troba el consens dels partits. Fins i tot Montilla ahir declarava que som al límit en aquesta qüestió. Però no sé el convenciment que hi gasta al respecte. Perquè va diametralment en contra del que fa quatre dies proclamava, arrenglerat amb aquesta pseudopolítica del “papeles para todos”.
Hi ha un personatge especialment sorprenent en aquest escenari: la consellera de Benestar i Família de la Generalitat. La primera sorpresa que em produeix és el seguidisme del Psoe amb el qual actua. Ahir vaig sentir-ne una entrevista a Rac1 i només és qüestió de reescoltar el que s’hi va dir, per tal de veure si la meva apreciació és exagerada.
La segona sorpresa que em vaig dur va ser l’argumentari de factura pròpia: els empresaris creen l’efecte crida en l’immigració perquè es contracta gent estrangera il·legalment i això sembla ser el motiu pel qual milers de persones s’embarquen cap a les Canàries, Barajas o els Pirineus. Abans, però, va fer una referència a un estudi de La Caixa, que segons sembla, també, s’indica de l’efecte positiu per l’economia del factor immigració. Tot plegat, tan estrambòtic com la visió de governar d’en Carod, quan va proposar no comprar bombetes a Phillips.
Aquesta manera d’argumentar al millor estil Mieras, em sembla terrible en una persona que ostenta el rang de conseller de la Generalitat. En aquest tema, que al final la conclusió sigui que la culpa és dels empresaris, crec que demostra tenir una migradesa d’idees absoluta. I un concepte de l’esquerra tronera i de Nodo.
A ERC se li ha dit molts cops que necessita madurar per poder fer-se càrrec de les tasques de govern. Però veient cassos com la Mieras o aquesta flamant consellera, certament la maduració ha de fer presència en alguna banda més.
Certament, l’esquerra fa dies que té l’argumentari encallat en alguna catacumba.
diumenge, de setembre 10, 2006
Cara de pòquer
Com cada any, arriba l’onze de setembre. Sempre m’ha emprenyat veure la cosa lúdica en la qual molta gent reconverteix la Diada. De lúdic en va tenir ben poc el seu orígen, però aquí som així “d’open-minded”. Reconec que a la Diada li cal alguna cosa de més calatge, sobre tot veient el que s’ha fet fins ara, que és una tronadura rere altra.
Els uns recordant en Salvador Allende, els altres el Front Polisari i els de més enllà, des de fa relativament poc, tenen tema nou amb les torres bessones.
Però el que em remata enguany és que, per mor d’aquest estatutet, hem de celebrar una Diada de “reafirmació nacional i social”. Quina manera d’enllustrar les paraules i buidar de contingut el que hauria de ser un dels dies de referència per tots els catalans.
Sort, encara, que hi ha qui com en Marc Arza diu coses com aquestes.
Com cada any, arriba l’onze de setembre. Sempre m’ha emprenyat veure la cosa lúdica en la qual molta gent reconverteix la Diada. De lúdic en va tenir ben poc el seu orígen, però aquí som així “d’open-minded”. Reconec que a la Diada li cal alguna cosa de més calatge, sobre tot veient el que s’ha fet fins ara, que és una tronadura rere altra.
Els uns recordant en Salvador Allende, els altres el Front Polisari i els de més enllà, des de fa relativament poc, tenen tema nou amb les torres bessones.
Però el que em remata enguany és que, per mor d’aquest estatutet, hem de celebrar una Diada de “reafirmació nacional i social”. Quina manera d’enllustrar les paraules i buidar de contingut el que hauria de ser un dels dies de referència per tots els catalans.
Sort, encara, que hi ha qui com en Marc Arza diu coses com aquestes.
dissabte, de setembre 09, 2006
Hores de 25 minuts
Avui no sé pas com acabarà el dia.
M’he llevat i la vista d’una mar reposada que normalment fa goig i més, avui no és així. Hi ha una boirina difusa que no deixa saber on comença i acaba l’horitzó. El panorama magnífic que acostuma ser mirar cap a Barcelona, ara és desolador. Hi ha un tel de brutor i humitat que fa pensar més en algun passatge del Mecanoscrit del segon orígen que en cap altre cosa. Sobreviure a la capital avui ha de ser qüestió de miracle.
Curiosament, tot i la grisor del dia, no hi falta el personatge tocat d’autista que planta l’ombrel·la, la tovallola i jeu damunt d’ella, a la platja. Com si avui fos un esplèndid dia de bany a la fresca. Segurament la decisió la va fer 24 o 48 hores abans. Però també has de preparar el pla B per si alguna cosa com ara el temps et falla.
Avui algun veí està més excitat del que seria costum. Té brega siciliana amb un parent seu, proper i jeràrquicament superior. L’enganxada té poc de filosòfica s'embranquen “por dos putos euros, joder. Dos PU-TOS euros!, joder!”.
Endesa ens té avisats –amenaçats?-, per avui també, que a quarts de dotze ens tallarà el subministrament. Per millorar el servei. Em costa de creure que els dissabtes moguin un dit, però les meves suposicions poden fallar i cal tenir un pla B, per no fer d’autista fora-platja. Miraré d’escapar-me i no tornar fins la tarda. Mataró sempre és una bona opció.
Quan un dissabte comença així, no em faria res que les hores fossin de vint-i-cinc minuts.
Avui no sé pas com acabarà el dia.
M’he llevat i la vista d’una mar reposada que normalment fa goig i més, avui no és així. Hi ha una boirina difusa que no deixa saber on comença i acaba l’horitzó. El panorama magnífic que acostuma ser mirar cap a Barcelona, ara és desolador. Hi ha un tel de brutor i humitat que fa pensar més en algun passatge del Mecanoscrit del segon orígen que en cap altre cosa. Sobreviure a la capital avui ha de ser qüestió de miracle.
Curiosament, tot i la grisor del dia, no hi falta el personatge tocat d’autista que planta l’ombrel·la, la tovallola i jeu damunt d’ella, a la platja. Com si avui fos un esplèndid dia de bany a la fresca. Segurament la decisió la va fer 24 o 48 hores abans. Però també has de preparar el pla B per si alguna cosa com ara el temps et falla.
Avui algun veí està més excitat del que seria costum. Té brega siciliana amb un parent seu, proper i jeràrquicament superior. L’enganxada té poc de filosòfica s'embranquen “por dos putos euros, joder. Dos PU-TOS euros!, joder!”.
Endesa ens té avisats –amenaçats?-, per avui també, que a quarts de dotze ens tallarà el subministrament. Per millorar el servei. Em costa de creure que els dissabtes moguin un dit, però les meves suposicions poden fallar i cal tenir un pla B, per no fer d’autista fora-platja. Miraré d’escapar-me i no tornar fins la tarda. Mataró sempre és una bona opció.
Quan un dissabte comença així, no em faria res que les hores fossin de vint-i-cinc minuts.
divendres, de setembre 08, 2006
TV3, la quasi local
Mirar la televisió al migdia és un clàssic. Però és, també, un error. De fet cada cop més penso que l’error de debò és obrir-la a qualsevol hora. Els telenotícies com a eina informativa tenen una funció nul·la. Informar és l’anècdota. En realitat vessen notícies que podrien ser qualsevol cosa menys això: notícia.
Ahir en va aparèixer una d’especialment... patètica?. No entenc com poden mostrar-te una cosa d’aquest calibre i que t’ho intentin fer empassar com a notícia. Suposo que a base de subministrar coses tan noticiables com aquesta, el que realment és notícia t’ho pots acabar estalviant. Aquest sembla que és el segell de la casa a TV3, la vostra.
Un ramat de veïns de Barberà del Vallès estan rabiosos perquè el tigre mosquit els ha triat d’aperitiu. La transcendència del fet és tal que l’ajuntament munta una assemblea per tractar el tema. Penso: quins governants que regnen per Barberà!... . Les imatges s’acosten més a una costellada popular que altra cosa.
Un cop posada en escena la teràpia de grup, l’autoritat competent demana la col·laboració ciutadana i entre d’altres coses definitives, declara: "Intentem que el ciutadà sigui una mica participatiu en aquest tema, perquè és de l'única manera que podem controlar una miqueta més que la plaga no es desenvolupi d'una manera més accelerada". Un cop el regidor de Salut, el Sr. Alfonso Alarilla ha llançat al món aitals paraules, la notícia continua dient: “Així doncs, els veïns s’han vist obligats a incorporar una sèrie de rutines per intentar combatre els insectes, però sense gaire sort.”. Lliçons magistrals d’alta política i màxim interès informatiu, com podeu veure.
Podria ser el conte d’anar a dormir de qualsevol nen. Pinta bé com historieta amb un final que hom pot decantar cap a la tragèdia o el final feliç depenent del mateix humor que la criatura tingui aquell dia. Ara, com a referent informatiu de tot un telenotícies del migdia, només és possible en aquell país on la ciutadania sigui presa d’un atac col·lectiu de mixomatosi. Provocat intencionadament, és clar.
TV3 té vocació de televisió local, però amb una dosi més alta de disseny. Com a referent nacional, fa dies que ens hem quedat orfes. A Catalunya té més sort el mosquit tigre que cap de nosaltres. I als fet em remeto.
Mirar la televisió al migdia és un clàssic. Però és, també, un error. De fet cada cop més penso que l’error de debò és obrir-la a qualsevol hora. Els telenotícies com a eina informativa tenen una funció nul·la. Informar és l’anècdota. En realitat vessen notícies que podrien ser qualsevol cosa menys això: notícia.
Ahir en va aparèixer una d’especialment... patètica?. No entenc com poden mostrar-te una cosa d’aquest calibre i que t’ho intentin fer empassar com a notícia. Suposo que a base de subministrar coses tan noticiables com aquesta, el que realment és notícia t’ho pots acabar estalviant. Aquest sembla que és el segell de la casa a TV3, la vostra.
Un ramat de veïns de Barberà del Vallès estan rabiosos perquè el tigre mosquit els ha triat d’aperitiu. La transcendència del fet és tal que l’ajuntament munta una assemblea per tractar el tema. Penso: quins governants que regnen per Barberà!... . Les imatges s’acosten més a una costellada popular que altra cosa.
Un cop posada en escena la teràpia de grup, l’autoritat competent demana la col·laboració ciutadana i entre d’altres coses definitives, declara: "Intentem que el ciutadà sigui una mica participatiu en aquest tema, perquè és de l'única manera que podem controlar una miqueta més que la plaga no es desenvolupi d'una manera més accelerada". Un cop el regidor de Salut, el Sr. Alfonso Alarilla ha llançat al món aitals paraules, la notícia continua dient: “Així doncs, els veïns s’han vist obligats a incorporar una sèrie de rutines per intentar combatre els insectes, però sense gaire sort.”. Lliçons magistrals d’alta política i màxim interès informatiu, com podeu veure.
Podria ser el conte d’anar a dormir de qualsevol nen. Pinta bé com historieta amb un final que hom pot decantar cap a la tragèdia o el final feliç depenent del mateix humor que la criatura tingui aquell dia. Ara, com a referent informatiu de tot un telenotícies del migdia, només és possible en aquell país on la ciutadania sigui presa d’un atac col·lectiu de mixomatosi. Provocat intencionadament, és clar.
TV3 té vocació de televisió local, però amb una dosi més alta de disseny. Com a referent nacional, fa dies que ens hem quedat orfes. A Catalunya té més sort el mosquit tigre que cap de nosaltres. I als fet em remeto.
dijous, de setembre 07, 2006
Jo també vull un estat propi
Vendre sobre plànol
Intentar vendre una casa abans de fer-la és un gran negoci, si n'ets el promotor. Es podria dir que, en un cert sentit, l’operació té risc cero. I el gran avantatge és, que a més, el comprador et finança el projecte. És a dir, que fas els quartos amb diners que no són teus.
D’un temps ençà, de tan “calent” que està el mercat, vendre sobre plànol no és tan negoci. D’un mes a un altre una propietat –terreny o immoble- pot arribar a revaloritzar-se en molts cassos fins un 30 per cent. Una absoluta bogeria. Una operació feta només amb papers significa que pot estirar-se un any en el temps, amb la qual cosa el promotor pot no guanyar –diferent a perdre!- tota la revalorització d’aquest període.
D’un temps ençà, també, tinc la sensació –fonamentada- que a nosaltres, els catalans, ens volen fer comprar sobre plànol. Per exemple, tota la posada en escena sobre els mil dies d’obra de govern –quan encara no feia els mil dies- n’és una de les darreres. El bombardeig que rebem per tots cantons, m’ho confirma. Tot el paper encartat aquesta darrera setmana pel govern, als diaris no fan altra cosa que insistir en la mateixa direcció: vendre coses que encara els queda molt temps per ser un tangible. Dos anys i escaig no donen, en absolut, per palpar tot el que s’hi diu. O perquè era cosa que no l’ha fet aquest govern o perquè encara resta molt per a que realment puguin veure la llum. Però vendre les coses d’aquesta forma et permet ratllar el miracle.
Avui la darrera conseqüència de vendre sobre plànol, en titular a l’Avui: “El ministeri d'Exteriors obliga Maragall a ajornar el seu viatge al Senegal”. El venedor ens havia dit que amb aquest Estatut, Catalunya logra eliminar gairebé l’estat espanyol del nostre territori i que, per exemple, en una matèria com la immigració farem i desfarem. Però quan decideixes vendre sobre plànol, cal ser molt rigorós. Perquè d’operació en faràs una i la resta, per més que intentis engalipar, quedarà en paper mullat. No hi ha res pitjor que generar desconfiança intentant vendre sobirania de fum.
Vendre sobre plànol
Intentar vendre una casa abans de fer-la és un gran negoci, si n'ets el promotor. Es podria dir que, en un cert sentit, l’operació té risc cero. I el gran avantatge és, que a més, el comprador et finança el projecte. És a dir, que fas els quartos amb diners que no són teus.
D’un temps ençà, de tan “calent” que està el mercat, vendre sobre plànol no és tan negoci. D’un mes a un altre una propietat –terreny o immoble- pot arribar a revaloritzar-se en molts cassos fins un 30 per cent. Una absoluta bogeria. Una operació feta només amb papers significa que pot estirar-se un any en el temps, amb la qual cosa el promotor pot no guanyar –diferent a perdre!- tota la revalorització d’aquest període.
D’un temps ençà, també, tinc la sensació –fonamentada- que a nosaltres, els catalans, ens volen fer comprar sobre plànol. Per exemple, tota la posada en escena sobre els mil dies d’obra de govern –quan encara no feia els mil dies- n’és una de les darreres. El bombardeig que rebem per tots cantons, m’ho confirma. Tot el paper encartat aquesta darrera setmana pel govern, als diaris no fan altra cosa que insistir en la mateixa direcció: vendre coses que encara els queda molt temps per ser un tangible. Dos anys i escaig no donen, en absolut, per palpar tot el que s’hi diu. O perquè era cosa que no l’ha fet aquest govern o perquè encara resta molt per a que realment puguin veure la llum. Però vendre les coses d’aquesta forma et permet ratllar el miracle.
Avui la darrera conseqüència de vendre sobre plànol, en titular a l’Avui: “El ministeri d'Exteriors obliga Maragall a ajornar el seu viatge al Senegal”. El venedor ens havia dit que amb aquest Estatut, Catalunya logra eliminar gairebé l’estat espanyol del nostre territori i que, per exemple, en una matèria com la immigració farem i desfarem. Però quan decideixes vendre sobre plànol, cal ser molt rigorós. Perquè d’operació en faràs una i la resta, per més que intentis engalipar, quedarà en paper mullat. No hi ha res pitjor que generar desconfiança intentant vendre sobirania de fum.
dimecres, de setembre 06, 2006
Nit amb liberals
Ahir va ser una nit forta. Era la cloenda del Seminari d’economia liberal del Grup Hayek.
S’ha de dir que va ser un acte molt interessant. Sorprenent, potser tan com interessant.
Quan portes hora i mitja parlant de Von Mises, del mètode, de la praxeologia, la catalactica, el positivisme i són les tantes de la nit, t’envaeix una rara sensació de sol·litud.
Va fer una classe boníssima en Fernández Teixidó, que a una banda hi tenia en Joan Oliver i a l’altra el professor Juan Torras.
Curiosament, els liberals moderns –sobre tot l’Escola Austríaca- a Catalunya són defensats per gent que m’atreviria a dir que ve de l’extrema esquerra. El mateix Fernández Teixido era un comunista revolucionari radical i mira-te’l ara mateix per on para. En Joan Oliver té un passat esquerranós que Déu-n’hi-do!.
En Fernandez Teixidó segurament és un tipus molt inteligent. Té un discurs que logra mantenir l’atenció de la parròquia com poca gent sap fer. És molt fàcil fer badallar, quan t’embranques amb una matèria com aquesta davant un públic poc o gens entès. I ell no ho aconsegueix pas, ans el contrari.
Diu que quan descobreix Von Mises, el món se li fa miques i l’ha de tornar a recomposar. Avui em costa d’imaginar a un element d’extrema esquerra que intenti mirar més enllà del seu manual. Fer-ho i tornar a bastir el teu ideari, crec només ho pot fer algú verament inteligent.
Em va fascinar sobre tot que aquesta gent al cap hi té Catalunya i el món. Les coses s’expliquen tenint el món al cap. Com hi tens Catalunya. Això és una actitud molt poc freqüent. Molts intenten presumir-ne, però són pocs els que no en presumeixen i en canvi ho destil·len. Pensant el que passa al món, pots tenir més clar cap a on ha d’anar Catalunya.
Ahir va ser una nit forta. Era la cloenda del Seminari d’economia liberal del Grup Hayek.
S’ha de dir que va ser un acte molt interessant. Sorprenent, potser tan com interessant.
Quan portes hora i mitja parlant de Von Mises, del mètode, de la praxeologia, la catalactica, el positivisme i són les tantes de la nit, t’envaeix una rara sensació de sol·litud.
Va fer una classe boníssima en Fernández Teixidó, que a una banda hi tenia en Joan Oliver i a l’altra el professor Juan Torras.
Curiosament, els liberals moderns –sobre tot l’Escola Austríaca- a Catalunya són defensats per gent que m’atreviria a dir que ve de l’extrema esquerra. El mateix Fernández Teixido era un comunista revolucionari radical i mira-te’l ara mateix per on para. En Joan Oliver té un passat esquerranós que Déu-n’hi-do!.
En Fernandez Teixidó segurament és un tipus molt inteligent. Té un discurs que logra mantenir l’atenció de la parròquia com poca gent sap fer. És molt fàcil fer badallar, quan t’embranques amb una matèria com aquesta davant un públic poc o gens entès. I ell no ho aconsegueix pas, ans el contrari.
Diu que quan descobreix Von Mises, el món se li fa miques i l’ha de tornar a recomposar. Avui em costa d’imaginar a un element d’extrema esquerra que intenti mirar més enllà del seu manual. Fer-ho i tornar a bastir el teu ideari, crec només ho pot fer algú verament inteligent.
Em va fascinar sobre tot que aquesta gent al cap hi té Catalunya i el món. Les coses s’expliquen tenint el món al cap. Com hi tens Catalunya. Això és una actitud molt poc freqüent. Molts intenten presumir-ne, però són pocs els que no en presumeixen i en canvi ho destil·len. Pensant el que passa al món, pots tenir més clar cap a on ha d’anar Catalunya.
dimarts, de setembre 05, 2006
Jo també vull un estat propi
M’afegeixo a la crida fet per feta per en Xavier Mir. Consti que no sóc massa partidari de fer coses purament testimonials, perquè tenen data de caducitat segura. La sobirania no s’ha de reclamar a cap instància, s’ha de d’exercir. Malament quan la reclames, perquè vol dir que estàs desesperat o en vies de ser-ho. I jo no n’estic; ans el contrari. Cada dia tinc més clar amb quin peu em llevo, amb quin idioma he de donar les gràcies per tornar a tenir tota una nova jornada per endavant o de sentir-me tan afortunat per haver crescut humanament en aquest redol de món. No necessito que ningú em beneeixi aquest esclat de joia domèstica. Per més que algú decreti el contrari, jo i els meus, seguirem sent així. Com els set, deu, dotze milions de persones que han tingut la meva sort.
Però valoro amb la mateixa rectitud i generositat aquells amb qui compartim una situació desigual de veïnatge. He d’acceptar que tot moment té un cicle vital i que evoluciona. He de reconèixer que cal actualitzar aquesta Hegemonia Catalana en la Política Espanyola, que tan brillantment va descriure en dos volums el geni de la filosofía catalana, en Francesc Pujols. Em sembla just, igual que qualsevol pare vol pels seus cadells, que algun dia comencin a llaurar-se el futur en la pròpia responsabilitat i independència. És d’una justícia incontestable el fer-ho.
És per això que vull proclamar que Jo també vull un estat propi, pels espanyols. Han corregut un llarg camí que els capacita abastament per esdevenir una nació lliure de complexos, del jou català que ara mateix tan els trasbalsa. La nostra acció, cal reconèixer, que no els deixa viure plenament i en la llibertat que qualsevol esperit nacional necessita per a poder-se realitzar completament, sense una servitud com la nostra.
Demano valentia als nostres compatriotes. Demano fermesa i coratge, davant el trascendental moment on reclamo un estat propi per als espanyols, que els deslliuri del que podria acabar convertint-se en despotisme català. Una estructura independent de la nostra els farà ser cabals, mesurats, viure la vida sense cap mena d’amenaça que la nostra presència els pugui provocar.
Catalans, desperteu i adoneu-vos-en com he fet jo, que cal urgentment prendre aquesta determinació. Que la por no us faci abassegadors. Però és que és la vida mateixa la que ens obliga a cada pas.
M’afegeixo a la crida fet per feta per en Xavier Mir. Consti que no sóc massa partidari de fer coses purament testimonials, perquè tenen data de caducitat segura. La sobirania no s’ha de reclamar a cap instància, s’ha de d’exercir. Malament quan la reclames, perquè vol dir que estàs desesperat o en vies de ser-ho. I jo no n’estic; ans el contrari. Cada dia tinc més clar amb quin peu em llevo, amb quin idioma he de donar les gràcies per tornar a tenir tota una nova jornada per endavant o de sentir-me tan afortunat per haver crescut humanament en aquest redol de món. No necessito que ningú em beneeixi aquest esclat de joia domèstica. Per més que algú decreti el contrari, jo i els meus, seguirem sent així. Com els set, deu, dotze milions de persones que han tingut la meva sort.
Però valoro amb la mateixa rectitud i generositat aquells amb qui compartim una situació desigual de veïnatge. He d’acceptar que tot moment té un cicle vital i que evoluciona. He de reconèixer que cal actualitzar aquesta Hegemonia Catalana en la Política Espanyola, que tan brillantment va descriure en dos volums el geni de la filosofía catalana, en Francesc Pujols. Em sembla just, igual que qualsevol pare vol pels seus cadells, que algun dia comencin a llaurar-se el futur en la pròpia responsabilitat i independència. És d’una justícia incontestable el fer-ho.
És per això que vull proclamar que Jo també vull un estat propi, pels espanyols. Han corregut un llarg camí que els capacita abastament per esdevenir una nació lliure de complexos, del jou català que ara mateix tan els trasbalsa. La nostra acció, cal reconèixer, que no els deixa viure plenament i en la llibertat que qualsevol esperit nacional necessita per a poder-se realitzar completament, sense una servitud com la nostra.
Demano valentia als nostres compatriotes. Demano fermesa i coratge, davant el trascendental moment on reclamo un estat propi per als espanyols, que els deslliuri del que podria acabar convertint-se en despotisme català. Una estructura independent de la nostra els farà ser cabals, mesurats, viure la vida sense cap mena d’amenaça que la nostra presència els pugui provocar.
Catalans, desperteu i adoneu-vos-en com he fet jo, que cal urgentment prendre aquesta determinació. Que la por no us faci abassegadors. Però és que és la vida mateixa la que ens obliga a cada pas.
dilluns, de setembre 04, 2006
Air Berlín
Les companyies de baix cost han anat agafant embranzida. No solament per aquells que volen fer turisme de motxilla. Quan els preus d’un servei s’abaixen, tothom s’hi apunta: els motixllaires, els “alts” executius o qui sigui. Clar que no és el mateix fer un viatge transoceànic en primera o amb una companyia de baix cost. O anar-te’n a la Xina. Fer un trajecte considerablement llarg, per norma general no és aconsellable voler estalviar. El viatge pot resultar un autèntic suplici.
Air Berlín és una companyia que va fer fortuna portant alemanys cap a Mallorca i això li ha permès ampliar la xarxa de destinacions. S’ha de dir que tot i fer els quartos “en català”, que diria en Pla, la llengua que fan anar les hostesses és l’alemany bàsicament. Tot té un segell germànic inconfusible i tot i ser vols amb tarifes molt bones, la posada en escena és de companyia de “gamma alta”. Si dubtes, per exemple entre Ibèria o Air Berlín, només decideix-te per qui t’ho doni més barat. Amb el tema de la llengua tenen un tracte indigne similar. Tot el demés, fa o no fa... és més: amb Air Berlín, fins el darrer cop que hi vaig anar, encara em van regalar aquell entrepà fastigós típic d’avió, amb bossa enorme de paper reciclat, que sempre s’aprofita per una cosa o per altra.
Així doncs, per una ruta com la de Barcelona-Palma, acostumo a donar una ullada al que ofereix Air Berlín. Divendres cercàvem fer-hi una reserva, després de mirar altres opcions. Un cop feta tota la feina via internet, acostumem a fer una trucadeta a la companyia, per confirmar que la tecnologia no ens farà males passades. Sobre tot, perquè a l’haver un que és resident i un que no ho és, l’experiència ens diu que el cas no és apte per tanta tecnologia punta. Així és que la meva dona agafa el telèfon i, efectivament, tot el tràmit via web s’anul·la i cal fer-ho tot per telèfon.
Aleshores és quan aflora la mentalitat germànica aplicada a una companyia de baix cost. L’Ingo, un alemany que viu i treballa a Mallorca, avisa que de català res de res. Pacientment va agafant les dades. L’ordinador sembla que no li xuta i que el temps per omplir dos passatges dura una mitja hora llarga. Acaba avisant que rebrem confirmació de tot plegat en un SMS, per que sigui més ràpid. El missatget de l’Ingo arriba. Segons després un altre, també de l’Ingo que textualment diu:
“Hola X, eres encantadora. Tu voz me cautiva con su profunda femeneidad y denotas un intelecto chispeante. Me encantaria hablar mas contigo y conocerte, un beso, Ingo. KE HORARIO ES BUENO PA LLAMART, REINA?.
He de confessar que amb Ibèria aquestes coses no passen. Encara. A veure com anirà en endavant quan ja sigui en dansa la filial de baix cost per poder-ho afirmar rotundament.
Les companyies de baix cost han anat agafant embranzida. No solament per aquells que volen fer turisme de motxilla. Quan els preus d’un servei s’abaixen, tothom s’hi apunta: els motixllaires, els “alts” executius o qui sigui. Clar que no és el mateix fer un viatge transoceànic en primera o amb una companyia de baix cost. O anar-te’n a la Xina. Fer un trajecte considerablement llarg, per norma general no és aconsellable voler estalviar. El viatge pot resultar un autèntic suplici.
Air Berlín és una companyia que va fer fortuna portant alemanys cap a Mallorca i això li ha permès ampliar la xarxa de destinacions. S’ha de dir que tot i fer els quartos “en català”, que diria en Pla, la llengua que fan anar les hostesses és l’alemany bàsicament. Tot té un segell germànic inconfusible i tot i ser vols amb tarifes molt bones, la posada en escena és de companyia de “gamma alta”. Si dubtes, per exemple entre Ibèria o Air Berlín, només decideix-te per qui t’ho doni més barat. Amb el tema de la llengua tenen un tracte indigne similar. Tot el demés, fa o no fa... és més: amb Air Berlín, fins el darrer cop que hi vaig anar, encara em van regalar aquell entrepà fastigós típic d’avió, amb bossa enorme de paper reciclat, que sempre s’aprofita per una cosa o per altra.
Així doncs, per una ruta com la de Barcelona-Palma, acostumo a donar una ullada al que ofereix Air Berlín. Divendres cercàvem fer-hi una reserva, després de mirar altres opcions. Un cop feta tota la feina via internet, acostumem a fer una trucadeta a la companyia, per confirmar que la tecnologia no ens farà males passades. Sobre tot, perquè a l’haver un que és resident i un que no ho és, l’experiència ens diu que el cas no és apte per tanta tecnologia punta. Així és que la meva dona agafa el telèfon i, efectivament, tot el tràmit via web s’anul·la i cal fer-ho tot per telèfon.
Aleshores és quan aflora la mentalitat germànica aplicada a una companyia de baix cost. L’Ingo, un alemany que viu i treballa a Mallorca, avisa que de català res de res. Pacientment va agafant les dades. L’ordinador sembla que no li xuta i que el temps per omplir dos passatges dura una mitja hora llarga. Acaba avisant que rebrem confirmació de tot plegat en un SMS, per que sigui més ràpid. El missatget de l’Ingo arriba. Segons després un altre, també de l’Ingo que textualment diu:
“Hola X, eres encantadora. Tu voz me cautiva con su profunda femeneidad y denotas un intelecto chispeante. Me encantaria hablar mas contigo y conocerte, un beso, Ingo. KE HORARIO ES BUENO PA LLAMART, REINA?.
He de confessar que amb Ibèria aquestes coses no passen. Encara. A veure com anirà en endavant quan ja sigui en dansa la filial de baix cost per poder-ho afirmar rotundament.
diumenge, de setembre 03, 2006
Cares de pòquer
Ahir vaig anar a veure món, cap a la Noguera. Hi ha uns paisatges de secà preciosos, on de tant en tant hi apareix una masia. Sempre n’hi ha alguna que és més despampanat que una altra i que està abandonada. Hi treus el nas amb els teus amics. Hi veus una paret –paret mestre, coi- que guerxa més del que la gravetat acostuma a permetre. Mires amunt i hi ha allò que un dia fou escletxa i ara és un tall vertical que travessa la paret al darrer pis de dalt de tot. Tot aquell frontó suporta quatre pisos a les tentines. La paret, però, té elements interessants com ara una llinda amb la data 1765. T’ho mires i remires, hi apareixen més coses, que fan pressuposar que temps passats foren millors.
Les dones queden a l’era i el meu amic i jo entrem i cap a munt. Volem descobrir les entranyes d’aquesta majestuosa edificació. Les parets exteriors són de pedra gruixuda i s’hi veuen diferent èpoques. La forma amb la qual s’han fet les parets a dins –de tapial- ens ho diu clarament. Els terres són de morter de calç i n’hi ha més d’un que cal millor passar-hi de puntetes. O no passar-hi. Arribem a dalt de tot. Ara ja tenim aquell tall que travessa verticalment la paret davant dels nassos. Em provoca un nus a l’estómac. A traves del tall s’hi veu el paisatge dels camps. Hem pujat una cota ben alta i la visual que tenim és privilegiada. Faig quatre fotos, i en reservo una per aquesta enervant escletxa. Un cop feta ens enretirem. Som en unes golfes destartalades, mig a les fosques i amb la companyia d’unes ratapinyades, que fan els vols amb bastanta mandra.
Allà dalt hi ha paisatge i molta quietud. Sentim un cruixir sec. Un segon cruixir, que creix. En uns segons aquesta part de la casa s’ensorra. El meu amic i jo ens hem enretirat suficient. En pocs segons hem vist com la teulada, les parets, els envans, les bigues, els contraforts d’un mirador, finestres, el mateix mirador, tot se n’anava cap avall i una bafarada espessa de pols s’ens ha menjat. Quatre pisos han baixat de pet.
Li dic al meu amic: arribem a néixer un minut i mig més tard i ara tu i jo tindríem aquella llinda de “puta mare” per barret.
Les dones i la seva filleta –que té un any i mig-, fa una estoneta voltaven per allí. Les dones saben que nosaltres hem tingut la mala idea d’anar a veure aquell coi d’escletxa. A tots quatre ens envaeix el pànic. Nosaltres comencem a cridar i no sentim cap resposta.. Jo volia esperar uns moments. A les fosques i dins d’aquell núvol irrespirable de pols, em semblava una bogeria moure’m. Podríem prendre mal, perquè l’abast del despreniment no el teníem clar. Elles temen el pitjor, quan reaccionen. Han presenciant com baixava una bona part de la casa i la consegüent gran polseguera. Criden i tampoc no obtenen resposta. Hi va haver una vall de llàgrimes. La petita cridava desconsolada, perquè va notar que n’estava passant una de ben grossa.
Vam sortir per una altra banda, com dos esperits que vénen del més enllà. Vam sortir blancs de la foscor. Érem talment dos esperits que no necessitàvem llençol per fer por.
Ahir sembla que no era el nostre dia. No ho era per cap dels quatre –o dels cinc-. Que n’arriba ser de lleu la línia que separa el negre del blanc, la joia del desconsol, la vida de la mort. Fa basarda que t’ho mostrin davant els nassos.
Ahir vaig anar a veure món, cap a la Noguera. Hi ha uns paisatges de secà preciosos, on de tant en tant hi apareix una masia. Sempre n’hi ha alguna que és més despampanat que una altra i que està abandonada. Hi treus el nas amb els teus amics. Hi veus una paret –paret mestre, coi- que guerxa més del que la gravetat acostuma a permetre. Mires amunt i hi ha allò que un dia fou escletxa i ara és un tall vertical que travessa la paret al darrer pis de dalt de tot. Tot aquell frontó suporta quatre pisos a les tentines. La paret, però, té elements interessants com ara una llinda amb la data 1765. T’ho mires i remires, hi apareixen més coses, que fan pressuposar que temps passats foren millors.
Les dones queden a l’era i el meu amic i jo entrem i cap a munt. Volem descobrir les entranyes d’aquesta majestuosa edificació. Les parets exteriors són de pedra gruixuda i s’hi veuen diferent èpoques. La forma amb la qual s’han fet les parets a dins –de tapial- ens ho diu clarament. Els terres són de morter de calç i n’hi ha més d’un que cal millor passar-hi de puntetes. O no passar-hi. Arribem a dalt de tot. Ara ja tenim aquell tall que travessa verticalment la paret davant dels nassos. Em provoca un nus a l’estómac. A traves del tall s’hi veu el paisatge dels camps. Hem pujat una cota ben alta i la visual que tenim és privilegiada. Faig quatre fotos, i en reservo una per aquesta enervant escletxa. Un cop feta ens enretirem. Som en unes golfes destartalades, mig a les fosques i amb la companyia d’unes ratapinyades, que fan els vols amb bastanta mandra.
Allà dalt hi ha paisatge i molta quietud. Sentim un cruixir sec. Un segon cruixir, que creix. En uns segons aquesta part de la casa s’ensorra. El meu amic i jo ens hem enretirat suficient. En pocs segons hem vist com la teulada, les parets, els envans, les bigues, els contraforts d’un mirador, finestres, el mateix mirador, tot se n’anava cap avall i una bafarada espessa de pols s’ens ha menjat. Quatre pisos han baixat de pet.
Li dic al meu amic: arribem a néixer un minut i mig més tard i ara tu i jo tindríem aquella llinda de “puta mare” per barret.
Les dones i la seva filleta –que té un any i mig-, fa una estoneta voltaven per allí. Les dones saben que nosaltres hem tingut la mala idea d’anar a veure aquell coi d’escletxa. A tots quatre ens envaeix el pànic. Nosaltres comencem a cridar i no sentim cap resposta.. Jo volia esperar uns moments. A les fosques i dins d’aquell núvol irrespirable de pols, em semblava una bogeria moure’m. Podríem prendre mal, perquè l’abast del despreniment no el teníem clar. Elles temen el pitjor, quan reaccionen. Han presenciant com baixava una bona part de la casa i la consegüent gran polseguera. Criden i tampoc no obtenen resposta. Hi va haver una vall de llàgrimes. La petita cridava desconsolada, perquè va notar que n’estava passant una de ben grossa.
Vam sortir per una altra banda, com dos esperits que vénen del més enllà. Vam sortir blancs de la foscor. Érem talment dos esperits que no necessitàvem llençol per fer por.
Ahir sembla que no era el nostre dia. No ho era per cap dels quatre –o dels cinc-. Que n’arriba ser de lleu la línia que separa el negre del blanc, la joia del desconsol, la vida de la mort. Fa basarda que t’ho mostrin davant els nassos.
divendres, de setembre 01, 2006
Sopem a ca na Brocheta
La Brocheta Valiente, que és la noia que ens ajuda a fer les feines de casa, havia decidit que seríem la seva família. Aquest desig tan sentit tenia dues conseqüències immediates. La primera, immersió lingüística. Immersió suportable, que no li arriba als genolls i que ja vaig començar a explicar en el post de dilluns. No insistiré, doncs, i només diré que els deures que hi ha posats en marxa sobre les lectures de l’Avui, són la entrevista a en Duran i Lleida i l’article d’en Villatoro sobre la immigració. Del diumenge passat. A veure per on petarà la cosa.
L’altra conseqüència era que ens havia de convidar a casa seva. Jo conec on viu la meva família. Si n’adopto de nova, he de saber on para, també. Així mateix fou que li ho vaig deixar anar. Ni la meva dona ni la Brocheta s’ho esperaven. La Brocheta va quedar encantada amb la proposta i vam posar dia i hora per un sopar. La meva dona, encara més encantada. Ella i la Brocheta sempre conspiren en contra meva. Ara, aquesta vegada vaig poder amb totes dues de cop.
He de dir que també hi va contar la –sana- curiositat, per decidir-me a fer aquesta proposta. Jo m’afarto de veure pel carrer milers de persones que han arribat de fora. No us pregunteu mai com els hi pot anar a tota aquesta gent?. Aquesta mena d’informació –si puc- la vull aconseguir de primera ma, sense intermediaris.
La Brocheta viu a l’Hospitalet, en un pis que esta força bé. Tot és al seu lloc, endreçat, net i polit. És un lloc auster, però ben confortable. No els falta de res. M’atreviria a dir que és una mena d’austeritat que sempre he vist en algun cantó o altre de la meva família. Molts amics meus també traginen aquesta austeritat. Fins i tot els que materialment podrien no fer-ho. Aprofiten els mobles anys i anys i anys. Els envernissen, els tornen a envernissar i els apedacen, si han sofert algun accident. Fins i tot hi ha qui no li ha fet un lleig a un sofà –ep, de pell!- que va trobar al costat d’un contenidor de brossa. Suposo que els hereus d’aquells que van passar la guerra explicaríem històries semblants.
Me’n vaig alegrar molt per la mateixa Brocheta. A vegades tenir certa mena de prejudicis en vers aquesta gent, t’aboquen a la compassió injustificada.
Van comparèixer enclenxinats tot de familiars seus: germans i senyores, la seva mare, el seu marit. Fetes les presentacions, vam seure a taula i vam xerrar molt distesament. Vaig fer molta conya de com fa la feina aquesta Brocheta del dimoni. Ens vam interessar per cadascun dels allí presents. Em van agradar tots molt. Són gent sumament educada i molt continguda. Em vaig emprenyar perquè la Brocheta és la única que tampoc xerra bé el quèchua: “Brocheta, te vamos a poner más deberes de lengua”. La menuda semblava contenta de sentir aquestes bestieses. Fins que en un moment donat, la Brocheta es va posar més transcendent i va dir:
-Vds. lo sabran esto: con el nuevo Estatut, nos van a botar de regreso a nuestro país, verdad?
-De donde has sacado esta mentira?. De algun espanyol, seguro.
On treballa el seu marit hi ha una bona colla d’immigrants. No solament de Bolívia. Ella diu que surt d’allí, del seu “patron”. Aquesta mena de rumor només pot sortir de la mala fe. De voler instrumentalitzar aquesta gent que ha vingut a guanyar-se les garrofes amb nosaltres.
El procés de discussió estatutària ha estat lamentable, sí. Però els mitjans de comunicació d’àmbit estatal han estat involucionistes com un Tejero qualsevol.
Ara, asseguts a la taula i mirant-nos ben de front, no hi ha espanyol que per més que s’hi entesti, pugui trencar la convivència. M’atreviria a dir que a Catalunya això ho sabem fer com en cap altre lloc en el món. Molesti a qui molesti.
La Brocheta Valiente, que és la noia que ens ajuda a fer les feines de casa, havia decidit que seríem la seva família. Aquest desig tan sentit tenia dues conseqüències immediates. La primera, immersió lingüística. Immersió suportable, que no li arriba als genolls i que ja vaig començar a explicar en el post de dilluns. No insistiré, doncs, i només diré que els deures que hi ha posats en marxa sobre les lectures de l’Avui, són la entrevista a en Duran i Lleida i l’article d’en Villatoro sobre la immigració. Del diumenge passat. A veure per on petarà la cosa.
L’altra conseqüència era que ens havia de convidar a casa seva. Jo conec on viu la meva família. Si n’adopto de nova, he de saber on para, també. Així mateix fou que li ho vaig deixar anar. Ni la meva dona ni la Brocheta s’ho esperaven. La Brocheta va quedar encantada amb la proposta i vam posar dia i hora per un sopar. La meva dona, encara més encantada. Ella i la Brocheta sempre conspiren en contra meva. Ara, aquesta vegada vaig poder amb totes dues de cop.
He de dir que també hi va contar la –sana- curiositat, per decidir-me a fer aquesta proposta. Jo m’afarto de veure pel carrer milers de persones que han arribat de fora. No us pregunteu mai com els hi pot anar a tota aquesta gent?. Aquesta mena d’informació –si puc- la vull aconseguir de primera ma, sense intermediaris.
La Brocheta viu a l’Hospitalet, en un pis que esta força bé. Tot és al seu lloc, endreçat, net i polit. És un lloc auster, però ben confortable. No els falta de res. M’atreviria a dir que és una mena d’austeritat que sempre he vist en algun cantó o altre de la meva família. Molts amics meus també traginen aquesta austeritat. Fins i tot els que materialment podrien no fer-ho. Aprofiten els mobles anys i anys i anys. Els envernissen, els tornen a envernissar i els apedacen, si han sofert algun accident. Fins i tot hi ha qui no li ha fet un lleig a un sofà –ep, de pell!- que va trobar al costat d’un contenidor de brossa. Suposo que els hereus d’aquells que van passar la guerra explicaríem històries semblants.
Me’n vaig alegrar molt per la mateixa Brocheta. A vegades tenir certa mena de prejudicis en vers aquesta gent, t’aboquen a la compassió injustificada.
Van comparèixer enclenxinats tot de familiars seus: germans i senyores, la seva mare, el seu marit. Fetes les presentacions, vam seure a taula i vam xerrar molt distesament. Vaig fer molta conya de com fa la feina aquesta Brocheta del dimoni. Ens vam interessar per cadascun dels allí presents. Em van agradar tots molt. Són gent sumament educada i molt continguda. Em vaig emprenyar perquè la Brocheta és la única que tampoc xerra bé el quèchua: “Brocheta, te vamos a poner más deberes de lengua”. La menuda semblava contenta de sentir aquestes bestieses. Fins que en un moment donat, la Brocheta es va posar més transcendent i va dir:
-Vds. lo sabran esto: con el nuevo Estatut, nos van a botar de regreso a nuestro país, verdad?
-De donde has sacado esta mentira?. De algun espanyol, seguro.
On treballa el seu marit hi ha una bona colla d’immigrants. No solament de Bolívia. Ella diu que surt d’allí, del seu “patron”. Aquesta mena de rumor només pot sortir de la mala fe. De voler instrumentalitzar aquesta gent que ha vingut a guanyar-se les garrofes amb nosaltres.
El procés de discussió estatutària ha estat lamentable, sí. Però els mitjans de comunicació d’àmbit estatal han estat involucionistes com un Tejero qualsevol.
Ara, asseguts a la taula i mirant-nos ben de front, no hi ha espanyol que per més que s’hi entesti, pugui trencar la convivència. M’atreviria a dir que a Catalunya això ho sabem fer com en cap altre lloc en el món. Molesti a qui molesti.
Només quan tornis
El meu amic erky em truca indignat perquè en Mas carrega contínuament en contra d’ERC. Jo li dic que repassi, per exemple, el que en Carod, en Ridao o n’Huguet han dit del president Pujol en seu parlamentària, que allí és on ho han fet amb molta més mesura. El d’en Mas és el paper normal del qui li toca ser a l’oposició. Hi ha certa parauleria que hauria de fer mal d’orelles als que no tenim ni el carnet del Caprabo. Però no a qui és en la trinxera política.
“Encara que no t’ho pensis, si en Mas et toca els ous –els nassos seria potser políticament més correcte, però és el preu de l’amistat- és perquè en el fons li tens alguna mena de simpatia que no racionalitzes o que et costa d’assumir. Mai m’has vingut indignat pel que et pot dir en Piquè, perquè ho dones per suposat; perquè el guió te’l saps amb els ulls clucs.
Ara, també t’he de dir que no m’agrada gens les carregades que fa en Mas en contra d’ERC. No m’agrada en Mas, ni en Duran, ni en Puig ni en Madí ni cap altre que carregui contra ERC. Encara no m’he arribat a trastocar fins aquest extrem. Per més imbècil o ressentit que em creguis.
M’agrada cada dia més en Pujol; el seu sentit indiscutible de país, el seu talant d’estadista, de tractar Catalunya com si fos el que tots volem que algun dia sigui. Aquesta manera d’entendre la política no li deixa marge per embrancar-se en contra d’ERC, sobre tot en aquesta legislatura que moltes estones ho ha permès. Coneixes algun altre polític nacionalista que en la seva estratègia no entri la possibilitat d’enfrontar els mateixos nacionalistes? Encara que sembli mentida, Pujol apareix altre cop com l’únic i fa una ràbia especial, per de tan òbvia que n’és la qüestió. Encara que a molts els costi de creure o de descobrir, quan es tracta la nostra política amb aquestes formes tan exquisides, exercim la sobirania. No fer-ho, ens converteix en una comunitat autonòmica més. Una regió espanyola entre les altres.
De totes formes, em sobta que políticament no et faci molt més mal les passades que rebeu dels socialistes. El que hagi pogut dir en Mas o cap altre ciuero, políticament no es comparable al fet de tenir la clau i haver d’agafar la maleteta amb els trastets i sortir per la porta del darrera. Com si fóssiu les minyones incompetents. No confonguis la proporció dels fets. No confonguis el fum amb les hòsties vertaderes. Trencar un govern és d’una gravetat institucional no homologable al paper que pugui fer ningú des de l’oposició. Emprenya’t amb CiU, però de tornada, quan vinguis d’emprenyar-te amb els socialistes, que són els que us han catapultat a una altra galàxia política. I ho han fet justament amb la mateixa clau que els vau regalar”.
Ha brollat un profund sospir, a l’altra banda de l’aparell. Li segueix un silenci sepulcral i suposo que la rèplica és a punt de caure.
El meu amic erky em truca indignat perquè en Mas carrega contínuament en contra d’ERC. Jo li dic que repassi, per exemple, el que en Carod, en Ridao o n’Huguet han dit del president Pujol en seu parlamentària, que allí és on ho han fet amb molta més mesura. El d’en Mas és el paper normal del qui li toca ser a l’oposició. Hi ha certa parauleria que hauria de fer mal d’orelles als que no tenim ni el carnet del Caprabo. Però no a qui és en la trinxera política.
“Encara que no t’ho pensis, si en Mas et toca els ous –els nassos seria potser políticament més correcte, però és el preu de l’amistat- és perquè en el fons li tens alguna mena de simpatia que no racionalitzes o que et costa d’assumir. Mai m’has vingut indignat pel que et pot dir en Piquè, perquè ho dones per suposat; perquè el guió te’l saps amb els ulls clucs.
Ara, també t’he de dir que no m’agrada gens les carregades que fa en Mas en contra d’ERC. No m’agrada en Mas, ni en Duran, ni en Puig ni en Madí ni cap altre que carregui contra ERC. Encara no m’he arribat a trastocar fins aquest extrem. Per més imbècil o ressentit que em creguis.
M’agrada cada dia més en Pujol; el seu sentit indiscutible de país, el seu talant d’estadista, de tractar Catalunya com si fos el que tots volem que algun dia sigui. Aquesta manera d’entendre la política no li deixa marge per embrancar-se en contra d’ERC, sobre tot en aquesta legislatura que moltes estones ho ha permès. Coneixes algun altre polític nacionalista que en la seva estratègia no entri la possibilitat d’enfrontar els mateixos nacionalistes? Encara que sembli mentida, Pujol apareix altre cop com l’únic i fa una ràbia especial, per de tan òbvia que n’és la qüestió. Encara que a molts els costi de creure o de descobrir, quan es tracta la nostra política amb aquestes formes tan exquisides, exercim la sobirania. No fer-ho, ens converteix en una comunitat autonòmica més. Una regió espanyola entre les altres.
De totes formes, em sobta que políticament no et faci molt més mal les passades que rebeu dels socialistes. El que hagi pogut dir en Mas o cap altre ciuero, políticament no es comparable al fet de tenir la clau i haver d’agafar la maleteta amb els trastets i sortir per la porta del darrera. Com si fóssiu les minyones incompetents. No confonguis la proporció dels fets. No confonguis el fum amb les hòsties vertaderes. Trencar un govern és d’una gravetat institucional no homologable al paper que pugui fer ningú des de l’oposició. Emprenya’t amb CiU, però de tornada, quan vinguis d’emprenyar-te amb els socialistes, que són els que us han catapultat a una altra galàxia política. I ho han fet justament amb la mateixa clau que els vau regalar”.
Ha brollat un profund sospir, a l’altra banda de l’aparell. Li segueix un silenci sepulcral i suposo que la rèplica és a punt de caure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)