divendres, d’agost 18, 2006

Tumbet és amor

L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.

L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.

L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.

He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.

Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.

La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina sort que téns! La meva mare cuinava fatal i no tenia pas detalls d'aquests.
I la meva dona, pobreta, fa el que pot... però fatal fatal.

La unica que cuina bé és la meva sogra. Però francament, prefereixo alimentar-me de per vida a base de sandvitxos de pa bimbo al costat de la meva dona, que menjant filet amb salsa de foie i ceps al costa de la meva sogra!

Anònim ha dit...

M'ha agradat aquest post! I m'has fet venir gana! Bon profit!

Anònim ha dit...

Saps Dessmond??? tens tota la raó del mon!! A casa meva jo cuino encara ke tingui poc temps, i el congelador està mig espatllat, o sigui...ke materia congelada als meus fogons ni una engruna. Els meus fills, ke en tinc 2 de ben hermosos ;) i el meu marit ja poden estar ben contents. I un altre detallet, ke akest passa sovint desapercebut, és ke a la cuina no hi tenim cap tele. A casa sempre ke podem, fem sobre-taula i a xerrar, ke la incomunicació és xunga.
Mai oblidaré els rekisits de la meva besàvia, ke fins i tot el pà amb tomata era molt més bo si te'l sucava ella. I ja ni t'explico com cuinava el peix ke pescaven a casa, kuan el mar no estava tant expoliat com ara. Aixxx....ja paro ke tinc el teclat ple de baves.
Salut gent!!
Dafne

Anònim ha dit...

Sí Senyor! Ta mare té la paella pel mànec! Jo de la meva: l'escalivada i les mandonguilles amb samfaina! Hauria d'haver agafat un tuper d'escalivada, ai las!, l'he deixada allà tota acabadeta de fer pels meus germans. Quina enveja més insana!

Dessmond ha dit...

Gràcies pels comentaris. A veure si demà puc contestar-los. Acabo d'arribar del restaurant i demà al matí torno a marxar. Però cap a Lleida. Espero, doncs, trobar un moment al tard.

Adagio ha dit...

La meva mare cuina moltbé! i sempre innova.
Després de llegir aquest gran post... m'ha fet venir molta gana

Dessmond ha dit...

Karbeis,
Cuinar bé per a mi no són les coses sofisticades. Una truita de patates ben feta no la fa qualsevol. Si la poses en mig de dues llesques de pa bimbo -torradet- pot ser un bocata de primera!

Conòpium,
Dons espero que hagi anat de gust!

Dafne,
Doncs a casa teva estan de molta sort!. I si a la cuina no hi ha tele, us ha tocat la rifa. La televisió és tremenda. Anestèsia qualsevol nucli familiar.

Chamb,
En general, els argentins que són per Barcelona han fet molta mili. Segur que després de l'experiència se'n va en tornar de pet cap a casa.
Veig que tu també podries escriure un llibre de cuina, però alternatiu.

Je est un autre,
Si ella té la paella pel mànec. Jo depenc absolutament d'ella. O de la meva dona. La meva vida transcorre en un gàbia amb barrots d'or.

Adagio,
La teva mare cuina bé. Però el realment important és que ella et transmeti la seva sabiduria. Si no pot passar-te -com a mi- allò que deia en Pla: Si vols que el teu fill sigui un desgraciat, ensenya'l a menjar bé.



Ahir vai ser a Balaguer. Vaig trobar un lloc molt i molt recomanable per anar menjar: Can Morell. Si algú li pot interessar li puc passar els detalls.