L'exemple de Mallorca

Demà a les 00:25 h sortirà el darrer post escrit al Bloc Gran del Sobiranisme des de Mallorca. Suposo que més d'un quedarà content, perquè faig una crítica a l'independentisme més primari. A mi particularment em subleva, pel que té d'inconsistent. Sort, però, que he esporgat molt el que volia dir realment. Aquest estiu, la temperatura m'ha pujat també per la cosa aquesta tant rematadament sobiranista. Hi ha moments en que venen ganes d'engegar-los tots a mamar. En fi, que ja m'ho diràs si podia haver estat una mica més contundent.

Mallorca, en clau de futur

Dilluns apareixerà aquest post, que es podrà veure a partir de les 00.30h. al Bloc Gran del Sobiranisme.

Jo prefereixo seguir parlant sobre Mallorca. Crec que és més interessant que intentar seguir el fil de la política catalana. Tot el cacau mental generat al voltant de la manifestació que hauria de convocar Òmnium és francament depriment, per no qualificar-ho d’absurd, miop o simplement d’estúpid. Amb aquest raquitisme mental al sobiranisme li caldrà una reconversió a fons si vol arribar a fer alguna cosa solvent a la vida. Ara mateix sembla incapaç de poder identificar quan és que cal defensar la sobirania catalana.

Pensant així, trobo molt més productiu no dir res del que honradament penso referit a tot aquest muntatge, amanit amb tant de lletraferit i d’incompetència manifesta. Crec que és molt més útil optar pel silenci patriòtic i deixar que la fruita, si no és podreix gràcies a un miracle dels grossos, que maduri ella tot soleta.

Intolerable

Ara mateix el PP baleàric està immers en un ball de bastons considerable. L’afer del Palma Arenas els té ben distrets i la premsa, que al mes d’agost va molt necessitada de dinamita, agraeix sentidament la corda que està generant aquest tema.

Fa cosa d’un any la situació era exactament la mateixa. Una altra moguda a l’àrea de joventut va revifar un estiu informatiu que semblava a punt de morir. És clar, d’avorriment i de calor.

Els escàndols del PP a les Illes i el tractament que en fa la justícia i la mateixa premsa són per si mateix nou escàndol. Vagi per endavant que jo no discuteixo pas la vella dita popular que proposa “qui la fa la paga”. Només faltaria!. Una cosa molt diferent és el show que es munta amb l’excusa de repartir justícia tort i a dret.

Un escàndol per a mi és què amb l’horitzó electoral a la vista, tot un destacament de furgonetes i policies armats fins les orelles es congreguin davant la seu del Partit Popular a Palma i comencin a endur-se caixes, ordinadors i altre material que suposadament ha de donar pistes cap un cas de corrupteles i que la justícia ha de ventilar. Tot retransmès en un rigorós directe, per a goig i gaudi de l’audiència televident. A partir d’aquí no m’estranyà que al PP li costes assolir el diputat al Parlament que li mancava per arribar a tenir majoria absoluta.

Enguany, amb això del Palma Arenas, la cosa ha estat francament bèstia. A més de les imatges i vídeos que il·lustren dia si dia també aquest agost graníticament calorós, amb els imputats emmanillats i barba de dies –com és el que correspon en qualsevol posat de delinqüent-, hi ha informació que ha sortit ben poc o gens. I això que és rellevant, per a constatar els nivells de salubritat en que es mou la suposada democràcia espanyola.

Als detinguts se’ls engarjolà setanta-dues hores. Això en si mateix és un excés, perquè només s’aplica en casos extrems i es fa per evitar, entre d’altres, la fuga o la destrucció de probes. Un dels detinguts, que coneix la litúrgia del procediment, exigí que les coses es fessin com toca i, aleshores, rebé una resposta estil Torrente: “a éste lo vamos a ablandar”. El canviaren de cel·la i va anar a petar en un recinte sense ventilació. Era, a més, espontàniament decorat amb el pixum i els excrements que anteriors hostes van anar atresorant, donat que el lloc tampoc no té ni rentamans ni tassa de wàter. Això i el matalàs -que resistia amb molt mala cara el pas de les visites- van fer que el protagonista hagués de viure unes setanta-dues hores francament estoiques. Li va passar les ganes de beure i menjar, en comprovar que ningú responia a la seva crida quan havia de poder sortir a evacuar les seves necessitats. Una part d’aquestes es van quedar damunt seu i l’altra va engreixar la col·lecció que de forma altruista hom lliura en aquest espai i que ha de fer tanta companyia al que vindrà darrere.

Tot aquest espectacle es posa en dansa així que el fiscal fa espetegar els dits. Policies, governador civil i d’altres comencen també a anar per feina. Sense oblidar els media, que actuen amb una sincronia difícil de fer empassar. (I el fiscal obra per inciativa pròpia o bé perquè algú li ho mana, molt establert en els cims del poder de l’Estat).

Hi va haver qui fins i tot va publicar maniobres orquestrades a l’obscuritat des del partit socialista amb la tropa colpista del 23-F. Ningú no les va rebatre. Amb la mateixa ètica enfosquida van intentar engarjolar el president Pujol o espiar el Rei o ves a saber tu a quants de nosaltres. Encara la setmana passada ens n’assabentem, per exemple, que a Navarra el PSOE espia per desestabilitzar el seu adversari Nafarroa Bai. Clar que tot aquest embalum comparat amb la trama dels Gal fa riure.

I després de tot plegat, com si ens preguessin per perfectes imbècils, quan venen les eleccions encara hi ha qui fa veure que s’escandalitza amb el PP per intentar treure’n rèdit electoral. El cert és que si hem de menjar gràcies a l’esquerra ho passarem molt magre. I a l’hora de dormir, vigila. Ja no seràs el primer qui haurà de jaure entre caques i pipinades. Això pot passar abastament si el mínim de sentit democràtic o de la decència no ho atura per intolerable així que apareix el primer rampell. Tant hi fa que es practiqui en la gent del PP. És simplement intolerable.

Mal comú

Avui ja torna a ser dilluns. Com ja comença a ser tradició, aquí pots llegir l'article que publico al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Qüestió de sort

Ahir era notícia que tot el bo i millor quant a expresidents de Catalunya feia saber la seva voluntat de manifestar-se en favor de l’Estatut, davant la previsible retallada que hom pressuposa ja no trigarà gaire més en produir-se. N’hi ha que s'hi avindrien a fer-ho resignadament, convençuts que aquests gestos serveixen de ben poc.

El més curiós del cas ve del cantó dels presidents en exercici del càrrec. D’una banda perquè quan agafen vacances ningú no en sap res de res. (No és que em disgusti perdre de vista segons quina mena de fenomen, que consti). D'altra, perquè és una incògnita saber si s’apuntarien a anar del bracet amb els altres, si finalment hi ha una manifestació per aquesta noble finalitat.

Em sobta que la Catalunya més dinàmica i més defensora de la seva realitat broti en bàndol “ex”. Trobo molt revelador que no sigui el mateix president de la Generalitat, -vull dir l’actual-, qui hores d’ara no escalfi motors ni tinguem cap indici que el porti a liderar cap acció contundent, que vagi en la línia de fer respectar la legalitat vigent i la sobirania popular expressada pels catalans.

Sort que ell era un dels que va anar content a votar “Sí” a l’Estatut. Sort. Sort, també, que juntament als “vivas” a Espanya que tant li agrada proferir, de tant en tant enclasta algun “visc a Catalunya”. Més d’un amb això ja queda prou satisfet. Sort per a ell que la Catalunya contemporània té problemes seriosos d’orella. Molta sort haurem de tenir nosaltres, encara, perquè l’actual govern de la Generalitat ja ens ha fet saber que no té cap Pla B, ni C ni D pel cas que ens ocupa.

De tanta sort com hem tingut, no ens hem d’estranyar pas d’haver arribat on som. I espera’t.

Papanatisme nacional

Com que és dilluns, avui l'article es pot llegir aquí, al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

La identitat en la classe treballadora mallorquina

Els estius quedarien coixos sense la celebració d’un gran sopar, com a mínim. Una taula llarga, parada a la fresca de la nit, convida a experimentar el plaer de fer vacances. Les coques de trempó, els canalons freds i les ensaïmades d’albercoc haurien d’amorosir aquest estat ociós, que és alegria a les totes. Penseu que també hi raja vi que reposa a la glaçonera. I aigua, pels més valents.

No conec la història de la majoria dels comensals. Segons com, és un avantatge. Hi ha un moment, a Mallorca, en què salta la mateixa espurna en les converses si hi ha pel mig un català. En aquest cas sóc jo qui excita el mallorquinisme. La meva sola i pètria presència fa irradiar uns feixos d’energia, de forma molt semblant al que podia succeir als Teletubbies. Hi ha alguna cosa que posa en marxa el ventiladoret i els Teletubbies comencen a votar i a sentir-se excitadots. Jo desconec el perquè passa això, que consti. Com que em sé el cuento, sempre faig el posat d’estar jugant al Pare Carbasser. No converteixo res definitivament en sí o no, en blanc o negre...

Aquesta generació treballadora mallorquina, que tant ha pencat i prosperat, en realitat s’ha analitzat ben poc. No sé si per manca de temps, de gust o de ganes. Però el fet és que quan parla sobre Mallorca el resultat a mi em sembla un cos amb rotunda descomposició i a ells els retorna una imatge pletòrica.

Quan s’embranquen a discutir sobre “s’identidad”, jo ja tremolo. Ja sé fins i tot com esmorteir la millor de les meves tremolines. I tenir assumit que comença el joc del Pare Carbasser. Molts mallorquins aplegats en aquesta llarga taula coincideixen a pensar que se’ls està llevant la identitat. Així doncs, aguanto la respiració. Jo no veig en cap d’aquests el plomall quatribarrat en el sentit que hom podria esperar si la conversa fos a Catalunya. Abans de dir res simplement espero a veure cap on es decanta desgraciadament la balança. -Perdre la identitat és indiscutiblement una desgràcia absoluta-. I aleshores comença el festival del despropòsit: “ Que amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear ens volem prohibir l’article salat. Que ja ens han fet canviar els noms mallorquins que són de referència per tenir contents als catalans: de Lluch hem passat a Lluc. Que com que la nostra verge també és morena, la voldran llevar i ens imposaran la de Montserrat”...

(Sí que vaig començar a tremolar, quan la conversa va enfilar cap aquí. De riure. Em va recordar aquell dia que en Montilla, a RAC1, es va gairebé ofendre quan en Xavier Bosch va demanar-li “si vostè és de la ceba”. Va pensar en realitat que el que feia el locutor era insultar-lo molt subtilment. Ell que es proclamava “catalanista” irreductible dia sí, dia també, encara era hora que sabés què vol dir “ser de la ceba”. A una determinada generació de mallorquins li passa exactament el mateix que a en Montilla: no tenen ni idea de qui són ni de qui volen ser. Mallorquins irreductibles, això sí).

“Jo pensava que la identitat es perdia quan, per exemple, vas a Palma i entres en una botiga, dius “Bon dia” i la resposta és “Buenos dias”. I la conversa segueix imparablement en castellà. O és que vostè sala molt quan xerra en foraster?”. Els mallorquins, el gran gruix, se sent molt de la seva terra. Però amb aquell amor que mata. En conec ben pocs que pensin en Mallorca, en clau de país i de futur. I no sé si seran capaços de fer-ho ara, que ja no han d’esllomar-se per arribar a final de mes. Però si és aquesta pàtria la que només són capaços d’inculcar a la següent generació, no caldrà fer gaires retrets als catalans. Ni patir més preocupacions per una Mallorca tant al punt de l’inexistència.

La classe treballadora mallorquina

Fins que el ble del turisme no va començar a prendre, a Mallorca les coses sempre havien funcionat de la mateixa forma. El fill espavilat heretava les terres bones, molt aptes pel conreu, i el "tonto" les menys productives. Aquestes en moltes ocasions eren les més properes al mar, on hi havia més rocalla que altra cosa o excés de sal en les capes freàtiques. O eren males de treballar perquè acabaven sobtadament en un espadat. L’arribada primer dels anglesos i després dels alemanys va capgirar totalment la vida de l’illa, com un mitjó. El fill espavilat havia de pencar com una vertadera bèsteia de càrrega per tal d’assegurar la subsistència i el tonto només li calia vendre les seves propietats “improductives”.

Però tonto del tot no ho era aquell qui no vivia directament de la terra. Era, també, treballador i es dedicava a fer feines cosint, repartint, en alguna de les moltes activitats derivades, per exemple, de la transformació de la pell. L’arribada del turisme va donar una gran empenta al calçat i al vestit de pell. Alemnays, anglesos, suecs –i sueques!- compraven material boníssim a preu de saldo. Va haver una indústria al voltant d’Inca que va afavorir un esplet de fortunes. Així que hom podia fer el raconet, s’establia pel seu compte o optava per invertir els estalvis en alguna operació dedicada a la construcció. Era una altra de les activitats que florien i que, també, va donar com a resultat molts quartos a qui la practicava.

En conec bé un d’aquests. Conec la seva història i la que em conta d’altres. Ell en realitat és sastre. Cus molt bé. Se n’enfot sempre de les meves teles. Com que sóc català suposa que hauria d’anar sempre amb camisa i corbata, cosa que només he fet el dia del meu casament. Quan ens veiem, sempre noto les seves repassades. Però no són de portera, sinó herència del seu passat professional. Ja m’hi he acostumat.

Va tenir una època en que ell veia pels porticons de la finestra com tothom feia la seva vida, mentre no aturava ni un moment de cosir. Veia com el sol es ponia, començava la fosca i s’encenien els fanals. No parava de treballar fins que el negre nit no era absolut. Ara ja fa temps que no pensa en la vida que fan els altres. El que va estalviar ho va dedicar a fer una promoció d’habitatges. Em diu que volia fer peces que duressin més d'una temporada. Va començar amb molt mal peu i va haver de seguir guaitant entre els llibrets de la finestra encara més temps. Però l’entrenament que duia al darrere era gran. Amb això i imaginació, se’n va sortir.

Avui no diries que un tipus discret com aquest gaudeixi de tants quartos. Ha canviat de mal de caps, diu. Però ara se’n va a dormir a l’hora que toca. És una persona que vetlla cada cèntim d’euro que té. No per garreperia, sinó perquè sap el que n’arriba a costar guanyar-los. M’interessa molt sentir-lo parlar de la seva història. Aquesta mena de contes dubto molt que sorgeixin en les generacions bressolades per la ma del patriotisme social. Aquest esperit de risc i superació ha volat, malauradament. La Mallorca d’avui, la que arriba a ser fiscalment més maltractada que la pròpia Catalunya, no s’ha fet a cop de paternalisme i universalitzant el que és inuniversalitzable. Aquesta classe treballadora és la que avui trobem més a faltar. Perquè és la que fa progressar efectivament un país.

Eclipsi d'ETA

Si avui és dilluns, avui toca escriure al Blog Gran del Sobiranisme. Aquest és el post.

Bona setmana!