No perdre la fe

Tinc l’impressió que comencem a ser davant un principi de tsunami nacionalista. Hi ha indicis per (mal?)pensar així. Suposo que estarem d’acord de fa dies en que allò que passa a ERC no són coses relatives a la seva estricta intendència. En el sentit que sigui, acaben repercutint directament al país. Bàsicament allí on fa més mal, com pot ser en la moral col·lectiva. Hi ha part d’aquest pastís de les responsabilitats que és atribuïble al conjunt de la classe política. Però hi ha un bocí molt concret, el que afecta al paquet format pels nacionalistes, en què l’activitat d’Esquerra pesa com una llosa. Insisteixo: ja sigui per a bé, ja sigui per a malament.

Després d’una calma potscongressual aparent, tornen a venir les aigües remogudes. Aquest degoteig de dimissions ara en Renyer, ara en Carretero, fa pensar que la cosa no tingui una lectura final estrictament erky. Sinó que acabi tenint l’efecte de bola de neu. O bé te la pots mirar com va rodolant i agafant més dimensió o bé si bades massa se’t pot endur per endavant. I ara la piloteta no fa pas gota de por.

Segurament els dies que tenim a venir seran decisius. Decisius per a què?. Per a començar a poder destriar el gra de la palla. Quan en Renyer ofereix “tot els seu suport a Carretero”, encara a ERC, i acte seguit anuncia la renuncia a seguir militant la cosa sembla una brometa de mal gust.

Quan pràcticament l’endemà d’això és el mateix Carretero qui agafa els trastets, és fora d’ERC que ha de rebre tal suport?. Són, aleshores, fundades les sospites de la cúpula erky que interpretaven les paraules del doctor com la voluntat de formar un nou partit?.

Suposo que ben aviat podem posar els interrogants a lloc. De moment, però, confesso que em generen una certa intranquil·litat. El panorama nacionalista comença a bellugar-se altre cop. Vist del que som capaços, és una majúscula incògnita preveure cap on es decantarà el joc. Si a favor de la causa o bé serà l’enèsim gol en pròpia porta.

De moment, l’únic que puc fer és felicitar a en Tremosa. Que un militant d’un partit se senti tan amenaçat fins el punt d’haver de tocar el dos no convida precisament a “fer-li confiança”. Però el tema de fons no és aquest. La cosa rau en veure com es pot digerir més oferta electoral en un mercat que, tot i experimentar un cert creixement, ara mateix és bastant al límit. En un moment on seria bo gaudir d’una certa concentració –quines coses arriba a dir un liberal com jo!- de cara a poder girar la truita política del país, sembla que els tiros no apunten justament per aquí.

No trigarem gaire a veure cap a on es decantarà la balança. I si podrem seguir badant o bé començar a córrer, no fos cas que la pilota de tant grossa que s’ha fet acabi sortint de mare. És qüestió -per enèsim cop- de no perdre la fe quan, d’entrada, tot ho tenim ja tant perdut.

Ara és la teva hora, segador

Plega en Renyer, plega en Carretero. Mai mai com ara n’Uriel ho havia tingut tan bé per demostrar que és ara l’alternativa. Endavant, doncs. Ell, que quan va aparèixer l’article del doctor de seguida va córrer a fer costat al devessall de demagògia engegada per la cúpula del partit, ara té barra lliure per demostrar qui és realment. Ara és la teva hora, segador. Vejam com és que esmoles l’eina.

Treball de base

Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Feina al Bloc Gran del Sobiranisme

M’han convidat a col·laborar els dilluns al Bloc(g) Gran del Sobiranisme. Això m’obligarà a exercir una mica més de blogaire. El meu ritme ha baixat molt, des que tinc hereu. Abans gaudia d’unes estones lliures que ara gairebé ni recordo. He perdut una llibertat per fer o desfer que mai havia valorat tant com ara. Ep, a canvi d’una recompensa difícil de descriure. La meva criatura és una benedicció de Déu. Dels quatre mesos de vida que ara té, en fa més de dos que dorm deu hores d’una tirada. Puc, doncs, estar ben content. Però coi, així que obre un ull exigeix tant i tant que fins i tot he de cedir-li el teclat per a que calli una estona.

Malgrat tot tinc sort de com hem pogut muntar la logística. Cada dia el dipositem a casa els avis. Allí la meva mare i sa germana fan tots els papers de l’auca. (Bé, els que faig jo inexcusablement els caps de setmana). D’aquestes estades, amb ell, hores d’ara ja es pot afirmar que el nen és superdotat. Sempre segons la versió d’aquest duo d’àvies.

La meva tieta ha estat mestra d’escola. Ha vist des del primer moment que aquesta criatura té una capacitat de parar atenció fora del comú. Li parles i ell escolta molt fixament. I fa com si volgués contestar-te. (A vegades tant obstinadament, hi posa tanta energia, que els esgarips acaben en vomitada).

Ara ella ja porta dos mesos llargs ensenyant-li tota la fonètica catalana. Cada dia, cada dia i el “Ralet ralet, pica dineret”. Diu que la “g” i la “e neutra” –quan no hi ha vòmit- tenen tot el que han de tenir. Jo, que quan era al ventre de la mare li cantava Els Segadors, ara li he demanat que comenci a ensenyar-li la lletra.

Però en fi, allò que trobo d’excepcional en aquest nen és que als quatre mesos, quan acceptem roba o li en comprem, sempre hem de mirar que siguin les talles que oscil·len entre els nou i dotze mesos. I excepcional és, també, aquesta capacitat que té per anul·lar-me. Aquestes quatre ratlles, que abans podien fer-se d’una tirada, ara ha calgut sis parades tècniques. Talment com la feina que s’ha de dispensar al sobiranisme: poc a poc, no perdre el nord i mirar d’arribar a bon port.

Sopar amb n'Oriol Junqueras

Feia temps que volia conèixer n’Oriol Junqueras. En tenia vàries referències d’ell. Totes de ben positives. Quan hi ha algú que s’embranca a fer política i la gent en parla bé, cal anar a cercar-lo. És un fenomen que tampoc abunda gaire i això s’ha de poder gaudir un moment o altre a la vida. Un cas semblant, per exemple, és en Recoder. I ja no en conec masses més.

Per a mi ja fou tot un símptoma el fet que acceptés fer de convidat. Ja em diràs el benefici directe que pot reportar-li a un candidat polític, immers en plena pre-campanya, un acte de masses com és un soparet d’en Dessmond!. Des d’una postura legítimament egoista no veig n’Oriol finalment com arriba a fer els seus comptes.

El misteri queda al descobert quan fa la presentació: “allí on em conviden, hi vaig. Procuro anar-hi. Sempre”. A mi aquesta filosofia de vida em sembla radical a les totes. Perquè aquestes frases que són d’una construcció ben simple, tenen una dificultat d’execució infinita. Has de creure molt en el país i en la seva gent per anar repartint aquesta mena de tarja de presentació.

A partir d’aquí ja s’expliquen moltes coses. El seus discurs, des d’un punt de vista nacional, és francament generós. Aquesta voluntat de no fer un lleig a ningú i procurar ser a tot arreu, també té una traducció política. És així que va exposant un discurs parabòlic, de gran abast i convençut en l’àmbit catalanista. Gràcies a la seva “deformació professional”, fa notar que la història d’un país és prou llarga “com per a que ens desesperem en un moment concret”. És una forma de veure-ho, és clar. Per rematar-ho opina que “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”.

És un candidat molt preparat. Pot fer abstracció quan fa referència a Europa o pot entrar en un detall de microscopi electrònic, quan les polítiques europees afecten a Catalunya. Sens dubte això és una garantia pels seus electors, perquè en la política hi pots trobar de tot. De tot. Però el que no passarà és que aquest home resulti ser un bluf.

En Junqueras col·lecciona una altra bondat: per mor del seu tall generacional no pateix cap de les hipoteques que encara aclaparen a determinats polítics de casa nostra, que van començar a rodar amb la transició. En Junqueras es declara independentista, raonadament i sense cap mena de complex. No li fa por defensar-la on sigui i ho fa d’una forma infinitament més afortunada del que ens té acostumats l’independetisme clàssic així que comença la temporada del calçot. Ell ha contribuït, potser sense saber-ho, a tornar a posar en el debat públic l’eix nacional per damunt de l’ideològic. Cosa molt d’agrair, certament. I impensable en unes eleccions que per norma general passen sense pena ni glòria.

Aquest personatge té una llarga carrera política per endavant. No sé l’aztar cap on el pot empènyer ni el temps que pot aguantar essent en Junqueras, més que el candidat d’Esquerra a les europees. Del que estic convençut és que mentre tingui la llibertat de ser ell mateix, té corda per a molt de temps. Molta.

Agraeixo sentidament a en Mikel les gestions necessàries que va fer per poder comptar amb en Junqueres. Suposo que el fet de pertànyer al clan de Sant Vicenç dels Horts ha facilitat la tasca. Però no vull treure cap mèrit a una feina tant ben feta.

Tornar o marxar?

Encara sóc per Mallorca. Hi ha algun raig de sol estantís i poca cosa més. Val a dir que el paisatge fa goig. L’aigua d’aquests darrers dies ha deixat un panorama a vessar de colors, quan aquest sol agònic permet fer un cop d’ull general.

A Valldemosa, direcció Banyalbufar, hi ha vetes d’aigua per arreu. La carretera sembla tenir un parentiu llunyà amb les fonts ufanes. Han brotat herbes d’un verd fresc i intens i molt ferotge. Flors grogues i blaves trempen la verdor. Ametllers i oliveres s’escampen en mig d’aquesta catifa que rarament es pot veure en cap altra època de l’any. L’atmòsfera s’ha oxigenat de tal forma que pot arribar a ser perillosament saludable per a uns pulmons contaminats com els meus. Sort, sort, que ben aviat tornaré a ser a Barcelona.

Arribaré just per assistir al sopar amb n’Oriol Junqueras. Tot l’ensopiment, les panades i els rubiols que m’ha dispensat la rutina mallorquina en poc temps quedarà arxivada al bagul dels records. Cada cop que torno cap a Barcelona no puc evitar que el cor s’encongeixi una mica. Mallorca és una mena de paradís somiat pels catalans. Però el realment fomut no és quan balla per la imaginació, sinó haver-lo d’abandonar. No he estat el primer ni serè el darrer que sent aquesta mena de pessigolles. I seguirà sent així, mentre resti encara un bocí de vent que faci brandar les quatre barres a banda i banda de la mar.

Hora de canviar el xip

Ara que en Tremosa s’en va cap a la London School of Economics, un cop ha trobat pis i escola pels nens i intenta donar d’alta una connexió a internet, ara aquesta prestigiosa institució l’obsequia, gairebé en el seu primer dia de classe, amb una enquesta sobre les eleccions europees. Abans de donar-los el bon dia que els anglesos li responen: tres diputats per a ERC.

En Tremosa comença a desflorar científicament els números que poden portar a tal prestigiosa institució a publicar uns resultats semblants. Parla de projeccions de censos que potser la Unió Europea no ha actualitzat, de determinades demarcacions–aquesta lentitud dels grans complexos funcionarials és irritant!- ens els darrers no-sé-quants-anys i aleshores podria ser que ponderant una derivada o un logaritme neperià, només aleshores, pam!, sense voler, els resultats hagin estat aquests.

Mentre va fent aquesta mena d’especulacions el professor Tremosa, penso: Ramon, ara que hi ets, perquè no cerques en el cens d’alumnes matriculats en els darrers cinc anys. No amb la sana intenció de fer estadístiques ni projeccions. No!. Segur que hi pots trobar més d’una ma negra, catalanista i d’esquerres, que hi va fer esplèndida carrera i que pot haver ajudat a salpebrar els números. Mare meva, que et penses, que es moquen amb mitja màniga, aquests?.

Ramon, amb molt d’afecte: comença a funcionar en clau política més que l’acadèmica. Fins que no deixis l’escó a Brussel·les i tornis a la Universitat.

Als fariseus

Amb en Felip Puig sembla ser que una bona tropa acaba de descobrir la sopa d’all. Les declaracions fetes a El Matí del Sr. Cuní han esdevingut reveladores. Em resulta especialment gràfic el que s’hi diu aquí. D’una banda, trobo que esta fet amb prou grapa, però d’altra és molt representatiu del tipus d’amnèsia que sovint hom gasta per poder, tot seguit, fer lectures positives d’una acció política que no s’agafa ni amb pinces.

En Felip Puig parla de salvar l’Estatut i, a més, de fer pactes per garantir l’estabilitat política a Espanya i a Catalunya. I és aquí que ve l’escàndol. El mateix Cuní ja fa en directe rigorós el numeret que qualsevol ciutadà interpreta al servei de la crosta progre i amb ganes de semblar un sant baró, de forma més o menys pública. O privada.

El que va fer en Mas en el seu dia fou una foto bastant desafortunada. Des de la rendibilitat política, vull dir. Perquè un cop aconseguit el que va acordar-se al Parlament de Catalunya, en Mas havia de jugar les seves cartes de tal manera que res no li projectés cap mena d’ombra. Ell va oblidar que era un trist representant català ubicat a l’oposició i que els interessos de Catalunya no eren en absolut matèria que d’ell depenien. La patata indigne i calenta en la qual s’estava convertint el procés de l’Estatut l’havia de deixar al terrat tripartit. Només cal tirar d’hemeroteca dues setmanes abans per veure quina mena de sobiranisme corria per les venes “catalanistes i d’esquerres”. Els papers que ja es podien passar a signar -deien els tripartidaris- només els va trastocar la puñalada trapera en forma de primícia fotogràfica que en ZP va dispensar al seu soci prioritari a Madrid i molt posseïdor de tanta clau a Catalunya.

Aquells qui avui s’escandalitzen com a persones de suposada bona fe, que tirin d’hemeroteca i a veure quina mena de sorpresa aguanta la seva capacitat d’escàndol. Que vagin una mica més enrere respecte de la data d’aquella foto i que m’expliquin a veure qui va anunciar sense cap mena de pudor que allò pactat al Parlament ja ho aigualirien a Madrid i tot i així avui l’han fet president de la Generalitat. Que gratin a les hemeroteques per recordar el paperot que feien les forces catalanes anant a Madrid cadascuna pel seu vent, per alegria infinita d’en Rubalcaba -i Espanya sencera-. Que intentin explicar perquè aquell president de la Generalitat es va fondre després de l’acord assolit al Parlament o que justifiquin el seu suport a aquells que a Catalunya deien ser tant catalanistes i a Madrid seien al cantó negociador que defensava els interessos d’Espanya. Allò d’aquella foto no és en absolut el moll de cap os.

Freqüentar l’hemeroteca serveix per combatre el fariseisme, també. Perquè la reforma de l’Estatut es va plantejar en clau d’interès partidista més que amb sentit autenticament de país. Era la munició que havia de donar llarga vida a una segona o tercera legislatura a un govern –suposadament- catalanista i políticament agafat pels pèls de l’esquerra. Recordem que aleshores n’Aznar campava per les Espanyes, sabre en mà. Però la truita es va girar amb el desgraciat atemptat de l’11M.

Aquells qui després de tota la seqüència relativa al procés estatutari agafen com a foto finish la que es va fer en Mas amb el gran farsant jo simplement els pressuposo mala fe, per dir-ho educadament. La seqüència fou llarga fins el tedi, pel cúmul de despropòsits que s’anaven col·leccionant. I el dia que en Mas, en ZP i en Duran van aparèixer com els tres mosqueters, aquell dia no es va decantar la balança política de Catalunya. El principi de la fi, estimats fariseus que no grateu intencionadament ni en la memòria ni en cap hemeroteca, el podeu trobar en postals semblants a aquesta. I a en Mas li hauriau de dispensar agraiment etern, perquè us ajuda imapagablement a oblidar-la.

La feina del talp

Pel seu alt interès informatiu TV3 recorre a fonts de la Conselleria de Sanitat murciana a fi i efecte de fer saber solemnement al poble de Catalunya que la Mari Trini ha mort. Empès per una pulsió semblant l’Avui es fa ressò de la mateixa notícia, sense la qual l’edició del dia hauria restat coixa.

Sí, és aquesta feina la que resulta de perseguir una crosta: imposar la caspa d’altri i sospirar pels temps del Nodo. Sempre dins d’una suposada extrema correcció progre i d’esquerres. Amb una vocació mai confessada que no és altra que la de convertir Catalunya en la Gran Múrcia.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, Batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!