Ara tot és broma

Al telenotícies de TV3, (després d’un magnífic "espot" que anuncia la normalització de relacions entre l’administració espanyola i l’americana i que presumiblement és el lliurament del primer capítol sobre aquesta història) en Patxi López diu que el PNB ha de saber digerir la derrota. Si hem de fer cas a la informació vessada, deduïm que els nacionalistes bascs no van guanyar les eleccions.

Hi ha una propina informativa, sobre la reunió de l'ala progressista dels G-20 i després arrenca un serial de notícies verdes. Que si l’estany d’Ivars ja és ple a vessar i la quantitat d’aus que hi pondran ous i carcanada, que a Sidney apaguen els llums... Mai havíem gaudit d’informatius més sostenibles.

Acabat el recital amb format de telenotícies, el primer anunci -de propaganda estrictament publicitària- que ha emès aquesta cadena és el que el CAC ha demanat a televisions i ràdios que deixin d’emetre'l, sabent que l’ajuntament de Barcelona diu haver que acatat tal decisió.

Es veu que era important, molt important, arrencar aquella crosta. Ara pot campar aquesta altra sense cap mena d’obstacle. I espera’t a veure com ho farà, tant bon punt comenci oficiosament la campanya pre-electoral. Això ho recordarem com una innocent broma.

I més, encara

Després de tot això -i d’altres coses que ara em deixo-, potser és hora de pensar en clau veritablement espanyola. Portem molt de temps intentant formar part de llurs solucions. És hora de començar a pensar en ser part substancial dels seus problemes.

Tot això i més

És o no és principi de tupinada carregar-se l’Estatut un cop l’han aprovat les Cortes Espanyolas i ha passat afirmativament un referèndum democràtic?. O fer campanya primant l’amiguisme –altrament dit “govern amic”- a l’acompliment de la legalitat vigent?. O quan el govern es troba davant una crisi com la del Carmel, decideix filtrar a la premsa el que és o no noticiable?. O que Presidència pugui tenir un cap de comunicació que sigui capaç de treballar fins el punt de “no parar hasta joderte”. O que al mateix Parlament de Catalunya s’hi pugui amenaçar els periodistes que no comparteixen una determinada visió de les coses i que el progressista col·legi de Periodistes estigui desaparegut en combat?. O que el grup més nombrós de diputats catalans a les Cortes Espanyolas mai voten en clau de país, mai, i que quan arriba la campanya, per arreplegar vots, proclamen ser els més catalanistes i amb més poder d’influència?. O que quan són a l’oposició en diuen “barracons” i quan governen allò resulta ser “aularis d’acció immediata”. No és un símptoma de tupinada deixar deliberadament a l’aire les competències de la Generalitat, quan el govern espanyol les trepitja sense contemplacions?. O que en aquesta tasca siguin ben catalans els ministres que intenten ignorar el marc competencial de Catalunya?. O que en nom d’un invent anomenat patriotisme social s’intenti anestesiar una nació mil·lenària?. O que les virtuts d’aquest innovador patriotisme un cop ja no hi ha campanya electoral resulta ser quelcom menys que una estafa?. No és una tupinada esclatant dir-ne “desacceleració” o “alentiment” quan el món sencer sap sobradament que és una crisi de grans proporcions?. O que un cop acceptat això de la crisi anem donant lliçons als americans perquè tenim el millor sistema bancari del món?. És o no una tupinada amb tota regla -que diria en Matias Prat- veure que cada cop que guanya una determinada opció, Andalusia eixuga el seu deute històric?. O que essent Catalunya un dels territoris que més esforç econòmic fa, fins a l’extenuació financera, no trobi mai la forma que la part espanyola compleixi amb la llei o disposi un mecanisme que no impliqui l’espoliació sistemàtica?. No fa tuf a tupinada la forma en que es gestionen els aeroports, amb el vist-i-plau del sucursalisme català que tira coets en saber que Barcelona només pot aspirar a ser capital del Low Cost?. No és una tupinada insultant haver de suportar un govern amic que trosseja la llengua catalana, sabedor que toca el moll de l’os de la nació?. O que prohibeix les emissions de la televisió pública al País Valencià o Les Illes?. O que vol substituir el terme “país” pel de “comunitat autònoma”?. Tot això -i d’altres coses que ara em deixo- si ho fes una extrema dreta semblaria colpisme. Sens dubte.

PS: Una mica més també per aquí, al post titulat "De part del Comitè Central"

Brots colpistes

L’any 1999 va veure la llum el testament polític d’en Lluís Prenafeta. El llibre es va titular “L’ombra del poder” i que, benvolgut lector, benamada lectriu, no has de confondre en cap cas amb el que va publicar en Josep Sort amb el mateix títol, quatre anys abans i que versa sobre el nacionalisme espanyol.

Al llibre d’en Prenafeta –escrit amb en Vicent Sanchis- hi ha molt de suc. Jo en recomano vivament la seva lectura. S’hi relata molt cruament episodis de la nostra història política recent i que coincideix en el temps amb la seva estada a Palau, com a secretari general de la Presidència.

Hi ha un capítol dedicat al 23 F. El que allí s’hi diu són paraules majors, perquè estableix un fil que relaciona l’intent de cop d’estat i les ganes socialistes per enterrar definitivament l’extinta UCD.

Com molt bé recordaràs, benvolgut lector, benamada lectriu, en Prenafeta va ser un dels personatges en vida política més cercats per terra, mar i aire. Va ser un personatge clau a l’hora d’organitzar la defensa del president Pujol en l’afer Banca Catalana. Allò el va convertir en objectiu prioritari a batre i quan no era un suposat afer de faldilles, era un escàndol econòmic que la premsa amiga tenia a bé publicar. S’ha de dir, també, que tot el soroll de timbals no va passar mai d’això. Tota aquella xerrameca va quedar en el més absolut oblit, així que va deixar l’escena política. I sempre em va semblar molt, però que molt sospitós, que ningú no mogués un dit en contra d’ell just quan deia el que deia, de forma tan clara, roent i pública en aquest seu llibre.

Clar que després va venir allò del cas Roldan o l’hermanísimo Guerra i tantes altres històries que no eren pròpies de qualcú que es considerava dipositari de tota l’ètica que corria per la classe política espanyola. El cas dels GAL va ser una cirereta mai prevista en del pati de butaques. Fent una travessa, haguessis apostat per fer autor d’una iniciativa semblant a la dreta més fosca espanyola, algun racó ultra franquista. El colpisme i les males arts mai les haguessis ubicat damunt la sacrosantedat que gastava l’esquerra.

Amb el pas del temps, potser, el que ha passat és que s’ha anat sofisticant. El relat que brolla al País Basc té un component colpista. Subtil i efectiu, però colpista a tots els efectes. La dreta espanyola ho va intentar en el seu moment i va fracassar. La raó fou que els conservadors anaven prou de cara.

Després de l’assaig en forma d’èxit al País Basc, apareix un nou brot de talante. És així que funciona la gloriosa esquerra espanyola. Quan agafen les pistoles, tiren per l’esquena. Quan gestionen poder polític, són uns colpistes vocacionals irrefrenables. La reforma de la llei electoral espanyola és una vulgar punyalada trapera. És un magnífic exemple de cop d’estat democràtic. No cal dur tricorni, ni anar guarnit de militar, ni lluir flamant mostatxo. Pots perseguir exactament allò que el mateix Tejero va sospirar a cop de pistola, a les Cortes Espanyolas: arribar a fer-te amb el poder i perpetuar-t’hi. I aquell qui faci nosa per assolir aital objectiu l’esborres del mapa. Per sempre més. Això és una mostra clara de colpisme, vaja. Però sense vessar cap raig de sang, sempre tan inoportuna.

Pel bé del país

Ja hem parlat abastament de la tupinada basca –en aquest cas sí que els nacionalistes catalans en podem dir tupinada perquè, a Euskadi, CiU no s’hi presenta – i ara toca parlar una mica de les eleccions gallegues.

Vaig comentar que valia la pena parar atenció al paper fet pels socialistes gallecs. Ells també van resistir a un altre intent de tupinada. La novetat del cas és que era orquestrada des de l’interior.

A Ferraz, en Pepinyo Blanco ocupa un dels butacots preferents. Gallec com és, coneix molt bé com bufa el vent a casa seva. És així que va reclamar als socialistes gallecs que avancessin les eleccions. Pensant en el bé del país, se sol fer la jugada. Afegiria jo que en aquest cas hem de suposar que en Pepinyo es referia estrictament al bé representat per la gran família socialista. I els socialistes gallecs, que han de ser de molt bona pasta, van respondre que pel bé del país –el país sencer- les eleccions s’han de fer quan toca. Resposta que considero admirable del tot, vist els temps que corren.

En Pepinyo, que se la va veure venir, un mes abans de quan tocava fer les eleccions quan era millor pel país –és a dir, que no era el conjunt estrictament representat per la gran família socialista-, va fer maletes i es va plantar a Galícia. Al mateix peu del canó va dirigir la campanya. Trenta dies abans. Trepitjant el terreny.

Sobradament sabut és que els socialistes van fer un resultat similar a l’anterior. No van tornar a guanyar ni han quedat amb opció de poder formar govern amb cap crossa amiga. La lectura que van fer de tot plegat, aquells que pensaven en l’interès del país, és que els socialistes gallecs ja se’ls havia advertit que el carro anava pel pedregar i, per tant, el candidat (n'Emilio Pérez) Tourinyo va quedar de seguida penjat a l’estenedor. No va succeir el mateix amb qui dirigí la campanya al peu del canó, ja que ell ja havia apuntat el què calia fer per garantir el bé de la família socialista -que representa una part concreta del país-.

El més collonut de tot plegat, insisteixo, ha estat la lectura del resultat. La poca vergonya que pots arribar a exhibir si ets socialista reconsagrat!. Hem hagut de sentir sense cap mena de rubor que es van perdre les eleccions perquè no s’havien avançat!. En boca de socialistes de totes les latituds. Dels catalans, també. Aquells que tenen com a prioritat de país arrencar tota crosta que no sigui la seva.

Vist el panorama catastròfic general (atur amb salut de ferro, primera fornada de gent que ha exhaurit completament el subsidi sense haver trobat un nou lloc de treball i una economia que no la revifa ni el patriotisme social més salvatge) i vista la sensibilitat política que gasten els socialistes, no m’estranyaria gens que les eleccions gallegues hagin estat interpretades en clau de lliçó magistral. Vist que a les europees fan uns resultats prou dignes o àdhuc meravellosos si les comparem amb les eleccions al Parlament de Catalunya, estic segur que tenen un motiu de primera magnitud per plantejar l’avançament de les eleccions catalanes i fer-les coincidir amb les del Parlament Europeu. Sempre pensant en el bé del país. Aquesta part tan concreta que només ells representen, és clar.

Convidat de la setmana al Bloc Gran

M'han ofert ser el convidat de la setmana, al Bloc Gran del Sobiranisme.
L'article que hi he publicat és aquest. Espero que t'agradi.

El Dia després

Els soldats ja han tornat a casa. Cansats, però tots amb símptomes evidents d’alegria desbordant. Sembla que se n’han ensortit. Han conquerit Brussel·les. A tots ells, herois, la meva admiració, el meu gran respecte. Gràcies soldats. Sigueu ben tornats!.

Avui ja és part el “Dia després”. Segurament és el més important un cop assolida qualsevol gesta. Ho serà, també, l’endemà de la proclamació d’independència. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què?.

No és el primer cop que riuades de gent surten al carrer però, després, tot aquell cabal humà on és que desemboca?.

Vull creure que amb els “Deu mil catalans” no tornarà a passar el de sempre. Vull dir sempre que la societat civil revifa amb una calçotada i en Joel Joan remata la diada amb una d’aquelles arengues que fan encongir el cor. Penses que s’adreça al més enllà (no puc oblidar el seu “senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!.”), quan es dirigeix al president Ibarretxe. Veus clarament la mena de llufa en la qual pot acabar qualsevol visió sobiranista de la causa catalana.

Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les. Han de descansar, òbviament, i han de reprendre noves marxes.

Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Desitjo que ara no comencem a engegar cap recollida de signatures, de causes a Facebook o alguna vaga -ja sigui de fam o de bon humor-. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria. És d’això que ara tocaria parlar.

Aprenent del nacionalisme espanyol

El que ha passat a Euskadi és una lliçó de política elemental. Des del punt de vista nacionalista, vull dir. Que el socialista Patxi López arribi a ser lehendakari amb el recolzament del PP y del partit de la Rosa Díez, és una lliçó bàsica de patriotisme. Quan hom té clar que la seva prioritat a la vida és la defensa de la pàtria i això ho experimenta de forma sentida i sincera, aleshores obra en conseqüència. I aquí no hi ha res a dir perquè aquest és un acte cantat de coherència política.

El que es fa difícil -per no qualificar-ho d’impossible- de desxifrar és el que ha passat a Catalunya. Segueix essent un misteri dels grossos intentar trobar explicació racional a la formació d’un tripartit. Pots imaginar cosa semblant en el cas espanyol?. Que un nacionalista català arribi a presidir el govern d’Espanya gràcies als vots del nacionalisme espanyol més radical, pots arribar a visualitzar-ho?. Jo no. Se’m fonen els ploms mentals, perquè la situació no resisteix la intensitat de tal plantejament.

Sembla que s’ha fet encara poca pedagogia des del nacionalisme espanyol, per arribar a saber “lo que vale un peine”. Hores d’ara encara hem de mirar cap a Euskadi per confirmar la mena de sapastres que arribem a ser. Des del punt de vista nacionalista, vull dir.

Passa que hem regalat a les forces espanyoles el principi d’autogovern que un dia ens van arrabassar a cop de canó. Que d’aleshores ençà aquestes forces, a més de la destrucció política, ha cercat la nostra desaparició nacional i física al llarg de la història. I després de superar calamitats i traumes, quan enfilem un principi de recuperació nacional, aleshores, pam: oferim la clau que organitza el nostre cos i esperit nacional, justament a qui porta segles intentant robar-la.

A Euskadi la cosa ha estat molt diferent. No hi ha possibilitat de comparació amb el nostre cas. El nacionalisme basc ha intentat resistir estoicament fins el final. Si el govern passa a mans espanyoles serà perquè no s’hi ha pogut fer res més per evitar-ho. No hi ha cap escó abertzale que no recolzi la causa pròpia. Com no podria ser, d’altra banda. I el nacionalisme espanyol, donant mostres cabals d’actuació política, també ha fet el que seria desitjable per part de qualsevol nacionalista: assetjar l'adversari i recolzar sense manies la causa a la qual s’hi dedica amb totes les seves forces. Això, benvolgut lector, benamada lectora, no és més que una lliçó elemental de patriotisme

Guaitant Euskadi

M’agradaria referir-me als resultats d’aquestes darreres eleccions, a Euskadi. Per altre motiu ho hauria de fer sobre les gallegues. Hi ha una part a lloar en el que va fer el Partit Socialista de Galiza. Però això ho deixaré per a una propera ocasió. I em quedo amb el cas basc, per la febre tonta que acostuma a contagiar per Catalunya el nacionalisme d’allí. Sobre tot en l’ala més extrema.

Tal i com ha quedat l’escenari, jo fins que no vegi en Patxi president no m’ho creuré. Certament té molts números per escalfar la cadira presidencial, però molts cops la política demostra ser quelcom més que pura –i innocent- aritmètica. Recordem que en ZP, fins avui, te el PNB com a soci preferencial. Caldrà veure, doncs, en què es tradueix realment aquest amor cortesà.

Però el que considero més rellevant, per a tot malalt de basquitis, és una altra mena de lectura. En primer lloc convidaria a llegir la reflexió prèvia a les eleccions que va fer l’Andreu blogaire. Em conformo amb pescar, només, el que faria referència estrictament de política basca. I he de dir que la va encertar de ple.

A pilota passada, hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és el sapastrisme del moviment independentista. Tant a Euskadi com per aquí semblen tocats del mateix vent. M’arriba a escandalitzar la poca cintura política que demostren. El basc es mou en un context que jo ara no vull entrar a debatre i que considero del tot injust, vagi això per endavant. Però sabent el pa que s’hi gasta, que Espanya no és cap ens fruit d’una humorada, trobo del tot injustificable l’abstenció o el vot nul com a recurs electoral. Ja m’hi he referit abastament en el cas català, pel que té de gratuït i poc productiu. Ara, mirant cap el País Basc em sembla encara més il·lustratiu el que poden provocar les bondats del vot nul. De tot, menys un pam d’independència.

Segon apunt, també dirigit al cor de les cabretes estelades. Reprenc l’argumentari que n’Andreu exhibeix el seu post, per donar valor al concepte de La Casa Gran. Els bascos no sé si se l’hauran de plantejar aquest concepte en llurs latituds. Però aquí és del tot necessari. La dispersió del vot nacionalista afavoreix la voluntat més o menys descarada a favor d’espanyolitzar Catalunya. (Ara les meves paraules no són teoria, sinó fruit de suportar la pràctica). I entenc també per dispersió -en la versió més cafre de totes- optar per no votar, fer-ho en blanc o provocar el vot nul. Tots aquells que només han sabut veure pebrots i més pebrots en la política basca, que vigilin perquè ara han quedat massa escalivats. M’agradaria conèixer una alternativa de pes rere l’enfonsament de la Casa Gran que tant preconitza el purisme independentista. Fum, per variar?.

Finalment, potser havia de passar un cataclisme com el d’aquest cap de setmana per tal de poder dotar de contingut a l’invent aquell del –o la- Galeuscat. Una altra versió de Casa Gran. De moment és una coalició florero que no ha servit més que per arribar a avorrir. Això si, sobiranament. Potser cal passar una mica de gana per adonar-se’n que s’ha de pujar el to del plantejament i que una visió supranacional de la reivindicació nacionalista és del tot necessària i inajornable. Sobre tot si tenim consciència que quan parlem d’Espanya ho estem fent de la cultura castellana. I que tot el demés no hi té cabuda. Ja sigui per culpa d’un dicatdor o per un demòcrata d’esquerres o de dretes. Davant d’aquest fet, poques floritures si us plau.