M'ha tocat la rifa

Aquest és un post radicalment diferent al que acostumo a ventilar per aquesta finestra. El passat dia 22 vaig ser pare. D’aleshores ençà he perdut una mica el món de vista. Des del moment en que entres en un part que dura més de dotze hores, s’ha acabat el bròquil. Res tornarà a ser el mateix. Toca dormir poc, però ho faig molt content. És una cosa molt especial. M’hagués agradat poder filmar l’escena on jo decideixo canviar el primer bolquer de la meva vida. El bram histèric d’aquesta bestioleta -que ara és tota meva- encara retruny pel meu cap i em desperta en els comptats moments que logro aclucar un ull. La mare, que semblava moribunda, va revifar per proferir tot de coses poc boniques i que prefereixo no compartir amb vosaltres. També m’ha quedat marcat amb ferro roent de per vida. Ara, he de dir que de raó no li en faltava. Vaig acabar posant-li un pantalonet com bonament vaig poder, per tal de dissimular que el bolquer ballava a les totes. Déu, vaig suar com no feia temps.

Tot i els crits histèrics de la fera ferotge he de dir que les seves galtes rosades són una delícia. Les imagino en mig de cebetes i una fulleta de llorer. Em venen ganes irrefrenables de queixalar-les. Ara que per Nadal a Mallorca és tradició rostir una porcelleta, jo només tinc pensaments exclusivament per aquestes galtones. I m’he d’aguantar. No em dieu que no us les cruspiríeu?.

Prego disculpeu a tots els que no he respost per aquest motiu i als que no ho podré fer de moment.

Bon Nadal i molt bones festes!

El color d’Obama, daltonisme progre (i 2)

Obama va guanyar. És americà. Un detall com aquest no l’hauria d’oblidar ni el més rabiosament progre de la classe. En convertir-se en president oficial dels Estats Units veurem el que tarda a decolorar-se-li aquest torrat de cafè que tan ha encisat. Ha pesat molt més que qualsevol dels sopars de duro que ens va servir en plena campanya electoral.

És Obama o és Amèrica el que realment val la pena?. Amèrica, sens dubte. Obama és un producte típicament americà, dins d’un sistema que ja voldríem veure a casa nostra.

Una de les actituds més censurables –per repugnant- de la política catalana és la d’utilitzar la vellesa de forma pejorativa. S’ha fet anar fins i tot com insult. Poques coses m’han causat més sorpresa -i mala llet- que sentir dir-li a en Pujol que havia de plegar perquè ja era “massa gran”. (I no precisament perquè el destinatari sigui molt honorable. Per a qualsevol altre m’indignaria igualment, per la baixesa moral d’aquest recurs). La cançoneta amb multiplicitat de variacions va sonar massa temps, en el cantó dels que avui s’omplen massa la boca de patriotisme social. Ara, si deies per exemple “delirium tremens” ja podies córrer a rentar-te la llengua amb sabó i pregar un perdó públic. Encara que el delirium fos patent.

No hi ha societat més desgraciada que la que no sap tenir respecte per la seva gent gran. No hi ha desgraciat més perfecte que qui considera menyspreable la vellesa i que cal amagar-la de l’escena pública. Em meravella que hi hagi qui d’aquesta actiutd en faci ostentació. I acte seguit es proclami “patriota social”.

Aquesta mena de subhumà si que pot agafar a n’Obama per aprendre nocions bàsiques de patriotisme. Amèrica n’és tot un exemple d’això. Com ho és el fet de tenir una determinada edat i ser perfectament apte per aspirar a presidir la nació. A McCain la seva setantena d’anys no li ha suposat cap handicap polític. Ni ha inspirat els seus oponents per mor de ja no ser cap jovenet. El mateix Obama compta amb col·laboradors de màxima confiança i que tindran un paper molt rellevant, que superen la vuitantena. I aquí només ha arribat el flaire d’una multiculturalitat d’opereta!. Qui no recorda l’entranyable Ross Perot?.

Als Estats Units del dimoni saben que l’experiència és un grau. Que no l’aporta qualsevol indocumentat, sinó la gent amb un cert recorregut vital. No hi ha gaires societats al món que hagin lograt progressar civilitzadament prescindint directament dels més grans. Excepte Catalunya. Alguns s’autoproclamem moderns, progres o patriotres socials quan en realitat demostrem ser el caganer del pessebre i fum fum fum. És per això que pot haver fet tanta fortuna per aquí el color del cafè i poca cosa més.

El color d’Obama, daltonisme progre (1)

La revista Time declara n’Obama personatge de l’any. Per activa o per passiva, enguany les eleccions americanes han estat seguides de forma aclaparadora a casa nostra. Són milers i milers les persones que d’una forma o altre, dins del seu coret, l’han proclamat el seu heroi particular.

Sobretot gent tradicionalment antiamericana es va abocar a seguir –a la seva manera, of course- la campanya i va dipositar tot un seguit d’esperances damunt n’Obama amb una fonamentació més que dubtosa. Persones que tenen un coneixement pràcticament nul de la política americana, que mengen i beuen del tòpic per proferir quatre esgarips en contra dels americans. Fins que el candidat demòcrata es va proclamar gràcies a haver descavalcat na Hillary. Aleshores va haver un bri de ves-a-saber-tu-quin-coi-d’esperança en el firmament, que va fiblar i commoure tant d'esperits. Erràtics, sens dubte.

Ben curiós ha estat el comportament d’aquesta parròquia obsessivament –per no dir infantil- antiamericana. Això sí, de fusta molt progre. I molt suficient i tan puntualment sabedora de tots els mals que irradia Amèrica a la resta del planeta. Que n’Obama sigui color café ja és un fet revelador en si. És de tal magnitud que, per exemple, tornarà el món més just i coses com el protocol de Kyoto quedaran resoltes així que la carcanada del proper president electe pugui prendre possessió del seu càrrec. Per mor d’aquest color café, que mai fins ara havia lluït cap altre president americà. És la versió transatlàntica d’aquest dogma de fe "multiculti" que gasten a casa nostra, que transforma l’acció humana i fa miracles mai coneguts fins ara. Amb el mateix grau de sapastreria que defensen les bondats encara per demostrar del bonrotllisme, han professat fe cega en Obama.

Aquesta visió de la crosta d’esquerres ha arribat a trempar tant que fins i tot va destacar la televisió del règim cap Amèrica, a fer un seguiment en directe d’un resultat més que cantat. Per que, és clar, n’Obama si que s’ho ben mereixia.

No se quan durarà aquesta eufòria de tres al quarto. Perquè les barbaritats sobre el que és Amèrica segueixen brollant, encara que siguin pel cantó oposat. N’Obama té tots els números de resultar una gran bombolla política. Són masses les faules i les visions naïfs les que l’han fet pujar en l’escala de preferències personals en milers d’individus. Que ni sabien ni saben que coi és Amèrica. Que confonen el color negre amb un descendent d’esclaus, que ni voten ni han fet mai cap seguiment en primera persona del què realment passa en la vida política dels US of A. Que segueixen tocant d’oïdes, com han fet sempre.

De lliçons morals aquesta campanya americana n’ha donat. Però aquests ullarros tant de borni que té aquesta progressia nostrada ni s’ha donat per al·ludida. Ha quedat entrampada –també com sempre- en la façana de l’embull. I ha passat de llarg el fet que la crisi financera ha estat una gran aliada pel cantó demòcrata o que Amèrica ha donat una lliçó mundial d’exercici democràtic. Tot el recorregut per arribar al punt de les eleccions ha estat exemplar. Res comparable al que estem acostumats en aquestes latituds. Res. I, per exemple, l’elegància en què McCain va acceptar el resultat, és un grau de civilitat política que molts voldríem veure, encara que sigui en versió infinitesimal, en l’autoanomenada esquerra. Sí, aquests que només ho veuen tot de color tan negre cafè o no saben trobar absolutament res.

Molta merda

Hi una expressió ferotge en el món del teatre per significar sort: “Molta merda”. El dia d'una estrena hom desitja “molta merda”. Tot i que té el seu perquè, a mi em sembla igualment desagradable. Però en fi, així és el món de la comèdia en general i potser massa escatològics els catalans en particular.

Quan els mitjans del règim van anunciar un sobtat viatge oficial cap el Japó, amb president inclòs, vaig pensar que es tractava d’una altra mena de comèdia. D’un d’aquells bolos imprescindibles per mirar d’arrodonir una temporada catastròfica. Però comèdia a tots els efectes. A veure que s’hi pot anar fer a la Nissan empès per una calrada, si no és altra cosa que els pastorets. Una representació pensada pel públic català, més que pel japonès. Èxit mediàtic esclatant als telenotícies -del règim-, com no podia ser d’altra banda. I poca cosa més. Molta merda, vaja.

En aquest context de malabarisme polític, de comedieta permanent, tenim el plat fort de final de temporada. Els pressupostos espanyols i el finançament català. Pura comèdia des del moment que són comandats per la mateixa ma, molt amiga i plena ella de talant.

Jo auguro que serà un plat fort. D’aquells que fa temps només podies veure al Romea. Una d’aquelles obres que van convertir en Segarra en tot un ídol de masses. El paper, les maneres, que ahir va començar apuntar n’Iceta sobre la comèdia socialista serà antològic. Seria un greu error perdre’s el detall perquè, com sospito, superarà tot el vist fins ara. Per exemple, a mi sempre em va semblar fora mida la tradició molt socialista d’autoproclamar-se vencedors de les eleccions nacionals, quan abans de començar-les tothom sabia que en Pujol repetiria. En Margall fou el més sofisticat en parlar del seu govern, que després reconvertia cap l’ombra. I és clar, tot allò certament acabava amb molta merda.

Ens trobarem davant un nivell superior de representació teatral. Quan rememoro les escenes montillesques, un cop aprovat l’Estatut, on el personatge fa una sentida declamació a modus d’advertiment, tipus “això no pot quedar així”, no puc evitar l’esgarrifança. O aquelles memorables escenes, on el mateix Montilla, en Castells i el propi Iceta interpreten uns personatges que es desdoblen, fent un paperet de català tímid al Parlament i seient amb molta desimboltura a la banda espanyola, quan arriben a Madrid. Allò fou una antologia mai vista. Com tothom sap, actuacions semblants havien de portar merda a cabassos.

Ara veurem uns personatges amb una dificultat de representació semblant. Un protagonista principal ja comença a donar pistes al galliner, tal i com fan les obres més classicones. Així va formant-se una tupida atmosfera que intenta altre cop fer gran el misteri del teatre. N’Iceta, en un pols sense precedents, amenaça al PSOE fins i tot amb un trencament de relacions. Ara que és Nadal i que la merda ja ens surt per les orelles, pocs serem els que no encertem aquest final: fum, fum, fum.

Pla activia a una oda inacabada

Maragall, noi de casa bona com pocs en queden per Barcelona, va passar la seva vida pul·lulant per l’esquerra. Com tants i tants altres nois de casa bona, ja siguin de Barcelona capital o de comarques. Quan comences a gratar, veus que el socialisme post-franquista és del morro molt fi d’una banda, i molt arreplegat per l’altra. Posar en un mateix sac tot aquest material humà, per força, ha de comportar un majúscul mal de ventre o un digestió pesada. No hi ha aparell capaç de pair-ho sense trauma.

Resultat d’aquesta pesantor és que en Maragall va sortir disparat. Jo diria que expel·lit, ves a saber tu rumb cap a quina òrbita. Maragall, però, mai ha tingut una trajectòria clara. Mai. Ha funcionat a cop d’humorades. Ara tiro cap aquí, ara cap allí. Com això de convertir-se en un abrandat coronel de les esquerres. Segurament fou un dels seus primers cops de geni. Això sí, molt glamurós. Suposo, també, que a l’època havia de ser difícil proclarmar-se conservador i antifranquista.

Ha estat un personatge frívol. Políticament fluix. Nacionalment aigualit, com tants d’aquests prohoms de casa bona i molt d’esquerres. El numeret de la corona d’espines va ser la mostra gràficament més colpidora. Però en aquella mateixa escapada oficial, per exemple, al senyor li va donar per fer-se afaitar en un zoco. Confondre un viatge institucional per un de costellada és un acte d’irrefrenable frivolitat. O les seves idees catalanistes i federals. Sota el titular no hi ha res més. Tota una teoria enunciada i mai escrita. Com pot ser ara mateix això del Partit Català Europeu o alguna cosa per l’estil. Encara no sé ben bé a què va portar l’anunci de tenir registrada la marca i esbombar-ho tant aviat. Un vertader misteri. O declarar-se catalanista, més que nacionalista. Tant que feia angúnia veure’l ballar a mode d’havanera quan sentia les notes del Segadors. Allò que en diu catalanisme en realitat significa bonrotllisme. Aigualir la nostra identitat per por a no resultar provincià. Quan pels JJOO sortien masses banderes catalanes, ell per compensar en repartia de barcelonines, amb dos dels quadrants representant l’espanyola. Nacional i rematadament fluix.

Avui fa una setmana que va presentar l’obra “Oda inacabada”. Un acte qualificat de “càlid homenatge” per les cròniques més oficialistes. Tots els seus enterradors polítics a primera fila, fent-li costat. L’aparell, socialista, l’ha digerit perfectament i ha sabut expulsar qualsevol focus d’incomoditat. En un tres i no res l’acció dels bífids ha resultat tan miraculosa que la imatge de l’altre dia no fou més que pura poesia. Tota la resta la farà els mitjans, que són part del mateix i actiu pla.

Farmàcia Magrinyààààà

La meva relació amb el món de la farmàcia és tan atzarós com sorprenent. Va ser el farmacèutic del barri que em va salvar d’una mort segura als pocs dies d’haver vingut al món. D’altra banda vaig quedar molt fascinat en fer la visita a Llívia, a la que es considera la farmàcia més antiga d’Europa. Vaig quedar encara més fascinat en descobrir a Barcelona una farmàcia on també hi venien cava, Martín Soler. Vaig conèixer una part de la família Arderiu, que tenen una preciosa farmàcia modernista també a Barcelona, als baixos de la casa Llopis Bofill -carrer de Bailén amb València-. Fou mitjançant una amiga farmacèutica que vaig poder visitar les caves Recaredo, a Sant Sadurní d’Anoia. Amb tot el deteniment possible. I ha estat jugant a futbol que em vaig trencar el menisc, contra una família de farmacèutics implacables. Un dels episodis més xocants que he tingut en les meves anades a Nicaragua ha estat la visita d’una farmàcia, que funciona les vint-i-quatre hores del dia, a Managua, i ni el que fa de farmacèutic ni la que fa de farmacèutica en són. Això sí, tenen una memòria d’elefant que els permet ubicar qualsevol medicament, tal com vertaders professionals del ram. En aquell establiment hi corren els feixos de bitllets de dòlar a manta. A l’entrada hi ha plantat un paio amb escopeta i cara de pocs amics i en l’interior s‘hi venen coca-coles, gelats i pràcticament tot el que hom pot necessitar a deshores. Al final de tot, després de recórrer un llarg camí, hi trobes el despatx de l’amo. S’hi ventilen afers de moltes classes, però el principal és el beisbol. Les darreres notícies que tinc d’ells, bellíssimes persones, és que els han estafat al voltant de trescents-cinquanta mil dòlars, a través d’una història que faria feliç a un guionista tipus Woody Allen. En aquell lloc de món aquesta xifra és una fortuna. -Bé, i a casa meva, també-.

D’històries estrafetes amb farmàcia també en tenim per aquí. Just en el moment en que la Mayol pedala amb cara de restreta per tal de fer il·luminar l’arbre de Nadal, amb la seva força bruta connectada a una dinamo, m’arriba aquesta cançó. Algú ben emprenyat la dedica a l’ajuntament de Barcelona. L’agència del paisatge urbà ha decidit regular la mida de les creus que pengen d’una façana de farmàcia. Si fan pampallugues o exhibeixen un rellotge o termòmetre, aleshores han d’anar fora. Per combatre la contaminació lumínica!.

A la farmàcia Magrinyà cada dia hi entren uns quants clients emprenyats pel canvi que han hagut de fer. Un d’ells ha anat més enllà en comprovar que han estat fets per l’imperatiu legal. Els ha dedicat aquesta cançó, que m’han fet arribar. Pel seu gran interès i la força creativa la poso al vostre abast. Jo la gosaria catalogar d’himne contra la intolerància i mesquinesa administrativa. Haver de suportar els garants del paisatge urbà!. Mira que se n’ha de ser pretensiós!. I combatre la contaminació lumínica per via farmacèutica!. Vegeu el que pot provocar.

Sentit de país i sentit d’estat (i 2)

Fou en Carod qui va referir-se al poc sentit d’estat quan es va muntar una revolta d’òpera bufa amb el cotxe oficial del president del Parlament. Jo comparteixo la literalitat del seu escàndol, perquè en veritat fou un episodi de misèria política.

Ara, quan apel·les al sentit d’estat cal tenir ascendent moral per fer-ho. Altrament, tots els teus laments no són més que llagrimetes de cocodril. Tinta de calamar o alguna altra mena d’argúcia silvestre que permet sortir-te’n només mig escaldat i anar tirant de veta.

A mi, per exemple, se’m fa impossible compartir un sentit d’estat basat en el “Som com tu”. Algú que aspira a presidir un govern amb mentalitat de cap d’Estat no es fa retratar al quarto de bany mentre s’afaita i ho escampa com a reclam publicitari. Aquell que diu a la població que això de fer de president de Catalunya ho pot fer qualsevol, menteix. Sembra el dubte a la gent de bona fe. Bé, a la de molt bona fe. Però enganya deliberadament, a canvi d’intentar esgarrapar vots.

Rebaixa qualsevol aspiració política, difumina els fonaments d’aquest suposat estat que molts somiem, perquè que només un grupet molt reduït -però selecte- té la capacitat per fer-ho realitat. Ho dic amb tot el respecte vers l’immens col·lectiu de brico-pepes que campen alegres i feliços. Seria el primer cas que, guarnits amb mono de mecànic i una “black and decker”, es pogués donar una sola volta de rosca al destí polític d’una la nació. Intentar posar la molt honorable feina d’un treballador al mateix nivell del que es ventila a Palau només ho pot fer algú amb mala fe.

Quan d’això en fas bandera, restes a mercè de les més vils estocades. És el retorn que obtens d’aigualir la política. Si tu ofereixes portar la feina del polític a la rasant més baixa, el president del Parlament queda exposat sense massa defensa a l’humor del safareig. Sí, perquè ets tu mateix qui ho ha imposat.

Quan una victòria política versa sobre si el conseller en Cap ha d’anar guarnit o no amb corbata, només era qüestió de temps això d’arribar a l’episodi on una de les màximes autoritats del país passi per lladre de xavalla. No es tracta de si la corbata incomoda a un coll determinat, com ara podria ser el meu. Cal saber a quina lliga volem jugar, sense fer el ridícul. Clar que pots anar amb espardenyes i les ben lleganyes seques al ple del Parlament! El món no s’acabarà aquí. Ara, no parlis de sentit d’estat.

Quan sento en Montilla, alegre com unes castanyoles, cridar vives a Espanya i proclamar als quatre vents el seu gran sentit de país o la seva ma dreta -aquella que li va regalar la clau-, vicepresidenta ara i que apel·la al sentit d’estat, veig que els fonaments d’aquesta nació reposen sobre paper de fumar. O són poca cosa més que una il·lusió òptica.

El veritable sentit de país o d’estat brolla sol. És fàcil d’identificar. Malament quan has d’advertir “ep!, que jo en gasto molt d’això!”. Són els fets que t’avalen. Les paraules fa dies que les heu cremat. Tot el demés és infelicitat o engany o incontinència. Ni un ni altre parlen de reconstrucció nacional, que és el pas previ per a poder lluir país o estat com Déu mana.

Sentit de país, sentit d’estat (1)

Fa ben poc que el bou i la bestia grossa del govern català han fet referències públiques a llurs visions particulars de sentir la pàtria. Els dos hi recorreren per deixar ben reblada la seva visió i contraposar-la a la de tercers.

El darrer ha estat en Montilla per fer balanç dels seus dos anys de govern. La posada en escena ja és tota una declaració de principis vers aquest país al qual fa referència. Una sala oficial repleta de gom a gom, farcida d’alts càrrecs i altres formes de funcionaris. La societat civil, posada amb comptagotes, també fa acte de presència. Però està clar el pes d’uns i altres.

No fa massa que el diari La Vanguardia va obsequiar-nos amb un suplement d’aquells que no passen inadvertits. Una cosa voluminosa on el director del mitjà certifica -en lectura subliminal- que tota l’operació Bolanyo ha quedat tancada correctament. El Grup Godó rep les seves freqüències, aparca l’home que fins ara amenaçava gent de la casa i a canvi cedeix gustosament el seu altaveu al servei d'aquest “sentit de país”. El mateix conte és un dels quatre gats flamants que pots comptar al sac que representa la societat civil en aquell acte.

El suplement és un extens catàleg d’actuacions d’obra pública que executa el govern. El noranta per cent el pots elucubrar gràcies a les imatges virtuals aparegudes, està per venir, o bé és obra que va engegar algun govern de CiU. Capítol curiós és el dedicat als ports, on s’hi ve a dir que no “farem res, més que rentar la cara als que ho necessitin”. Tot plegat és molt significatiu del tipus d’iniciativa que exhibeix la filosofia tripartita.

Fa ben poc aquest mateix sentit de país posà en dansa armònica altre cop govern i grup Godó. Aquesta vegada per esmerçar esforços igualment patriòtics dins el diari Avui, que és un mitjà en estat de rebel·lia nacional. Fins ara. El seu director ja ha dimitit i se l’ha substituït per un zero, això sí, molt cap a l’Esquerra.

Fa una mica més que la mateixa veta patriòtica ja va brollar amb força i eficàcia. Al mateix Parlament, per advertir que una esbandida a fons s’aplicaria als mitjans públics. Així va ser i així es va fer, com aquell qui res.

En Montilla destacà en el seu acte que en dos anys hi ha hagut un sentit de país que no s’havia donat mai amb en Pujol. Raó no li en manca. Una visió tan retorçada de Catalunya és nova, si no tenim en compte l’etapa cosina-germana que ja vam patir amb el franquisme.

A mi personalment se’m fa impossible comparar dos anys d’obra de govern amb vint-i-tres. És un exercici molt descompensat, en el sentit que sigui. Cal forçar molt la màquina per tal que, dins una pugna per intentar lluir la feina de govern, la que porta tant poc de temps en marxa pugui superar la de més llarg abast. Intents d’aquest tipus només poden acabar amb èxit si hi ha un control feixista dels mitjans i l’opinió pública. És en coses com aquestes que aflora el vertader sentit de país, quan hom ha tingut per escola el maoísme. Cosa que, certament, mai va experimentar en Pujol. Mai podries associar-li determinades formes d’entendre el país. Mai.