Certament, Pujol no és independentista. És un tipus, però, que veient el que fa, llegint el que escriu, convida a fer-te'n. Amb coneixement de causa, que no és poc. Amb mètode i estratègia de llarg abast.
Quan veus el que fa o predica un independentista el que assalta és cangueli indescriptible. Veus impossible afrontar els reptes de país i veus com augmenten les files de la deserció nacional.
Aquesta forma d’operar, desconcertant a les totes, suposo que es dona en pocs llocs més del món. Dubto que trobis gaires exemples de país on els no independentistes menin cap a la separació o que els independentistes abonin la subjugació. Francament, cosa de bojos.
diumenge, de novembre 30, 2008
dijous, de novembre 27, 2008
Sobiranament bornis
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.
I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.
El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.
Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.
Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.
Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.
I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.
El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.
Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.
Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.
Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.
dimarts, de novembre 25, 2008
Reprendre el fil
Hi ha hagut una maleïda conjunció dels astres. En l’esprint final d’aquesta cursa que suposa l’embaràs de la meva dona, jo m’he trencat el menisc esquerre. Demà sabré si manca un mes o bé només dues setmanes per a que l’hereu tregui el nas definitivament en aquest món. De moment estic fent tot el possible per no haver de passar jo pel quiròfan, a base d’infiltracions.
Un panorama presidit per una criatura i la meva coixesa és francament depriment. Per més que estigui amanit amb la lluminària nadalenca. L’arribada d’una criatura és una cosa feixuga, que mai la podràs calibrar prou si el tràngol no el vius en carn pròpia.
Primer és l’efecte niu. La meva dona viu presa d’un pànic per què sospita que no tot serà a punt quan neixi la nostra criatura. Jo encara no he gosat descobrir-me i confessar obertament que no sé ben bé què és el que no estarà a punt. Si he de ser sincer me’n fot bastant el no acomplir el pla traçat. És una magna operació dirigida a quaranta fronts d'una atacada. Impossible de dur a terme. Abasta des d’assumptes relacionats amb el cantó més cru del bricolatge fins a lliçons surrealistes de com lograr sobreviure al primer més de criatura.
La setmana passada em vaig veure obligat a assistir -tot i arrossegar exageradament la cama esquerra- a una sessió celebrada als sòtans del CAP de Mataró i que organitzava una lliga de senyores que propugna l’alletament “natural” en front de “l’artificial”. Quatre gats –l’estricament correcte seria parlar de gates- que consideren el fet d’alletar una cosa indescriptible. Tant, que ara em trec un pit aquí, ara em trec l’altre. Amb un posat carregat de sacrifici i d’amor a parts iguales. Arribes a témer que alguna d’aquestes abnegades senyores mares -i vista l’hora de la tarda que enfilàvem- que després de satisfer la respectiva criatura, les veia ben capaces de que alguna d’elles fes un oferiment altruista a qualsevol dels presents, abans no optés per amagar les mames per sempre més. Jo ja tenia pensada una resposta amable, arribat el cas: “senyora meva, jo vaig surar gràcies a la llet d’ametlla. Tot el demés, o em repugna o em fa al·lèrgia”. Us asseguro que fou una sessió ferotge en més d’un sentit.
Ara mateix pateixo el trasbals d’una paternitat que és a punt d’assaltar-me i el d’un menisc trencat. Exactament no tinc clar que és el més dolorós, hores d’ara. Espero que reprendre la tasca blogaire em farà d’ungüent reparador. Sé que no hi ha escalf semblant al que em pugui proveir els lectors d’aquest blog . Espero, doncs, que entendreu que aquesta aturada ha estat totalment en contra la meva voluntat. A veure si en endavant puc repescar el ritme exhibit fins no fa pas tant. Gràcies per tanta paciència.
Un panorama presidit per una criatura i la meva coixesa és francament depriment. Per més que estigui amanit amb la lluminària nadalenca. L’arribada d’una criatura és una cosa feixuga, que mai la podràs calibrar prou si el tràngol no el vius en carn pròpia.
Primer és l’efecte niu. La meva dona viu presa d’un pànic per què sospita que no tot serà a punt quan neixi la nostra criatura. Jo encara no he gosat descobrir-me i confessar obertament que no sé ben bé què és el que no estarà a punt. Si he de ser sincer me’n fot bastant el no acomplir el pla traçat. És una magna operació dirigida a quaranta fronts d'una atacada. Impossible de dur a terme. Abasta des d’assumptes relacionats amb el cantó més cru del bricolatge fins a lliçons surrealistes de com lograr sobreviure al primer més de criatura.
La setmana passada em vaig veure obligat a assistir -tot i arrossegar exageradament la cama esquerra- a una sessió celebrada als sòtans del CAP de Mataró i que organitzava una lliga de senyores que propugna l’alletament “natural” en front de “l’artificial”. Quatre gats –l’estricament correcte seria parlar de gates- que consideren el fet d’alletar una cosa indescriptible. Tant, que ara em trec un pit aquí, ara em trec l’altre. Amb un posat carregat de sacrifici i d’amor a parts iguales. Arribes a témer que alguna d’aquestes abnegades senyores mares -i vista l’hora de la tarda que enfilàvem- que després de satisfer la respectiva criatura, les veia ben capaces de que alguna d’elles fes un oferiment altruista a qualsevol dels presents, abans no optés per amagar les mames per sempre més. Jo ja tenia pensada una resposta amable, arribat el cas: “senyora meva, jo vaig surar gràcies a la llet d’ametlla. Tot el demés, o em repugna o em fa al·lèrgia”. Us asseguro que fou una sessió ferotge en més d’un sentit.
Ara mateix pateixo el trasbals d’una paternitat que és a punt d’assaltar-me i el d’un menisc trencat. Exactament no tinc clar que és el més dolorós, hores d’ara. Espero que reprendre la tasca blogaire em farà d’ungüent reparador. Sé que no hi ha escalf semblant al que em pugui proveir els lectors d’aquest blog . Espero, doncs, que entendreu que aquesta aturada ha estat totalment en contra la meva voluntat. A veure si en endavant puc repescar el ritme exhibit fins no fa pas tant. Gràcies per tanta paciència.
dijous, de novembre 06, 2008
Sobre la crisi
N'Ília Gràcia em fa arribar un correu-e. Crec que val molt la pena compartir-lo. Són reflexions de rabiosa actualitat, sobre la crisi. És així de telegràfic: una cita i un vídeo.
"El pressupost ha de ser equilibrat, el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic ha de ser reduït, l' arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l'assistència als països foranis ha de ser decapitada de manera que Roma no arribi a la fallida. La gent ha d'aprende novament a treballar, en lloc de viure a costa de l'assistència de l' Estat."
Ciceró, Any 55 abans de Crist
El vídeo: http://es.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q
"El pressupost ha de ser equilibrat, el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic ha de ser reduït, l' arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l'assistència als països foranis ha de ser decapitada de manera que Roma no arribi a la fallida. La gent ha d'aprende novament a treballar, en lloc de viure a costa de l'assistència de l' Estat."
Ciceró, Any 55 abans de Crist
El vídeo: http://es.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q
dimecres, de novembre 05, 2008
Ben lluny de Barcelona
Una notícia que també ha quedat totalment eclipsada pel triomf d’Obama ha estat el nomenament de Barcelona com a seu de la Secretaria de la Unió per la Mediterrània. Justament ahir el ministre d’afers exteriors espanyol va felicitar-se’n.
Si vols saber-ne més de la qüestió, d’aquesta flamant candidatura pots treure el nas per aquí. Hi trobaràs tota la carn que s’ha posat a la graella, tal i com ho diria un Matias Prats qualsevol. Llegint i rellegint, fins on l’humor doni de si, acabes veient que les volades de coloms no coneixen topalls. Els socialistes són, com ja vaig apuntar ahir, els reis del mambo en aquesta mena d’arts.
Jo suposo que en clau mental estrictament de funcionari això suposa un èxit esclatant. Aquesta mena de txiringuito sempre acaba significant la col·locació o rehubicació de material humà que sol empènyer en algun nivell de l’administració. Ara, però, que som en plena època de vaques magres, aquest organisme serà una via nova a explorar. De ben segur que ja té un pressupost associat i ves a saber tu qui li haurà de fer front. És la mena de santuari que més hauria d’abundar. Sempre que el pagui algu altre, fa menys angúnia abocar-hi cabassos de gent.
Barcelona, bressol d’idees completament buides i capital mundial de qualsevol tipus de fum envernissat d’avantguarda, pot anar novament inflada de goig. Després d’experiències religioses com ara el Fòrum de les cultures o la recent aprovació al Parlament d’una cosa tan vital per a la humanitat com serà l'Institut Català Internacional per la Pau, ara ja tenim al sac una nova seu d’un invent que ha de servir per a la construcció de la ciutadania euromediterrània. Poca broma, doncs.
Vist el grau d’escalfament que experimenta el planeta en aquest punt tan concret que és la socialistada catalana, estic convençut d’una cosa: si el txiringuito realment pot significar alguna cosa de pes, de projecció, de progrés, per a Catalunya o simplement per a Barcelona, la cosa hagués anat a petar lluny. Com ja és santa tradició. Mai la diplomàcia espanyola hagués permès pintar res en el món als catalans. Quan vaig sentir en Moratinos dir que ja teníem una eina per conrear la multiculturalitat i fomentar encara més l’esperit solidari entre pobles dins aquesta gran làmina d’aigua que dibuixa la Mediterrània, està clar que el tema va d’això. De donar molts copets a l’esquena catalana i progre i el realment important segueix el curs de sempre: o direcció a Madrid o ben lluny. Però el cas és que ho sigui molt.
Si vols saber-ne més de la qüestió, d’aquesta flamant candidatura pots treure el nas per aquí. Hi trobaràs tota la carn que s’ha posat a la graella, tal i com ho diria un Matias Prats qualsevol. Llegint i rellegint, fins on l’humor doni de si, acabes veient que les volades de coloms no coneixen topalls. Els socialistes són, com ja vaig apuntar ahir, els reis del mambo en aquesta mena d’arts.
Jo suposo que en clau mental estrictament de funcionari això suposa un èxit esclatant. Aquesta mena de txiringuito sempre acaba significant la col·locació o rehubicació de material humà que sol empènyer en algun nivell de l’administració. Ara, però, que som en plena època de vaques magres, aquest organisme serà una via nova a explorar. De ben segur que ja té un pressupost associat i ves a saber tu qui li haurà de fer front. És la mena de santuari que més hauria d’abundar. Sempre que el pagui algu altre, fa menys angúnia abocar-hi cabassos de gent.
Barcelona, bressol d’idees completament buides i capital mundial de qualsevol tipus de fum envernissat d’avantguarda, pot anar novament inflada de goig. Després d’experiències religioses com ara el Fòrum de les cultures o la recent aprovació al Parlament d’una cosa tan vital per a la humanitat com serà l'Institut Català Internacional per la Pau, ara ja tenim al sac una nova seu d’un invent que ha de servir per a la construcció de la ciutadania euromediterrània. Poca broma, doncs.
Vist el grau d’escalfament que experimenta el planeta en aquest punt tan concret que és la socialistada catalana, estic convençut d’una cosa: si el txiringuito realment pot significar alguna cosa de pes, de projecció, de progrés, per a Catalunya o simplement per a Barcelona, la cosa hagués anat a petar lluny. Com ja és santa tradició. Mai la diplomàcia espanyola hagués permès pintar res en el món als catalans. Quan vaig sentir en Moratinos dir que ja teníem una eina per conrear la multiculturalitat i fomentar encara més l’esperit solidari entre pobles dins aquesta gran làmina d’aigua que dibuixa la Mediterrània, està clar que el tema va d’això. De donar molts copets a l’esquena catalana i progre i el realment important segueix el curs de sempre: o direcció a Madrid o ben lluny. Però el cas és que ho sigui molt.
dimarts, de novembre 04, 2008
Obama, sí. McCain..., no?
Quedo sobtat per l’ampli desplegament que farà la tropa antiamericana de les eleccions als US of A. Amb Bush la cosa no va ser així. El mateix exèrcit, a més d’especular infantilment, va quedar parapetat a casa sabent que tot i les mentides vessades per la televisió i ràdio els demòcrates no governarien Amèrica. Totes les fal·làcies es van intentar maquillar d’una forma o altra i la mare de tots els escalfaments mentals, un cop vist el resultat, fou: “el poble americà no és prou madur, encara”. Al cap d’un temps els canons es van encarar cap a França, amb la mateixa estratègia rinoceròntica i a favor de la imbatible –deien- Ségolèn Royal. Altre cop el mateix grau d’autisme.
Però ara no. Un mitjà tan estúpidament antiamericà com TV3 i d’una esquerrenositat igual d’estúpida farà un seguiment des de la mateixa i tan odiada Amèrica. Allí començarà a rodar aquest minyó avui tot ell màrtir per Catalunya però igual de miop que els seus botxins, el Sr. Bassas. Ell i tota una bona colla, on cal destacar l’aparició estel·lar del mateix Cuní fent la maca en alguna raconada de l’olimp McDonnals.
I penso: i tota aquesta conya, per a què?. Suposo que la televisió en mans exclusivament socialistes és sobretot show. De forma despietada, si cal. Els socialistes són els mestres de la il·lusió. Són els reis del mambo fent aparèixer i desaparèixer Catalunya, l’oposició, la crisi, les deslocalitzacions, l’augment de l’atur, les baralles miserables del tripartit, la llei de la dependència. El que tu vulguis i una mica més. Sempre els hi aniràs deu passes enrere.
Tanta vocació sobtada pels resultats americans, ara que el capitalisme, el neocapitalisme, el liberalisme, etc., etc., ja ha estat anunciat puntualment que està tocat de mort, cal fer la travessia per retransmetre en directe la victòria previsible del primer ZP color negre d’Americà.
Veurem a “peu d’urna” l’estil més cafre i patètic de l’antiamericanisme. Si, per exemple, l’11-S va donar prou per fer aflorar el cantó més miserable d’aquest exèrcit que ronda “la nostra”, les eleccions poden donar lloc a una explosió de felicitat difícil de catalogar. Rere el triomf previsible de n’Obama què hi veuran els ideòlegs de la carxofa tevetresina?. El triomf del multiculturalisme?. Un gir cap a l’esquerra dels US of A?. La tant anhelada maduresa del poble americà?.
TV3 i tot el seguici amic han jugat infantilment a fer posicionar les audiències. A prendre part per un o altre. Obama, a més de negrata i enrollat és el bo. I McCain, la peste. A mi em demanen qui votaria. I jo responc: però tu ets imbècils o més que un simple imbècil?. Algú pot creure que les situacions polítiques poden trasplantar-se així, sense més?. A mi me’n fot un candidat o altre. El que sé d’elles és el que he vist per la tele. O sia res de res.
A mi el somriure tan Profident de l’Obama no em genera cap adhesió. Només li he sentit dir barbaritats molt empeltades amb aquesta cosa insofrible que aquí en diuen “polítiques socials”. Només em consola saber que a Amèrica la mentida si que és castiga. D’altra banda, en McCain no es cansa de repetir que ell no té res a veure amb Bush. Per aquí no li deixen dir res més.
Per sort els Estats Units d’Amèrica són molt més que aquesta cosa irreal que en forma de faula ens vol vendre el cantó més poc solvent de la cosa progre que ronda per casa nostra. Per més que t’ho vulguin transmetre en rigorós directe, avui amb prou feines veuràs l’enèsim show. Ara, per quatre duros agafa l’avió i ves-te’n a veure-ho tu, si és que et pica la curiositat electoral. Amèrica val molt la pena que no te l’expliquin. I menys el dia que voten els americans. És sobretot aleshores que només sentiràs el pim-pam-pum de l’exèrcit més tanoca que mai ha donat Catalunya i l’esquerra.
Però ara no. Un mitjà tan estúpidament antiamericà com TV3 i d’una esquerrenositat igual d’estúpida farà un seguiment des de la mateixa i tan odiada Amèrica. Allí començarà a rodar aquest minyó avui tot ell màrtir per Catalunya però igual de miop que els seus botxins, el Sr. Bassas. Ell i tota una bona colla, on cal destacar l’aparició estel·lar del mateix Cuní fent la maca en alguna raconada de l’olimp McDonnals.
I penso: i tota aquesta conya, per a què?. Suposo que la televisió en mans exclusivament socialistes és sobretot show. De forma despietada, si cal. Els socialistes són els mestres de la il·lusió. Són els reis del mambo fent aparèixer i desaparèixer Catalunya, l’oposició, la crisi, les deslocalitzacions, l’augment de l’atur, les baralles miserables del tripartit, la llei de la dependència. El que tu vulguis i una mica més. Sempre els hi aniràs deu passes enrere.
Tanta vocació sobtada pels resultats americans, ara que el capitalisme, el neocapitalisme, el liberalisme, etc., etc., ja ha estat anunciat puntualment que està tocat de mort, cal fer la travessia per retransmetre en directe la victòria previsible del primer ZP color negre d’Americà.
Veurem a “peu d’urna” l’estil més cafre i patètic de l’antiamericanisme. Si, per exemple, l’11-S va donar prou per fer aflorar el cantó més miserable d’aquest exèrcit que ronda “la nostra”, les eleccions poden donar lloc a una explosió de felicitat difícil de catalogar. Rere el triomf previsible de n’Obama què hi veuran els ideòlegs de la carxofa tevetresina?. El triomf del multiculturalisme?. Un gir cap a l’esquerra dels US of A?. La tant anhelada maduresa del poble americà?.
TV3 i tot el seguici amic han jugat infantilment a fer posicionar les audiències. A prendre part per un o altre. Obama, a més de negrata i enrollat és el bo. I McCain, la peste. A mi em demanen qui votaria. I jo responc: però tu ets imbècils o més que un simple imbècil?. Algú pot creure que les situacions polítiques poden trasplantar-se així, sense més?. A mi me’n fot un candidat o altre. El que sé d’elles és el que he vist per la tele. O sia res de res.
A mi el somriure tan Profident de l’Obama no em genera cap adhesió. Només li he sentit dir barbaritats molt empeltades amb aquesta cosa insofrible que aquí en diuen “polítiques socials”. Només em consola saber que a Amèrica la mentida si que és castiga. D’altra banda, en McCain no es cansa de repetir que ell no té res a veure amb Bush. Per aquí no li deixen dir res més.
Per sort els Estats Units d’Amèrica són molt més que aquesta cosa irreal que en forma de faula ens vol vendre el cantó més poc solvent de la cosa progre que ronda per casa nostra. Per més que t’ho vulguin transmetre en rigorós directe, avui amb prou feines veuràs l’enèsim show. Ara, per quatre duros agafa l’avió i ves-te’n a veure-ho tu, si és que et pica la curiositat electoral. Amèrica val molt la pena que no te l’expliquin. I menys el dia que voten els americans. És sobretot aleshores que només sentiràs el pim-pam-pum de l’exèrcit més tanoca que mai ha donat Catalunya i l’esquerra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)