Carta a en Duran i Lleida

Dilluns sortirà publicat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que t'agradi. Molt bona setmana!

Ah, Barcelona!

Com que demà serà festiu, he optat per dibuixar en comptes d'escriure. És això el que es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Bona Pasqua i bona setmana!

Víctimes del propi miratge

Demà de bon matí sortirà publicat aquest nou post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Maleïda mosca txavista

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una ja serà possible llegir aquest post. Serà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Xenofòbia i xenofòbia

A partir de dos quarts d'una veurà la llum el proper post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és un costum arrelat els dilluns.

Bona setmana!

Votar i ferir la sensibilitat

Demà, de bon matí, serà possible llegir aquesta nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona

Et suggereixo que t'uneixis a aquest Grup: http://www.facebook.com/group.php?gid=112874842080177#!/group.php?gid=112874842080177&v=info

En clau de futur proper

Ja és publicat aquest nou post. Com cada dilluns, això passa al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

En tal dia com avui

En tal dia com el d’avui en Macià proclamà la República Catalana “com estat integrant de la federació ibèrica”. Aquesta fita ha deixat llarga estela. Molts somien –somiem- en tornar-hi per a fer-ho irreversible.

En tal dia com avui, quan era jove i militant de la JNC i amb alguna responsabilitat en el col·lectiu de la República Independent de Gràcia, vaig fer la proposta als meus companys de celebrar-ho com toca: assistint al sopar que la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya tenia per costum organitzar. Eren temps venerables d’ERC.

Gairebé ens va ocupar un any preparar l’efemèride. La cosa havia d’anar de la següent forma: primer calia vendre exitosament a un grup reduït la idea i en segon lloc fer una opa amistosa a la resta del col·lectiu. En cas que la gent no hi volgués assistir, que no fos culpa del preu del sopar. Així és que tot un any el vam dedicar treballar per aconseguir el pressupost suficient per anar de franc a la celebració. No cal dir que va ser una de les decisions polítiques que més quòrum i entusiasme van despertar en tota la meva vida activa dins la JNC. Ens vam espolsar la mandra i vam arribar a fer el calaix suficient.

El complicat de l’assumpte era “justificar” la despesa portes endins i disfressar la nostra assistència en bloc a un acte que el suposàvem multitudinari, organitzat per una altra formació política. Amb el tema dels calers prefereixo no estendre-m’hi massa, fins que a en Garzón no l’hagin rebregat una mica més. Però sí que puc dir que quan vam tenir els diners a la butxaca, vam anar –un amic i jo- a la seu d’ERC que hi havia al Passeig de Gràcia, davant la Pedrera, a comprar els tickets del sopar. En volíem una trentena, així de pet. Una senyora i un senyor bastant més grans que nosaltres ens van atendre, amb sorpresa. Era la època en què la mitja d’edat republicana es disparava cap els núvols. Crec que feia temps que no els arribava una patum tant grossa de material tant tendre, així d’una atacada. Vaig veure, doncs, que podia posar condicions: "volem ser a primera fila, per veure n’Heribert Barrera, sense interferències". (Després del que ens va costar recollir els diners, només faltaria que una columna en el restaurant o una distància infinita ens esguerrés tot aquell esforç! La cosa podia acabar amb una moció de censura o al comité de disciplina!) Vaig aclarir que érem tants perquè formàvem una companyia de teatre amateur, a Manresa.

Va arribar el dia i, efectivament, ens van col·locar en una llarga taula davant de tot, fregant la presidencial. Vèiem passar aquells militants de tota la vida, que els havia tocat seure a ca una puta. Lluny, molt lluny. I segur que es demanàvem qui coi érem nosaltres! Per acabar-ho d’arreglar n’Hortalà va passar a saludar en Tremosa, que aleshores era alumne seu. Però de seguida va corre a ocupar el seu lloc. ERC vivia uns moments on les cadires ballaven i la direcció semblava apostar per un cert relleu. En aquesta fase sísmica dins el partit, l’home sabia com n’era d’important ocupar un lloc destacat a la seva taula. La foto de la jornada feia goig a les totes.

Sempre hem recordat aquest episodi ben de gust. Per a nosaltres era alliberador poder unir discurs polític amb proclames separatistes. A Convergència no es feien aquesta mena de coses, si no era en alguna remota intimitat. Ens ho varem passar molt bé. Molt.

D’aleshores ençà no hem avançat massa. No estic segur que avui ningú a la JNC se li passi pel cap fer una aposta semblant i haver-la de suar tot un any. Avui Esquerra ha perdut dues sigles de tal forma que al mateix Macià el farien tornar al forat i de pet. No hem avançat, però tampoc ens hem aturat. Això és encara tant cert com la probabilitat de que arribarà el dia en que Catalunya pugui viure plenament lliure. Visqui Catalunya Lliure!

Cap al centre del no res

Com tots el dilluns, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir aquest nou post. Com ja és costum als dilluns, surt publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Catalunya derrota altre cop Espanya

Demà a dos quarts d'una ja podràs llegir aquest nou post. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que hagis tingut una bona Pasqua! Molt bona setmana!

A Catalunya com a Nicaragua

Ja pots llegir aquest nou post, publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Of course

Sembla ser que la marxa de n'Albert Sáez per anar a fer de director adjunt al Periodico només la defensa el PSC. Àdhuc li donen les "gràcies per tot". Contents han d'estar amb ell que el recol·loquen a casa seva i l'obsequien amb una habitació amb vistes. Com no l'haurien de defensar!!!???

Lluitar qualsevol pam de llibertat

Demà dilluns es podrà llegir aquest post. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Treballar en nous filons

Llegeixo de bon matí una literatura que potser no hauria de tocar fins passat el mig dia. Em refereixo a una entrevista a El Singular Digital que li fan al senyor Miralles, diputat i coordinador general d'EUiA. Explica –i defensa- moltes coses que, efectivament, li ajudaran a mimar el seu hortet. A mi potser m’escandalitzen. Però ell podrà conrear aquest nínxol de mercat que de forma impertèrrita segueix recolzant l’opció que defensa i, tot i ser minoritària a Catalunya, li garanteix tenir presència en redols polítics que mai hagués sospitat. Vull dir, ni ell ni jo. S’acompleix, doncs, allò tan conegut de la feina ben feta. Reconec que saben trempar molt bé tot aquest receptari verd de forma que arriben a fer les delícies a tots i totes les bledes que pul·lulen pel país. I ja no diguem el clímax que poden provocar a tot quisqui que decideix penjar directament d’una branca de la formació.

Diu el flamant conreador general d’EUiA: “Quan vam discutir el primer acord d’Entesa em vaig quedar en minoria defensant que les conselleries haurien de ser barreja. Les forces de govern haurien d’estar més presents a tots els departaments. La pluralitat comporta conviure i, per tant, no podem parlar de la conselleria del meu partit, sinó de la conselleria del govern.”

Sobta comprovar en algú tant antisistema com ell que ser al govern de la Generalitat ho entengui com una oportunitat de negoci bastant única. Mirar de fer crèixer el radi d’acció funcionarial fins l'equivalent al total de la institució, suposa augmentar exponencialment la capacitat de gestionar persones afins i dotar-les d’experiències que mai es donarien a base de complir amb el receptari propi. El més semblant a la versió verda i esquerranosa del que fa La Caixa amb les seves beques, vaja: posar a l’abast horitzons impossibles.

Com si el drama hagi estat aquest: arribar al govern i trobar una Generalitat orfe de funcionaris... d’això sí que n’hauria de parlar vostè, Sr. Miralles, en comptes de veure si el premi d'aquesta rifa encara l’hem de fer més gros!. Però és clar, el que pensa la majoria queda radicalment fora d'un determinat nínxol de mercat.

La crua realitat com a miratge

Diumenge La Vanguadia publicava una enquesta sobre la intenció de vot en unes eleccions al Parlament. Després d’una setmaneta presidida per la neu, podria ser que torni a glaçar en el cor d’algun personatge tripartit.

És sorprenent el que se’n pot arribar a ser d’incompetent, quan tenint tota la piconadora mediàtica del teu cantó, l’únic que assoleixes com a resposta és una jubilació a la bestreta. És clar que parlem d’una enquesta de La Vanguardia. Però és que les oficials apunten –més o menys- cap una mateixa direcció.

El negoci rodó, sens dubte, el fa Esquerra. Sempre segons la informació que ofereix aquesta font, la patacada més forta se l’arria Esquerra. Sí, els mateixos que van omplir portades –La Vanguardia inclosa- amb escenes d’una certa obscenitat política quan van decidir refregar-nos pels nassos una clau que mai més aquests mateixos nassos tornarien a ensumar en cap moment de cap legislatura. Ans el contrari. Tot el que hem pogut anar veient resta lluny, molt lluny de qualsevol clau.

El que podria resultar més sorprenent, però, és el cas dels comunistes reconvertits. Tot i el xàfec rere xàfec polític en el qual viuen instal·lats i la crua intempèrie amb la qual els han obsequiat els socis de govern, sembla ser que aguanten estoicament el que sigui. Hom podria pensar que es tracta d’un fenomen de la política. Però no podem perdre de vista que és una formació residual, acotadíssima, que tenia tant poc per perdre que fins i tot no podia perdre res. I així sembla que és.

Els socialistes pugen. Lleugerament, però ho fan. Ara, tenint present que han ostentat la presidència en dues legislatures aquest augment d’escons és una enganyifa. L’únic del que han estat capaços és de pispar en la bossa d’electors d’algun dels companys de coalició. Poca cosa més. Misèria i companyia, doncs. I amb tota fanfàrria mediatica a favor i un govern amic a Madrid. Misèria i companyia, efectivament.

Amb les coses així és fa difícil canviar de rumb hores d’ara. Per més que avui un suposat “interès informatiu” faci menester l’aparició sobtada -i en hora de màxima audiència- el president de la Generalitat en la televisió del règim. En la recta final de la legislatura és impossible bastir aquell miratge que hom ha estat impossible de recrear en quatre anys i escaig. O d’intentar vendre per enèsim cop allò que no ha estat aquesta “crisi” de la neu.

Símptomes de recta final

Com cada dilluns, el post de dilluns es podrà llegir a partir de dos quarts d'una. És aquest. El que sortirà al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Massa a la desesperada

Cal remuntar-se al 2001, per tornar atiar el més que discutible argument del “i tu pitjor”. Com si reiterar en el –ara ja- clàssic “la culpa és de CiU” servís per fer més suportable la manca de capacitat mostrada per l’actual govern de Catalunya.

Cal també ostentar una petitesa moral i política fora del comú per arribar a plantar-se davant del faristol del Parlament i només ser bo per adreçar semblant missatge a la població:

"S’ha reaccionat amb molta més solvència que el 2001, per exemple. Afortunadament, les coses han canviat molt des del 2001: avui, el President de la Generalitat ha anat personalment a la seu d’Endesa per interessar-se pel restabliment del servei elèctric; el 2001, el que era conseller en cap, Artur Mas, gastava llum a la pista de ball d’una discoteca"

L’autor –o autora- ha de ser molt conscient que el seu determinat estil de fer política ha tocat fons i que ja ha exhaurit tota la munició de la qual disposava. Quan ja no et queden bales per reposar l’únic que pots fer és mirar d’estampar la pistola al cap enemic, per veure si com a mínim el pots estabornir o obri-li un bon trau. Deixar-lo ben tocat com sigui amb l'objectiu de sobreviure, vaja. Però és que ni la pistola saben llençar aquesta gent. De tant prop com veuen i senten que és el perill, són víctimes de la desesperació.

El ciutadà "normal" davant l'imprevist

En tota situació excepcional, com pot ser la d’una nevada com la viscuda, hi ha una versió múltiple del papanatisme. Tenim els polítics que es cobreixen de glòria gestionant l’imprevist com perfectes amateurs, apareixen els polítics barruts que s’espolsen les puces amb més pocavergonya que gràcia, o brollen les valoracions polítiques que ratllen la indigència mental. Però hi ha un capítol a banda que mereix ser dedicat al ciutadà “normal”. Que sembla ser és tot aquell bestiar que d’una forma o altra no exerceix directament l’ofici de polític.

Això no vol dir que no pugui arribar a assolir les mateixes cotes rupestres. Quan plou, quan trona o quan neva, sempre hi ha un o altre que la bufa de través. Aquest dia era freqüent trobar el conductor que unilateralment decidia aturar la seva cursa en el punt mateix allí on era. Sense apartar el seu vehicle del carril de circulació, sense posar cap tipus d’avís ja sigui el triangle de marres o els quatre intermitents. Res de res, i a començar una espera de perfecte imbècil amb el pretext que “s’ha posat a nevar”. Això va provocar caos difícil de gestionar. Cues i males llets certament difícils de gestionar. Quan topes amb ciutadans on veus que la seva “normalitat” és d’aquest calibre et recorre una fredor per dins que no la provoca pas la intempèrie, sinó comprovar fins a quin punt hom ha extraviat la capacitat de reacció mínimament intel·ligent davant un imprevist que en absolut és catastròfic. Hi ha molta ciutadania “normal” que n’espera tant de l’administració, que arribarà el dia en que li exigirà que li treguin els mocs del nas.

Tota la vida que ha nevat, un moment o altre. Però és des que hi ha tanta administració disposada a fer tant pel ciutadà “normal”, que aquest ha començat una cursa imparable cap a una atrofia mental difícil de convertir-la en reversible.

La nevada del 2001 ja va mostrar uns primers indicis alarmants, a la vista de segons quina mena de comportament havia aflorat. Però després, fins arribar avui, hem tingut altres moments àlgids on ha rebrotat vertadera estupidesa humana amb tota la seva força. Cas del Carmel, per exemple. No és d’estranyar, doncs, que encara puguem assolir noves cotes de “normalitat” ciutadana altament preocupant.

Assumpte arxivat

Hereu, alcalde que defensa unilateralment -i per sorpresa- una candidatura de Barcelona pels JJOO d’un hivern o altre, s’ha tret les puces del damunt atiant el tros de funcionari incontenible que li surt tant de dins. Diu que l’ajuntament ha tingut una resposta correcta davant la previsió feta. És el llenguatge administratiu del “vuelva Vd. manyana”. I puntualitza què:

1)La previsió era només de ventada exagerada. Barcelona, doncs, estava preparada per rebre qualsevol tipus d’embat amb els braços ben oberts i sense necessitat de despentinar-se.
2) La previsió -que va resultar ser un absolut fracàs- va ser feta per una altra administració. Això és, la Generalitat de Catalunya i molt concretament el departament d’Interior.

I així és que ha donat per contestat amb una pulcritud administrativa el perquè de tot plegat i tant plegat i assenyalat el sentit cap on havia de caure el pes de tota l’atenció mediàtica.