Xorissos i xorissos

Segueixo poc els telenotícies. Però vist el que ha passat en les darreres hores, no he pogut resistir-me a veure què diuen. Es veu que hi ha una onada de corrupció a Catalunya. I el jutge súper star de l’Audiència “Nacional” ha decidit prendre cartes en l’assumpte. Així queda clar qui mana, qui té els cossos i forces de seguretat i com resta, altre cop, el ja tant agònic concepte d’autogovern. He de confessar que tot aquell ramat de guàrdies civils, entrant i sortint de l’ajuntament de Santa Coloma, és un espectacle que fereix la meva sensibilitat. Què se suposa que n'hem de fer amb el Mossos?

Veig, d’altra banda, que el cas Millet ha desaparegut de l’escena. Tota aquella informació que anava sortint en compta gotes, les filtracions interessades d’un sumari sota secret -que era munició per aconseguir allò que sembla impossible d’arribar-hi per vies democràtiques-, tot allò s’ho ha dut una ventada. La vena involucionista d’aquesta gent sembla que no té un sostre a la vista. Ah, i el paper de periodistes i mitjans, a l’alçada del betum.

I vet aquí com han canviat les tornes. La garzonada ha frenat sobtadament les ganes incendiàries de fer servit la justícia com a Cavall de Troia. Tota aquella superioritat moral que exhibeix l’esquerra a base de jugar amb les cartes marcades, ha quedat aturada en sec. Amb una contundència tal que ara fins i tot demanen una treva.

Ahir tots els que no votem socialistes érem tractats de vulgars xorissos, pel màxim responsable del PSC i actual president de la Generalitat. Avui ja proposen amicalment una treva. Potser és que n’han trobat de més grossos. De xorissos, vull dir. De tant com s’han arribat a mirar el melic i d’escampar la mentida no se n’havien adonat que els tenien dins de casa.

Cas perdut

L’altre dia el majúscul i irreductible compatriota Arnau Oteji advertia al Cimera que en Montilla és un “cervell espanyol envasat al buit”. I això que podria semblar un despropòsit, avui al mateix cervell li ha faltat temps per certificar el seu estat envasat. “Montilla creu que el 'cas Millet' no afectarà electoralment CiU”, diu el titular de l’Agència catalana de notícies. Sembla ser que l’electorat de CiU no és sensible a aquesta mena de coses. Com no li afecta al PP el cas Gürtel. (El cuento de sempre sobre la dreta, quan l'esquerra fa aigües). La disquisició és pròpia d’un objecte envasat al buit i allunyat de la realitat. Considerar xorisso tothom qui no vota socialista és un acte propi d’algu a qui ja no li cal l’envàs al buit perquè té el cervellet entrat en vies de fossilització.

Dones i vídues

M'he afeccionat al xarop de saüc diluit en aigua. M'hi he quedat ben enganxat. Escolto la mar i els grills a la fosca. Fa una nit esplèndida. Corre l'aire oxigenat, perfumat amb puntes d'herba fresca. Milers i milers de llumetes dibuixen una línia d'horitzó en la llunyania. Fa goig la contemplació dirigida cap el no res. Decideixo escoltar "Take Your Shirt Off", dels T-Pain. Mentre, aprofito per penjar el que ha de ser el proper post que ha d'apareixer aquest dilluns, al Blog Gran del Sobiranisme. Es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Com mana la tradició.

Bona setmana!

Demà serà un altre dia

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.

De cap a peus!

Els pressupostos de l’estat tiraran endavant. Gràcies al PNB i als canaris. Em meravella la capacitat de’n Zapatero per treure tant de suc a una mateixa llimona. Se suposa que els bascos, un cop han fet de perfectes banyuts, rebran a canvi quantitats ingents de matèries que beneficiaran el seu país.

En el paper també de banyuts, els catalans i molt particularment els que encara tenim l’humor de defensar les bondats de CiU, hem d’estar infinitament agraïts als bascos per tant de sacrifici. Després del que hem hagut d’empassar-nos jo no les tenia totes amb la deriva que podia prendre en Duran. CiU hauria de gastar el “No” sistemàticament per a un partit que no ha fet altra cosa que estafar-nos. L’únic que rebem del talante és la mentida i l’oprobi. I en el cas particular de la gent de CiU això es podria multiplicar a l’enèsima. Sort, sort, n’hem tingut dels bascos, que ens han allunyat de qualsevol temptació. (Sembla increïble poder comprovar que hi ha encara qui pot superar-nos i de molt).

El PNB fa quatre dies que esbombava un Pla Ibarretxe, perquè l’Estat espanyol no complia amb el que pactava políticament. El seu estatut se’ls quedava esquifit. I, ves per on, ara, justament ara que els han clavat la ganivetada de la seva vida, ara recolzaran uns pressupostos a canvi de tornar a pactar quartos i concessions polítiques.

A qui n’hi ha uns quants que no n’aprendran mai. Ni a base de rebre escarments exemplars i humilacions públiques. Qui és el maco que hores d’ara pot creure en la paraula d’en ZP? A qui n’hi ha uns quants què, potser sense saber-ho, no són més que uns perfectes espanyols. De cap a peus.

Tinguem molt present els colpistes

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una de la matinada, ja serà possible llegir aquest article. És el que he fet pel Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Grip "A" -o no-

A la sala d’espera de la consulta del pediatre hi ha una cartell que descriu tots els símptomes de la grip “A”. Em penso que els tinc tots. Em sento com si m’hagués passat una piconadora pel damunt i només em faltava topar amb aquesta mena d’informació. De la meva dona també podria dir-se’n el mateix. Li dic que ja sé d’on és que li venen tots els mals.

Quan entrem a la consulta, amb la metgessa només parlem del nen. Prefereixo no tocar el tema de la “A”. Està pansit i fa aquelles ulleres que apareixen quan no has dormit pràcticament tot un cap de setmana i, a més, l’has passat fumant porros i bevent. Clar, un aspecte semblant quan tens entre nou i deu mesos fa vertadera llàstima. Així és que passo de treure el tema de la meva grip.

Ja sabem, a més, que en aquest país l’afecció que hi ha per fer grans les sospites. Les ganes que hi ha per lapidar a qui sigui, amb l’excusa que sigui. La grip “A” és perfecte per enfonsar la reputació del primer que se’t posi pel davant. Aquí els mitjans han ajudat a fer bons els inquisidors de barriada.

Quan la visita la donem per acabada, li demano a la doctora si la grip “A” és un virus que es pot transmetre per internet. Ella respon molt secament: “no”. Bé, aleshores puc confessar tranquil·lament que em sento talment com si tingués la grip “A”. Ara em dedico a sobreviure a base d’infusions de farigola i suc de pinya. No tolero res més. He de prendre de tant en tant un bon tanto d’Aquarius, per les sals que conté. Si així aconsegueixo revifar, no dubto que la humanitat haurà fet un altre gran pas cap endavant.

Encetar el veritable procés

Aquest dilluns, com no podia ser d'altra forma, serà un dia feiner. (Com a blogaire o no). Aniré a treballar i, per tant, a fer més rica i plena Catalunya.

Com cada dilluns, també, sortirà publicat a dos quarts d'una aquest post al Blog Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El que Déu no pot fer

Ahir va tocar dinar amb el president que va portar a Lituània altre cop a la independència. Important pels lituans això de remarcar “altre cop”. Adverteixo, però, que a mi no m’interessa massa explicar el nostre cas a segons qui. Un cop ho has fet te n’adones que és impossible assolir la comprensió de ningú. És un tema que no s’aguanta per enlloc. Només pots rebre el tractament d’imbècil, si ho penses fredament. Qui és el maco que declarant-se independentista fa entenedor a un observador estranger això que el nacionalisme espanyol presideixi el govern català. Gràcies, precisament, als independentistes. No saps on coi fotre’t. Un cas de vergonya col·lectiva, únic segurament al món més o menys civilitzat.

L’interès de debò, doncs, va venir pel fet de compartir la taula, també, amb n’Agustí Bassols. No havia tingut el plaer de xerrar amb ell, abans. Als vuitanta-cinc anys s’embarca a promoure la independència, a raig. Com a home prestigiós en el camp del dret i com a persona d’una certa edat, em genera un respecte fora mida. Solvència demostrada i experiència vital són dues coses que jo venero. És un home que encomana pau i tranquil·litat amb la mirada. En canvi, sembla que ha de tenir el seu geni: “jo sempre he estat independentista! Des dels set anys! Vaig acceptar ser conseller perquè em pensava que en Pujol també n'era d'independentista”. Això darrer ho diu amb una mica d’amargura. Jo li apunto:
-Sr. Bassols, en Pujol és independentista
-Nooo.
-Sí, sí que n'és. El que passa és que encara no ho ha descobert. (Somriu. Agrament, però somriu).
-Si en Pujol se’n declarés, de cop tindríem vint mil independentistes més.
-Mig país ho seria de pet!
-Em trobo molta gent, que després que em sembla els he convençut, em diuen: ho vaig a parlar amb en Pujol. (Fa un silenci i posa cara de voler dir: i aquest m’acaba esguerrant el negoci.) En Pujol és un home molt important per aquest país, però ell vol una Catalunya forta, plena, dins d’una Espanya també forta i plena. Quan ho vaig descobrir em vaig enfadar molt. Gairebé marxo del govern. És un home molt pragmàtic. Molt.
-Aviat es trobarà en terra de ningú. En algun llim difícil d’ubicar. Allí on abans hi podia haver matisos, avui és impossible. Tot el cuento de ser catalanista, però autonomista o nacionalista, però moderat, etc, etc, tot això se n’ha anat a fer punyetes. O ets independentista o no n’ets. Espanya s’ha radicalitzat tant que no permet cap terme mig. Només pots ser a una punta o a l’altra.
-Li diré una cosa: miri que jo sóc molt catòlic, eh?. Però això és una cosa que ni Déu (i assenyala cap amunt amb el dit índex) és capaç d’arreglar-ho. Déu pot trencar Espanya. Però no pas la mentalitat dels espanyols. (Se’m queda mirant fix. Fa un petit silenci i resta immòbil, com si s’hagués convertit en la seva pròpia estàtua de cera). I remata: És l’únic que Déu no pot fer.

Després d’un parell d’horetes, no cal dir que la conversa se’m va fer curta. Vam acomiadar el president lituà i nosaltres varem continuar la tertúlia. Primer amb l’arribada dels cafès i, després, sense ells. Ara ja estic mirant de veure a qui he d’enredar per tal de poder tornar a xerrar amb l'honorable Sr. Bassols. De moment, ja m’he adherit a Sobirania i Justícia, entitat independentista i transversal promoguda per ell mateix.

Què n’hem de fer ara dels Països Catalans?

Imprescindible la lectura d'aquest magnífic article, escrit per en Joan-Josep Rosselló, periodista mallorquí. És el convidat de la setmana al Blog Gran del Sobiranisme.

Vytautas Landsbergis

Després de molt temps hem aconseguit portar a Barcelona l’ex president lituà Vytautas Landsbergis. Aquesta fou una idea que sorgí del consol honorari lituà a Barcelona, Sr. Miquel Vila, i que la nostra associació recolzà de seguida.

Es van cercar complicitats en altres associacions i persones i, finalment, ha estat gràcies el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme depenent del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat que farà possible la seva vinguda. Serà, però, dins un programa més ampli.

Nosaltres volem convidar-te de forma molt entusiasta al dia 8 d’octubre a les 18:00h, al Museu d’Història de Catalunya (Pl. de Pau Vila, 3 (Palau de Mar), 08003 BARCELONA , Telèfons 93 225 47 00 93 225 47 26 93 225 47 32), on el Sr. Vytautas Landsbergis farà una xerrada.

Associació Catalano-Lituana, Ct-Lt

En el pot petit hi ha la bona confitura

Demà dilluns sortirà aquest post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Demà a les 00:30h. Una pinzellada sobre l'Assemblea constituent de Reagrupament i una altra sobre la visita que farà l'ex president de Lituània, el Sr. Vytautas Landsbergis, aquest dijous a Barcelona. Bona setmana!

Gòtic català

Una mostra gòtica de Catalunya ho és ben bé el nostre Parlament. No per les pedres que el sustenten, sinó per les ànimes de càntir que hi acull. Gòtic del bo i millor, equiparable a l’exhibit no fa pas tant per na Sonsoles i en Jóse.

És francament tètric contemplar en què consisteix un “debat”. Tot està escrit i, òbviament, pre-fixat i arxi-conegut. No hi ha marge per a l’espontaneïtat o l’honestedat política. Les intervencions fan vertadera llàstima perquè s’acosten més al que seria un concert en play-back que una actuació on realment el ciutadà “normal” pugui identificar un bri de lideratge polític que permeti alleugerir el pes de totes les tensions que mortifiquen la vida moderna, marcada per tant desconcert i crisi.

El govern de Catalunya ofereix una imatge de família Adams que tomba, amb un president que necessita llegir fins i tot el “Bon dia”. Tot ho porta escrit o pre-fixat. I allò que no surt al guió no rep símptomes d’atenció o de rèplica. L’home transmet una manca de credibilitat per liderar el país tan rotunda, que fins i tot els seus consellers en fan la conyeta via sms del que n’arriba a ser de pesat aquest home quan té el micròfon en dansa. Exactament: “toston”. I un altre dels diputats que suporta –entén-ho com millor et sembli- el govern contesta que és poc sensible amb la gent que pateix dificultats.

L’espectacle ofert pel Parlament és bastant rònec. Ni els predicadors del patriotisme social creuen en el producte que ofereixen. I aquí hi té una bona part de responsabilitat, insisteixo, la manca de lideratge que ofereix el govern català i molt particularment el seu president. Fins i tot, a la hora d’intervenir els grups polítics, quan ha estat el torn del partit socialista, el seu porta-en-veu ha fet una prèvia a la intervenció que tenia preparada. S'ha a dedicat a replicar intervencions anteriors que en realitat li correspondria haver-ho fet el mateix president o algú altre del govern. Però ja no ve d’aquí. Qualsevol ajut per difuminar el semblant gòtic de l’obra de govern sempre és benvingut.

Aquí només ens falta l’Obama i senyora, per passar definitivament a la posteritat. Gòtic com el nostre no se’n troba per gaires llocs més. I si no s’afanyen els americans, aviat ni tindran ocasió per retratar-lo. Cau a miques.