dijous, de gener 01, 2009

Encetant l'any 2009

A mi em toca fer un torn que arrenca a quarts d’onze de la nit i pot acabar a quarts de cinc de la matinada. És l’estona en que la criatura està més animada. Era així que es comportava quan era a la panxa de sa mare i, de moment, així continua. La resta del dia dorm com una soca i només explota com una bomba de rellotgeria si el biberó no arriba puntualment cada tres hores.

Tinc bones estones per treballar i per fer meditació en aquestes hores. Es difícil d’explicar la felicitat que irradia una criatura simplement veient-la dormir o esbossant un somriure encara que tingui els ulls ben aclucats. He quedat sorprès de que puguin passar fenòmens com aquest. Em sembla que ja començo a endinsar-me en la ruta dels perfectes idiotes, la que enfilen els pares acabats d’estrenar.

També, en aquests moments intempestius, aprofito per veure què passa al món. No he pogut tornar a obrir la televisió o simplement comprar el diari, des què va nèixer. Així és que aprofito per surfejar en la immensitat que ofereix internet. Llegeixo blogs i diaris digitals. I veig que la cosa no pinta massa bé. Vull dir per aquesta andròmina que anomenem Catalunya. Cada dia més erràtica i assetjada per terra, mar i aire. Igual que una altra vaca cega maragalliana, va fotent testarrades per les cantonades. La resistència a l’interior fa llufa o decideix passar-se al bàndol contrari.

Després de gaudir com un perfecte papanates amb les ganyotes que em proporciona la meva criatura penso quina faula hauré d’inventar per explicar-li les catalanes bondats. Què m’hauré d’empescar perquè, malgrat aquesta pressió exterior i interior que rebem i que no genera cap estímul de resposta per combatre-la, pugui fer-li aflorar una bona flama d’orgull patriòtic. Quin sopar de duro li hauré d’engaltar perquè al final decideixi dedicar la vida sencera a plantar cara als nostres il·lusos enterradors i a tot botifler que se li posi per davant.

Contemplar un nounat és tota una experiència. Unes estones són de placidesa i beneiteria insuperables i, d’altres, són refotudament agres. En qualsevol cas, desitjo que el 2009 ens porti idees renovades i suficient humor per poder seguir aguantant l’embat, vingui d’on vingui. Que aquest any superi per bé el que ara mateix acabem de deixar. I ja ens ho anirem explicant.

8 comentaris:

Andreu ha dit...

Bona nit, i ..bona guàrdia!!

El més important és menjar i dormir. I poc a poc, quant a dormir, també s'ajusten als costums de la família. Questió de poquetes setmanes més.

Jo crec, tanmateix, que hi ha diferència entre les "opinions publicades inclosa internet" i l'estat de la questió entre l'opinió pública, que la majoria de vegades no s'expressa nítidament o no s'expressa, però que va acumulant pòsits d'experiències i d'arguments.

Mes aviat em sento optimista, més que fa 6 mesos. Tot i la crisi, i els seus efectes, que seran duríssims enguany.

De tant en quant, em faig l'enquesta de les necrològiques de La Vanguardia. El nombre d'esqueles i/o recordatoris publicats en català o en castellà. I la proporció, no en extensió, sinò en nombre. Però l'extensió es sempre correlativa.

De 15 dies del passat desembre (gairebé consecutius de la 2a. meitat del mes) , la proporció resultant mitjana està en un 80%20%, arrodonit. Màxims del 90-91%/10%, i mínims del 70/30, però en general el català està entre un 75/85% de les esqueles publicades. A un diari com La Vang escrit en castellà.

Poc temps després de la transició es va arribar al 50/50%, justet, i després va anar creixent el català, continuadament. Més enllà del 90-95% dificil, i no previsible, crec.

Però és un bon indicador.La voluntat respectada i respectable i la voluntat de la família.

I un altre motiu d'optimisme, dins el desastre tripartit, el tinc en el finançament. A part de la comèdia a que ens tenen acostumats, i que estan fent i seguiran fent, el cert es que no es veuen prou forts (com fa 2 ó 3 anys) com per a tancar-ho, ....i després ja concretaran. Saben que s'hi juguen molt, i que molta gent, moltíssima, els acabarà de jutjar per aquest affaire del finançament, i, independentment de l'ofensiva mediàtica que articulin, el que perdin no ho recuperen (electoralment) en 5 anys.

Aquella munió de gent que, també desmobilitzada aparentment com ara, va sortir al carrer transquil.lament però massivament pel Dret a Decidir, i ja ens varem entendre tots, ara també jutjaran, i no tragaran les explicacions generiques amb que ens voldran enganyar.

I, en darrer lloc, la crisi i els seus efectes. Problemes, problemes, drames, atur, deutes, solidaritats familiars, i, mentre, se seguirà visualitzant la negació en gestió i en administració que es el govern tripartit. En temps bons no es nota tant, però en temps dolents, la incapacitat salta a la vista de manera inmediata.

Vosaltres, benvolgut Dessmond , sí que podreu confiar, amb moltes mes possibilitats que jo, en que el vostre fill, en Pere, el vostre primer fill si viurà en una Catalunya Lliure, tal com la van somiar i varen fer possible, entre moltes i molts, els seus pares, avis i predecessors.

Bé. Que segueixi la guàrdia, bé. Val la pena. Això sí que val la pena.

Cordialment,
Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Si, benvolgut Dessmond, les criatures, amb la seua sola presencia ens idiotitzen, però no és un fet casual ni arbitrari, és una reacció instintiva que te a veure amb la supervivència de la espècie, encara que sembli prossaic i fred, però és així.

Fent una mica de broma, ja ho diu la dita: "quant son petits, te'ls menjaries, quant son grans t'empenedeixes de no haver-tels menjat". Ja veuras, ja!.

I referent a la Nació, com n Andreu penso que malgrat la crisi, anem progressant adequadament, perque...si el tripartit, en moments d'abundància era un dessantre, que en podrem esperar en moments de crisi?. I mira que diuen que soc un escèptic!.

Per altre banda, les enquestes, que son sempre de mal confiar-hi, si que mostran una tendencia engrescadora, i és el progrés de CiU i la reculada de tots els demés. Tot un sintoma.

Bona guardia, i si no, ja saps, a passar per la llibreria a rendir pleitessia al Dr. Estivill.

Josep-Empordà ha dit...

Ps.

No, és que en aixó de criatures et porto mota avantage, benvolgut Dessmond. Avantatge d'haver passat per fer grans (molt grans!) a dos fills i ara , enfeinat amb dos nets.

Lo dels nets, és per explicar-ho. Será per la edat, però és encara millor (o pitjor!) que els fills.

Jesús Cardona ha dit...

Per molts anys i bon any 9!

catalunya.ffw ha dit...

Que puc dir? Moltes i moltes felicitats a tots dos.

Més enlla de la desorientació i el pessimisme, el país té prou valor per arrelar tot sol al cor d'aquest projecte de persona que teniu a les mans.

Per què és mirant al petit Pere que es veu més clar que mai "que tot està per fer i tot és possible"!

Felicitats de nou,
Marc Arza

L'Espelt ha dit...

Amic Dessmond, t'explicaré una anècdota d'aquest Cap d'Any.
Sopar a casa meva de quatre parelles, amb dues criatures cadascuna de les quatre parelles menys una, que en té tres (el petit de quatre mesos). És a dir, vuit adults i vuit nens i nenes entre tres i set anys.
La meva dona, meravellosa com és, s’empesca una sèrie de jocs que fan que els nens es distreguin solets jugant tots junts, i sense baralles, de nou de la nit fins a les dues de la matinada. Així doncs, els adults, gaudim d’un “tranquil” Cap d’Any amb animada conversa.
Saps com acabem els vuit adults la jornada? Doncs acabem asseguts en els tamborets de plàstic dels nens, encerclant el sofà i mirant, embadalits, com dorm l’Owen (el seu pare és anglès) amb els seus quatre mesos de vida ocupant tot el sofà. Ni la llar de foc més acollidora ens hagués donat tanta escalfor, tanta pau, tanta calma ni tant càlida conversa, com ens produïa l’Owen al mirar-lo. Ningú va ser capaç de mirar una altra cosa.
Realment va ser una escena per immortalitzar!
Criatures!
Bon Any i el desig de que puguis gaudir del teu “torn” com ho fas ara, tot l’any!

Dessmond ha dit...

Andreu,
Gràcies per aquesta lectura tan optimista que fas del panorama. M'ho apunto i així segur que ha de començar bé l'any. I espero que això de la independència ho poguem veure plegats. Tots.
Pel que fa al finançament espero que l'encertis. Jo no sé veure-ho així. Però com he dit reconenc que estic una mica "out" del món real.

Josep-Empordà,
Em sembla genial la dita!
Pel que fa al tripartit, jo sóc de l'opinió que les crisis són bones però per sortir-ne reforçat. Una crisi et fa repensar maneres d'actuar, incorporar millores als habits de funcionament. No estic segur que sigui el cas. Però insisteixo en dubtar perquè el meu seguiment diari de la política el faig a salt de mata.
Ara vull cercar el discurs de'n Montilla. Vull quedar convençut de que ens n'hem sortirem.
Ostres, parlar de nets ja són paraules majors. Jo aquí encara no m'hi veig!.

Jesus Cardona,
Molt bon 2009!

Marc,
En vida teva.
Espero que arreli tot sol. A vegades penso que si intentem guiar-lo pel bon camí encara es reboti i es faci comunista. No sé si el pediatra ens pot recomanar alguna papilleta quatribarrada que arregli aquesta mena de dubte des d'un bon començament. En conec tants de casoss de criatures descarrilades!
Una abraçada!

Dessmond ha dit...

L'Espelt,
Bé, aquesta història em consola. Saber que no sóc l'únic que tinc aquesta mena de rampells sempre és un gran consol.
Molt bon any!