Reprendre el fil

Hi ha hagut una maleïda conjunció dels astres. En l’esprint final d’aquesta cursa que suposa l’embaràs de la meva dona, jo m’he trencat el menisc esquerre. Demà sabré si manca un mes o bé només dues setmanes per a que l’hereu tregui el nas definitivament en aquest món. De moment estic fent tot el possible per no haver de passar jo pel quiròfan, a base d’infiltracions.

Un panorama presidit per una criatura i la meva coixesa és francament depriment. Per més que estigui amanit amb la lluminària nadalenca. L’arribada d’una criatura és una cosa feixuga, que mai la podràs calibrar prou si el tràngol no el vius en carn pròpia.

Primer és l’efecte niu. La meva dona viu presa d’un pànic per què sospita que no tot serà a punt quan neixi la nostra criatura. Jo encara no he gosat descobrir-me i confessar obertament que no sé ben bé què és el que no estarà a punt. Si he de ser sincer me’n fot bastant el no acomplir el pla traçat. És una magna operació dirigida a quaranta fronts d'una atacada. Impossible de dur a terme. Abasta des d’assumptes relacionats amb el cantó més cru del bricolatge fins a lliçons surrealistes de com lograr sobreviure al primer més de criatura.

La setmana passada em vaig veure obligat a assistir -tot i arrossegar exageradament la cama esquerra- a una sessió celebrada als sòtans del CAP de Mataró i que organitzava una lliga de senyores que propugna l’alletament “natural” en front de “l’artificial”. Quatre gats –l’estricament correcte seria parlar de gates- que consideren el fet d’alletar una cosa indescriptible. Tant, que ara em trec un pit aquí, ara em trec l’altre. Amb un posat carregat de sacrifici i d’amor a parts iguales. Arribes a témer que alguna d’aquestes abnegades senyores mares -i vista l’hora de la tarda que enfilàvem- que després de satisfer la respectiva criatura, les veia ben capaces de que alguna d’elles fes un oferiment altruista a qualsevol dels presents, abans no optés per amagar les mames per sempre més. Jo ja tenia pensada una resposta amable, arribat el cas: “senyora meva, jo vaig surar gràcies a la llet d’ametlla. Tot el demés, o em repugna o em fa al·lèrgia”. Us asseguro que fou una sessió ferotge en més d’un sentit.

Ara mateix pateixo el trasbals d’una paternitat que és a punt d’assaltar-me i el d’un menisc trencat. Exactament no tinc clar que és el més dolorós, hores d’ara. Espero que reprendre la tasca blogaire em farà d’ungüent reparador. Sé que no hi ha escalf semblant al que em pugui proveir els lectors d’aquest blog . Espero, doncs, que entendreu que aquesta aturada ha estat totalment en contra la meva voluntat. A veure si en endavant puc repescar el ritme exhibit fins no fa pas tant. Gràcies per tanta paciència.