dimarts, de novembre 25, 2008

Reprendre el fil

Hi ha hagut una maleïda conjunció dels astres. En l’esprint final d’aquesta cursa que suposa l’embaràs de la meva dona, jo m’he trencat el menisc esquerre. Demà sabré si manca un mes o bé només dues setmanes per a que l’hereu tregui el nas definitivament en aquest món. De moment estic fent tot el possible per no haver de passar jo pel quiròfan, a base d’infiltracions.

Un panorama presidit per una criatura i la meva coixesa és francament depriment. Per més que estigui amanit amb la lluminària nadalenca. L’arribada d’una criatura és una cosa feixuga, que mai la podràs calibrar prou si el tràngol no el vius en carn pròpia.

Primer és l’efecte niu. La meva dona viu presa d’un pànic per què sospita que no tot serà a punt quan neixi la nostra criatura. Jo encara no he gosat descobrir-me i confessar obertament que no sé ben bé què és el que no estarà a punt. Si he de ser sincer me’n fot bastant el no acomplir el pla traçat. És una magna operació dirigida a quaranta fronts d'una atacada. Impossible de dur a terme. Abasta des d’assumptes relacionats amb el cantó més cru del bricolatge fins a lliçons surrealistes de com lograr sobreviure al primer més de criatura.

La setmana passada em vaig veure obligat a assistir -tot i arrossegar exageradament la cama esquerra- a una sessió celebrada als sòtans del CAP de Mataró i que organitzava una lliga de senyores que propugna l’alletament “natural” en front de “l’artificial”. Quatre gats –l’estricament correcte seria parlar de gates- que consideren el fet d’alletar una cosa indescriptible. Tant, que ara em trec un pit aquí, ara em trec l’altre. Amb un posat carregat de sacrifici i d’amor a parts iguales. Arribes a témer que alguna d’aquestes abnegades senyores mares -i vista l’hora de la tarda que enfilàvem- que després de satisfer la respectiva criatura, les veia ben capaces de que alguna d’elles fes un oferiment altruista a qualsevol dels presents, abans no optés per amagar les mames per sempre més. Jo ja tenia pensada una resposta amable, arribat el cas: “senyora meva, jo vaig surar gràcies a la llet d’ametlla. Tot el demés, o em repugna o em fa al·lèrgia”. Us asseguro que fou una sessió ferotge en més d’un sentit.

Ara mateix pateixo el trasbals d’una paternitat que és a punt d’assaltar-me i el d’un menisc trencat. Exactament no tinc clar que és el més dolorós, hores d’ara. Espero que reprendre la tasca blogaire em farà d’ungüent reparador. Sé que no hi ha escalf semblant al que em pugui proveir els lectors d’aquest blog . Espero, doncs, que entendreu que aquesta aturada ha estat totalment en contra la meva voluntat. A veure si en endavant puc repescar el ritme exhibit fins no fa pas tant. Gràcies per tanta paciència.

19 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Perdona, però m'estava descollonant amb l'espisodi de les lleteres.

Ben tornat i molta sort i paciència. Ja ens diràs com va tot.

bajoqueta ha dit...

Molta més gent ho ha passat, segur que sobreviureu.
El que és cert és que les dones en un moment així ens preocupem per unes coses i los homens per unes altres.
Però al final tot acaba sortint i les coses se van superant.
Ànims!
Jo no sé el que és fer de mare, però ho he vist al meu voltant :)

Carles TV ha dit...

Felicitats per la bona nova i espero que et recuperis aviat!

Noctas ha dit...

Bon aquest..saludus

Dessmond ha dit...

Reflexions en català,
Riu, riu, ja m'agradaria veure't la cara en episodi semblant. Veig que a tu l'efecte niu no té conseqüències devastadores. Sort que tens!

Bajoqueta,
Jo confio que al final tot sortirà endavant. Intentar abastar-ho tot és impossible. Confio més en el sentit comú i els consells dels pares que en anar acumulant sapiències per les cantonades.

Carles TV,
Gràcies, molt amable!

Noctas,
Saludus, també!

Anònim ha dit...

Que tinguis una hora ben curta!!

esparver ha dit...

Cuida't el genoll, la resta és va passant poc a poc o més ràpid.

A vegades em feu repensar-me això de buscar criatures...

Joana ha dit...

Cuida't que hi haurà feina per a tothom!
Els creuats són els de la meva filla! ( I nosaltres anar-li dient que l'esport és sà...) Coses que passen. Molts records!

Anònim ha dit...

Jo no vaig gosar demanar al Marc que m'acompanyés a la primera classe d'educació maternal que vaig fer la setmana passada. I m'alegro de no haver-ho fet perquè hauria sortit d'allà a punt d'escriure un missatge molt cru i dur al bloc! També he de dir que de les cinc futures mares que érem, vaig ser l'única que hi vaig anar sense parella, però pel que fa la parella en aquests casos, i segons com sigui de caràcter, penso que no cal fer-li passar el que per a ell seria un mal tràngol...

Veig, Dessmond, que encara no t'acabes de fer el càrrec de ser pare eh? Al Marc li passa, això. Jo l'entenc una mica, a la teva dona, perquè a mesura que s'acosta la data vas pensant en tantes coses que t'expliquen i que has de tenir en compte, que és normal que cada dia que passa tinguis més dubtes de tot el que estàs fent per preparar l'arribada del nen.

Però també penso que quan ens hi trobem de ple ens en sabrem sortir prou bé (tots plegats), aplicant una mica de sentit comú a la cosa i intentant gaudir al màxim d'una experiència única.

També he rigut molt amb la narració d'aquesta experiència sobre el donar pit. Jo no l'entenc gaire, aquest afany fins a cert punt exhibicionista d'algunes mares que presumeixen tant i tant de donar pit. Jo també tinc previst fer-ho amb el nostre Josepet però penso que és un acte molt privat i íntim, tampoc cal anar oferint el pit aquí i allà.

Molta sort!!

Anònim ha dit...

Jo no vaig gosar demanar al Marc que m'acompanyés a la primera classe d'educació maternal que vaig fer la setmana passada. I m'alegro de no haver-ho fet perquè hauria sortit d'allà a punt d'escriure un missatge molt cru i dur al bloc! També he de dir que de les cinc futures mares que érem, vaig ser l'única que hi vaig anar sense parella, però pel que fa la parella en aquests casos, i segons com sigui de caràcter, penso que no cal fer-li passar el que per a ell seria un mal tràngol...

Veig, Dessmond, que encara no t'acabes de fer el càrrec de ser pare eh? Al Marc li passa, això. Jo l'entenc una mica, a la teva dona, perquè a mesura que s'acosta la data vas pensant en tantes coses que t'expliquen i que has de tenir en compte, que és normal que cada dia que passa tinguis més dubtes de tot el que estàs fent per preparar l'arribada del nen.

Però també penso que quan ens hi trobem de ple ens en sabrem sortir prou bé (tots plegats), aplicant una mica de sentit comú a la cosa i intentant gaudir al màxim d'una experiència única.

També he rigut molt amb la narració d'aquesta experiència sobre el donar pit. Jo no l'entenc gaire, aquest afany fins a cert punt exhibicionista d'algunes mares que presumeixen tant i tant de donar pit. Jo també tinc previst fer-ho amb el nostre Josepet però penso que és un acte molt privat i íntim, tampoc cal anar oferint el pit aquí i allà.

Molta sort!!

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

El més important, en aquests processos, i en els altres, sempre, és la mare. Amb ella en forma, o mig en forma, tot funciona bé i tot va raonablement bé.

He de confessar que jo no vaig anar-hi cap vegada, a les classes.

Hi anava amb ella, em quedava a la cafeteria de la clínica, quan tornava preniem alguna cosa , ho comentavem, i cap a casa. I després, quan estava a casa, de manobra.

El que em digués, i que no fos gaire complicat.

Guardar els estris, la roba, deixar-ho al seu lloc tal com la "jefa" decidia, i ben content.

I preparar els biberons per a 24 hores, i deixar-los a la nevera.
Amb sentit comú, i el que va bé, a seguir-ho fent. També varem tenir moments , i alguna estona, surrealistes, sí.

Varem tenir la sort, tanmateix, que uns veïns de l'escala, de la nostra edat més o menys, van tenir també la primera 2 mesos abans o després que la nostra.

I la meva estimadíssima veïna del 5è - ara viuen en un altre lloc- i la meva dona feien un duo on tot s'arreglava o es decidia, i els consorts (i amb molta sort !!) a fer d'ajudants i, habitualment, a aplaudir les seves decisions. Encertades, realment.

Us anirà tot molt bé, segur.Però com a totes les empreses o proiectes, el comandament ha d'estar clar. Ella. Que val molt i molt, en el teu cas.

Molts records, per als 3 !!

Cordialment,
Andreu

Laura ha dit...

Aquest hereu que ara et neguiteja aviat serà un col·lega que tindrà blog. I una mica abans, li descobriràs coses teves. I una mica abans, quan vegis que les coses, com en una obra de teatre amateur, van sortint soles, respiraràs tranquil. Però això sí, cuida't aquest genoll...

Ferran Caballero ha dit...

Felicitats i força!

Salvador ha dit...

Aprofita bé tots els moments que és una experiència única que sempre recordaràs.

L'Espelt ha dit...

Bentornat, Dessmond, bentornat.
Catosfèricament anyorat et tenia.
Vaig tenir sort amb la meva dona, doncs amb el primer fill l'efecte niu va ser de bon portar. A les xerrades pre-part, doncs allà vaig ser, però el grup i qui el portava era ben normal, poc multicultiverdasuperprogre (coses de poble!).
Espero qe passeu bé el darrer mes (el pitjor) i que gadiu del moment que mai oblidaràs.
Després vindrà el segon, i quan us adoneu, ja sereu a la sala de parts, sense efecte niu, ni classes pre-part, ni dubtes sobre pit o biberó... la vida!
En quant al genolló... qué dir-t'he! Paciencia i sort, molta sort!
Una abraçada.

kpitana ha dit...

Benvolgut Dess..que te tenc que dir que tu no hagis ja descobert..ses dones som així i més quan esperam un infant i més el darrer mes. Estic segura de que ella heu vol tenir tot ben preparat, com totes. Les preocupacions del darrer mes son tantes, tantes coses passen pel nostre cap... Ser pares es una putada però ja veuràs que cada dia que passi t'agradarà més i més..

La relaxació no vos vendrà fins que un dia (com ahir) estava tirada en el sofà i em vaig atrevir a mirar per damunt el llom del llibre el que passava en el meu costat...nines per terra sense sabates, olletes i platets fent fila índia, tauletes plenes de llapis de colors, capses de joguines i trencaclosques per tot arreu....uf! quin relax vaig dir i vaig seguir llegint.

El que has de tenir es molta paciència i d'això segur que els homes de la teva família mallorquina te'n han fet cinc cèntims...hahhaahaha.

Jo no vaig donar de mamar i els meus fills estan iguals de sans i tenen els mateixos constipats i malalties que els altres, jo no em veia en la mama a l'aire per tot arreu i això no significa que sigui menys mare que les que han donat de mamar, el dia que em vaig decidir va ser exactament el dia que tu ens descrius, a una xerrada sobre l'alletament.

El que té l'alletament artificial es que el pare participa ja que durant 40 setmanes més o menys està d'espectador espantat i tot el que passa ens passa a nosaltres i és tan el que ens passa que de vegades no heu podeu entendre.

Desprès dels tres mesos tot serà estirar troca i filar.

Els patiments són per sempre des del minut O i per vida, així que recuperat, que no sigui res, estic segura que pateixes molt i que te preocupa molt entrar dins el quiròfan, amb un infant petit a casa, però si la teva dona d'aquí un mes et diu la frase
- Estic cansada, tu no m'entens - abraça-la ben fort i di l'hi que l'estimes
...consell de mare poc sabia, i jo que sempre dic que no m'agrada donar consells, hahahahha.

Disfrutau d'estar junts i sols que d'aquí no res TRES....

enhorabona i besades amb pessics per tots tres.
sa tia kpitana

Mart de Garriga ha dit...

dessmond, benhaja per l'arribada del vostre hereu.
Jo crec que sí que m'hauria agradat tastar la llet d'aquelles dides.
Si us aconhorta et diré que nosaltres vàrem tenir bessons i en vàrem sortir vius i xalests.
coratge!

El veí de dalt ha dit...

Senor Des,
fent l'acudit fàcil, d'aquí poc ja no "perdràs el fil", perquè estaràs enganxat "al fill" (;-) Espero que tot vagi bé. Records a la Sra. "tetona". Segur que deu estar ben guapa, com totes les embarassades! (I d'aixòd e doanr de meta, que no s'enneuroni: els meus dos fills van créixer amb bibes i són tan rematadament beneits com els alletats a força de mugró. Que és el que a tu (i a mi( ens agrada, ja ho sé!

Dessmond ha dit...

Garofaire,
Gràcies pels ànims!

Esparver,
Jo te l'aconsello ben molt aquesta cerca. És francament un misteri que em té lelo.

Joana,
Ostres, això de fer esport és criminal. A mi em va passar jugant a futbol. I mira que jo odio l'esport!. Que es cuidi i millori ben aviat la teva filla!.

Josefina,
Els meus principis no em permeten assistir a coses com les que descrius. Una classe d'educació maternal pot ser un altre xoc. Fas bé amb deixar en Marc fora d'aquesta litúrgia.

Jo estic més que mentalitzat a ser pare. Em fa molta il·lusió. Ara, el que me la rebufa bastant són determinades teories sobre gimnàstiques o alletaments. O de si ara hem de correr a comprar no sé quina collonada per que ha de resultar imprescindible per a la criatura. Jo sóc partidari de que vingui i anem fent sobre el que realment necessitem, més que parar l'orella a tanta teoria. Dubtes jo en tinc ben pocs. Crec que l'únic que hem de fer és això que dius tu: sentit comú.

Molta sort, Josefina. Tu ets la següent i veig que t'ho prens amb bona filosfia!.

Andreu,
Jo confio més amb aquest sentit comú i amb la sogra. Així que neixi la criatura ja li tinc comprats el bitllet d'anada. La tornada la hi deixo més que oberta.

Laura,
Cert, aquesta criatura serà digital. Molt més que jo. Espero que m'ensenyi moltes coses. D'alguna forma he de capitalitzar tots els sacrifcis que m'esperen... i com que no marxarà de casa fins que n'hagi acomplert 45...

Ferran,
Molta força i paciència. Salut!.

Salvador,
No ho oblidaré mai. Això segur.

L'Espelt,
Un segon?... en fi, ara em preocupa la cama, hahahaha...
L'enhorabona pel teu salt a El Singular Digital!

Kpitana,
Jo encara he de descobrir moltes coses. Sóc una persona càndida i innocent com poques. Però si, de paciència en tinc molta i espero que sigui la meva gran arma de cara a resistir el futur. Com sempre, vaja.
Per cert, jo també vaig ser alletat artificialment. Que el menisc no m'aguanti no crec que sigui per mor d'això.
Una abraçada!

Mart de Garriga,
Estic segur que al final la cosa sortirà sense masses maldecaps.Bé, els normals i espero que siguin menors pel fet de no tenir-ne dos de cop. Això si que fa respecte!.

Veí de dalt,
Està pletòrica la senyora. En més d'un sentit. Li trameto els teus records!