Bandolerisme

Normalment quan tanques la parada ho fas cansat. Mentalment cansat. Voldries fer petar els dits i trobar-te dins una banyera templada, acolorida amb sals i els vapors d’algun perfum. Com que visc fora de Barcelona, en comptes d’aquesta postal, el que hi ha és encara un camí llarg de tornada. O sia, que quan finalment creuo la porta només tinc esma per fer una bona dutxa i... tornar a engegar l’ordinador.

No fa tant que cada dimecres, amb precisió alemanya, m’enganxava molt de resquitllada una patum que tallava la Ronda de Dalt. A mi em suposava haver d’aguantar mitja hora o tres quarts més de trajecte. I em considerava afortunadíssim quan veia les cares de la gent que ni podien fer marxa enrere ni endavant ni a la dreta ni a l’esquerra i que més tard o l’endemà la ràdio deia que s’hi havien quedat atrapats entre dues o tres hores. Com aquell qui res.

Va començar a ser habitual veure moltes cares de desesperació els dimecres a la Ronda, els mossos de Tura fent acte de presència i poca cosa més i aquells torracollons reivindicant la deslocalització d’una narcosala. Algun cop havia tingut el privilegi de contemplar just el moment el qual la tropa es tirava a la via de circul·lació per tallar-la. I pensava: hòstia, sabent el que m’espera, què faria si jo fos el primer de la fila?. Que per culpa d’uns segons em toca parar perquè un tros d’imbècil amb el vist-i-plau de l’autoritat competent, se’t planta davant el cotxe. Que per molt poc no he pogut evitar-lo i em té segrestat les hores que sigui perquè té un problema que tu no li pots resoldre ni li has provocat. Quin dret té aquest fill de puta a retenir-me en contra de la meva voluntat?. Què sap ell –o ella- dels meus problemes?. S’avindria a ser solidari amb qualsevol de les coses que em turmenten, a la força?. Podria comptar amb la policia per poder-lo fer passar per l’embut?.

Molts cops vaig pensar que jo no pararia del tot. Que a marxa molt lenta l’aniria empenyent fins escapolir-me’n. No us podeu imaginar la mena de ratera que arribaven a muntar aquesta colla de xorissos. La quantitat de gent que quedava enganxada sense poder-hi fer res de res. Quilòmetres i quilòmetres. Cada dimecres, amb puntualitat germànica. Quin filldeputisme!.

Ara que hi ha en marxa aquesta vaga del transport me n’assabento que a Granada un camioner ha matat un d’aquests personatges que assalten les carreteres i que agafen al primer que hi troben per fer-lo servir de moneda de canvi en la seva reivindicació. Ningú li ha demanat permís al camioner de Granada per implicar-lo en la causa, no li han demanat la mena de problemes que potser li poden venir al damunt si no fa la jornada i l’home probablement ha tingut la mateixa pensada que vaig tenir jo. Si se’t planta un assalta camins l’empenys mica en mica, fins que desisteixi i l’emprengui amb el que ve darrera. L’estira i arronsa entre un bandoler i un camió acaba a favor del que té més força. O amb qui demostra tenir menys cervell. Quina mena de torracollons has de ser per anar botant davant d’un camió que et ve de front, encara que sigui molt lentament!. Quina mena d’ofuscació has de dur per arribar-la a encomanar al camioner!.

Suposo que t’hi has de trobar. Has d’haver experimentat el calor de la impotència per arribar a pensar que la víctima és el camioner i no pas l’atropellat. Tinc ganes de saber quina mena de justícia s’aplicarà en aquest cas. Perquè es veu que si no hi ha morts pel mig, no hi ha autoritat que vulgui posar-se del teu cantó -o no- en cas de segrest.

En absolut desitjo que una qüestió d’aquestes hagi d’acabar amb un o altre mort. No. Si confesso tenir la mateixa pensada que el camioner és justament perquè mai hagués cregut que això podia acabar en tragèdia. Ara, no m’explico ni aquesta forma tant salvatge de reivindicar ni la tolerància de l’autoritat en cassos com aquest. És això que duu al cantó més fosc de la naturalesa humana. Tots tenim els nostres problemes i hem de tenir, també, el dret a ser solidaris. Però lliurement. I a poder arribar a casa, sense haver de demanar permís a cap aprenent d’assalta camins. Què coi sap ell dels problemes que m’assoten?.