dimarts, de juny 10, 2008

Què em costa de creure

Em costa de creure que tota aquesta quota de pantalla que ha tingut el procés electoral d’ERC surti de franc. Tot aquest sobtat amor democràtic, quan ve de la crosta, sens dubte és enverinat. El procés uns el qualifiquen d’exemplar. Ells ben lluços. A mi m’agradaria saber què ens ha mostrat en realitat. Tenir la càmera posada dins els mateixos budells del partit, a diari, pot ser una cosa tant edificant per l’exercici de la política com és el mateix Polònia. Ara tenim la certesa de com es ventilen les hòsties i de qui les reparteix en la casa del Gran Hermano Erky. Sabem qui està nominat i a punt de sortir per la finestra. Ventilar aquesta mena d’informació em costa de creure que no passi factura.

Em costa de creure que el punt on hem arribat s’hi albirin vents de canvi. Ara el guanyador ha de pactar amb els diferents corrents. Però molt em temo que vindrà allò tant elemental de que l’ordre dels factors no altera la suma. Cal pactar el de sempre, amb la proporció de sempre. El canvi, doncs, l’aporta en Ridao. Abans s’asseia a la punta de la taula, en aquell extrem on un dels colzes ja ni tenia lloc per poder reposar i ara el trobarem just al bell mig. Però la foto que resultarà d’aquest canvi serà molt difícil de destriar, si la compares amb la vista abans de tot aquest sarau.

Em costa de creure que aviat comenci l’acostament cap a CiU. Tots l’han pregonat en campanya. Quan hom està convençut d’una cosa com aquesta no li cal proclamar-ho, si no és per esgarrapar cap vot. L’acostament a CiU fa dies que s’havia pogut produir i el que jo veig és qualsevol pardalada, exceptuant una opció com aquesta. El resultat electoral fa dies que clama en aquesta direcció i la resposta donada ha estat en sentit contrari. Em costa de creure que ara es produeixi.

Em costa de creure que CiU provoqui aquest acostament que molts desitgem. A més de voler-lo, cal saber empènyer-lo. Em costa, però molt molt, pensar que vindrà de la mà de n’Àngel Colom. Un personatge que va sortir d’ERC igual com feia l’home bala al circ de la Manolita Chen, dubto jo que tingui molt de marge per a encetar cap maniobra orquestrada en l’obscuritat. Amb la d’amics que allí hi va deixar i que és per això que va arribar amb paracaigudes a CDC, em costa molt de creure en determinades formes de miracle.

Em costa molt de creure de totes formes, que si no és amb una estratègia comuna, ens en sortim. Passat l’agost començarà un ball de bastons considerable. L’Estatut té els dies comptats, la recessió serà més forta i evident, el finançament català no serà respectat ni pel cantó que empara la llei. M’aturo aquí. La llista és llarga. Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc.

10 comentaris:

lrds ha dit...

Discrepo de moltes de les teves afirmacions però per avui m'empasso la discrepància per felicitar-te per aquesta contundent frase final.

"Però és que em costa de creure que d’aquí a l’estiu estiguem preparats per respondre com a país. Hores d’ara no comprenc aquesta nostra incapacitat per defensar la porteria amb un mínim de dignitat i em demano perquè les nostres jugades sempre acaben tan tranquil·lament en el mateix fora de joc. "

Me l'apunto.

Carles ha dit...

Em sembla que es produiran pocs canvis en el sí del tripartit. Crec que tancaran files per seguir més units (?) que mai. L'ideologia se l'han passada pel forro i ja no ve d'una. Ho sento, jo ja no me'ls crec. Que trist.

Anònim ha dit...

D'acord, benvolgut Dessmond, plenament d'acord.

Tot i que em sembla que ja s'ha acabat el temps de l'autoanàlisi, de la introspecció, del mirar-se el melic i llepar-se les ferides, a partir d'ara el que no sigui acció política, de debó, no verbalisme, no servirà per res.

I em dona la sensació que la gent, per fí, espera que alguns i algunes, els qui siguin, marquin camins per ara, per demà i demà passat, i es deixin per un temps de volades de coloms. Sense verbalismes, ni fum, ni posicions purament electoraleres, per dir alguna cosa, de tirar-se els draps a la cara dels altres o a Madrid, que també cal pero que no es suficient, els qui indiquen sortides o posicions concretes assumibles i realitzables, davant els greus problemes que s'acumulen conectaran de veritat amb la gent, que ja està ben farta de somiatruites i de demagògia.

Jo, en això, sóc una mica optimista, tanmateix.

Cordialment,
Andreu

Rita ha dit...

Absolutament d'acord, en tot. No em puc imaginar en Puigcercós apropant-se a Convergència...

Josep (sl) ha dit...

Jo tampoc crec què Puigcercós faci cap acostament que no sigui permetre que ERC en la seva deriva navegui encarà més aprop dels esculls del PSOE.

ararat ha dit...

Té certa gràcia contemplar com aquesta mena de relació d'amor frustrada entre CiU i ERC s'acaba esvaint en forma de tripartit.

Suposant que en Puigcercós vulgui el millor per Catalunya i blablabla... jo crc que deu tenir un pla. Un pla perfecte on tot li quadra i on tots els catalanets el venerem en el futur. Una mena de jugada mestra amb la qual ens deixarà a tots impressionats.

El problema suposo és que la jugada mestra aquesta només la deu veure ell - i només en els se dies més optimistes -.

Però bé, ser amiguet del senyor Zapatero quan gran part de la teva militància et suggereix que et facis amiguet dels de casa teva, com a mínim demostra que tens els collons ben quadrats.

Aviam, com serà tot plegat.

Una salutació!

Josep-Empordà ha dit...

Donç qué voleu que us digui!.

Jo, escèptic de mena (els empordanesos ho som de neixement i el temps, en hi aprofundeix) ara mateix, ho veig tot molt més clar.

El tripartit ha estat possible degut a un cer hedonisme de la societat catalana que ara, amb el que ens ve al demunt, començará a ser remogut de les conciencies. Penso com l'Andreu, que a la gent, ja no li servirá ni la retòrica ni les proclames, que fins ara és l'ùnic que ha ofert el tripartit.

Potser, Esquerra no s'acostará a CiU, i potser, a CiU no li caldrá. O potser, si el tripartit no suma, Esquerra trucará a la porta de CiU diguent-lis que "pel bé del pais, cal entendres", que una poltrona, be s'ho val.

Cordialment.

marc ha dit...

Dessmond,

Per què no defensem la porteria? Perquè ens fa por que ens fotin una pilotada als collons, perquè molts del nostre equip han rebut un maletí per deixar-se perdre.

Com va dir el Joan Sales el 1937 en plena guerra civil:

"Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva "columna". N'hi ha d'anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d'Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l'Esquerra i poster encara me'n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d'un Exèrcit, una olla inenarrable."

joliu ha dit...

ERC i CiU són com dues piràmides sobre el desert.
Els seus cims no tenen cap mena de contacte, però les seves bases es toquen, es solapen.
Des d'abaix, els que vivim en la intersecció, tenim la responsabilitat generar moviment. El cap sempre seguirà els peus, sol no podria pas viure.

Anònim ha dit...

La sol.lució és que part dels 350.000 exvotants d'ERC es facin militants. Segur que la gran majoria estarien amb Reagrupament. Amb un 1% ja en tindriem prou per renovar ERC. I de retruc, després s'arreglaria CIU.

Salut
Esteve