Itching like grass

Sobre l’abstenció (3)
El paper dels mitjans

Tenim a una banda el ciutadà i, a l’altra, el polític. Entre mig, fent de pont, hi ha els mitjans de comunicació. És aquell recurs tan necessari per poder seguir el dia a dia del que s’esdevé. En molt camps, i també en el de la política. Sobre tot són els mitjants els que han acabat projectant una imatge determinada dels partits, dels polítics i de la mateixa política en abstracte.

La primera pensada, que de tan òbvia passa de llarg, és que no hi ha professió al món que pugui resistir dignament un nivell de pressió similar al que se sotmet la política. Hi ha determinades professions que volen acostar-s’hi, però són molt lluny encara de rebre tal d’envestida: arquitectes i metges.

Podem tenir la classe política més lúcida d’aquest planeta, que si no hi ha una bona corretja de transmissió no ens n’assabentarem del que projecten. La política és, d’una banda, resoldre el dia a dia i, d’altra, és bastir un projecte de futur. Personalment, a mi el que més em sedueix de la política és la capacitat de projectar intel·ligentment aquest futur. El preu dels cigrons, l’esvoranc o les catenàries torracollons de rodalies m’importen molt relativament. Em preocupa molt més saber o percebre que col·lectivament anem encarats en el sentit que bufen els vents del progrés. De llarg.

Aquí els mitjans tenen una feina de primer ordre. Segons quina sigui la seva capacitat d’anàlisis, l’invent pot fer llufa abans de començar. I ara mateix, qualsevol projecte polític necessita tenir al darrere seu una brunete. Fidel i incombustible. A sou. Hi ha una guerra de guerrilles mediàtiques que als espectadors ens deixa fregits. No d’un dia per l’altre. És clar que les persones tenim més capacitat de resistència que la disponible per un dia, una setmana, cinc mesos. Però una pluja, que va començar essent fina, que ha anat tornat més gruixuda, al final acaba per enfonsar qualsevol projecte o qualsevol idea política. Trenta anys d’estupideses informatives acaba idiotitzant el més cabal. Tenim un problema que es diu informació.

Un exercici ràpid, un test de la gravetat del tema: intenta fer una llista de 10 escàndols polítics i una altra de 10 fets encomiables que t’hagi proporcionat la política. Cronometra una llista i l’altra. Estic segur que, d’entrada, decideixes començar per fer la primera. Que l’acabes abans i els temps entre una i altra són abismals.

Si hi penses fredament, la quantitat de persones que s’han dedicat a fer de polític és bestial. Només la política municipal requereix d’entre 75 o 80 mil persones a Espanya. Al llarg de 30 anys, sabent que cada quatre anys no es renova totalment el parc polític, surt una xifra brutal. Brutal. El tant per cent d’escàndols atribuïbles a la política no seria major que els que pot donar el gremi d’infermeres, dels curadors de pell de burra, els osteòpates o els treballadors del ram del metall. Avui totes aquestes professions i tantes d’altres gaudeixen d’una reputació que es mou dins d’una solvència garantida. I això és pura i simplement perquè cap mitja els ha dedicat un minut del seu temps. En canvi, estic convençut que hi ha d’haver algun xorisso i alguna xorissada digne de fer història. Com en qualsevol activitat amb presència humana.