Itching like grass

El fil del croissant

Avui m’ha despertat una flaire inequívocament pastissera. La sogra ha enfornat una tongada de croissants, que ahir al vespre ja va deixar a punt. Treballar la massa de croissant requereix una certa perícia, per mor de la mantega. Cal que sempre conservi una determinada temperatura i gruix perquè el resultat sigui en forma d’èxit.

Avui, doncs, he esmorzat croissants. Me n’ha fet un parell de mida plus, que jo no he sabut rebutjar. Els he vist fumejar tímidament i els he endrapat amb aquell punt de calent que torna fonedís el bocí que t’envies coll avall. I el dia, justament, ha començat llustrós i radiant. L’he menjat mentre contemplava una vista de trenta quilòmetres, que en línia recta travessa camps, possessions, boscos de pi, la ciutat de Palma, el castell de Bellver, la mar, mentre una parella de tords ha decidit cardar rabiosament tot aprofitant que ens hem llevat en un matí frescament trempat.

El juliol passat vaig convèncer la sogra perquè fes un curs a Solé Graells, per aprendre a fer pans i certa rebosteria com toca. Cansat de provar i provar les combinacions que proposen diferents receptaris per fer pa amb el Thermomix. Resulta que fer pa és una cosa senzillíssima, però arribar a lograr-ho és tota una altra història.

Fer pa és cansat i entretingut. Cal la seva bona dosi de temps. Està clar que es fa necessari comptar amb l’ajut d’un robot. Un dia, tot mirant el programa cuines, vaig veure que una bona opció podia ser el Thermomix. Conseguir-lo volia dir convèncer la sogra, perquè la meva dona no està per aquesta mena de romansos. Convèncer la sogra vol dir convèncer el sogre, perquè és clavat a la seva adorable filleta.

Decidir fer el pa a casa és producte de l’afartament. Fart de menjar pa amb una desgana indescriptible perquè sembla que ja no se’n pot trobar. Les panificadores i la manca d’exigència s’han carregat el pa. Jo no renuncio de cap de les maneres a cruspir-me un entrapanet, ben sucat de tomàquet i farcit del que sigui. Per a mi això és dels vertaders luxes que pot oferir-me la vida.

Mentre els croissants desapareixien bocí a bocí, pensava que arribar a aquest punt ha significat una lluita de gairebé dos anys. Sembla mentida. No ha estat fàcil, però t’asseguro que ha valgut molt la pena haver estat tan insistent. Ara, si per lograr un croissanet o un pa de pagès o un bon llonguet, la cosa ha estat així de crua, com ha de ser lograr la independència?.