Itching like grass

Nit d’aniversaris

Ahir era nit d’aniversaris. En Chamb celebrava els seus 40 i un amic nostre els seus 30. Vaig anar a aquesta darrera celebració. És un amic que conec de fa anys i me n’he saltat molts d’aniversaris seus. “Quan en faci 30 no em pots fallar”, ha estat una barreja d’advertiment i amenaça que m’ha perseguit tots aquests 365 dies passats.

La cosa es feia en un reservat, al restaurant d’un hotel a la Via Laietana. Un bon munt de gent, repartida en dues taules enormes. A mi em toca on hi abudanda els que van treballar a Planeta Actimedia, una cosa que sempre em va sonar cool. Aquests justament es dedicaven a crear l’arbre de coneixement de la base de continguts. És a dir, feien continguts recuperables per a humans no experts. Més cool, impossible. Filòlegs, traductors, gent molt de lletres lletraferides. Afortunadament, al meu costat hi vaig tenir un tipus francès, que és perruquer.

Amb algun d’aquesta patum ja ens coneixem. El suficient per saber que hi ha uns quants que pensen amb la independència de Catalunya com únic remei dels nostres mals nacionals. Que els convergents som entre tebis i traïdors. Que cal votar coherència, és a dir, esquerra independentista. Bé, el sermonet que he sentit, també, una infinitat de vegades.

Va esdevenir-se l’escena que a mi se’m fa inexplicable, quan has fet tanta ostentació d’una catalanitat a prova de Fairy’s. Vaig ser l’únic que va parlar en català a la meva taula. Bé almenys en l’àrea que vaig abastar. I això que fins i tot el francès del meu costat l’entenia. Aleshores el més cool de tots es despatxava en francès.

Vaig descobrir que el francès fa uns pastissos fantàstics. Vam parlar del Thermomix i ell va defensar una via artesana de la cuina tradicional. Em va semblar un tipus coherent i molt sensible. Així és que vam posar data per fer una jornada pastissera a casa. Se’m fa més digerible tractar amb un perruquer pirrat pels pastissos.

Un perruquer et talla el cabell i a més el pagues per això. Un salvapàtries està disposat a prendre’t el pèl i a afaitar-te encara que no li ho demanis. Hi ha segons quines versions de la independència que són una monumental presa de pèl. Amb els seus defensors confesso que no sé ben bé per on agafar-los. Només aspiro trobar-los de tant en tant i que em facin el post.