divendres, de setembre 22, 2006

El pecat d’en Pujol ( i II)

En diverses ocasions, dins un termini aproximat d’uns vint anys, he sentir-li dir al president: “jo em vaig enamorar de Catalunya”. Quan ets molt jove, penses que l’home està tocat de l’ala. Directament. Quan ets una mica menys jove i les ties et porten de cap i tornes a sentir la frase d’en Pujol, creus que el president és un penjat de marca major. Com et pots enamorar d’algu que no sigui una noia?. Quan més tard tens el cap més endreçat i ja estàs casat, la frase la trobes una mica quica, sí, però brutal. Sobre tot perquè reconeixes que és una frase molt sentida. Adonar-te’n que t’has enamorat de Catalunya és una revelació abassegadora, que et flagel·larà fins el final dels teus dies.

Per rematar-ho diu, també en Pujol, que es va declarar en forma d’advertiment a la seva dona: “vols casar-te amb mi? Sàpigues que, en alguna ocasió, Catalunya haurà de passar davant de tu”. S’ha de ser algun tipus realment especial per confessar-li això a la seva xicota. Ara, el més increïble de tot és que ella es decantés per dir-li que si.

La trajectòria d’en Pujol crec que ha estat molt en coherència amb aquesta mena d’amor: abans, essent president o ara mateix. La feina que ha fet és la de reconstruir Catalunya, empènyer per renacionalitzar-la –ell i molta més gent, és clar-.

Hi ha poques persones que tinguin un actiu al seu favor tan gran en una empresa com aquesta. Em sembla un despropòsit acusar de botifler –o venut-, de feixista, regionalista, de beneit, de tota una rastellera de coses que pot arribar a l’infinit a algú com el president Pujol pel simple fet que no s’ha declarat independentista. Una cosa és que no s’en declari en Vidal Quadras, en Montilla o en Maragall, que a més em sembla del tot respectable. Una altra de ben diferent és en Pujol, perquè el fets l’avalen. La interpretació de la seva tasca política té el mateix encert que la que feia un professor d’historia amb el qual vaig tenir la dissort de topar: “Vamos a saltar-nos el capítulo que hace referencia a Prat de la Riba. Es que es un racista de cojones. Tiene gracia que encima te lo encuentres en un libro de texto”.

El discurs del president és potent, posant Catalunya com a referent de la seva acció. Segurament passa que, per aquesta cosa generacional, en Pujol és un sobiranista de fet, que encara no ho ha acceptat. Però és que als fets em remeto. Pujol aspira a tornar, com a mínim, a la situació anterior a la del 1714. És per això que em sembla una mica ximple que, també des de la bona fe, a en Pujol se li demani per que coi encara no ha descobert l’opció independentista.

9 comentaris:

Quadern de notes ha dit...

Tornar al 1714? resulta curiós voler adressar-se a una època feudal on el fet nacional no existia i els únics lligams eren els de vassellatge, execepte en les ciutats on començava a fer-se forta la incipient burgesia, molt afavorida per les polítiques posteriors de Felip V. Qui va fer front a Felip V van ser part del braç noble i l'eclesiàstic, aquest darrer manipulant la pobre gent del poble baix.

Anònim ha dit...

Osti Dessmond, em trec el barret davant teu. Pel que es desrpen, coneixes i tractes (si més no, sovint) al PRESIDENT. Així, amb majúscula.

D'en Pujol discrepo en bastantes coses (tampoc les hi discutiria pas ja que, de ben segur, entre ell i jo, jo sóc qui s'equivoca), començant per la religió i acabant en la plena sobirania com a finalitat última. Per tota la resta, però, crec que Catalunya mai tornarà a tenir un Pujol, que és qui ha dignificat el pais, al cap i a la fi.

M'ha fet gràcia això del professor d'història, ja que he recordat el meu professor d'història de BUP i COU. Un autèntic desgraciat de nom Miguel Ferrer (pronunciant la "R" final, no fós cas que algú el prenés per català) que va morir, si no m'erro, d'alguna cosa rel.lacionada amb el seu alcoholisme. El cas és que el "pájaru" ens va deixar anar, així com qui no vol la cosa i a mitja classe que "España no será España hasta que no la gobierne el partido popular" (manava en Gonsales en aquelles èpoques). Jo, òbviament, en vaig discrepar enèrgicament, i vaig ser expulsat de classe...

Anònim ha dit...

Desde el meu punt de vista, el President sempre ha mostrat una encertada ambigüitat respecte a aquest tema. En el teu text sembla com si ell no es considerés independentista perquè les condicions no actuals són les adequades... però i si ho fossin? Desprès del seu discurs se li hauria de preguntar: si es donessin les condicions perquè Catalunya s'independitzés que en pensaria?
Aquesta actitut és encertada per atreure una part de l'electorat (Justo Molinero's friends...).
També et puc dir que en l'entorn de la JNC, el President sempre s'ha mostrat més "obert"...

Anònim ha dit...

A mi em sembla que els primers anys de CiU van estar força be pero que al final ja era un vaixell a la deriva, sobretot en temes de sobirania. Pero clar, veus els sociates i dius "a veure si s'acaba aixo avit!". Quins figures els sociates, es que ni fet expressament!

l'home de la musica ha dit...

A mi el sr. Pujol es que m'ha agradat sempre, faci el que faci, i digui el que digui...
Ja els agradaria als demes tenir un president, que aconseguis pel seu pais el que aquest home ha aconseguit pel seu, no? Pero com tampoc hi entenc gaire de politica, la meva opinio no es 100% valida.

Anònim ha dit...

Estant d'acord en la gran valoració que mereix l'obra i la personalitat del President Pujol, trobo molt oportú el comentari den Miquel Preto.

Anònim ha dit...

En Pujol serà recordat sempre com uns dels grans de la políticca catalana. I, més si la cosa continua tan com últimament.
No faré cap comentari sobre el profe... Increïble!

Mikel ha dit...

El President Pujol sens cap mena de dubte ha estat una peça clau en el desenvolupament en tots els sentits de catalunya i fins i tot d´espanya.

Dessmond ha dit...

Miquel,
Sento que l'unic que hagis entés del 1714 sigui el que dius. No hi ha res més lluny de la realitat que el panorama que pintes.
Per sort nostra, el president mai ha suspirat pel feudalisme o el vasallatge. En Pujol parla de la situació política, on per exemple, Catalunya gaudia d'ambaixadors.

Karbeis,
Sento decebre't: no tracto habitualment el president. Ja ho voldria jo!. En Pujol es veu amb molta gent, molta. Fa tanta feina com sempre. No vull donar aquesta imatge, que és totalment falsa.

Nessuno,
No crec que sigui ambigüitat calculada, la del president. Crec més aviat que hi ha determinats discursos dins del nacionalisme que simplement ténen punts de contacte.

Sir William,
A mi també m'ha sorprés el tripartit. Simplement n'esperava molt més. I sort que jo no em considero proper a ells. Sino estaria en mig d'una depressió.

L'home de la música,
A mi en Pujol no m'ha agradat al cent per cent. Però crec que el seu balanç és molt alt i positiu. Ara mateix no hi ha ningú amb tanta ambició per repetir-ho. Per més que ens ho vulguin vestir.

Franciscu,
Doncs amb tot el meu respecte, no entenc el comentari d'en Miquel Prieto...

Annatarambana,
Cada cent any n'apareix un d'aquest polítics per Catalunya. Sembla que ja ho hem vist tot nosaltres.

Chamb,
Tens molta raò. Amb la demografia i la immigració si va fer molta broma fàcil i progre. Ara corre-m'hi tots.

Mikel,
Estic d'acord amb el que dius, sí.