dijous, de setembre 21, 2006

El pecat d’en Pujol (I)

No vaig voler faltar a l’11 de setembre on Pujol assistiria per darrera vegada com a president. Sentir els segadors interpretats per l’orquestra allà al costat de l’estàtua d’en Rafael de Casanovas és –era!- un espectacle que senzillament m’emocionava. La versió orquestrada proporcionava gran solemnitat i arribava a tocar la fibra de forma especial, un cop s’hi havia fet l’ofrena floral. Res a veure amb el numeret verbenero de la Marina Rossell.

Va passar que, a diferència d’altres anys, els cafres van matinar més que mai i s’hi va congregar un bon ramat silvestre. Així que el president va aparèixer, van començar a cridar “fill de puta, et matarem. Ets un fill de la gran puta, malparit, cabró, cabró, mira’m als ulls si tens collons. Filldeputa venut, malparit...” i la cançoneta anava fent versions del mateix tema, amb una fortuna més que discutible. Aquesta mena de gentussa feia una barreja difícil de pair amb allò tan summament carregant de “Lo riu és vida” –hit parade de la política eco-nosequantos- i l’espanyolisme convergent, un clàssic que l’any següent ja es va fer transversal i també se li va dedicar a la gent d’esquerra –republicana-.

Però Pujol sempre ha exasperat, també, molta gent –afortunadament molta de més civilitzada- pel fet de que no s’hagi declarat independentista. Des dels cafres que encara es poden trobar puntualment els 11 S, fins a patums que han crescut a l’ombra convergent. De fet poc abans de l’estiu el president va fer una trobada –una de les quaranta mil que fa cada mes- amb un grup reduït de gent nacionalista i emprenedora. Volia parlar de la Xina, que és un tema que ara el té molt capficat. I evidentment, donat que la conversa havia marxat distesament, va aparèixer la mosca collonera:
-Em sabreu perdonar i que canviï de tema radicalment, però vull aprofitar l’ocasió per demanar-li al president la seva opinió sobre una cosa que preocupa de sempre a un independentista com jo.
El torracollons –educat, això sí- no se’n sabia avenir com una persona que diu estimar Catalunya no desitja la seva independència. Aquesta simploneria a l’hora de plantejar les coses a mi em sembla quasi ofensiva. Però en Pujol li va guinyar l’ull –mecànicament, és clar-. El president va dir que ell mai havia fet cap plantejament separatista. "Perquè? Perquè no". Va fer una pausa i se’l va mirant dient-li: vostè, jove és ruc? A vostè li vam donar el carnet a Convergència?. Us juro que vaig sentir com li ho deia només amb la mirada. Quan en Pujol s'en va adonar que efectivament era convergent -i ruc-, va encetar una d’aquelles disquisicions que el president deu suposar que tothom se la fa abans de decidir-se a ser o no separatista.

Primer va fer un repàs de com en els darrers dos-cents anys havien arribat a la independència a Europa –que és el cas que ens interessa- els estats i en particular els que ho van lograr els últims. “Digui’m, hi veu vostè aquestes condicions per a Catalunya avui o demà? No”. I després es va embrancar a definir que és un estat madur, fort. Va parlar de que és l’esquelet de l’estat, el que fa que un estat funcioni administrativament, a més de militarment. “M’entén?” i aquell que en sa puta vida s’havia plantejat més que directament la independència, va fer que sí amb el cap –com un ruc afable- i el president va continuar fent un repàs de l’estat espanyol tirant un parell de segles abans d’arribar al 1714, fins avui. “M’entén, oi? L’estat espanyol hi és i per això mai, mai m’ha sentit dir res en favor de les idees separatistes. Jo no en sóc de separatista”.

En aquest debat, a més d’acostumar a estar descompensat per culpa de la diferència de gruix intel·lectual, se li ha d’afegir el salt generacional. Pujol parla en un idioma, l’ànima del qual, les generacions més joves són incapaces de sintonitzar-hi. Segurament en els temps que corren, de blanc o negre, de tot o res, en Pujol no hi te cabuda. Catalunya no és apte per un Pujol, ni un Pujol és apte per aquesta Catalunya.

El pecat del president Pujol és que no ha venut mai fum. Quan defensa una idea és perquè darrera hi ha travat tot un sistema arquitectònic molt difícil de fer saltar. En Pujol sempre ha cregut que calia fer política, per tirar endavant la reconstrucció nacional. I en Pujol, sap, que la política és l’art de fer realitat el que és possible.

11 comentaris:

Jordi ha dit...

Dessmond l'article està molt bé, és interessant, malgrat discrepi amb les opinions del Pujol, unes idees legítimament conservadores nacional i socialment.
Ara bé, la reflexió que Pujol no és apte per Catalunya (no accepto lo que Catalunya no és apte per Pujol) la trobo encertada, no perquè Catalunya no sigui prou bona, sinó perquè Catalunya és diferent des que va pujar a Tagamanent, la de la Catalunya per reconstruir; és diferent que la CAtalunya de la transició del pacte.
Estem en la postmodernitat, els valors han canviat, els col.lectius i els individuals, el llenguatge també.
El que seria un error seria encadenar-nos en la nostàlgia d'un passat, que passat està. Com es avis que s'han quedat encallats amb el Macià.

jbauer ha dit...

Jo estic d'acord amb tu Dessmond, trobarem a faltar polítics tan bons i sincers com en Pujol. i millor com a persona.
Mira al meu blog i veuràs que faria jo amb els polítics.

Anònim ha dit...

En Pujol Compara la Dictadura amb l'actualidad (o fa 10 anys).

I clar així sempre pot dir que estem millor.

La gent que no ha estat adoctrinada dins la dictadura, no ens conformem amb això.

Pq ens comparem amb frança, Italia o qualsevol altre estat, i en preguntem si ells ho tenen pq nosaltres no???

Si fos tan bó España, pq portugal no demana l'entrada ???

Salvador Grifell ha dit...

En Pujol a diferència dels republicans no li agradat mai el populisme de la paraula i el gest gruixut, però alhora estèril.

Els republicans s'omplen la boca d'independentisme però alhora de la veritat fan alcalde a l'Hereu -nomenat a dit per en Pepe Montilla i l'aparell del PSOE- i si res no ho evita faran en Pepe Montilla president de la Generalitat.

Chamb ha dit...

Quan discuteixo amb gent que critica Pujol sempre els dic el mateix:
Tant de bó en trobessim un altre com ell. Tan en categoria intelectual, com en patriotisme.

Heu pensat com seria la Catalunya actual si no hagués existit Jordi Pujol?

No molt diferent com son ara el Païs Valencià o les Illes. I us asseguro que em dol molt aquesta comparació.

Mikel ha dit...

Jo estic totalment convençut que el paper del president Pujol ha estat clau en la recosntrucció de Catalunya despres de la dictadura , qualsevol altre politica mes "radical" ens hauria fet tornar a un cop d´estat per tant feina feta.
A partir d´aqui en Pujol ja ha fet la seva feina i toca replantejar de nou la situació que no es la mateixa que fa 30 anys.

Peroides ha dit...

No seré jo ara qui rebli el clau del reconeixement a l’obra feta per a Catalunya pel president Pujol, i la seva vàlua intelectual. Qui no ho veu és senzillament perquè no ho vol veure, sigui per interessos de partit o per qualsevol altra causa.
Això no obstant, ningú, per qualitat i quantitat de feina que hagi fet, ni per vàlua personal que se li reconegui, està en possesió de la veritat. Aquesta premisa el primer que la corroboraria, n’estic segur, és el mateix president Pujol.
Per aquest motiu m’afegeixo al grup dels rucs, “educats, això sí” en el que has situat l’autor de la pregunta.
Les raons de la història per a la formació dels estats a Europa son sòlides indubtablement. Però cal ser molt curós amb la història, sempre subjecta a interpretacions segons qui és el que es posa a interpretar. No les dates ni els fets objectius, si no tot aquell substrat social, econòmic, religiós, nacional, etc., que va portar a que es donéssin aquells fets objectius en les dates determinades.
Entenc que aquestes raons poden, a més, ser perfectament vàlides. El que no vol dir que siguin les úniques ni les definitives.
No puc avançar en la meva opinió perquè no vaig ser present a la conversa.
Però de cap manera puc acceptar que s’invalidi qualsevol altra postura, tendent o situada a l’independentisme – o altres formes de sobiranisme- que pot ser, sens dubte, sustentada igualment per altres raonaments –històrics o no- de prou pes específic.
Amb tota simpatia em quedo doncs, amic Dessmond, al grup del rucs.

Marc Arza Nolla ha dit...

Els que hem descobert la política de veritat, la de la gent, amb "Dels turons a l'altra banda del riu" o "Construïr Catalunya" no podem estar d'acord amb tu. El llenguatge de'n Pujol continua arribant als que s'estimen el país sense apriorismes estúpids.

T'he posat als links del meu bloc!

Dessmond ha dit...

Jordi,
Potser no m'explico bé: jo no sóc pas un nostàlgic d'en Pujol. Només em sobta que se li retregui la seva no militància en l'independentisme. Res més.

Jbauer,
A més de la sinceritat i la bondat, trobaré a faltar la seva preparació intelectual. A l'horitzó no hi ha masses líders que enlluernin.

Anonimous,
Ho sento, però no acabo de veure per on van els teus tiros.

Salvador Grifell,
Tothom és collonut fins que ho ha de demostrar. Les paraules se les emporta el vent.

Chamb,
Això és el que diu la meva dona, que és mallorquina. La diferència entre Mallorca i Catalunya és Pujol.

Mikel,
Hem de replantejar la situació, clar que sí. Sense Pujol, clar que sí. Però des del rigor, que és el que ara mateix no tenim en un horitzò proper.

Peroides,
Segurament jo també quedo en el grup dels rucs. Gràcies a en Pujol. Ara, el que a mi no se m'acudiria mai es sortir-li amb el rotllo de que jo sóc més catalanista que vostè perque jo sóc indepedentista i vostè no. Amb la de converses que es poden tenir amb aquest personatge! Segurament la seva opció és molt més meditada que la meva. Només per això, també callaria. Per a que no me la foti enlaire.


Marc Arza,
Entenc que vols dir que -més o menys- estem d'acord, no?.
Gràcies per incloure'm en els teus enllaços. He fet el mateix amb tu. Salut.

Miquel Preto ha dit...

Hola Chamb,
No crec que hi hagi tanta diferència entre Catalunya i les Illes Balears o el País Valencià. Allò que a Catalunya és CiU al País Valencià i les Illes Balears és el PP. Que Pujol i CiU han imprès un caire diferenciat a Catalunya durant 23 anys, és clar, a les Illes Balears i al País Valencià el PP i el PSOE també ho han fet, però clar no com en Pujol. Al cap i a la fi Catalunya és una nació perquè en Jordi Pujol l'ha creada de bell nou amb quatre mites, una història adient, competències en educació i, sobre tot, amb una televisió al servei dels seus objectius. El resultat de tot això l'u de novembre ja veurem com continua.

Dessmond ha dit...

Miquel,
La diferpencia entre les el País Valencià -i, en menor grau les Illes- i Catalunya ha estat el fet de que hagi governat en Pujol, amb alguna cosa més que tu suposes que són neures d'en Pujol.
Crec que coneixes ben poc la realitat valenciana, catalana i fins i tot la baleàrica.