Itching like grass

El pecat d’en Pujol ( i II)

En diverses ocasions, dins un termini aproximat d’uns vint anys, he sentir-li dir al president: “jo em vaig enamorar de Catalunya”. Quan ets molt jove, penses que l’home està tocat de l’ala. Directament. Quan ets una mica menys jove i les ties et porten de cap i tornes a sentir la frase d’en Pujol, creus que el president és un penjat de marca major. Com et pots enamorar d’algu que no sigui una noia?. Quan més tard tens el cap més endreçat i ja estàs casat, la frase la trobes una mica quica, sí, però brutal. Sobre tot perquè reconeixes que és una frase molt sentida. Adonar-te’n que t’has enamorat de Catalunya és una revelació abassegadora, que et flagel·larà fins el final dels teus dies.

Per rematar-ho diu, també en Pujol, que es va declarar en forma d’advertiment a la seva dona: “vols casar-te amb mi? Sàpigues que, en alguna ocasió, Catalunya haurà de passar davant de tu”. S’ha de ser algun tipus realment especial per confessar-li això a la seva xicota. Ara, el més increïble de tot és que ella es decantés per dir-li que si.

La trajectòria d’en Pujol crec que ha estat molt en coherència amb aquesta mena d’amor: abans, essent president o ara mateix. La feina que ha fet és la de reconstruir Catalunya, empènyer per renacionalitzar-la –ell i molta més gent, és clar-.

Hi ha poques persones que tinguin un actiu al seu favor tan gran en una empresa com aquesta. Em sembla un despropòsit acusar de botifler –o venut-, de feixista, regionalista, de beneit, de tota una rastellera de coses que pot arribar a l’infinit a algú com el president Pujol pel simple fet que no s’ha declarat independentista. Una cosa és que no s’en declari en Vidal Quadras, en Montilla o en Maragall, que a més em sembla del tot respectable. Una altra de ben diferent és en Pujol, perquè el fets l’avalen. La interpretació de la seva tasca política té el mateix encert que la que feia un professor d’historia amb el qual vaig tenir la dissort de topar: “Vamos a saltar-nos el capítulo que hace referencia a Prat de la Riba. Es que es un racista de cojones. Tiene gracia que encima te lo encuentres en un libro de texto”.

El discurs del president és potent, posant Catalunya com a referent de la seva acció. Segurament passa que, per aquesta cosa generacional, en Pujol és un sobiranista de fet, que encara no ho ha acceptat. Però és que als fets em remeto. Pujol aspira a tornar, com a mínim, a la situació anterior a la del 1714. És per això que em sembla una mica ximple que, també des de la bona fe, a en Pujol se li demani per que coi encara no ha descobert l’opció independentista.