dimarts, de setembre 26, 2006

Cap ni Casal

Resulta que a València, del 21 al 24 de setembre, s’hi organitzava una mostra de cultura lituana. El cert és que qualsevol excusa és bona per visitar aquesta ciutat, sobre tot si no et cal el tren per fer-ho. Tota aquesta mostra coincidia en aquest cap de setmana llarg, així és vam agafar el cotxe i cap a València.

Vam arribar-hi amb un aiguat monumental, que l’endemà va deixar la ciutat immaculada i neta, amb un cel esplèndid i uns colors més radiants del que ha de ser el normal. Feia un goig majúscul. Els carrers nets i al regne vegetal aquell aiguat li va proporcionar una energia renovada. Deambular aquest cap de setmana per València ha estat un encert.

És una ciutat sorprenent. Sorprenentment maca i sorprenentment madrilenya. Des del punt de vista arquitectònic s’ha de dir que hi ha uns edificis que estan molt bé, fins i tot els que arriben a passar el llindar dels anys 70. Dels anys 40-50 hi ha unes magnífiques edificacions fetes amb totxo vist realment precioses. El que més m’ha sorprès ha estat l’alta qualitat del conjunt.

També m’ha servit per confirmar que València ha sofert un canvi absolut d’identitat en els darrers 15 o 20 anys. Com exemple, puc dir que en tres dies he lograt parlar en català amb dues persones: un taxista i la dependenta d’una botiga, després d’una escena surreal que no ve al cas. Amb la resta dels mortals, res de res –me puede hablar en espanyol, por favor?, no entiendo lo que me esta diciendo...-. O tinc una atracció especial pel espanyols o hi ha aquest canvi d’identitat que suposo i que fa que Madrid ja tingui platja.

Em va sobtar aquest posat tan madrileny que exhibeix la gent: meleneta amb rinxolets fins el clatell, tot ben llepat i engominat. En acabar una frase, t’engalten la terminació tan prescindible “saes?”, que vol significar “sabes?”. Dilluns vam trobar una cafeteria que aparentava ser un lloc millor que l’hotel, per fer-hi l’esmorzar. Tenia el seu encant la terrassa al carrer. El cambrer ens diu que “sí, tenemos bacadillitos: de tortillita de patatas y de ensaladita de verano. Es la especilidad del dia, saes?”. Aquesta cosa que ens la va vestir com temptadora, ens va deixar un regust difícil de treure si no hi ha un miracle d’aquells que ja no se’n fan. Molt en consonància amb aquesta València que els mateixos valencians ja en diuen sorneguerament "Cap ni Casal".

7 comentaris:

Sulpertu ha dit...

Sí que és veritat que tenen un aire madrilenyu els valencians !! Precisament aquest cap de setmana he estat de viatge i he coincidit amb uns valencians, i precisament he pensat que semblen madrilenys quan parlen.

Dessmond ha dit...

Sulpertu,
És una cosa difícl de descriure, però el cert és que València ha sofert una metamorfosi quasi kafkiana.

Marc Arza Nolla ha dit...

La meva experiència és que el valencià hí és present però l'has d'anar a buscar.

Quan jo hi he baixat, poques vegades per al meu gust, sempre hi he anat parlant en català i molts que havien començat parlant-me en espanyol han continuat en valencià.

Una llengua submergida, sense prestigi i d'us familiar.

Per alleugerir la tristesa podeu recordar que la resta del País Valencià té un panorama diferent.

Salut,
Marc

Dessmond ha dit...

Marc,
L'has d'anar a cercar a les catacombes. Ni el nom dels carrers és rotulat en català!. Ja ho voldria explicar amb una altra versióo, però vaig intentar forçar això de la llengua i no vaig tenir la teva sort.
Sé que la resta del País Valencià és diferent, però poc a poc la cosa s'apaga. Només cal veure que passava fa 30 o 40 anys.

jbauer ha dit...

Dessmond, jo vaig tenir que anar per feina durant uns mesos a Madrid i si deia que era valenciana, no pasaava res. (l'accent em perdia).
Corroboro plenament el teu post.
Ara, l'han deixat maca la ciutat, oi?

karbeis ha dit...

Amic Dessmond, crec que dissortadament téns raó. I dic "crec" ja que, el que sé de València, ho sé pel que m'explica la gent que la visita (com ara tu).

La ultima vegada que vaig ser a València, va ser en motiu d'una final de copa del rei entre el Barça i el Mallorca. Et puc ben assegurar que el que allà vaig passar, va ser POR. L'odi quasi-visceral de la gent vers nosaltres, els catalans, era impressionant. Vells que se't plantàven a un pam de la cara i et deixaven anar un "catalán, hijo de la grandíssima puta, vuelvete a tu tierra" amb cara d'odi... en fi, coses d'aquestes. Brutal. Vaig decidir que, a València, si no era per diners (i molts) no hi tornaria pas mai.

Per l'estètica, ja veus que la ombra d'en Barry Gibb és allargada!

Dessmond ha dit...

Jbauer,
La ciutat fa goig de debó. I amb l'esbandida de la pluja, encara més. Suposo que la copa de vela del 2007 és un bon revulsiu.

Karbeis,
L'anticatalanisme és visceral. Vaig veure una seu de Coalición Valenciana una pancarta amb la cara d'en Carod amb orelles de ruc. Una mica -massa- fallero aquest odi.